Pedra Arca de Tagamanent

Gràcies a un plet que va tenir lloc a l’Audiència de Catalunya, que hem recollit d’un document datat el 23 de juliol de 1730, hem pogut descobrir algunes coses interessants sobre aquest espai liminar. Aquí les masies del Bellit i de la Figuera havien tingut discrepàncies que pràcticament es podrien dir immemorials, perquè en el procés de 1730 s’arriba a recórrer a documentació medieval. El document explica que en Bellit tenia una gran peça de terra muntuosa i bosquina situada en el lloc dit lo pla de la Calma, part a la parròquia de Tagamanent i part a la de la Castanya, que afrontava amb el Boscàs mitjançant el torrent de la font del Ginebre i part amb l’Adrobau, també amb el Molar i part amb els honors “de la torra de Vallfornes, de Tagamanent, los quals honors te vull y posseex lo dit mas Bellit”.[1]

Aquestes primeres frases del document ens permeten entendre el topònim turó de la Torre que trobem prop de la font del Ginebre (444605 – 4624162 – 1266). Pel que sembla, hi hauria hagut un element que més endavant es diu que era el castell de Vallfornès en un document de 1654. De fet, el document de 1730 refereix una rodalia on es parla de “la torra, o castell de Vallfornes”.[2] Caldria verificar si les restes de murs que es veuen al nord-oest del cim corresponen a algun tipus de castell o no.

En aquest document es fa referència a una altra documentació de l’any 1229 en què Pere de Pasarell, la seva dona Guillema i la seva mare Maria venen a Bernat Martí de Pasarell i a la seva dona Guillema i els seus infants una peça de terra que tenen a Tagamanent en senyoria d’Agnès de Manlleu “(…) en lo lloch nomenat á pedra de Archa” que afonta amb el camp de les Avellanedes i es troba a ponent amb el Puig de l’Arca. També es parla d’un altre acte de 1298 que esmenta el lloc anomenat “á sapera de zelarcha” i poc després parla de la “pedra del Archa”. Es fa referència també a un altre document del 7 de maig de 1541 en què es parla d’una sentència arbitral que feren els pagesos elegits per les dues parts (Bellit i Figuera), “(…) los quals posaren unes termas a la volta de sol ponent del camí que va de Tagamanent á St Segimon a la serra de las falgueres y despres van atarmanant (…)”. En aquesta sentència es parla de “(…) la volta de sol ixent fins a la pedra del Archa (…)”.[3]

Un altre document de 1654, referit també en el mateix, parla del castell de Vallfornès, que té una peça de terra al lloc dit la Calma que afronta per sol eixent amb

“(…) á sitia de llop afrontant ab terres del mas molar part, y despres tira dret a la espelunca anant serra avall dret al Joch de la Xoca afrontant sempre ab terras de Vall fornes, á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda y de aquí baixa ala aigua baixa aigua (sic) avall fins a las rocas grosas anomenadas las rocas de quen sempre afrontant ab terrras de Vallfornes. A ponent des de dites rocas dret al turó dels Umbrils, y de aquí dret al pla de la llacuna afrontant sempre ab terres de Vallfornes tirant sempre per lo mig dels abouradors (…), y a tramuntana tirant dret al turó de la llobatera (…) y de aquí sen munta per lo aigua vessant de las pedres blancas (…) y de dites pedres blancas voltant per amunt sempre per laigua vasant tirant dret al turó del Puliol (…) y desde dit turó del Puliol tira dret a la sitia de llop afrontant ab terres del mas molar conforme las fites se posaran en dites afrontacions (…)”.[4]

És interessant esmentar que aquest document del segle XVIII digui que la Pedra de l’Arca i el camp de les Avellanedes estava a la parròquia de la Castanya i prou distant de la parròquia de Tagamanent, fet que ens indica que el canvi de límit parroquial ja estava ben acceptat en aquell moment. També cal dir que de tots els documents que han aparegut en aquesta documentació, encara avui dia el mapa de l’editorial Alpina recull les Pelunques (segurament la spelunca del text), el turó del Poliol, el pla de la Llacuna, el pla dels Embrils i la carena dels Llops.

Per altra banda, no deixa de sobtar el fet que el topònim pedra de l’Arca sigui avui dia totalment desconegut quan encara existia al 1856, quan se’l referia com la Pedra Selarca (Oliver, 2003; 18), que actuava com a límit nord-oriental de la parròquia de Tagamanent, des d’on es deia que anava fins al puig Drau. Per tot el que s’ha explicat fins ara, queda clar que l’estela de la barraca d’en Ramon havia de ser la Pedra de l’Arca i havia estat tradicionalment utilitzada com a límit parroquial i, posteriorment, municipal.