Cova d’en Surell

Cova d’en Surell

Boca de mina, o si més no refugi, que es troba a Sant Pere de Vilamajor, al sud-est del turó de Sant Elies (41º 43’ 515 – 002º 23’ 173 – 786).

Té encara no un parell de metres de recorregut i sembla que correspondria a un intent d’explotació d’algun mineral ferruginós o carbonífer. De tota manera, no es pot descartar que correspongui a un refugi vinculat a les artigues de Can Terrer, que es troben just a sobre, a l’altre costat de la pista.

Del que no hi ha dubte és del seu origen antròpic.

Fonts del Giol

Pica a l’interior de la font del Giol

Al nord del Giol, a la zona obaga, es troben dues fonts i una mina que podria haver estat utilitzada com a jub per guardar aglans.

En el punt 41º 47’ 744 – 002º 10’ 119 – 673 hi ha una petita font de capelleta, actualment seca, coberta amb una volta feta a plec de llibre i amb un arc lleugerament apuntat. El dipòsit fa 2,30 m de llarg per 1,50 m d’ample i l’alçada actual és d’1,40 m. A la part que dóna al lloc on hi havia la porta que permetia accedir a la cisterna hi ha una pica tallada a la pedra (40 cm x 40 cm x 13 cm) amb una gran regata que permetia treure l’aigua cap a l’exterior (l’aigua havia de ser pouada amb una galleda i abocada a la pica).

Pocs metres a ponent de la font hi ha una mina excavada a la roca (41º 47’ 747 – 002º 10’ 107 – 698). La seva planta està completament ocupada per aigua, fet que no ens ha deixat entrar-hi. La part inferior ha estat excavada a la roca, però la coberta, tot i ser subterrània, està feta amb una volta rebaixada de pedres disposades a plec de llibre. Fa 1’90 m d’amplada per 1,60 m d’altura (se suposa que fa uns 8 o 10 m de recorregut).

Una mica més a ponent d’aquesta mina hi ha una altra font que reprodueix l’estructura de la primera, tot i que d’unes dimensions lleugerament menors. La principal diferència és que aquesta encara es troba en actiu actualment. A la llinda de la porta que dóna accés a la cisterna hi figuren unes lletres escrites acompanyades d’una data: “RYFR 1850” o bé “Rº JFR 1850”.

Val la pena també esmentar que a la llinda de l’entrada del cementiri de Santa Coloma hi ha una inscripció mig desapareguda que sembla que deia: “Esta testa descarnada – escoltal i te dirà – fou cara de (…) tu – avui o demà tu (…) 1873”.

Mina o aljub del Giol

Mina del Forn de Vidre

Mina del Forn de Vidre (sala final)

Es troba davant per davant de la masia del Forn, a l’altre costat del torrent (41º 44’ 189 – 002º 19’ 770 – 611), tal com indicava Salvador Llobet.

Consta d’una única galeria sinuosa d’uns 18 m de recorregut, que acaba en un espai arrodonit on, a la banda de llevant, s’inicia una petita galeria parcialment reblerta de les restes desaprofitades del conjunt de l’explotació. En el seu tram mig, la galeria fa 1,70 m d’altura i 1,40 m d’amplada, fet que fa pensar en una explotació històricament recent.

Està oberta en un sòcol de granit i no es veu amb claredat quin mineral s’hi devia explotar.

Mina i bassa del Boix

Mina del Boix
Mina del Boix

Es troben en el llit del sot de la Mina, al sud del Boix (41º 47’ 956 – 002º 16’ 945 – 790).

Es tracta d’una petita mina d’un parell de metres de profunditat i 1 m d’alçada, gairebé es podria dir una font de capelleta, construïda en el mateix llit del torrent. La boca presenta una volta feta a plec de llibre amb maons de terra cuita.

Una mica més avall, just a sobre d’una feixa, hi ha una bassa i un rentador. La bassa fa 7 m x 7 m i té una profunditat de 2 m. En canvi, el rentador només fa 3 m x 3 m i té una profunditat d’1 m. Ambdues estructures estan enganxades per una de les parets, que és comuna a totes elles. Els murs fan 70 cm de gruix i estan fets amb pedra calcària relligada amb morter. L’estructura sobresurt aproximadament mig metre per sobre del nivell del terra.

Casa, premsa i bassa sota can Saloma

Boixa de la bassa
Boixa de la bassa

La primera referència que vàrem tenir d’aquesta casa ens parlava d’uns forns de calç al cor de la Ciutat de Cartagena, però una anàlisi més acurada ens porta a una interpretació diferent. La casa es troba a l’oest de can Saloma (cal Toro segons el mapa de l’Alpina), una mica per sota (41º 44’ 061 – 002º 11’ 692 – 653).

Es tracta d’un edifici de 9,40 m d’ample per 6,20 m de fons (si es té en compte un annex la profunditat arribaria fins als 10 m). Encara conserva en força bon estat el forn de coure pa. Els murs són fets de pedra i fang i fan en una part 50 cm de gruix i en altres 60 cm. Tenia una porta a la banda sud d’1,80 m d’ample. Podria ser que hagués tingut dos pisos, però no es pot assegurar. Les cantoneres són fetes amb pedres mitjanes escairades.

A tocar de la casa (41º 44’ 048 – 002º 11’ 701 – 672) hi ha una bassa pràcticament rodona de 8 m de diàmetre amb una boixa que acaba en una mena de mina. Al costat de la bassa hi ha una boca de mina, actualment seca i plena de terra, segons ens diuen per les obres de construcció d’una pista que hi ha al costat. Es conserven uns tres metres de recorregut, en una galeria que arriba a fer dos metres d’alt i 90 cm d’ample, coberta amb arcs de mig punt que aguantaven el sostre. El que semblaria una segona boca de mina és, en realitat, l’accés a la boixa. Fa 75 cm d’amplada per 1,20 m d’altura i té un recorregut de 3,5 m. El sostre és fet amb lloses planes. Al final del tot hi ha un decantador on anava a parar l’aigua que sortia de la bassa per dos petits forats rodons, que encara avui dia comuniquen amb la bassa.

Premsa
Premsa

Són precisament aquests forats el que ens indica que no ens trobem davant d’un forn de calç (tampoc les parets no estan vidriades, sinó cobertes de tosca) ni d’un pou de glaç.

Un element molt interessant es troba al costat de la casa, excavat en una petita paret calcària que hi ha al davant del portal, en el que sembla que hauria estat una era. Es tracta, segurament, d’una premsa de vi excavada parcialment a la roca.

Mineria al Moianès

Mina Moianès
Una de les boques de mina de Santa Coloma Sasserra

No coneixem ningú que hagi parlat de mineria al Moianès, però segur que algú en algun moment o altre ho ha fet. Amb aquest breu post només volem donar a conèixer tres referències sobre aquest tema que poden ser d’interès per a futures investigacions.

En primer lloc, una referència periodística de l’any 1854. En la seva edició del 24 de maig, el diari vigatà El Montañés feia referència a la possible explotació d’una mina de carbó a Moià (El Montañés, 16, 24 de maig de 1854, p. 125.

L’any següent, un pagès de Matadepera, Francesc Gorina, anotava en el seu dietari que el 23 de setembre de 1855 un cosí germà seu de Granera, amo del Girbau de Dalt, a prop del mas Marfà, al lloc dit Fon Roch, “on se fa una mina en busca de carbó de pedra“, havia tingut un accident. Volent entrar a la mina, l’Isidre Girbau va caure dins d’un pou a l’interior de la mateixa, un pou que feia unes 13 canes de profunditat. L’accident tingué lloc a les 8 del matí però no el pogueren treure’n fins a les 16 hores, després que uns llenyataires sentissin els seus crits d’auxili. En intentar treure’l amb una corda, els va tornar a caure al fons del pou. Finalment el tragueren amb vida, però se suposa que va acabar morint a conseqüència dels traumatismes que havia patit (com a mínim així ho explica el seu cosí). Aquesta informació l’hem extreta del Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera, 1841-1904, editat per Joan Comasòlivas i publicat per Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat (p. 272).

La tercera referència correspon a un conjunt de 4 o 5 boques de mina que s’obren al nord del Bonifet (Santa Coloma Sasserra), just a sota la pista que va de Castellcir a Collsuspina. Les vàrem descobrir gràcies a una pàgina web i a un itinerari amb GPS que hi passa (podeu trobar el track a la mateixa pàgian web. Si voleu només el waypoint d’una de les boques, només ens l’heu de demanar). Si es miren les imatges de satèl·lit del lloc s’observa perfectament la runa que es va extreure d’aquestes mines, que són un testimoni de l’explotació minera al Moianès. Atenció si hi aneu, perquè la situació de les galeries és força precària.

Mina de Peu de Costa

Mina de Peu de Costa
Mina de Peu de Costa

Situada al nord de la confluència de la riera de Vallcambrils i de la riera del Pujol, per sobre de la pista, a tocar d’aquesta, a una cinquantena de metres del pont de Peu de Costa (41º 46’ 239 – 002º 16’ 313 – 437).

Segons Garcia-Pey (1997; 158), que l’anomena cova de Peu de Costa, “(…) sembla que fou excavada a la roca per buscar-hi pirites de coure”.

La boca fa 1,70 m d’alçada per 1,40 m d’amplada i dóna accés a una àmplia galeria de només 4 metres de recorregut. Passada l’entrada, la galeria s’eixampla i arriba a fer una petita sala de formes més o menys arrodonides d’uns 3 metres de diàmetre.

 

Mines de l’Aliguer

Mina de l'Aliguer
Mina de l'Aliguer

Es troben sota la carretera, a tocar del Rossinyol (41º 44’ 768 – 002º 11’ 667 – 691).

Es tracta de dues boques de mina excavades en sediments argilosos, que donen pas a unes galeries de poc recorregut (l’única que s’ha visitat no arriba als 10 metres). El fons de la galeria està format per un petit canal d’obra.

Les aigües arriben a l’exterior on van a parar a una bassa de 8 metres de llarg per 2 d’ample i uns 60 cm de profunditat. Cal dir, però, que aprofitant aquesta bassa i el marge on s’han obert les mines, es va construir una segona represa que recull l’aigua i que té forma irregular.

La galeria que està en més bon estat presenta un recorregut corbat, que sembla anar a trobar la galeria que comença a l’altra boca, parcialment ensorrada, però aquesta connexió no s’ha pogut verificar.

Mines Esperanza, Gemela i Lazo

La documentació municipal d’Aiguafreda parla de tres boques de mina de minerals. Una d’elles és la mina Esperanza, construïda en terreny de Josep Dachs, de la qual tenim esment per un document de 1868. Sembla que l’explotava en Josep Maria Babat.[1]

En un altre document de l’any següent es parla d’un pou a la mina Gemela i un pou a la mina Lazo (?) en el terme de Joan Aragall i Vila. Aragall havia acudit a l’alcalde perquè en el seu terreny tenia dues “calicatas ó minas”, una dita Gemela i l’altra Lazo o Laso, i volia que el mateix J. M. de Babat les tapés en aplicació de l’article 62 de la llei de mines de 1868, que establia que calia tapar les entrades de les mines un cop eren abandonades. Si les parts implicades no ho feien, l’alcalde els podia obligar a fer-ho. Per això Aragall havia recorregut a l’alcaldia dient que en cadascuna d’elles hi havia un pou de bastanta profunditat i perillós per a les persones i animals. L’alcalde va dictar l’ordre de tapar-les, però en aquest document ja es diu que no se sap on trobar Babat.[2]


[1] ACVO, 495.01 Foment (diversos), mines.

[2] Paper de l’alcalde Miquel Nadal, del 24 de desembre de 1869. ACVO, 495.01 Foment (diversos), mines.

Mina de la Llorença

Mina de la Llorença
Mina de la Llorença

Es troba en el cingle que hi ha sota el repetidor de telecomunicacions de la Llorença (41º 42′ 927 – 002º 16′ 048 – 384). La millor manera d’accedir-hi és sortint des de la carretera de Montmany, a l’entrada de ca n’Oliveres, i remuntar la carena seguint els fils de la línia d’alta tensió. La mina és sota el cingle, poc al sud de la segona torre d’alta tensió que es troba. Un dipòsit de sediments indica la proximitat de la boca.

Segons Mata-Perelló, el mineral que es va intentar explotar va ser la baritina, que apareix barrejat amb altres minerals (vegeu això). La galeria té un total de 14 metres de recorregut i en alguns indrets arriba als 2 o 3 metres d’alçada. A 5 metres de l’entrada hi ha un petit pas baix, que no impedeix l’exploració de la resta de la cavitat.