Segons s’explica, es tracta d’una teuleria i no d’un forn de calç, que havia fet funcionar un tal Potes. Es troba al costat de la carretera que va de Centelles a Sant Feliu de Codines, un cop passat el pont que hi ha a tocar de l’entrada de la Rovira de Baix (41º 47′ 080 – 002º 12′ 817 – 576; just a la banda de ponent de la carretera, o sigui, a l’altre costat de la font del Forn de la Rovira). El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona la situa erròniament al costat de can General; també diu que es tracta de dos forn, però en realitat només s’hi observa una boca. Es estrany que s’inclogui en el mapa de l’editorial Alpina.
Es conserva l’estructura més o menys arrodonida i la boca del forn (d’1,10 m d’amplada). La boca està feta amb maons i ferro i presenta evidències d’haver tingut algun tipus de tancament (porta).
Aquesta infraestructura va donar lloc a la peça de terra on es troba (el Camp del Forn) i a la font del Forn de la Rovira, que hi ha una mica per sota i a l’altre costat de la carretera (actualment en un estat molt precari).
Al costat de la bassa de Castellar queden les restes d’una teuleria (41º 44’ 225 – 002º 14’ 826 – 590). Es reconeix per la seva planta quadrada, d’uns quatre metres de costat. Actualment està en un estat molt ruïnós.
Està feta amb pedra seca i a la part de la boca es veuen uns troncs que degueren d’actuar com a bigues per separar els diferents pisos de l’estructura. S’evidencia una estructura de com a mínim dos pisos (però que podrien haver estat tres). En el pis inferior hi hauria la fogaina, a la qual s’accediria des de la boca, i a la superior la cambra on es couria el material.
La part frontal fa gairebé quatre metres d’alçada i la superior està aixecada aproximadament un metre sobre el nivell del marge on s’ha construït per poder aprofitar precisament aquest desnivell. A la banda nord semblaria haver-hi hagut una entrada per posar i treure el material que s’havia de coure o que ja estava cuit. Als rodals hi ha restes de teules i de maons, que evidencien l’ús que se li va donar.
Es troba al costat de la pista, entre l’Agustí i el Bellver (41º 44’ 959 – 002º 18’ 371 – 1015). Té planta quadrada i es conserva força bé la part inferior, amb dues petites boques.
Les dues boques de la teuleria de l'Agustí
Ha estat descrit com un forn de calç, però considerem que no es correspon a aquesta tipologia, fonamentalment per dues raons: la llunyania de roca calcària per coure del lloc on es troba i la seva estructura.
En el primer sentit, les calcàries més properes es troben a la franja superior del turó de Tagamanent. No tindria cap sentit fer un forn de calç a gairebé un quilòmetre de distància en línia recta i havent, a més, de remuntar la matèria primera.
En el segon sentit, tot i que s’ha dit que la planta és rodona i que fa 2,50 m de diàmetre i 1,90 de profunditat, el que resulta evident sobre el lloc és que la seva planta és quadrada.
La presència de rajols sobre el lloc sembla indicar que es tracta d’una teuleria. Malgrat que no es pot entrar a les fogaines, una fotografia del seu interior mostra que la separació entre aquest espai i el lloc on es posaven les peces que calia coure està formada per dues voltes independents fetes amb arcs rebaixats de roca sorrenca (arenisca).
Es tracta d’una estructura rectangular (d’aproximadament 5 m x 6 m) excavada parcialment al sòl del lloc i coberta amb una volta de mig punt obrada a plec de llibre. Això li dóna un aspecte d’estar dividida en dos sectors: l’inferior, d’1,5 m d’alçada aproximadament, format per grans blocs rectangulars ben treballats i disposats en tres fileres; i el superior, que és l’espai que ha generat la volta del sostre. L’obertura d’entrada, en l’estat que es troba actualment, no es pot saber si corresponia a una porta o a algun altre tipus d’obertura. De qualsevol manera, val la pena remarcar que no s’evidència l’existència de cap tipus d’escala que permetés accedir al fons de la construcció (que sembla ocupat per rajols). D’aquesta manera es dificulta l’accés continuat al lloc, ja que cal superar una alçada aproximada d’un metre i mig.
L’estructura està coberta de terra i vegetació a la part superior. A la banda esquerra de l’entrada hi ha un conducte que semblaria haver correspost a una entrada d’aigua.
El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona diu que aquest element presenta les característiques arquitectòniques tradicionals dels pous d’aglans de la zona del Lluçanès, amb una cambra, una coberta en volta i una porta d’accés de petites dimensions. Ens sembla, però, que hi faltaria una escala per poder-hi entrar i sortir-ne amb comoditat.
Interior bassa Serra-Rica
El mapa de patrimoni també diu que en el mateix pla hi ha una altra construcció en runes: un edifici rectangular de petites dimensions que presenta un basament en pedra i part en tàpia. És clar que es tracta d’una teuleria o rajoleria, a la part inferior de la qual es poden veure les dues boques que condueixen a les fogaines i, per sobre seu, un arc de mig punt una mica sobresortit que aguanta l’estança on es feia la cuita de les rajoles. Té unes mides aproximades de 3 m i planta quadrada.
Aquesta teuleria es va excavar parcialment al sòl aprofitant el desnivell. Només un metre de la part superior sobresortia del nivell del terra i era fet amb un mur de pedra relligada amb morter. Per sota es veu un metre de paret excavada a la sorra del lloc.
Creiem que el fet de trobar-se juntes ambdues estructures es podria interpretar com que ens trobem davant d’una rajoleria o teuleria que feia servir l’aigua que es recollia en un dipòsit subterrani. Això invalidaria la teoria de la tina d’aglans. Pensem que aquestes tines a vegades reben el nom de jubs o aljubs d’aglans; però un jub també és un dipòsit d’aigües. Podria ben ser que algú, sense ser-ne conscient, hagués interpretat un aljub d’aigua com un aljub de guardar aglans. El fet de trobar-se enmig d’una roureda força extensa podria haver ajudat a aquest canvi de significat.
No deixa de ser simptomàtic el fet que la disposició del mur que forma el dipòsit sigui idèntica a la d’una bassa que es troba al costat de la casa de Serra-Rica: grans carreus de forma rectangular formen, en ambdós casos, les parets d’aquestes estructures. Segurament, doncs, es tractaria del dipòsit on es recollia l’aigua per pastar l’argila que s’utilitzava a la teuleria. Perquè, si no és així, d’on es treia l’aigua per a aquesta activitat?
Actualment, del Bassau, amb prou feines en queden quatre rocs en el punt 41º 47′ 126 – 002º 19′ 773 – 1144. El primer esment de la masia l’hem trobat l’any 1724, però segurament ja existia d’abans. És possible que la casa prengués el nom d’un biot proper, perquè en una consueta de 1666 es diu que la rodalia de la Móra “(…) sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat (…)”. El pla del Bassau era un lloc humit fins no fa massa dècades, fins al punt que aquí (41º 47′ 186 – 002º 19′ 186 – 1159) es va construir una teuleria, de la qual no en queda pràcticament res a part del topònim i algunes restes de teules.
Hem buscat alguna cosa que recordi una teuleria en dues o tres ocasions, però sense èxit. Només les restes de les teules i el mur que es poden veure en les fotografies.
De tota manera, l’existència de la teuleria i de la masia ha estat comprovada per memòria oral. Efectivament, en Ramon del Boscàs l’estiu de 2011 ens va confirmar la situació de la Teuleria i ens va explicar que no era una casa, sinó una explotació temporal. També digué que l’aigua la recollien d’un petit biot que hi ha allà mateix, que per poc que plogui s’omple d’aigua. Per tant, només podien fer les teules després de ploure. Calia coure-les. És possible que aquesta feina la desenvolupessin persones expertes en la seva realització.
Tot i que el mapa de l’editorial Alpina l’anomena forn de calç, en el seu estat actual no hi ha elements suficients per diferenciar si es tracta d’un forn de teules i rajoles o d’un forn de calç .
Optem per creure que es tracta d’una teuleria per les restes de material cuit que hi han aparegut i per la manca d’un corrent d’aigua prou important que permetés apagar la calç en el moment final del seu procés d’elaboració.
Es tracta d’una estructura circular, d’uns 4 metres de diàmetre, la meitat de la paret del qual és feta de pedra seca. Tot i que la seva planta és circular, la visió frontal, on hi ha la boca del forn, té forma rectilínia (com s’aprecia a la fotografia). Consta d’una sola boca.
Patrimoni Existencial 