Es troba en el llit del riu Tenes, al sud de la Vileta (41º 45’ 330 – 002º 09’ 573 – 648). Segons el mapa de patrimoni de la Generalitat, va ser construït entre els segles XVII i XVIII. Va ser força transformat al segle XIX, quan, entre altres coses, se li va instal·lar un motor de vapor, com delata la xemeneia que hi ha al costat del riu i els embarrats que encara es veuen al seu interior.
A l’altra banda del camí hi ha un altre edifici, que devia funcionar com un annex, construït sobre un petit torrent, que se supera mitjançant un canal o albelló.
Aquest molí forma una estructura amb els dos següents, de manera que l’aigua que deixava anar un era recollida pel següent. Segons Garcia-Pey (2009; 62), tots tres formaven part de l’heretat de mas Bosc.
Es troba a ponent de l’Espina, dins del llit del torrent Fosc (41º 49’ 068 – 002º 10’ 537 – 884).
Aquest molí recollia les aigües del mateix torrent Fosc, uns dos-cents metres al nord (41º 49’ 176 – 002º 10’ 589 – 874), on encara hi ha una presa feta amb rastells i, dins del llit de roca, es troben dues excavacions quadrades de 30 cm x 35 cm aproximadament que servien per donar suport a la presa.
A la riba esquerra del torrent es troben les restes d’un edifici d’uns 5 m per 10 m, amb una porta a la banda de ponent. Aquest edifici estava unit amb el principal, que es troba a la riba dreta, mitjançant un aqüeducte que deuria tenir un arc de mig punt, del qual avui dia queden les arrancades. Tenia 1,75 m de gruix, i era format per grans blocs de formes regulars i ben treballats que encara es poden veure al llit del torrent.
L’edifici principal tenia 2 pisos i tres estances grans. L’obrador sembla que era l’espai més proper al torrent i feia 6,5 m de llarg per 5,5 m d’ample. Un petit forat al terra permet entrar al carcabà i això ens permet veure que aquest va ser tapat en un moment en què el molí va perdre la seva funció (des del torrent es veu que està tapat).
Els murs d’aquest edifici fan 80 cm o més de gruix. La porta principal, situada al sud, és molt ampla (1,70 m) i se’n conserva una alçada d’1,50 m. Té una llinda plana, amb una inscripció que no hem pogut llegir, segurament corresponent al segle XVII. Tot i que petites, aquest edifici tenia diverses finestres.
Val la pena remarcar que a l’habitació nord hi trobem les restes del pou. Una anàlisi detinguda de les parets d’aquesta zona permet veure que aquesta habitació anteriorment havia estat la bassa del molí i que es va convertir en una estança, amb porta i finestra, en un segon moment. Aquesta hipòtesi es reafirma saben que, com ja s’ha dit, el carcabà està també tapat. Bona part de la primitiva bassa és avui dia un camp, per on es pot seguir en alguns trams el canal que ens duu a la presa de captació.
Es troba davant de la pedrera dels Frares, a la riba esquerra de la riera d’Avencó i a tocar d’aquesta, en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 46’ 223 – 002º 16’ 137 – 443).
Actualment amb prou feines es conserven els murs que delimiten un espai de 4,70 m per 7 m, amb uns murs de 80 cm de gruix. L’edifici es trobava adossat al marge i està construït amb pedra i fang, actualment totalment cobert de molsa i vegetació.
Segons Garcia-Pey (1998; 51), antigament s’hi molia ordi i blat. És possible que es tractés d’un molí, tot i que no n’hem pogut evidenciar cap element estructural clar: una mica més amunt del lloc on hi ha les restes de l’edifici hi ha una antiga presa i, poc més avall de la confluència entre la riera de Vallcambril i la riera del Pujol o d’Avencó, en el lloc on ara un pontet metàl·lic permet el pas elevat d’un petit canal, s’observen 4 ancoratges excavats a la roca del terra, dos a cada riba (41º 46’ 203 – 002º 16’ 311 – 438).
L’edifici es troba enmig d’un hort, l’hort de can Pere Bellit, delimitat per feixes i murs de contenció que aprofita l’espai planer que queda en el meandre que descriu la riera d’Avencó.
Està situat aigües avall del molí del Rossell, també a la banda dreta del riu, just a llevant del mas les Canes (41º 46’ 967 – 002º 14’ 660 – 435). Es troba a tocar del riu Congost, just a sobre d’un petit salt que presenta alguns forats que indiquen que hi havia hagut una presa. De tota manera, la bassa s’omplia de l’aigua que s’agafava al mateix riu, però d’algun lloc més al nord, donat que es troba per sobre del nivell del mateix molí.
Es tracta d’un edifici de grans dimensions, amb dos cossos clarament diferenciats, més algunes dependències annexes. Les parets són fetes de pedra local força ben escairada, tot i que alguns punts concrets són fets amb tàpia. En alguns indrets es va arribar a construir fins a tres pisos, sense comptar els carcabans, als quals es pot accedir des de l’entrada principal de l’edifici sud.
L’edifici sud, allargassat en sentit nord-sud, presenta una llinda sobre la porta d’entrada que diu “17 + 86 Establert y fet Marti Llavina” (la lectura dels dos darrers dígits de la data podria ser errònia; el signe + indica una creu en la inscripció). En aquest espai hi havia la cuina i, a nivell de subsòl, el carcabà.
L’edifici nord té una porta feta amb un arc escarser i en una finestra lateral que dóna a aquesta entrada (però de l’edifici anterior) es llegeix, de manera molt dificultosa, “Fet per Franch de Rosselló”. En aquest edifici es conserva la cabra per moure les pedres, de manera que es pot dir que aquí es trobava l’obrador.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, hi ha referències d’aquest molí i d’un altre que estaria al seu costat (segurament el que agafava l’aigua a la presa que s’ha comentat) durant el segle XVI.
Situat a l’altre costat del riu Congost, just al davant de l’hostal del Pinós (41º 47’ 199 – 002º 14’ 409 – 473).
Es tracta d’un edifici en estat ruïnós de tres pisos d’alçada, adjacent a una gran bassa. Aquesta bassa recollia les aigües de la riera de la Llavina, just en el lloc on s’ajunta amb el Congost (41º 47’ 445 – 002º 14’ 326 – 449). Aquí s’observen set ancoratges excavats a la roca, de formes quadrangulars i d’entre 20 cm i 30 cm de costat. Un canal d’uns 500 m de recorregut duia l’aigua fins a la bassa, d’on arribava fins a les pales del molí després de travessar el pou, avui encara visible tot i que força malmès.
De l’antic molí es conserva un edifici amb dos cossos, d’aproximadament 15 metres de llarg i uns 9 d’ample, amb la façana principal a l’est (on hi ha el riu). Les cantonades són ben escairades i les parets estan fetes amb pedra i argamassa. El cos nord correspon a la casa dels moliners i tenia tres pisos. El cos sud només té dos pisos i és on se suposa que estava situat l’obrador. Per accedir al pis superior hi havia una porta amb llinda plana situada a la banda de ponent, entre l’obrador i la paret de la bassa. Al pis inferior s’hi accedia mitjançant una porta situada a la banda sud.
A escassos metres d’aquest edifici, en el marge d’un camp que es troba al mateix nivell i a continuació de la bassa, s’observen les restes d’una construcció de petites dimensions que no s’ha pogut descriure pel seu mal estat de conservació.
Segons un cartell que va posar en aquest lloc l’Ajuntament de Centelles, hi ha referències medievals a aquest mas, vinculat a la masia del Rossell, ja documentada al 1038.
Es tracta d’una estructura de tres pisos, construïda a l’esquerra de la Riereta, poc més avall del molí d’en Xicola (41º 43′ 585 – 002º 17′ 060 – 369). S’hi pot accedir des de la carretera que duu a Vallcàrquera, deixant el cotxe en un aparcament que hi ha uns dos-cents metres abans d’arribar al pont que creua el torrent.
El primer pis el forma la bassa, que tot i ser espectacular no és massa gran, si es té en compte que sumant-hi el pou forma un conjunt de 5,50 m de llarg per 3 m d’ample a la banda sud i 5 m de fondària. Té una forma irregular, fruit de la degradació de la semicircumferència del pou amb la forma quadrangular de la bassa. El gruix de la paret de la bassa és d’1,50 m. Té un sobreeixidor a la part de ponent.
El segon nivell el forma l’obrador, que fa 4,10 m d’ample per 6,20 m de llarg. Se suposa que s’hi accedia per una porta situada al costat de la bassa, a la banda est. És per aquí per on s’hi entra avui dia, tot i que una escala de fusta que permet accedir a una de les dues finestres que formen l’obrador indica que no fa massa anys no s’accedia per aquest lloc. L’obrador té una finestra a l’est i una altra a l’oest. Des de fora s’evidencia que el sostre va ser aixecat aproximadament un metre.
El tercer nivell el formen els carcabans, situats a la part més baixa i que s’obren cap al torrent. Es tracta de dues galeries amb volta de mig punt.
Val la pena acabar de baixar al torrent per poder gaudir dels gorgs i cascades que presenta en aquest punt la Riereta.
No queda clar per on arribava l’aigua al molí. D’entrada semblaria que ho hagués de fer pel camí pla que passa pel costat de la bassa, però no n’hi ha cap evidència; en canvi, uns metres per sobre, a l’altra banda de la pista, hi corre un altre canal que recull les seves aigües una mica més amunt.
La masia del Bellit enfonsa les seves arrels fins al segle XII, però no és fins als segles XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa. A partir de finals del segle XIX la casa s’anà descuidant fins a quedar en un estat força ruïnós.
Al nord-est de la casa, en l’anomenat sot del Molinot, apareixen les restes del que se suposa que fou un antic molí associat a aquest mas. De tota manera, les seves característiques arquitectòniques tampoc no permeten atribuir-li un moment històric concret.
Es tracta d’un conjunt format per un mur construït sobre roca mare, aprofitant el desnivell natural, amb grans blocs de pedra local, ben escairats, utilitzant el sistema de pedra seca, sense lligar. La part visible del mur fa una amplada d’uns 17 metres, i per la part de baix es conserva una obertura que podria haver funcionat com a pas per l’aigua un cop l’energia d’aquesta s’hagués aprofitat.
Més amunt del molí del Bellit, a uns 20 i 50 m, es troben les restes de dues rescloses amb les seves basses. La primera resclosa és de mur de pedra seca i regula l’aigua de la primera bassa, aquesta és de petites dimensions i uns 5 m ample. D’aquesta bassa en surt un rec que conduïa l’aigua al molí. La resclosa i la bassa superior estan en molt mal estat. També s’hi evidencien un parell de petits horts que aprofitaven l’aigua del torrent.
La presa es troba en el punt 41º 45′ 785 – 002º 18′ 798 – 1055, evidentment just en el llit del torrent.
El topònim de Picamena ha fet volar la imaginació, fonamentalment per la seva vinculació amb alguna possible explotació minera o algun molí. Sobre el tema del molí, diguem que el mapa de patrimoni de la Diputació diu textualment que aquest suposat molí “(…) quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d’un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l’aigua al molí.”
El que avui dia podem veure sobre el lloc són les restes d’una antiga masia situades a la confluència del Sot d’en Baus i la riera del Pujol (41º 47′ 227 – 002º 17′ 330 – 493). Es conserva el que segurament seria el cos principal, de planta rectangular, i alguns murs fets amb pedra local. Una part de l’estructura aprofitaria el terreny natural, que va ser rebaixat per la banda nord de la casa. Al voltant de la casa s’observen alguns camps i, just a l’altre costat del sot d’en Baus, la feixa de la Verneda.
Llinda de Picamena
L’estructura del mas fa pensar en una construcció d’època moderna, dels segles XVII o XVIII, moment de gran auge econòmic i demogràfic a la parròquia de la Móra. Una llinda diu “pau c[o]dina 1797” (podria ser que l’any fos 1757), llinda situada a l’interior de la casa, en un lloc poc usual.
Enric Garcia-Pey recull la versió popular de l’origen del topònim: a Picamena, s’hi estava el picador d’unes mines properes de les quals s’extreia un mineral anomenat mena. D’aquí l’origen del nom de la casa. Aquesta etimologia podria tenir el seu fonament si fos cert el que diu Jaume Oliver quan esmenta que el topònim Picamena “(…) delata l’activitat extractiva realitzada en aquest indret més de 1.000 anys enrere“.
Sabem que a la zona les mines no foren estranyes (vegeu aquest post), però no creiem que aquest sigui l’origen del topònim. El que la documentació conservada a l’arxiu parroquial (ABEV) ens permet dir és que l’any 1741 apareix una referència a Picha Mena i sis anys més tard (1747) un document explica que la casa de la Codina de la Riera és el mateix que Picha mena. Més endavant, al 1788 apareix documentat Mariano Clot, àlies Picamena (descendent del Clot), i finalment la masia de Picamena amb el nom amb què encara la coneixem avui dia.
Artur Osona, en la seva guia del Montseny (1886), diu que per pujar al pla de la Calma es passa per la casa de Picamena, “(…) de hont per entre terreno de vinya y bosch y per forta pujada ab 1 hora s’guanya la parroquial iglesia del poble de la Mora (…) (p. 58). No cal dir que la presència de vinya en aquesta zona està molt ben documentada. De fet, encara que només sigui una hipòtesi sense massa fonament, potser es podria pensar que la mena fes referència a una “Bóta de mena: bóta per a tenir vi, no tan gruixada com un bocoi (Mall.), tal com diu el diccionari Alcover-Moll que en dóna tres referències documental de l’edat mitjana. De tota manera, aquesta hipòtesi no ens l’acabem de creure.
Patrimoni Existencial 