Etiqueta: Patrimoni

Cementiri dels Empestats

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1870 hi hagué una epidèmia de febre groga a la ciutat de Barcelona, centrada sobretot en el barri de la Barceloneta. Arran dels fets, la Junta de Sanitat va decretar l’allunyament dels vaixells del port (se sospitava que el focus havia estat un barco que venia de Cuba). Fins a 11.000 persones abandonaren el barri per voluntat pròpia, però el 22 de setembre es va ordenar el desallotjament forçós de tot el barri: la memòria d’aquest brot parla del desocupo del barri.

Es va recomanar als grups més pudents que abandonessin la ciutat, però quedaven els més pobres, que s’havien quedat sense mitjans de subsistència. Aquests varen ser traslladats provisionalment i la Comissió de crisi va estudiar diferents localitzacions per dur-los. Finalment va proposar l’antic monestir de Montalegre, a la Conreria, en terme de Tiana. Les juntes de sanitat varen aprovar l’elecció i l’Ajuntament de  la ciutat va aprovar aquesta tria, de manera que es varen designar dos edificis per acollir les persones desplaçades: el convent de Montalegre i l’edifici de la Conreria

Segons la memòria de les actuacions, aquest refugi temporal va acollir 1.693 persones (94 eren reclusos repartits de manera molt diferent entre els dos edifici. El director mèdic era el doctor Pelegrí Giralt.

Els desplaçats hi varen estar fins al 10 de desembre de 1870. El quadre següent és extret de la memòria que es va escriure posteriorment, que era obra d’una comissió on trobem el doctor Robert.

Com veiem, entre totes les causes hi varen morir 75 persones, només 18 de les quals varen morir per la febre groga.

Aquestes persones varen ser enterrades en un petit cementiri que es troba a prop del coll de Montalegre (localització) en el que actualment es coneix com a Cementiri dels Empestats o del Còlera.

Es tracta d’una fosa comuna (a simple vista només es veu el mur perimetral i el monument que ho recorda) que es va haver de construir aquí perquè la gent del poble tenia por d’aquestes morts. A l’interior, hi ha un monument funerari amb una inscripció que recorda els fets, construït per l’Ajuntament de Barcelona:

La simbologia de la mort i del cos mèdic es fa doblement present en aquest monument, que tot i el temps que ha passat està força ben conservat.

Saber-ne més:

Imatges de silenci

Rondaller

Mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona.

 

Tornalls de Baumadestral

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

El torrent de Baumadestral (Tavertet-Santa Maria de Corcó) presenta diversos “molins” dedicats a l’esmolat d’eines de tall, instruments que Quirze Pares anomenava tornalls.

El que aquí presentem es troba al salt de Roques Codines, d’uns 4 metres de caiguda. Just a sobre del salt, una línia d’ancoratges marxa per la riba esquerra (en total s’observen 4 forats dins de llit del torrent i 9 en el rec, distribuïts en una sola línia). Aquesta línia d’ancoratges acaba en un petit pany de pedra (1,5 m) que segurament era part del canal i després desapareix. Aquí hi ha 4 parells d’ancoratges més petits que dibuixen el recorregut, ja pendent, de l’aigua. En aquest lloc hi havia d’haver hagut un canalització de fusta per salvar el torrent de Baumadestral, perquè a l’altre costat, en una gran pedra, trobem excavat el canal per on queia l’aigua. Té una amplada de 65 cm i fa com un tobogan de 2,5 m de llargada. La llargada de tot aquest canal és de 20 metres.

A sota del salt, a la riba de l’aigua, encara s’observen dos o tres forats excavats al terra, possiblement ancoratges per a la maquinària.

Uns cent metres més avall del riu hi ha les restes dels ancoratges d’una altra presa i, encara cent metres més avall, unes altres restes. En principi, d’aquestes estructures no en queda res a part dels ancoratges tallats a la roca, però és gairebé segur que eren rescloses, i no passeres.

Esquema del tornall de Roques Codines, al torrent de Baumadestal
Esquema del tornall de Roques Codines, al torrent de Baumadestal

Curiosament, l’Enciclopèdia Catalana defineix un tornall com una “Barrina i torn per a foradar els canons de les armes de foc, que, a les antigues manufactures, eren moguts per la força d’un salt d’aigua.”

El Pastoret d’Aiguafreda

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

amades_aiguafreda

El dia quatre de juny [de 1932] ens arribem fins a Aiguafreda per tal d’interrogar un vell pastor, sonador de flabiol, de qui ens havia parlat el nostre amic Antoni Gallardo, el qual ens havia dit que sabia tocar i ballar algunes danses i ballets populars.

L’homenet ens rep amb gran atenció i amb alegria que l’anéssim a veure i donéssim importància a les cosetes que ell sabia. Es diu Albert Cruells Aragay. Tota la seva vida ha estat pastor i és conegut per tota la contrada pel Pastoret d’Aiguafreda. Durant una temporada havia fet de traginer i en una altra de teixidor amb els antics telers a mà, avui perduts. És molt parlador i sap una munió de coses, de costums, dites i història local, però el que no sap pas tant com ens pensàvem i nosaltres desitjaríem són balls de faisó popular, puix que si bé coneix moltes tonades de dansa, són de balls vuitcentistes ja decadents i no típics. Ens fa sentir la tonada de la dansa que també ens balloteja i que no és altra que el ball conegut per la Mussuliana, com també ell anomena. Així mateix ens toca i balla el Patapuf, el qual ens diu que va ésser importat a Aiguafreda fa una quarantena d’anys i que li va ensenyar a tocar i ballar una senyora barcelonina. Ell l’ha tocat moltes vegades en plaça, puix que el poble el va adoptar, i ell mateix ensenyà a ballar-lo. La coreografia no ofereix cap particularitat ni diferència notable de les que ja coneixem, per la qual cosa no la vàrem transcriure. Ens toca també dues tonades diferents del ball de les gitanes, que també havia estat ballat a Aiguafreda per Carnestoltes. Una que servia per a la cercavila o volta pel poble de la colla i una altra per al ball en la plaça. Ens fa sentir també el Ballet de Déu del Figueró, que havia tocat moltes vegades amb el seu flabiol fins no fa pas gaires anys. De tonades de dansa no n’hi podem pas recollir cap més, puix que el seu gran repertori el formen un llarg programa de balls nous inaprofitables per al nostre cas.

L’interroguem si sap cançons i ens canta un bon nombre de nadales, però totes ens són ja conegudes. Esprement molt la cosa, aconseguim fer-li cantar una variant de la Passió sagrada i unes caramelles típiques.

Al nostre interrogat li sap greu que fem el recull a casa seva, puix que tem que, si qualque vianant sent tocar el flabiol, pot deturar-se i fer córrer la veu pel poble, i és reuneixi gent a escoltar-lo. Ens convida a fer el recull en uns camps de conreu de la seva propietat, vora el poble i en plena natura. Va bé, puix que l’escena quedarà millor emmarcada i resultarà més poètica. Ens costa trobar el lloc a propòsit per aposentar-nos. Per fi el trobem al seu gust, puix que ens deixem portar. És de cara al sol, això ja no ens va tan bé. Sonant, parlant i escrivint, el sol tomba; gràcies a Déu que no ens bat a la cara, però el Pastoret no es troba bé sense el sol i ens fa marxar per a posar-nos altra vegada de fit a fit del sol. Ens fa mudar de lloc tres o quatre vegades per la mateixa raó, fent-nos encarar sempre amb el sol, que a ell tant li plaïa i a nosaltres tant ens molestava. La circumstància de trobar-nos al camp no ens va pas privar d’espectadors, comentaristes i burletes, que el vell pastor, sense gaires contemplacions, va esquivar a cops de roc.

L’alegria del bon home per haver-lo volgut escoltar i haver-li escrit el que tocava no tingué punt de ponderació, i perquè estiguéssim també nosaltres ben contents ens obsequià amb uns manats de raves i uns enciams que ell mateix ens va collir i que ens vam emportar per força, puix que si no ho haguéssim fet s’hauria ben disgustat.