Es tracta d’una cabana adossada al marge d’unes feixes, que fa 3 metres de llarg per 2 d’ample i que presenta una porta de 80 cm al nord-oest. Està construïda en pedra vermella relligada amb ciment, fet que permet que les seves parets siguin molt primes (uns 30 cm de gruix).
Es troba a tocar de la pista que puja al Bellver, poc després del collet de Penjacans (41º 44′ 836 – 002º 17′ 579 – 931) i es veu des del cotxe.
Cabana de Penjacans
En el catàleg patrimonial de Tagamanent, Anna Gómez anomena a aquesta cabana la “Barraca sota el Turó de Tagamanent”. També comenta que les pedres que la formen estan lligades amb fang, fet que fa pensar en algun procés de consolidació de l’estructura per evitar que aquesta es malmetés. Del que no queda ni rastre és de l’arrebossat que ella encara va poder veure en una de les parets. Segons aquesta arqueòloga, correspondria a una cabana de pastor.
El mapa de l’editorial Alpina indica que als plans del Soler, en el punt 41º 45′ 350 – 002º 17′ 076 – 789, hi ha un element arquitectònic identificat com Santa Cecília.
Sobre el terreny, amagat per la vegetació, es troben les restes d’un edifici d’uns 10 m x 5 m, orientat al sud-est. Les parets fan un metre de gruix, fet que indica una edificació força consistent. Tot i el topònim, res no fa pensar que es tracti d’un edifici religiós, a no ser la mida ja indicada de les seves parets. Tampoc n’hem trobat cap referència documental.
Al costat, hi ha evidències de què la zona va ser utilitzada com a pedrera que abastia de pedres rogenques tallades. Una d’aquestes pedres fa uns 45 cm de llarg en la seva part més estreta i 53 en la més ampla per 60 de llarg. El seu gruix és d’uns 30 cm. Té la peculiaritat de tenir dos rebaixos en els extrems d’entre 18 i 20 cm de profunditat, de manera que no arriba a travessar tota la peça.
Suposem que es tracta d’un gran carreu que havia de servir per a una edificació i que aquestes incisions servien per encaixar la peça amb alguna altra. No queda clar que aquesta peça hagués format part de l’edifici enrunat, perquè podria tractar-se d’una peça tallada per un picapedrer esperant ser traslladada fins al lloc del seu muntatge definitiu.
Croquis fet sobre el terreny de la pedra de Santa Cecília
Anna Gómez, en fer la fitxa del catàleg patrimonial del Soler, comenta que “També es documenta una capella dedicada a Santa Cecília, situada sota les feixes més avall del safareig i la font del Soler; pel camí que puja per les Saleres de cara a la font.”
I Jaume Oliver, a Tagamanent a l’edat mitjana (p. 57) diu que la capella de Santa Cecília, com la de Sant Nicolau (al Bellit) “es documenten per primera vegada l’any 1333 amb motiu de sengles deixes testamentàries“.
Tal com diu el seu nom, el sot de les Hortes, que aboca les seves aigües a la Riereta (tributària del Congost que passa per Vallcàrquera) estava ocupat, en bona part, per antigues hortes que aprofitaven l’aigua dels torrents secundaris. El camí que remunta el sot, conservat en bona part malgrat el pas del temps, va passant per una sèrie d’estructures de tipus diferents. En aquest article només farem referència a aquells casos en què la seva identificació no presenti dubtes.
A uns 200 metres del sot de les Estelles es troba una primera estructura, segurament corresponent a una barraca de carboners, i dues places carboneres.
Cabana al sot de les Hortes
El camí va guanyant alçada suaument i passa pel costat d’una nova estructura i tres antigues carboneres abans d’arribar a les restes d’una barraca de carboners molt clares. El que es conserva és part de l’aparador, darrere del qual es veu una excavació al marge de sorra i pedra que actuava com a part del darrere de la barraca. Es troba en el punt 41º 44′ 473 – 002ª 18′ 496 – 735. L’estructura feia 3,50 m de llarg per 2,40 d’ample.
Poc després, el camí travessa el sot de les Queredes en el punt en què aquest aboca les seves aigües al sot de les Hortes. Entre els dos torrents apareix una part menys pendent, dins d’un bosc d’alzines molt clar. Aquí apareix una nova barraca i, a prop del torrent de les Queredes, el que segurament era un altre hort.
Aquesta barraca es troba en el punt 41º 44′ 539 – 002º 18′ 505 – 760. L’aparador es conserva en força bon estat i fa un metre d’alçada per uns 3 m de llargada. La particularitat d’aquesta estructura és que es conserva ben visible el túmul o talús que rodejava la barraca pels altres tres costats. Això ens permet mesurar la llargada de la cabana (4 metres). La cabana estava orientada al sud i segurament tenia l’obertura que li feia de porta a la banda oest.
Cabana al sot de les Hortes (observeu el talús)
Aquí el camí deixa el sot de les Queredes i continua remuntant cap al nord. De seguida es troba un petit torrent que baixa de la banda de ponent i, per sobre del camí, just a tocar del torrent, apareix un nou hort. El camí continua cap al nord, passa pel costat d’una carbonera i al cap de pocs metres es troben les restes d’una altra gran barraca (41º 44′ 602 -002º 18′ 483 – 780).
L’aparador d’aquesta barraca fa 1,70 m d’alçada per 3 m de llargada. El talús es veu força bé i a la banda nord s’aprecia clarament que era fet amb pedres i terra. La cabana feia 6 m de llarg, fet que li dóna unes dimensions molt grans i que ajuda a pensar que es tracta d’alguna cosa més que una barraca de carboner. Segurament la tipologia és la mateixa, però no sembla que sigui agosarat afirmar que es feia servir per a les feines dels horts. Al costat d’aquesta estructura, uns metres al sud, apareix un petit mur sense identificar.
Una mica més amunt apareix un altre hort i una altra barraca de característiques semblants a les anteriors.
A llevant d’aquest cim, gairebé a la carena i al costat d’un camí, es troben les restes d’un antic forn de calç. Té un diàmetre de 4 a 5 metres i la seva boca està orientada al sud. Actualment està en mig de la vegetació i el seu fons està ocupat per restes vegetals i de terra.
A sobre seu, a l’altre costat el camí, també tapat per la vegetació, apareixen les restes d’un antiga construcció. Podrien correspondre a una cabana de calcinàires, però res no n’evidència aquest ús. No queda clar si correspon a un edifici d’un o de dos cossos; en tot cas, sembla que el més clar tindria unes dimensions de 4 x 3 m.
El curiós del cas és que les restes d’aquesta construcció i una pedrera que hi ha just a la carena no són fetes de pedra calcària, sinó de pedra sorrenca roja (margues). Aquesta pedra té continuació en la gran capa de pedra rogenca on s’aixequen les restes de Rovirals, que arriben fins als peus del turó de Tagamanent i que reapareixen per sota de les Planes.
Sembla que el forn utilitzava la pedra calcària que formava el turó dels Moros. Aquesta dada caldria verificar-la amb un estudi més aprofundit, perquè al cim del turó apareixen restes de mur fets amb pedra sorrenca i una possible tomba de lloses. Si fos així, segurament ens trobaríem davant d’unes restes arqueològiques d’un cert interès. Al voltant del turó, sobretot en el vessant sud, apareixen una sèrie de murs no identificats.
De fet, Enric Garcia-Pey parla del turó del Castell dels Moros i diu que “(…) es recorda haver-hi trobat tombes. Segons diuen, enterraments a resultes d’antigues batalles”.
És possible que aquestes restes corresponguin al Kastrum Segarium que esmenta Jaume Oliver en el seu llibre sobre Tagamanent? (p. 44).
La suposada tomba està formada per dues lloses paral·leles, avui dia ajuntades per la part superior per l’acció del terreny i d’una possible profanació.
La llosa que millor es pot estudiar fa 1,60 m de llarg per uns 45 cm d’ample i 10 cm de gruix. Són fetes de pedra rogenca i tenen una orientació oest-est, lleugerament desviades al sud.
Es tracta d’una estructura, segurament d’una barraca, d’uns tres metres de llarg per 2,90 m d’ample. Segurament tenia una porta a l’oest. El seu estat actual no permet fer massa més afirmacions, només que estava adossada a un petit mur de pedra d’origen natural, consolidat amb una construcció de pedra seca. Es troba uns 20 metres per sobre de la pista, en un lloc que han netejat recentment (2011) (41º 44′ 854 – 002º 15′ 335 – 485).
Uns 180 metres al sud, al costat d’un antic camí que va a buscar la serra de Castellar, s’ha trobat una altra estructura que podria correspondre també a una cabana (41º 44′ 760 – 002º 15′ 375 – 538).
Es troba a lloc que el mapa de l’editorial Alpina anomena la baga de les Mirones, però que anomenem com bac davant l’Església per les referències històriques que hem trobat i que semblen fer-hi referència.
En aquest sentit, el 9 de setembre de 1691, Pau Pujadas, pagès del mas Pujadas de Valldeneu, arrenda per 4 anys una artiga a Joan Torn, pagès de Tagamanent. Aquesta peça de terra es troba als bacs davant l’església de Valldeneu, al migdia, en terres de Pau Pujadas. En la mateixa data estableix dues artigues mes, també al bac davant l’Església de Valldeneu, dins la seva heretat. I el mateix Pau Pujadas, el 23 de març de 1692, arrenda una artiga al Bach de la Pujada que vista a la iglesia de Valldeneu prop de la font dita dels Bachs.
El cas del mas Pujadas és interessant perquè la misèria que vivia en aquell moment va dur la casa a establir uns arrendaments en unes condicions molt poc interessants. D’aquesta manera, el 18 d’abril de 1700, l’hereu Pau Pujadas, “(…) pro subveniendo aliquibus necessitatibus (…) per pagar Pujas de Censals y comprar Blat per sostento de ma familia (…)” arrenda per 4 anys a Francesc Xicola de Vallcàrquera una peça de terra boscosa que té a Valldeneu “(…) in loco dicto la Maniscla sota lo single del Troll enomanat Mix dia” (el Grony?). El que té aquest arrendament d’interessant és que és en Pujadas qui s’obliga a rompre la terra en el termini de dos anys. Això permet veure que es tracta d’un arrendament fictici pel qual es venia el producte d’unes terres que encara no s’havien artigat a un arrendatari, tot i que era l’arrendador qui les havia d’explotar i posar en funcionament. Aquesta situació es va repetir en aquell moment també a la masia de Castellar de Baix i, de fet, tant Castellar de Baix com les Pujades varen acabar a mans de Castellar Sobirà més endavant.
Més al sud-est han aparegut altres construccions d’aquest estil, que podrien respondre al mateix context. Vegeu això (no disponible). Malauradament, la documentació històrica no fa referència a aquestes cabanes.
Es troba en el punt 41º 46′ 074 – 002º 19′ 937 – 1249, a tocar de la pista que travessa el pla de la Calma (des d’on és visible), al nord-oest del turó de la Torre.
Fa 5 m x 3 m aproximadament i té una obertura que correspondria al lloc on es trobava la porta. Al costat hi ha una altra estructura una mica més petita, de 2 m x 1,5 m aproximadament. Està construïda amb pedra local força grossa i podria correspondre a un espai utilitzat com a magatzem per a activitats relacionades amb les pràctiques d’artigaire.
S’ha associat aquesta construcció amb les pràctiques ramaderes i el pastoreig, però a nosaltres ens sembla que correspon més a una estructura emprada en el treball agrari. No oblidem que al pla de la Calma es varen conrear patates fins i tot després de la guerra civil. Era una producció adreçada al mercat de la metròpoli barcelonina, i no una agricultura d’autoproducció o de subsistència.
És probable que aquesta cabana estigui relacionada amb el que diu un document de l’any 1673, segons el qual a la zona propera al camí ral, a llevant del terme parroquial (concretament al Bosc dels Ginestells, al pla de la Montanya, a tocar al camí ral de Sant Segimon -que podria correspondre al pla del Ginestar), hi havia el plano dicto de las masaneras, una artiga que no s’havia de poder cremar.
Diguem de passada que en uns capítols matrimonials de 1676 es parla d’una “petiam terre de frigoles y ginestells plantada”, molt a prop del corral de Puigventós, anomenada l’hort dels Planters.
Queda, per tant, documentada la colonització agrària d’aquestes espais durant les darreres dècades del segle XVII. Una cosa diferent seria que aquesta estructura ja hi fos, en aquell moment.
Aquesta estructura es troba en el punt 41ª 46′ 877 – 002º 18′ 226 – 943, al costat de la pista que de la Perera mena a la Móra (és ben visible des del camí).
Aparentment té un aspecte força recent i, pel que es desprèn de mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, hi ha moltes dificultats per establir-ne la datació. D’altra banda, “El topònim Xevarria s’ha de relacionar amb el cognom Etxevarria, que pertanyia a un senyor tortosí que vingué a fer de carboner a la zona del Montseny, van ser molts tortosins que pujaren a treballar per aquesta zona. Aquest fet s’ha de relacionar en un context de gran auge del món carboner relacionat amb la industrialització i la gran necessitat d’obtenir carbó. El senyor Etxevarria va construir la barraca, datable a inicis del segle XX, on s’hi havia arribat a albergar un gran nombre de carboners.”
El que no tenim clar és que es tracti d’una cabana de carboner, tal com proposa el mapa de patrimoni, donada la seva morfologia, que el mapa descriu de la següent manera:
“Estructura construïda en pedra seca, de forma circular tirant a ovalada, que fa 5 m de llarg per 3’4 m ample. El material utilitzat no presenta cap mena de tractament, es tracta de pedres de dimensions irregulars i de diferents tamanys disposades de forma horitzontal i que segurament haurien subjectat una estructura de caire perible (embigat de fusta) o una coberta de tipus vegetal o de lloses de pedra. El seu estat de conservació es força precari ja que només conserva unes poques filades d’una construcció que hauria estat força gran.“
Es tracta d’una gran construcció (2,10 m x 2,45 m al seu interior) que es troba en el punt 41º 45′ 134 – 002º 14′ 209 – 497. Dues de les seves parets (la nord i l’oest) estan adossades al marge, mentre que les altres dues (est i sud) han estat fetes de pedra seca. La porta s’orienta al sud i mesura 1,85 x 0,65 m.
A la banda sus-est hi havia hagut una antiga finestra que actualment es presenta tapada. Això dóna lloc a una petita fornícula. N’hi ha una altra, més petita i irregular, a la paret oest. El terra presenta grans lloses planes, que segurament formaven part de la coberta. Encara conserva la llinda de la porta i la finestra, però no la teulada.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “Aquesta estructura, de funció desconeguda va ser construïda en un moment cronològic incert i s’ha de relacionar amb la resta de construccions de tradició popular i comuna del món rural. Al eixamplar-se recentment el camí al Pla de la Batalla s’ha posat al descobert aquesta estructura rectangular que s’ha de relacionar amb les pràctiques econòmiques basades en l’obtenció de recursos del bosc, i en les activitats tan comunes a la zona basades en la ramaderia i el pastoreig. Les seves funcions poden ser varies, des d’oferir aixopluc fins a fer de magatzem durant unes èpoques molt concretes de l’any. La seva construcció és força modesta, utilitzant material perible (principalment fusta i branques) i pedra local, sovint reaprofitada i poc treballada. La base és una estructura de pedra de poca alçada, construïda a pedra seca, i sovint falcada amb petites pedres situades a les juntures. La coberta sol ser més lleugera, tot i que en aquest cas es documenta l’ús de la pedra. La seva adscripció cronològica és de difícil precisió; la manca de paral·lels i la dificultat de datar aquesta arquitectura rural permeten ajustar una forquilla cronològica ampliable des del segle XVI fins a mitjans del segle XX.” (font)
Es tracta d’un refugi excavat en un marge que s’obre a l’exterior per una porta feta en una paret de pedra seca, parcialment relligada amb morter (41º 45′ 108 – 002º 14′ 125 – 506). L’obertura d’entrada fa 1,40 x 0,65 m. Les dimensions interiors són de 2,15 x 1,35 m i una alçada màxima d’1,70 m.
Aquesta construcció ha estat reforçada recentment amb uns buscalls, especialment a la zona occidental, on hi ha una petita llar de foc amb xemeneia (possiblement de construcció recent). El terra és més baix que el sòl exterior; per aquest motiu, per accedir a l’interior hi ha dos petits graons que també es poden fer servir per seure.
Actualment encara es fa servir de manera esporàdica.
Es tracta d’un refugi excavat en un marge que s’obre a l’exterior per una porta feta en una paret de pedra seca, parcialment relligada amb morter (41º 45′ 108 – 002º 14′ 125 – 506). L’obertura d’entrada fa 1,40 x 0,65 m. Les dimensions interiors són de 2,15 x 1,35 m i una alçada màxima d’1,70 m.
Aquesta construcció ha estat reforçada recentment amb uns buscalls, especialment a la zona occidental, on hi ha una petita llar de foc amb xemeneia (possiblement de construcció recent). El terra és més baix que el sòl exterior; per aquest motiu, per accedir a l’interior hi ha dos petits graons que també es poden fer servir per seure.
Actualment encara es fa servir de manera esporàdica.
Patrimoni Existencial 