A llevant de can Bosc, en el llit del torrent de can Basí, just quan aquest desemboca a la Riereta (41º 43’ 639 – 002º 16’ 879 – 346) hi ha una petita mina, actualment tapada amb una paret, una bassa obrada en el llit del torrent (que tant recull les aigües que baixen pel torrent com les que poguessin sortir de la mina) i, una mica més avall, un arc fet d’obra per on passa un petit aqüeducte.
Aquest canal comença uns metres més amunt, en la mateixa Riereta, pocs metres per sobre d’on s’inicia el rec dels Molins (41º 43’ 614 – 002º 16’ 894 – 346). En arribar al torrent del Basí el travessa mitjançant aquest pont d’un únic arc i s’endinsa a la masia de can Bosc.
La bassa que s’esmenta apareix en el mapa que va fer el topògraf Salvador Brugués l’any 1924 (minuta).
A inicis del segle XX, l’explotació de les mines del Socau va suposar l’intent de construcció d’una línia de vagonetes que duia el material fins a la masia de Pereres del Pla. El seu traçat encara no queda massa clar, però sembla que utilitzava el que avui dia és el camí que condueix a can Bosc. Justament en entrar al terme del Figaró, sota la Sentinella (41º 43’ 573 – 002º 165’ 437 – 335), hi havia una petita cabana que servia de lloc de refugi i aixopluc per als treballadors i on sembla que també es feia servir de magatzem.
Es tracta d’una estructura parcialment enrunada i força petita, de la qual es conserva aproximadament un metre de la seva part nord. El que resta permet imaginar com era la cabana. Pel que es veu, tenia una coberta a dues aigües, feta amb teules àrabs i dos bancs d’obra adossats a cadascuna de les parets. En bona part estava construïda dins del marge rocós i orientada al sud. Tenia una alçada aproximada de 2,40 m.
La Lleixa dels cingles de Bertí, passat el grau del Sunyer, continua cap als cingles del Cerdà. Aquí la cinglera s’orienta al nord, fins i tot lleugerament a ponent, de manera que bona part del vessant queda en una zona ombrívola. De tota manera, la zona just a sota les antenes de telefonia (per sota de la Lleixa) conserva encara feixes i camins que indiquen una ocupació passada, segurament dedicada a la vinya. En el punt 41º 46′ 101 – 002º 14′ 308 – 563 es troba una estructura que segurament corresponia a una cabana de vinya o a algun tipus de refugi.
Just a ponent de Ventallola, però gairebé dalt del cingle, a la Lleixa, es troba la font del Cerdà, un indret que antigament havien estat uns horts. Actualment encara en queden les terrasses i els murs del que segurament va ser la porta d’entrada a l’hort tancat (41º 46′ 206 – 002º 14′ 071 – 647). També hi ha unes escales que conduïen a la boca inferior de la mina del Cerdà, una caseta que recollia l’aigua de la mina i un dipòsit amb la caseta de la bomba que la puja fins a la masia. A peu de cingle es troba una segona boca de la mina, que està tancada amb un reixat. Es diu que aquesta mina té uns * metres de recorregut.
No sabem a quina època es va construir tot aquest conjunt; només podem dir que a la caseta de l’aigua hi ha gravada la data de 1950.
Josep M. Mata-Perelló diu que aquesta zona minera es troba sobre unes mineralitzacions filonianes, de direcció NW-SE, encaixades entre leucogranits. El mineral que s’hi va intentar explotar, sense massa èxit, va ser la fluorita. Es tracta d’un mineral de tons verdosos que aquí no és estrany que es doni en relació amb baritina o quars.
La “mina Gato” va ser el darrer intent de mineria subterrània al Montseny. A partir de 1970 l’empresa “Minas de Baritina S.A.” va iniciar-hi les tasques d’investigació i explotació. Entre 1970 i 1975 es van extreure unes 4.000 tones de mineral, però les explotacions mineres varen finalitzar definitivament l’any 1985. Malgrat això, el lloc presenta un aspecte que sembla molt més antic.
Tot i que les mines es troben en terme de Tagamanent, la millor manera d’arribar-hi i el punt des d’on es va produir l’explotació va ser el Figaró (Vallcàrquera). A continuació es donen les coordenades de diferents boques de mina visitades:
La darrera és la que rep el nom particular de mina Gato.
Les dues darreres estan comunicades entre elles i pel seu interior hi circulava una línia de vagonetes.
La boca 1 presenta una galeria que s’endinsa cap a l’interior durant uns 8 m. En aquest punt, incideix perpendicularment en una altra galeria que marxa a la nostra dreta i esquerra, en un total de 17 m. Just a sota de la boca hi ha les restes d’un silo per recollir el material.
La boca 2 es troba al costat de la furgoneta de la qual parlarem més endavant, just a tocar d’un fossat per on circulava la línia de vagonetes. Es tracta d’una única galeria serpentejant que s’endinsa uns 25 o 30 metres dins de la muntanya. Té una porta metàl•lica que està mig oberta i està parcialment tapada per un despreniment.
La boca 3 està perduda enmig de la vegetació i al seu davant hi ha una zona plana en la qual segurament es feien maniobres de treball. Segurament la línia de vagonetes arribava fins aquí i és probable que es volgués fer connectar amb la boca número 1. Com que aquesta entrada comunica amb la següent, la descripció es fa tot seguit.
La boca 4 correspon a una galeria d’uns 140 m de recorregut (en línia recta i fent el càlculs a partir de les dades preses pel GPS hi ha uns 98 metres). La galeria s’endinsa serpentejant durant uns 60 metres gairebé al final dels quals es veu un intent de galeria a la nostra dreta que no va més enllà d’un parell de metres. Passat aquest tram s’arriba a una bifurcació on dues galeries es creuen amb un angle molt tancat. L’explicació es troba arrepenjada a la paret de la galeria de la dreta: aquí hi ha un tram de via fèrria (concretament unes agulles) que indica la connexió de les dues galeries. Per la dreta s’avancen uns 16 metres fins arribar al final.
La galeria de l’esquerra permet fer una tirada de 60 metres més, fins arribar a una bifurcació (16 metres abans hi ha un ensorrament i la mateixa bifurcació està mig tapada per un altre ensorrament). En aquest punt, la galeria de la dreta, després de 15 m ens duen a la boca 3. En canvi, per la dreta, arribem a un final de galeria, també uns 15 m més endavant.
Al peu de la boca 4 hi ha una rampa i un altre silo per recollir el mineral.
El camí que duu a la boca quatre passa pel costat de dues vagonetes abandonades. Es tracta de dues peces de ferro de 80 cm d’ample per 127 cm de llarg (56 cm de profunditat) , a les quals manquen les rodes. Aquestes vagonetes tenien una nansa per on eren empeses i un mecanisme que permetia abocar el seu contingut movent una petita palanca.
Al costat de la boca 2, com ja s’ha dit, hi ha les restes d’una furgoneta que sembla ser força més antiga que les dates d’explotació de la mina. Això i la fesomia que presenta permeten pensar que es tractava d’un lloc per refugi o menjador per als minaires.
La boca 5 presenta un recorregut d’una seixantena de metres, també sinuosos, producte del fet d’anar seguint la beta mineral. En aquesta galeria també s’havia instal•lat una línia de vagonetes. A l’entrada, per la part de fora, hi ha una inscripció feta amb ciment que sembla contenir unes inicials (“EF” o “EA”) i la data de 1973 (escrit 73).
La sisena boca correspon a l’anomenada mina Gato, i és la més gran de totes, amb uns tres-cents metres de recorregut distribuït en dos pisos.
Aquesta boca s’obre en el llit d’un torrent que baixa del turó de Tagamanent. A l’entrada, una estructura de fusta recorda la precarietat d’aquest tipus d’instal•lacions, precarietat que queda patent uns vint metres més endavant, on un ensorrament mig tapa el túnel i permet accedir als dos nivells que, com s’ha dit, presenta la mina.
La galeria superior presenta un recorregut d’uns 80 metres (amb un petit intent que no va enlloc) i cinc pous que connecten amb la galeria inferior. Tot i que podrien representar algun perill, són ben visibles i es poden esquivar. En canvi, el darrer de tots els pous ocupa tot el sòl de la galeria. Una escala metàl•lica permet un precari pas. Després d’això la galeria continua serpentejant una setantena de metres més.
La galeria inferior es bifurca al cap poc. Per la banda esquerra s’avancen uns 25 metres fins arribar al final (hi ha una altra bifurcació que tampoc no va enlloc). En canvi, la galeria de la dreta és molt més llarga (una mica més d’un centenar de metres sinuosos). Tant una com l’altra presenten evidències d’haver-hi hagut una línia de vagonetes.
Cal remarcar que a dues terceres parts del recorregut de la galeria inferior hi ha una porta metàl•lica que tapa l’accés al que se suposa que podria ser una altra galeria (també podria ser un lloc per guardar eines).
A sota d’aquesta boca, enmig del torrent i les bardisses, es troba una cabana que era utilitzada pels miners i dues vagonetes mig colgades per la vegetació. La cabana fa 6 m de llarg per 2.20 m d’ample. L’erosió del torrent ha descalçat aquesta estructura, que pot caure i destrossar-se en qualsevol moment.
Dins de la cabana, feta de fusta, hi ha dues estances. Una fa 4,10 metres i semblaria ser un espai utilitzat de refugi i vestidor. Té una finestra a la banda sud. La segona estança fa 1,90 metres d’ample i sembla que correspondria a un magatzem de material o a un rebost. Té una porta a la banda nord. En una paret, escrit en guix, hi ha la data de 1972
Aquesta mina està situada correctament en el mapa de l’editorial Alpina, on apareix amb el nom de Font del Vinyet. En realitat, però, és una mina i no una font.
Es troba situada en el punt 41º 42′ 972 – 002º 16′ 854 – 483, just en el lloc on el mapa de l’editorial Alpina indica la font del Vinyet. S’hi pot accedir des de la font d’en Llanes, al Figaró.
La seva boca està excavada en el curs del torrent. Presenta dues boques, una situada un parell de metres per sobre del torrent, que amb prou feines fa 3-4 metres de recorregut; l’altra té més recorregut, però està inundada, com a mínim en el primer tram. De tota manera, el seu recorregut és molt curt (uns 10 metres). Vista des de la boca sembla que faci un revolt a la dreta i continuï; en realitat, s’acaba allà mateix.
Quan hi vàrem entrar, un rat-penat feia una becaina penjat al sostre cap per avall.
Es troba en el punt 471ª 43’ 465 – 002º 18’ 097 – 508, just al costat del camí que porta a les runes de la masia del Socau.
Segons Anna Gómez, es tracta d’unes “(…) mines de mineral de ferro o de magnetita que estigueren en funcionament entre els anys 1880 i 1895. Per extreure el mineral es va fer un camí de vagonetes que anava des de Vallcàrquera fins l’antic camí ral del Congost, al darrera de la Torre de Can Parera”.
Mina del Socau, tram inundat
La mina presenta unes dimensions còmodes en tot el seu recorregut (uns dos metres d’alçada per un i mig d’amplada). La boca està parcialment obstruïda a causa d’un ensorrament del marge en què està oberta, però encara s’hi pot accedir força còmodament.
Després de 17 metres amb uns trenta centímetres d’aigua, la galeria continua cap a l’interior durant 14 metres més. Ara el terra és recorregut per un fil d’aigua que raja d’un curs subterrani que apareix gairebé al final de la galeria principal.
D’aquesta manera s’arriba a una bifurcació. La galeria de la dreta continua uns 15 metres més i a mig recorregut apareix una altra galeria a l’esquerra. Com que les dues galeries es tallen en angle recte, aquesta darrera galeria corre més o menys paral•lela a la principal. El seu recorregut és de 14 metres.
Des de la cruïlla anterior, la galeria continua uns 17 metres i mig més. Només començar, hi ha un intent de perforació a l’esquerra i 4,5 metres més endavant apareix una nova galeria que marxa a l’esquerra, en angle recte, i que té uns 4 metres de recorregut. Des d’aquesta cruïlla fins al final resten uns 10 o 12 metres de recorregut. És aquí on es troba el curs d’aigua subterrani que inunda l’entrada de la cavitat i que és recollit per una mànega.
El mapa de patrimoni de la Diputació indica que es documenten altres entrades a la mina, tapades per la vegetació. Tot i que de moment no les hem buscades, el que sembla que està clar és que es tractaria de galeries diferents, perquè el recorregut interior de la cavitat no mostra cap altra sortida ni evidències d’haver-hi existit anteriorment. Aquest fet ajuda a pensar en un sistema d’explotació minera, que justificaria la construcció d’una petita línia de vagonetes, infraestructura que no tindria massa sentit per a una mina de les dimensions que s’han exposat.
El topònim de Picamena ha fet volar la imaginació, fonamentalment per la seva vinculació amb alguna possible explotació minera o algun molí. Sobre el tema del molí, diguem que el mapa de patrimoni de la Diputació diu textualment que aquest suposat molí “(…) quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d’un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l’aigua al molí.”
El que avui dia podem veure sobre el lloc són les restes d’una antiga masia situades a la confluència del Sot d’en Baus i la riera del Pujol (41º 47′ 227 – 002º 17′ 330 – 493). Es conserva el que segurament seria el cos principal, de planta rectangular, i alguns murs fets amb pedra local. Una part de l’estructura aprofitaria el terreny natural, que va ser rebaixat per la banda nord de la casa. Al voltant de la casa s’observen alguns camps i, just a l’altre costat del sot d’en Baus, la feixa de la Verneda.
Llinda de Picamena
L’estructura del mas fa pensar en una construcció d’època moderna, dels segles XVII o XVIII, moment de gran auge econòmic i demogràfic a la parròquia de la Móra. Una llinda diu “pau c[o]dina 1797” (podria ser que l’any fos 1757), llinda situada a l’interior de la casa, en un lloc poc usual.
Enric Garcia-Pey recull la versió popular de l’origen del topònim: a Picamena, s’hi estava el picador d’unes mines properes de les quals s’extreia un mineral anomenat mena. D’aquí l’origen del nom de la casa. Aquesta etimologia podria tenir el seu fonament si fos cert el que diu Jaume Oliver quan esmenta que el topònim Picamena “(…) delata l’activitat extractiva realitzada en aquest indret més de 1.000 anys enrere“.
Sabem que a la zona les mines no foren estranyes (vegeu aquest post), però no creiem que aquest sigui l’origen del topònim. El que la documentació conservada a l’arxiu parroquial (ABEV) ens permet dir és que l’any 1741 apareix una referència a Picha Mena i sis anys més tard (1747) un document explica que la casa de la Codina de la Riera és el mateix que Picha mena. Més endavant, al 1788 apareix documentat Mariano Clot, àlies Picamena (descendent del Clot), i finalment la masia de Picamena amb el nom amb què encara la coneixem avui dia.
Artur Osona, en la seva guia del Montseny (1886), diu que per pujar al pla de la Calma es passa per la casa de Picamena, “(…) de hont per entre terreno de vinya y bosch y per forta pujada ab 1 hora s’guanya la parroquial iglesia del poble de la Mora (…) (p. 58). No cal dir que la presència de vinya en aquesta zona està molt ben documentada. De fet, encara que només sigui una hipòtesi sense massa fonament, potser es podria pensar que la mena fes referència a una “Bóta de mena: bóta per a tenir vi, no tan gruixada com un bocoi (Mall.), tal com diu el diccionari Alcover-Moll que en dóna tres referències documental de l’edat mitjana. De tota manera, aquesta hipòtesi no ens l’acabem de creure.
Està situada just a sobre de la pista que del barri de l’Abella condueix a Centelles passant per Sant Pau, a tocar del límit municipal. La seva boca s’obre a llevant i la galeria marxa en direcció oest. Al cap d’una vintena de metres (bona part ensorrats) es troba una bifurcació a la dreta i una altra a l’esquerra, ambdues de tres o quatre metres de recorregut. Una petita paret obrada servia de presa de l’aigua o de decantador. La galeria principal es va estrenyent fins que el sòl s’ajunta amb el sostre.
La font on rajava l’aigua va desaparèixer fa pocs pocs anys arran de la urbanització del sector.
Petita mina (de minerals) que es troba a Santa Eugènia del Congost. Té un recorregut d’uns sis metres de llarg i per les seves mides s’hi pot entrar caminant. Només entrar, a mà dreta, hi ha una petita galeria que semblaria haver estat excavada per explotar un mineral que es troba a l’interior (possiblement calcita).
Es troba al punt 41º 43′ 992 – 002º 15′ 175 – 335.
Mina de la Casa Nova (des del fons mirant la C-17)
Es tracta de dues mines de dimensions força grans (s’hi pot caminar dret amb comoditat),que es troben al peu del Roc Gros.
L’anomenada Mina de Baix està inundada en tot el seu recorregut (com a mínim al principi). Es diu que fa 180 m de recorregut,
Per sobre d’aquesta, que és molt fàcil de localitzar perquè es troba just al costat del camí que pujar al Roc Gros, hi ha la Mina de Dalt, de més difícil localització (us aconsellem que consulteu això si hi voleu anar).
La primera part del recorregut té un perfil irregular, a causa dels ensorraments que s’han succeït pel fet que està excavada en un dipòsit sedimentari. Més endins s’arriba a la roca mare i la galeria adquireix les dimensions i formes originals. A mig recorregut hi ha un pou que ocupa part del sòl. S’ha de vigilar no prendre-hi un bany sense intenció de fer-ho. S’ha dit que fa uns 160 metres de recorregut.
Copiem a continuació la informació històrica que en dóna Josep Milà en aquest article:
Mina de Baix
Les mines van ser construïdes entre els anys 1940 i 1950, amb l’objectiu de trobar aigua per al poble de Centelles. Van ser excavades per una empresa privada anomenada Falgueres ja que un saurí (persona que detecta aigua subterrània)que va ser contractat els va dir que per aquella zona passava una deu d’aigua. Aquest punt interessava a l’empresa ja que pel desnivell natural, l’aigua baixaria al poble de Centelles sense la necessitat de ser bombada. Les excavacions es feien mitjançant una barrina de vuitanta o noranta cm i, un cop foradada la roca, hi introduïen la dinamita o pólvora necessària. Durant la nit es feien explotar i seguidament uns treballadors treien les roques de la mina; al matí següent, ja estava a punt per tornar a perforar. Un cop acabades les mines i al veure que no hi havia aigua, el saurí els va dir que la deu d’aigua passava entremig de les dues mines (estan disposades una damunt de l’altre i en diagonal) i després van fer un forat a la mina de dalt per veure si era cert i trobaven l’aigua més avall, però, tot i així, no en van trobar. Fa uns anys un altre saurí va tornar a dir que passava una deu d’aigua entremig de les dues mines i l’antic alcalde d’Hostalets de Balenyà va decidir perforar d’una manera vertical des del costat de la mina de dalt fins a la mina de baix per veure si se’n trobava, però la recerca no va tenir resultats. Les teories dels saurins van quedar desautoritzades.
Les mines són als punts 41º 49′ 264 – 002º 12′ 240 – 697 i 41º 49′ 259 – 002º 12′ 209 – 717.
Patrimoni Existencial 