El mapa de l’editorial Alpina situa correctament les restes d’aquest mas en el punt 41º 43′ 498 – 002º 16′ 781 – 400. En canvi, sembla que les restes que porten aquest nom en el mapa de patrimoni de la Diputació correspondrien a una altra masia.
Can Martorell va créixer adossada a una gran pedra sorrenca, que tanca la construcció per la banda nord, fent-li de paret. Aquest gran bloc va ser estabilitzat mitjançant la construcció d’un contrafort per evitar el seu moviment.
Es troba al costat mateix d’un petit torrent, que sembla que permetia regar algunes hortes. En conjunt, l’edifici podria fer uns 15 m per cada costat i sembla que estaria distribuït en tres grans espais, situats a diferent nivell.
Al voltant de les restes de la casa hi ha unes feixes molt ben disposades, en les quals encara s’aprecien restes d’oliveres i castanyers. També hi ha una plantació de pi roig i alguna alzina amb indicis d’haver estat carbonada.
Dins de l’estança que actualment presenta la millor conservació hi ha una peça quadrada de 2,30 m x 1,80 m que podria correspondre a una antiga tina, a la qual s’abocaria el contingut des de l’habitació superior (el seu espai útil a l’interior fa aproximadament 1,75 x 1,30 m).
Una de les coses que destaca d’aquesta masia és la presència d’una llinda de l’any 1827 (1,60 m x 30 cm x 20 cm de gruix). De tota manera no es pot dir si es tracta d’una reforma o de la data de construcció de l’edifici. La podeu veure aquí.
Masia avui enrunada situada al nord de Rovirals i a l’est de Vilardebò (41º 44 708 – 002º 17′ 223 – 795). Actualment l’estructura està partida per una pista que passa pel mig, a tocar de l’era de la casa. Això dibuixa un edifici amb tres cossos.
La casa presenta la curiositat de què les parets de la banda nord, part que dóna a la muntanya, estan aguantades per un parell de contraforts, per evitar que caiguin. Aquest fet sembla indicar un moviment del terreny pendent avall, moviment que sembla insinuar-se també en alguns dels murs de les feixes que rodegen la casa.
Del conjunt, en destaquem l’era, situada a l’est de la casa, a uns cinquanta metres i en l’espai que queda entre els tres edificis. Se’n conserven, perfectament arrenglerades, les 13 peces que formaven la part sud, amb un realç per evitar la pèrdua del gra.
La peça que tanca l’era per la part sud-est fa 1,68 m de llarg per 45 cm d’ample i uns 25 cm de gruix. A 8 cm de la banda més llarga i a 20 de la curta hi ha el rebaix de 4-5 cm que evitava la pèrdua del gra.
L’era feia 13,75 m de llarg i uns 13 d’ample (aquesta mida caldria verificar-la en una excavació). Al nord-est de l’era hi ha les restes d’un edifici de dos pisos que segurament corresponia a la pallissa, que sembla que havia tingut entrades per la part superior i per la inferior.
Era del Solà
Segons Anna Gómez, aquesta masia apareix documentada en els fogatges de 1497, 1515 i 1553, tot i que el topònim ens apareix des del segle XII, en un pergamí de l’Arxiu de la Corona d’Aragó on es fa referència a “P. de Solano”. La seva cronologia constructiva és poc precisa, ja que no es conserven elements arquitectònics clars per poder ajustar dates, ni es conserva cap llinda amb cap inscripció indicativa. La tècnica constructiva de la casa i la presència de rajola i els arrebossats, ens fan pensar en una cronologia força tardana, segle XVIII, moment de gran auge constructiu arreu de Catalunya. Aquesta ocupació hauria perdurant fins a principis del segle XX, com ens documenta el Registre de la Propietat (1912) i el Cadastre de 1947.
El sot de Ca l’Hoste és un afluent del sot del Socau. Un camí molt embardissat i perdedor permet arribar-hi des del revolt que hi ha passat el Socau (masia). Ca l’Hoste es troba en el punt 41º 43′ 657 – 002º 18′ 654 – 641, una mica al nord del que indica el mapa de l’editorial Alpina, enmig d’un magnífic alzinar molt net que ha crescut sobre les antigues feixes de la casa.
L’alzinar conserva mostres d’haver estat carbonejat de manera continuada (segurament després de l’abandonament de la masia). És possible que una petita estructura de pedra seca que hi ha en un dels bancals correspongués a un aparador de barraca de carboners. Les feixes varen ser protegides dels torrents mitjançant murs de pedra seca.
De la casa, actualment en restes tres parets. Sembla que l’edifici era d’un sol pis, de planta rectangular, de 9 m x 5 m, amb dues estances, la millor conservada de les quals feia 4 m d’ample. El mur sud feia 60 cm de gruix, mentre el nord es troba adossat a la paret natural. En aquest darrer es troben dues fornícules d’aproximadament 55 cm de llarg per 40 cm d’ample i 40 cm de fons. Sobre la fornícula oest, que està mig tapada de sediments, apareix una pedra que sobresurt 24 cm del mur i que devia servir de penjador o per sostenir alguna cosa. L’edificació està feta amb pedra local en sec, amb algunes pedres més petites entrades a pressió per assolir la solidesa de l’estructura.
Gran casa amb dos edificis, situada al sot del Socau, a llevant de can Dosrius (41º 43′ 491 – 002º 18′ 200 – 522). S’hi pot accedir des de Vallcàrquera, passant pel costat de can Matamoros (can Pere Planes al mapa de l’Alpina).
L’edifici principal (zona occidental) presenta un seguit d’estances distribuïdes en dos pisos adaptades a la morfologia del terreny. El pany de paret més gran, que es conserva gairebé complet, correspon a l’angle sud-est i està format per una cantonera de grans blocs en la qual l’angle recte ha estat truncat.
Al pis inferior hi trobem les quadres i presenta la peculiaritat de tenir una part coberta amb dues voltes catalanes fets de pedra tosca. Una de les galeries fa 1,17 m de llarg i l’altra 1,90. Estan separades per un pilar de 50 cm d’ample i una longitud 1,50 m (que és el recorregut que es conserva de la galeria). La galeria oriental està tancada amb un mur de pedra seca, mentre l’occidental deixa veure la roca mare original del lloc (pissarres).
Al pis superior es conserva una porta que va ser tapiada posteriorment, de la qual es va deixar només la part superior que ara, vista des de fora, fa l’efecte de ser una finestra amb arc de mig punt. En algun indret es veuen restes d’arrebossat.
El Socau: porta tapiada
L’edifici oriental és de dimensions més reduïdes, i segurament corresponia a la pallisa. Tenia dos pisos i per bastir-lo es va haver de rebaixar la roca mare i utilitzar un petit arc rebaixat per aguantar el mur de la banda nord de l’edifici. Aquest arc té una llum d’1,50 metres i es recolza sobre la roca a 1,70 m del terra. En el primer pis es veuen un seguit de fornícules i una porta que fa 1,2o m d’ample i uns 2 m d’altura, feta amb un arc rebaixat i pedra tosca. A la banda sud, s’hi troben una finestra rectangular feta amb pedra tosca i tres fornícules tapades posteriorment.
A la banda de ponent, a la part baixa de la casa (angle S-W) hi ha una galeria de mig punt que fa 1,75 m d’alçada. La volta es recolza sobre uns murs de pedra seca de 80 cm de llarg. L’amplada de la galeria és també 1,75 m. Actualment, aquesta galeria té dos metres de recorregut, però podria haver estat més gran.
El mapa de la Diputació diu que l’edifici estava format per una coberta a dues vessants i orientada d’est a oest. També recull que la façana principal conservava la porta amb brancals de pedra i llinda de fusta.
Les notícies històriques que en tenim són força recents, de mitjan segle XVIII o del XIX, perquè aquest mas no apareix en els fogatges i capbreus d’època medieval i moderna. La primera referència que n’hem trobat és de 1750, quan el16 d’abril, al cementiri de Sant Pere de Vallcàrquera, s’enterra Maria Bosch, vídua de Benet Bosch, que vivia a la casa dita “lo Socau de Baix”.
Sembla que al segle XX, amb l’explotació de les mines del Socau (poc abans de la casa, ) aquest edifici va adquirir uns nous usos. De tota manera, no respon a la tipologia d’una explotació agrícola o ramadera.
Les restes d’aquesta casa, actualment en procés de restauració, es troben ubicades en un petit turonet que s’aixeca sobre el sot del Molinot o de can Bosc (41º 44′ 027 – 002º 18′ 386).
La neteja i restauració de la casa permet veure’n que constava d’un cos principal amb diverses dependències. La part principal tindria dos pisos. La construcció està feta amb pedra local ben escairada i lligada amb argamassa. La porta principal, amb una magnífica llinda que es comentarà tot seguit, conserva encara una frontissa amb part de la fusta cremada.
Sembla que una de les primeres referències històriques a aquest mas són del segle XII, quan s’esmenta “P. de Bosco” (però ho hi ha cap referència geogràfica que permeti afirmar que es tractava d’aquesta casa). El cognom apareix també en els fogatges de 1515 i 1553.
En uns documents de la masia de la Figuera de l’any 1767 es parla del minyó den Segarra que estava en “Sa Casa dels Boscos”.[1] I al 1780, s’enterrava a la Móra el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[2] Cal tenir en compte, però, que sobre Vallforners existeix la masia dita la Casa del Bosc i, per tant, no es pot assegurar que aquestes persones fossin del mas Bosc de Tagamanent.
De tota manera, la utilització de pedres lligades amb argamassa i les llindes de la casa fan pensar en una cronologia moderna, del segle XVIII. En una llinda en una finestra de la façana principal trobem inscrita la data de 1787; a la dovella de la porta principal, en força mal estat de conservació, semblen aparèixer les dates de 1787 i 1871, una creu i unes figures no reconeixibles.
A la banda de ponent de l’edifici principal, hi ha un petit edifici quadrangular, de dos pisos i una porta superior a la qual s’accedia des d’un camí. Segurament era la pallissa de la casa. Entre ambdós edificis hi havia l’era, possiblement coberta de lloses, però avui dia molt deteriorada.
Si voleu veure la porta i la seva llinda, vegeu això.
Can Bosc
[1] ACOS, fons la Figuera, 1.
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, sp.
Segons Jordi Petit, formava part del terme de Vila Gemenes, citada ja el 898. El seu terme se’l van repartir el mas Sala (avui la Saleta) i el mas Ventallola.
Antoni Pladevall diu textualment: “El mas Ventallola surt documentat des del 1285 i no dubtem que era molt més antic. L’any 1432 tenia dos molins drapers, és a dir, uns batans de maces, mogut per força hidràulica, per batanar els draps que es teixien a Centelles o al seu rodal“.
El mas Ventallola havia estat propietat dels senyors de Centelles. Figura també ja al fogatge de 1515.
Es tracta d’un conjunt d’edificacions en estat de ruïna, amb un cos principal de forma rectangular, planta baixa i dos pisos. Es conserven les arcades del portal i una finestra moderna, la resta està molt malmesa. A causa del seu estat, ha estat catalogada com a jaciment arqueològic (font).
L’edificació en si mostra un conjunt que ha anat creixent amb el temps. Això es veu en el portal principal (vegeu la fotografia), que es troba dins de l’edifici. Al centre de la fotografia s’aprecia una gran porta tapiada (coberta amb rajos vermells), parcialment reconvertida en finestra. És de suposar que aquesta porta obria a estances que avui dia han desaparegut. Des de l’interior s’identifica perfectament la portalada i fa la impressió que l’engrandiment de la casa es va fer cap a espais nobles.
La cuina i segurament les altres estances principals es trobaven al primer pis. El pis inferior segurament era dedicat a acollir bestiar. Encara avui dia es conserva un magnífic espai amb una llarga volta de mig punt.
A l sud-oest de la casa, al costat de la pista forestal, es troba un pou. I al nord-est, al final dels camps, apareixen les restes de dues basses.
La casa es troba en el punt 41º 46′ 261 – 002º 14′ 426 – 507. S’hi pot accedir per la pista que uneix el nucli de l’Abella amb Centelles, passant per Sant Pau de Gèmenes.
Pou de Ventaiola
Francesc Roma i Casanovas
Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost
Les restes de Rovirals (en el mapa de l’editorial Alpina, Rubirals) es troben al vessant sud-oest del turó de Tagamanent (41º 44′ 464 – 002º 17′ 358 – 767). Tot i que hi ha un camí que hi passa molt a prop pujant des de la masia del Folló, la seva situació està tan emboscada que no és de fàcil localització ni amb el GPS.
Segons Anna Gómez, “Es conserven les restes d’un paredat, angle i mur interior de la casa, on s’aprecia una factura de carreus de petites dimensions, ben escairats i disposats en filades regulars lligats amb argamassa. A prop s’entreveuen restes de murs que podien haver estat les dependències annexes d’aquest mas.”.
La mateixa font ens indica que aquest mas ja apareix enrunat a finals del segle XIX i que era conegut com a mas Rubials. De fet, les minutes de 1924 ja indiquen que la masia de “Ruvirals” està en runes.
La tècnica constructiva de la casa fa pensar en una construcció d’època moderna. La documentació més antiga aporta una data de 1558. En aquest moment es fa referència a una hipoteca dels masos Vilardebò i Rubials, donada per Antiga Viladebò, viuda de Rafael Fontarelles i Pere Joan Vilardebò, el seu fill. En aquest document s’esmenten les diferents possessions del mas que té les seves terres de conreu limitant amb el mas Coll, les Planes i el Solà.
Encara no a una vintena de metres al sud-oest de la masia, en un petit torrent normalment sec, i tapada per la vegetació, es troba una petita bassa amb el seu rentador. Cal remarcar que apareixia a la minuta de 1924
La casa, envoltada d’antigues feixes de terra, té, per la part superior (cap al nord i a llevant) uns grans espais -avui emboscats en la seva major part- que semblen haver estat antigues pedreres de pedra rogenca.
Detalls de les marques fetes pels picapedrers a la pedrera de Rovirals
Al sud de la pista que porta a Castellar, aproximadament un quilòmetre abans d’arribar-hi, just quan la pista deixa l’orientació sud per dirigir-se cap a l’oest, poc abans d’una pista que marxa cap al nord (41º 44′ 261 – 002º 15′ 250 – 540), apareixen les runes d’aquest antic mas.
La casa presenta una estructura de dos pisos construïda en pedra local lligada amb morter amb una petita part arrebossada.
Com diu el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “La història d’aquest mas anirà lligada a la domus del Castellar, tant per la seva proximitat geogràfica com per la relació de dependència de les Pujades cap el Castellar. En el fogatge de 1553 com a cap de casa de la parròquia de Valldeneu s’esmenta a Antoni Pujades. Són molt poques les evidències documentals referents a aquest mas i per la seva tipologia constructiva es podria parlar d’una construcció d’avançada època moderna. Els segles XVII i XVIII foren un moment de gran auge demogràfic i constructiu, ocupant-se terrenys que fins llavors havien estat considerats erms i construint-se nous masos i masoveries en busca de noves explotacions tant forestals com agrícola-ramaderes. No és d’estranyar que aquest fos el cas de les Pujades, un mas de dimensions mitjanes, situat al costat del camí del Castellar a Sant Pere de Valldeneu i amb unes condicions òptimes per a l’obtenció de recursos naturals. L’hereu del Castellar ens ha permès documentar, per tradició oral, la seva desocupació que hauria tingut lloc a mitjans del segle XIX.”
De les restes de cal Petit amb prou feines en queden quatre parets completament envaïdes per la vegetació (41º 43′ 855 – 002º 17′ 167 – 591). La casa es trobava en una zona solella, rodejada de camps. Seguint la pista amunt, es passa pel costat d’un petit refugi (just a sota de la línia d’alta tensió).
Refugi de cal Petit (Figaró)
El refugi (41º 43′ 876 – 002º 17′ 233 – 638) està excavat en un marge, de manera que tot ell està soterrat. Fa 1,75 m de llarg, per 1,05 m d’ample i 1,60 d’alçada. La seva boca s’obre al sud i a la banda oest hi ha una fornícula de 36 x 36 x 33 cm.
La porta mesura 80 cm d’alçada per 60 d’ample i la cúpula és feta de pedres. Al costat, a la part de fora, s’endevinen les restes d’una escala que permetia pujar als camps de sobre.
Aquesta masia es troba al punt 41º 43′ 913 – 002º 17′ 320 – 665 i està inclosa dins del catàleg patrimonial de Tagamanent.
Era una gran casa, situada, com el seu nom indica, en un estrep planer a mitja alçada del vessant sud de Tagamanent.
Segons Anna Gómez, “Es tracta d’una estructura complexa formada per un cos principal on s’obren les diverses dependències o habitacions. L’estat de conservació d’aquest conjunt no és gaire bo, ja que bona part de la teulada està ensorrada i els nivells d’ús de les diferents estances presenten un important nivell d’enderroc. Es pot apreciar la planta baixa, amb l’entrada i la cuina, amb restes d’haver estat cremada. Serà en aquest punt on s’hi ubica el bugader de cendra i un forn d’ús domèstic. El sistema constructiu utilitzat es basa en els carreus de pedra poc treballats i de procedència local que es disposen en filades irregulars i lligats amb morter o argamassa. Les parets presenten un arrebossat interior i es conserva, en bona part les restes de les bigues i les teules de la coberta. Les obertures es disposaran simetricament en totes les cares de façana, aquestes estaran emmarcades per llindes de grans dimensions, en algun cas treballades.”
No hi ha cap evidència que permeti datar la construcció de la casa. Sabem, això sí, que un pergamí del segle XII esmenta “G. de ses Planes”, però es desconeix si aquesta referència coincidiria amb aquest mas o si es tractaria d’un mas anterior ubicat en un altre punt. Els diferents fogatges dels segles XV i XVI referenciaran “en Planes”, “lo mas Planes”, “na Planes viuda i Gaspar Planes”.
Bogader de cendra de les Planes
A la cuina de la casa es conserva un bogader de cendra de 95 cm de diàmetre per 60 cm d’alçada, parcialment trencat. També hi ha un forn en molt bones condicions (el departament superior fa 1,50 m de diàmetre per uns 50 cm d’alçada en el punt més alt.
Segons Anna Gómez, “Els bugaders de cendra s’utilitzen per blanqueja la roba, aquesta era rentada prèviament abans de fer la bugada. Es dissolia la cendra amb aigua calenta i mentre s’escalfava l’aigua, el bugader s’omplia de roba i s’hi tirava la cendra, refredada i netejada de pols. Després s’abocava l’aigua, quan havia arrencat el bull; i un cop escolada es recollia pel sobreixidor i es retornava a la caldera per tornar-se a escalfar.”
A uns tres-cents metres de la casa en direcció nord-oest, i lleugerament per sota, just a sota de la línia d’alta tensió, es troba la font de les Planes (41º 44′ 021 – 0012º 17′ 164 – 625). S’hi pot arribar per un camí que surt de la mateixa casa, avui dia molt perdut. La visita, però, té poc interès paisatgístic o excursionista. L’única cosa que val la pena remarcar-ne és el fet que es troba en el contacte entre les pedres sorrenques i la zona de pedra calcària, de manera que l’aigua, en trobar la capa més impermeable de la primera, ha de sortir a la superfície. Actualment hi ha una captació que, mitjançant una mànega de plàstic, condueix l’aigua a un indret que no hem esbrinat.
Patrimoni Existencial 