Masia situada al nord de can Pou i can Font (41º 47’ 162 – 002º 21’ 399 – 969).
Restes d’una masia de dos pisos, amb la cuina i el forn a la planta baixa. ES conserva encara la pica i diverses prestatgeries. Al costat hi ha diverses quadres.
Ens diuen que havia funcionat com a hostal i botiga i que cada setmana mataven un porc. Els minaires del Remei hi anaven a passar les estones de lleure.
Pladevall (1998, p.153) el documenta al 1855, però al 1781 ja apareix en la llista de confrares del Roser.[1]
Són dues masies situades a llevant de la Castanya, passat el sot de l’Adrobau (41º 47’ 094 – 002º 21’ 407 – 937 i 41º 47’ 084 – 002º 21’ 357 – 921).
Can Font està completament embardissada i no s’ha pogut examinar. En canvi, can Pou presenta una estructura d’uns 12 m x 6 m, distribuïda en dos pisos, a l’interior de la qual s’accedeix per una porta de llinda plana, actualment trencada, on figurava escrita una data que avui dia no es pot llegir. La porta dóna accés a la cuina, amb xemeneia i forn blanc i els basaments de l’escala que conduïa al primer pis. Del primer pis es conserva una finestra força interessant, sobre la porta principal. La teulada era a dues aigües, perpendicular a la façana principal.
Ens diuen que al costat hi havia el Pou Xic, que de moment no hem trobat.
El mapa de l’editorial Alpina indica una casa amb aquest nom a llevant del Domingo, on comença el pendent que condueix a la riera del Molí de l’Adrobau. Suposem que es tracta d’una estructura de la qual només es conserva un pany de paret de pedra i fang i una seixantena de centímetres de gruix, situada en el punt 41º 47’ 062 – 002º 21’ 852 – 780, a tocar d’uns camps.
Pladevall (1998, p.152) documenta un mas Bonet habitat al 1419. Al 1748, en una llista de confrares del Roser apareix Ramon Vesa de Masbonet.[1]
El 18 de febrer de 1840 s’enterrava a la Castanya un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton. Era un vidu de Castelladral. “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda motl a morir (…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[2]
Masia a escassos metres al sud del Domingo (41º 47’ 001 – 002º 21’ 838 – 811).
En la seva estructura actual, s’hi accedeix per una porta a la banda sud-est de la casa (mirant cap a llevant). De seguida es troba la que fou la porta principal (amb un arc conopial mig amagat per les reformes) d’on, pujant quatre graons, s’arriba a la cuina, amb forn, xemeneia, una finestra, una pica d’aigua i una cuina econòmica.
A la banda dreta de la cuina, una porta condueix a un segon pis (sobre un estable amb accés independent des de la façana est), on una petita escala de fusta duia a una nova estança sobre el rebedor. De lluny s’observa una llinda de cert interès, però no s’hi pot accedir. A la banda esquerra de la cuina, una escala de fusta permet pujar a les habitacions. Actualment les parets són negres de sutge.
Pladevall (1998, p.153) la documenta al 1697, però al 1616 ja apareix una Magdalena Jovanyia en una llista de confrares de la confraria del Roser de la parròquia, referència que trobem de nou al 1654.[1]
El 22 de novembre de 1723, s’enterrava a la Castanya Arcàngela Figuera, del mas Jovany, que només va rebre el sagrament de la penitència “(…) per aver mort de repente de un sanch fluix en lo part y pari una filla y fou batejada per mi lo Rr de la Castanya a peu de obra y mori al instant y fou enterrada junt ab la mara ab una missa resada.”[2]
Masia al nord-oest del molí de l’Adrobau, a tocar de can Jovany (41º 47’ 024 – 002º 21’ 823 – 814).
Té una planta de 10 m x 10,70 m, sense comptar un parell de corts que hi ha al sud, i la seva estructura és molt semblant a la del Llançà. L’entrada de la casa condueix a la cuina per una porta d’1 m x 1,80 m. Aquesta peça fa 4,80 m x 4,0 m i té una petita finestra a la banda nord (20 cm x 25 cm). A la cuina hi ha un forn negre, que es manifesta a la façana principal, a ponent de la porta d’entrada.
A la banda de llevant de la cuina, una porta permetia accedir a un segon pis (el primer pis era reservat als animals) on hi havia dues habitacions. En la primera d’elles hi ha dues fornícules a la paret oest.
La part de la cuina presenta una coberta a dues aigües paral·lela a la façana principal. La coberta era feta de teules àrabs, però no hi manquen algunes lloses de pedra plana. Els murs són fets amb pedra i fang i fan 60 cm de gruix.
A la part destinada al bestiar, que està formada per dues grans estances situades sota les habitacions, s’hi accedeix per un arc rebaixat que deixa una obertura d’1,80 m d’amplada.
A la porta de la cuina, una llinda plana molt desgastada sembla presentar la data de 1679. Tot i això, Pladevall (1998, p.153) no la documenta fins al 1855. Nosaltres creiem, però, que seria força anterior, perquè en una confessió de les peces de terra que posseeix Pere Figuerola i Viladecans, de l’any 1797, es parla de “tota enterament aquella casa vulgo dita den Domenech o la Barraca”.[1] De fet, segurament es tracta del mateix Domingo que paga la confraria del Roser de la parròquia des de 1656.[2]
Es troba a l’est del turó del Llançà (41º 46’ 404 – 002º 21’ 436 – 815).
Es tracta d’una masia de 13 m x 11,5 m, amb dues portes a la banda sud, la més occidental de les quals dóna accés a la cuina (8 m x 3,40). En aquesta estança hi ha un forn negre, una petita pica per rentar la vaixella (42 cm x 30 cm x 3 cm) i un parell d’armaris. La porta que hi condueix fa poc més d’un metre d’ample.
L’edifici aprofita el pendent del terreny, de manera que a la banda est hi havia hagut dos pisos (el segon segurament construït en un segon moment). Des de la cuina, una porta permetia accedir a un quarto del segon pis, que suposem que servia com a dormitori. Sembla que tota la planta baixa (tres espais) i un espai annex a la cuina (nord), però amb entrada independent, era dedicat al bestiar.
La casa tenia una coberta a dues aigües, perpendicular a la façana que suposem que era a la banda sud. Els murs són fets de pedra i fang i fan 50 cm de gruix.
Segons la tradició folklòrica, de Llançà de la Castanya al pla de la Calma hi havia una carretera molt fresada pel pas de les bruixes. És més, el capitost de les bruixes vivia a can Llançà; segons A. Mestres era un contrabandista. Les bruixes li lligaven a l’esquena (prèviament adquiria la forma d’un animal) les saques de carbó que no es podien deslligar de cap manera fins que eren al poble.
Pladevall (1998, p.137 i 152) documenta el topònim Puig Llançar al 1156 (al costat de la Calma de Zeles, que possiblement fa referència a l’altiplà al peu del qual es troba la masia) i de nou al 1419, però sembla que fa referència al turó. La masia només apareixeria en una relació de cases de 1855 (Pladevall i Font 1998, p.153).
Masia situada al sud de can Valls, sobre un petit collet (41º 42’ 845 – 002º 18’ 266 – 625)
De l’antiga casa només en queden els basaments dels murs, que arriben a un metre i mig d’alçada i delimiten un espai de 9,80 m x 5 m aproximadament. Els murs són fets amb pedra i fang i fan 60 cm, de gruix. L’edificació estava adossada a un marge per la seva banda nord-est, on es conserva una petita fornícula espitllerada.
Per sota de la casa, enmig del bosc, hi ha les antigues feixes i, més al nord, la font de Ferreres (41º 42’ 923 – 002º 18’ 256 – 621).
Més al sud hi ha les runes de la masia de Rupit (41º 42’ 239 – 002º 18’ 127 – 575), tan cobertes de vegetació que resulta pràcticament impossible endinsar-hi.
Nom d’una masia de tres plantes, situada just a sota de Vallforners (41º 44’ 180 – 002º 19’ 723 – 616). Tot i que ens diuen que era un forn de vidre, el mapa de l’editorial Alpina l’anomena simplement el Forn i una visita no ha donat cap indici de forn (només una obertura de mig punt tapiada permetria sostenir aquesta hipòtesi, però en realitat dóna dins de l’espai de la construcció).
De tota manera, Salvador Llobet (Llobet 1990, p.311) va deixar escrit que la casa dita el Forn havia estat un forn de vidre i que davant per davant de la casa, a la riba esquerra del torrent, hi havia una mina de la qual es treia el material per a la fabricació.
Antiga masia situada al nord de Samalús, sota el turó de Prades (41º 42’ 056 – 002º 18’ 531 – 698).
La seva façana està orientada al sud-est i fa 11 m de llargada (per 10 m de profunditat). Consta de dos pisos coberts amb una teulada a dos vessants perpendiculars a la façana principal. Està feta amb pedra del lloc i alguns elements, com la llinda de la porta principal, amb maons cuits. Aquesta façana presenta dues finestres de mitjanes dimensions al primer pis i una gran porta amb volta de maons a la part baixa, amb dos graons per entrar a la casa. A la banda de ponent, en l’espai on hi ha la cuina, hi ha una altra finestra que dóna a la façana principal.
A la banda de llevant, les edificacions continuen durant una vintena de metres amb un corral i unes corts per al bestiar. Per ponent hi ha una petita cort adossada a la paret de la casa i, sota seu, un pou negre.
Al davant de la casa hi ha una era que es conserva en força bon estat i un pou situat una mica per sota.
A la planta baixa hi ha quatre espais clarament delimitats. L’entrada serveix de distribuïdor i hi donen tres portes i l’arrencada de les escales que duien al primer pis (actualment ensorrat, però que se suposa que també tenia quatre habitacions).
La porta de l’esquerra de l’entrada condueix a la cuina, on es conserva el forn, els fogons i un armari encastat a la paret. La porta que es troba just al davant i sota les escales conduïa a un estable. Aquesta part tenia una porta que permetia accedir-hi directament des de la paret de ponent de la casa, de manera que el bestiar no calia que entrés i sortís per la mateixa porta que ho feien les persones. Una altra porta, a la dreta, condueix a una altra habitació (possiblement una cort o un rebost), comunicada directament amb l’estable, i amb una finestra que s’obria a la banda est.
Donem aquest nom a unes runes que es troben al nord-oest del Grau del Racó, just al sud del Roc Gros o Roc de la Guàrdia (41º 49’ 384 – 002º 12’ 120 – 773).
De tot el que es conserva, la part més evident correspon a un mur fet de pedra i fang de 10 o 12 metres de llarg i força ample (tot i que no es pot precisar) del qual es conserva fins a un metre d’altura. La casa hauria tingut una amplada de fins a 10 m, tot i que sembla que una de les parts només en tenia 5. Un dels murs interiors fa 70 cm de gruix.
La casa era construïda sobre un petit cingle, sota el qual s’han trobat dos encaixos de biga de 20 cm d’ample situats a 1,50 m del nivell actual del terra. Una part de la casa era bastida sobre un mur que anivellava el perfil d’aquest cingle.
Vint metres al sud-oest de la casa, a tocar del camí, s’ha trobat una pedra d’1,05 m de llarga per 80 cm d’ample, amb un encaix a cada costat de 10 cm x 10 cm i un forat cilíndric al seu interior de 20 cm de diàmetre i 10 cm de profunditat. De moment se n’ignora la funcionalitat, però és clar que no és una pedra natural.
Aquesta casa estava al costat del camí que guanyava l’altiplà del Moianès passant pel collet de la Guàrdia, i hi ha qui sosté que es tractava d’un camí d’origen romà donat que en la seva part superior conserva encara algun espai empedrat.
Patrimoni Existencial 