L’Organització Defensiva del Pirineu, també anomenada Línia P, va ser un intent de l’exèrcit franquista d’aïllar el nostre país de la resta del món. El projecte tenia prevista la construcció d’un total d’unes cinc mil vuit-centes estructures a Catalunya, però només se’n varen dur a la pràctica la meitat.
Aquestes estructures, anomenades sovint búnquers, es divideixen en emplaçaments de metralladores, fusells, metralladores antiaèries, morters, refugis i observatoris. Diuen els experts que no es varen armar ni es varen utilitzar mai, tot i que sabem que algunes d’elles varen ser reconvertides en parts de les Gran Guàrdies, sobre les que parlarem en un altre moment.
El procés de fortificació del Pirineu no comença l’any 1944, quan s’aprova la instrucció militar que havia de donar coherència al conjunt, sinó que ja es troba el mateix any 1939 o 1940 (sobre aquesta darrera cronologia vegeu el cas de Molló).
Després de mesos d’investigar aquest tema, podeu consultar un treball molt complet amb els resultats que n’he obtingut (si en voleu una edició digital us sortirà gratuït, però si la voleu en paper, haureu de pagar)
El 27 de maig de 1940 un capità de l’exèrcit espanyol, enginyer, signava un projecte de fortificació del coll d’Ares, al Ripollès. Era Vicente Martorell Otzet.
Vicente Martorell formava part de la Comandància d’Enginyers de la Quarta Regió Militar i el mes d’abril de 1939 va ser destinat al regiment de Fortificació número 3, que s’estava al castell de Sant Ferran, a Figueres, tot i que va signar el seu projecte com a membre del regiment de Fortificació número 2, de Jaca, que en aquelles dates estava a Puigcerdà.
Emblema del cos d’Enginyers, gravat a prop de l’observatori
El seu projecte es justificava perquè els passos de Puigcerdà (tres dies més tard signaria un projecte de fortificació de la collada de Toses) i el coll d’Ares eren vitals en cas que una invasió des de França intentés passar pel coll del Portús però el trobés bloquejat militarment. Cal remarcar que el seu projecte es va fer fins i tot sabent que entre Prats de Molló i el coll d’Ares no hi havia carretera (sí que n’hi havia des del coll a Camprodon).
El projecte tenia un pressupost d’un milió de pessetes (el de la collada de Toses pujava per sobre dels 2,7 milions). Martorell va projectar actuar en dues zones, a llevant i ponent de Molló, i no exactament sobre la línia fronterera.
Entre les obres projectades i iniciades crida l’atenció un observatori doble, precedit d’un corredor molt llarg que comptava amb un quarto per a la central telefònica i una habitació per a dos oficials. El projecte incloïa llocs de comandament, assentaments per a metralladores (23), assentaments de morters (4), elements contra tancs (4) i 6 bateries d’artilleria.
La natura del terreny permetia construir les obres en caverna (excavades al terreny), modus operandi que permetia una major dissimulació i una protecció més gran sense haver de recórrer a grans capes de formigó.
Aquesta és la teoria, perquè no tots aquests elements es construïren. De fet, sobre el terreny veurem que els observatoris manquen de gairebé tota la part subterrània, i que només s’hauria començat a construir la galeria d’accés. El modus operandi es veu molt clarament en l’observatori de Santa Magdalena: una excavació subterrània que al cap de pocs metres sortia a l’exterior en forma de pou. Tot plegat hauria d’acabar sent formigonat, de manera que no es veiés la pedra natural, i els pous tornats a colgar.
Els emplaçaments de metralladores i fusells, que havien de ser dobles, adquireixen la forma de trinxeres.
Segons el llibre intervenció de pagaments de l’arxiu de l’Ajuntament de Molló, actualment conservat a l’Arxiu Comarcal del Ripollès, els dies 27 i 31 d’agost de 1940 es varen fer uns pagaments de jornals per “recoger utensilios y materiales que dejaron la fuerza de Ingenieros destacados en este pueblo” i “para retirar de Santa Madalena herramientas abandonadas por los Ingenieros”. De fet, al costat del pedró de Santa Magdalena hi ha una excavació que correspon a una galeria d’un observatori (vídeo). D’altra banda, aquesta referència als enginyers confirma que el grafit i les inicials que es troben al collet de la Costa (foto) corresponen a aquest moment.
Vicente Martorell Otzet va ser un dels militars que es va sublevar en el cop d’estat del 18 de juliol de 1936:
El refugi no fa més de 4 metres de llarg i uns altres tants d’amplada. Es troba sota un gran bloc de gres vermellós, que forma part d’una cinglera i es troba al costat d’un antic camí avui dia en desús.
En desconeixem la funció, tot i que sabem que al Brull hi havia una certa activitat apícola després de la Guerra i que no massa lluny, en la mateixa paret, se’n troben encara algunes mostres.
A l’extrem oriental dels plans d’Isavarre, a 2.250 m d’altura, just on els prats deixen pas a les pedres d’una gran tartera, apareix un conjunt de cinc o sis corrals o espais tancats, formant una pleta. Tenen una morfologia equivalent a la que es troba a Coma de Vaca, fet que porta a pensar en el seu ús per a l’estabulació de porcs.
Cort dels plans d’Isavarre
Aquesta construcció està aïllada de la resta que hi ha a les rodalies i morfològicament no correspon ni a una barraca, ni a un orri. No massa lluny hi ha una pleta de morfologia força diferent, però molt malmesa i difícil d’interpretar.
A Coma de Vaca (el Ripollès), a llevant del Torreneules, per sobre del riu de Coma de Vaca, a uns 2.100 m d’altura, es troba una agrupació de tancats de formes circulars i d’entre 15 i 25 metres quadrats, que s’ha dit que podrien haver servit per a l’estabulació de porcs.
Restes de Coma de Vaca
Les recerques arqueològiques dutes a terme en els darrers anys indiquen que es tracta d’una agrupació de tancats circulars de dimensions mitjanes (entre 15 i 25 m²) de cronologia indeterminada, adossats els uns amb els altres. Es creu que podien haver servit com a espais per a l’estabulació de porcs.
A pocs es troba una cabana construïda en pedra seca de forma rectangular amb una superfície d’uns 20 m² construïda amb grans blocs directament sobre el substrat morrènic.
Les excavacions arqueològiques varen permetre datar l’origen de l’ocupació d’aquest espai durant el neolític, però amb una important fase romana. Es creu que podria haver estat una petita granja d’estiu. En les properes entrades intentaré parlar d’altres evidències en sentits semblants, tot i que la morfologia del lloc no suggereix la cria de porcs.
Del que no hi ha cap dubte és que aquestes pastures ja eren explotades al segle X, quan varen ser donades al monestir de Sant Joan de les Abadesses (any 961), i que al segle XII passarien a mans de Santes Creu. Però, per al que a mi m’interessa, val la pena fer esment del fet que l’any 1715, en una venda de la muntanya de Coma de Vaca, encara es parlava de «los tossinos que vos dit comprador eo los vostres forsan fareu anar a pexer las herbas de dita montanya».
Per tant, és segur que en algun lloc de Coma de Vaca, al segle XVIII, es portaven els porcs per a engreixar amb les herbes d’aquesta muntanya.
Al nord de Granera es troba el modest cim del Castellar, conegut també com a Còdol de Castellar. Ja fa temps que Xavier Sitjes en va fer una descripció i anàlisi molt detallada (aquí).
Sitjes planteja l’existència d’un castell de fusta, construït en el cim planer d’uns 150 metres quadrats d’aquesta prominència natural, inaccessible pertot arreu, excepte per la banda sud. Les parets exteriors d’aquesta fortalesa estarien ancorades al terra mitjançant uns forats rodons d’entre 15 i 18 cm de diàmetre. Segons aquest autor, una part de la construcció estaria coberta mentre l’altra seria descoberta.
Esquema fet per Xavier Sitjes
En una visita recent al lloc hem pogut evidenciar nous ancoratges a la part sud del conjunt, que semblen suggerir que, a més de les dues zones proposades per Sitjes, hi hauria una tercera zona (segurament descoberta), just a l’entrada al recinte, a la seva banda sud.
Aquí semblaria que hi hauria hagut una barrera de fusta, possiblement connectada amb la resta. És possible que aquí hi hagués la porta d’accés, que podria trobar-se a l’extrem sud-est del cim. Potser una excavació d’aquest espai donaria més informació sobre aquest punt.
Per tant, el conjunt presenta una complexitat una mica més gran del que s’havia suposat fins ara.
D’altra banda, a la pàgina web de la Manyosa, una masia-fortalesa que sembla que data del segle XII, es pot trobar la transcripció d’un document que es guarda a l’arxiu de la Corona d’Aragó que sembla que donaria una mica de llum a la cronologia d’aquesta estructura. El document diu així:
“Yo Ramón Berenguer, conde de Barcelona y príncipe de Aragón, doy y cedo al maestre del Temple Poncio Hugo de Tenes y a su encomienda los lugares y masías de Salvatges, Coll d´Ases, Puigdomenech, el Agulló, la sierra de Sant Joan y la umbría de Vilanova, ampliando lo que mi querido padre dio por fundación, y comprometiéndose el Temple a establecer una atalaya en la parte alta del lugar llamado Roc Castellar y reedificar y fortificar el palacio que dio mi padre. Dado en Barcelona en los idus de marzo 1135, año del Señor “ (font)
Segons aquest document, el primitiu castell de fusta del cim de Castellar correspondria a una talaia construïda ja ben entrat el segle XII.
Fons de cabana que es troba a la dreta de la pista que puja de la Casanova de Sant Miquel cap al Saní, al sud del primer revolt de 180 graus (41º 47’ 379 – 002º 17’ 194 – 539).
Es tracta d’una estructura orientada al nord, de 3,20 m de llarg per 1,50 dm d’ample i una altura màxima actualment d’1,10 m. La paret est i sud és feta de pedra calcària, tallada en un gran bloc (roca mare), mentre la paret oest és feta de pedra seca. A la banda nord hi havia hagut l’entrada. A l’interior hi ha uns grans blocs de pedra sorrenca vermella que se suposa que formaven part del sostre que va caure. Està just al costat d’una figuera, fet que podria indicar la presència humana.
Cinc-cents metres al nord de cal Fantasia, quan el GR-177 deixa a l’oest la font de Vall-llossana i gira sobtadament cap al sud, entre dos camps que queden al nord de la pista (41º 44’ 914 – 022º 08’ 619 – 690).
Actualment s’hi observen les restes del que se suposa que havia estat una casa que podria tenir unes dimensions de 10 m x 14 m, amb murs que arriben als 80 cm de gruix fets amb pedra i fang.
Creiem que podria correspondre a l’antic mas Cerverisses, que Pladevall identifica amb cal Fantasia.
Patrimoni Existencial 