Límits de la parroquia de la Móra

La Móra és una petita parròquia rural d’aproximadament 15 quilòmetres de perímetre i 12 quilòmetres quadrats de superfície projectada, situada a mitja alçada entre el pla de la Calma i la vall d’Avencó, tributària del riu Congost, amb uns límits geogràfics força clars. Actualment forma part del municipi de Tagamanent, amb qui durant l’edat moderna ja compartia un sistema d’administració local.

La vila rural de la Móra apareix esmentada entre els anys 898 i 917 i l’església de Sant Cebrià el 1099. En la consueta de 1666 els límits parroquials serien els següents:

“Primerament comença la dita parroquia des del cap de vall de la montanya den Codina de la Mora en lo entremesclament de les aygues de la riera de Canyelles y del torrent de Vall cambril y despres sen puja sempre per lo dit torrent amunt de Vall cambril y del Fondrats fins dalt a la montanya a pardallá lo Cami Real que va Nº Sº de Tagamanent a Sant Sagimon, fins a un gran Codol o pedra en vista de la Font del Ginebra, y des del Codol sen va per un rengle de pedres al Camí Real de la calma ja dit, es veritat que los pagesos que son avuy diuen que sempre del Camí Real enllà han pagat lo delme a la Castanya, y desde aqui sen va sempre per lo Camí Real de la Calma fins a Terrus … y desde Terrús sen va per lo maeix Camí Real y pren tot lo que conté la heretat del Mas Clot de la Mora. Veritat es que los de la Castanya tenen possessió, segons diuen alguns, de tot lo de part dallà de dit Camí Real de dit Camí Real encara que sia heredat den Clot, y de aquexa manera sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat, y desde aquí gira a tremontana dret al serrat de la Guardiola … y despres sen va per dit serrat avall de la Guardiola fins al torrent que discorre del Borgués fins al torrent del esperver qui devalla de la Siureda en lo entremesclament de les aygues del torrens sobredits y aprés sen va per lo peu del bosch den Pujol del Brull fins a les roquetes de Ferreres, y després sen va per lo mig del bosc del bac avall per la part de la casa de Ferreres y des del lloc sobredit sen va a la roca alta y després sen va per la vora del bosc de Roca alta avall fins que es a la riera del Pujol y de Canyelles sempre fins que es en lo peu de la montanya den Codina en lo entremesclament de les rieres ja dit. Aquí fineix la dita Parroquia de S. Cyprià de la Mora”.

Cal tenir en compte, però, que aquests límits no sempre eren respectats i que hi ha algunes imprecisions a l’hora de concretar el punt exacte on acabava una parròquia i començava l’altra. Això va permetre que una zona rica en pastures i històricament aprofitada com a terreny de conreu, com és el pla de la Calma en sentit més estricte, fos objecte de litigi entre aquesta parròquia i la de la Castanya (que s’estén a l’altre costat del camí ral). A més dels drets d’explotació, hi havia també un element d’una importància igual de gran, els cobraments dels delmes. Com diu aquesta rodalia, el pagesos de 1666 deien que “sempre del Camí Real enllà han pagat lo delme a la Castanya”.

Un document que forma part d’aquesta consueta explica una mica més el contingut del conflicte. Pel que sembla, a la zona de la font del Ginebre, el camí tendia a desplaçar-se cap a la zona de la Móra, de manera que aquesta parròquia perdia superfície a favor de la Castanya. La intervenció de l’hereu de la Figuera hauria aturat aquesta situació.[1] Sembla que el límit parroquial original s’hauria situat a la roca de Larit, coneguda ja d’antic.[2]

De tota manera, el límit parroquial oficial era desconegut al segle XVII i el rector Joan Pratnarbonès ja va anotar que no havia trobat rodalia escrita a l’arxiu municipal i va intentar reconstruir-la a partir de les declaracions dels pagesos. El mateix li va passar gairebé mig segle més tard al rector Josep Pou. Gràcies a aquest darrer se sap que el conflicte va ser prou important com per acabar donant lloc a un acte de conciliació fet per un notari de Granollers (Joan Antoni Albanell) on intervingueren els rectors de la Castanya, la Móra i Tagamanent. La zona en litigi se situava al voltant del Bassau, la roca de Larit i el serrat de la Guardiola,[3] una zona planera al capdamunt de la Calma. Pel que diu el rector Pou, les diferències entre la Móra i el Boscàs varen donar lloc a dos actes més de concòrdia el 26 de març de 1612 (en poder de Joan Rotllan [Rollat o Rollant] notari de Centelles).[4]

També cal tenir en compte que la delimitació municipal actual no segueix el traçat que apareix en aquest document, sobretot a la part nord, on, en arribar al pla del Bassau (que els mapes de l’ICC anomenen incorrectament collet de Terrús), no gira cap a llevant seguint el camí ral i anant a buscar el camp de Bernat, sinó que marxa cap al nord-oest i va a buscar la carena que marxa cap al turó del Mas (Mapa 1). Això fa que el límit actual segueixi aquesta carena entre la riera del Burguès i el torrent de Ferreres en comptes de baixar a buscar el primer torrent i seguir-lo fins a Ferreres. Aquest canvi de traçat fa que el límit municipal entre Tagamanent i el Brull passi molt a prop de la Pedra de les Creus, fet que permet plantejar la hipòtesi de si les creus que s’hi veuen no correspondrien a un senyal que indicava la separació parroquial o municipal. També el fet que a la zona de la Teuleria, que algunes persones del lloc indiquen avui dia com a límit parroquial, comenci el serrat del Pal, que baixa cap al nord, sembli recolzar aquesta hipòtesi.[5]

Així mateix, més enllà de Ferreres, a l’extrem nord-occidental de la parròquia, el límit sembla que pujava fins a la Roca Alta, però aquesta delimitació resulta una mica artificiosa, a més que l’esmentada roca no semblaria tenir prou entitat per constituir-se en un referent de tanta importància. De tota manera, una delimitació del brull de 1063 ja deia que “(…) per ipsas Ferreras usque in rocam altam et descendit usque in rivum Avanconum (…)” (Pladevall, 1965; 170).

Un altre punt de discòrdia es troba al costat de Pedres Blanques, on, segons la consueta, la rodalia arribava procedent de la riera de Fondrats (Vall Cambril). La rodalia deia que anava fins a un còdol gran, situat a “(…) dalt a la montanya a pardallá lo Cami Real que va Nº Sº de Tagamanent a Sant Sagimon (…)”. En una nota anterior ja s’ha dit que al segle XVII “(…) a la sima de la montanya en vista de la font del Ginebre al cami ral pasava per al serrat de las Saleras de la masoneras (?) molt distant de haon vull passa (…)”.[6] Està clar que la pedra que esmenta la rodalia es trobava a l’altra banda del camí ral i, per tant, no podia tractar-se de Pedres Blanques.[7] Aquest còdol es trobava “(…) en vista de la Font del Ginebra (…)”, on seguia un rengle de pedres fins al camí ral que marxava fins a Terrús. Amb aquesta situació, hi ha dues possibilitats. La primera, que d’entrada podria semblar massa allunyada del camí ral, que el còdol fos la pedra de la cabana d’en Ramon (s’ha dit que podria ser una estela prehistòrica). La segona, una pedra que hem trobat i que indiquem en el mapa. Aquesta pedra presenta una semicircunferència amb un canal que podria indicar un ús simbòlic. Aquesta idea es reforça perquè no es tracta d’una pedra feta amb material originari del lloc (es tracta d’una pedra sorrenca de color roig com la que es troba en altres fites de la zona, inclosa l’estela de la cabana d’en Ramon). De tota manera, aquesta pedra podria formar part del rengle de pedres que anaven fins al camí ral: “(….) des del Codol sen va per un rengle de pedres al Camí Real de la calma ja dit (…)”. Aquesta és la hipòtesi que creiem més encertada, sobretot a la vista del que es dirà en l’apartat titulat La Pedra Arca.

Els límits de la parròquia de Santa Maria de Tagamanent, de l’any 1856, han estat reproduïts per Jaume Oliver (2003; 18). Segons aquesta delimitació, el terme parroquial començava,

“(…) en Puigdrau con dirección a la Era Ventosa o Era Mala, pasa por la sierra de Era Ventosa, baja al torrente que viene de la Calsola, sube por otra sierra hasta la Collada del Suy, pasa por el Coll den Nira, el Puig del Oratori, la Collada de Monnegre y la Roca Saltella. Por la parte de sur, desde el Coll de Taravan pasa por todas las tierras den Bosch de Tagamanent, por las Canals y Sierra de las Comarcas, tomando totas las tierras den Planas, sigue por una grande margen viniendo a parar a la antigua viña de Bellver, pasa por Roca Partida, por la pedrera de Pareras y por la sierra abajo va a la Creu de Trevella y al do del Congost. Sube por este río hasta el torrente de Prat de Monmany, por el que sube atravesando el río hasta las Rocas Fundadas. Por la cordillera que forman éstas y con dirección al norte va hasta la Punta de la Mirona, baja por Can Fornells al río del Congost, que atraviesa tomando enseguida la cordillera de rocas llamada Single de la Gorga un poco mas arriba de la Fontmolsa, hasta llegar al Torrente Mal de Cruells con dirección al este. Siguiendo este torrente, sube hasta la Sorrera. De aquí con dirección al norte sube la cumbre de Pujal, baja a la serra de la Albarda y, pasando por el Coll del Arit, baja a la Ribera, sube a la Calma siguiendo la dirección de este del torrente de Vallcambril hasta la Pedra Selarca sobre la Font Macranera, de dónde línea recta va al Puigdarau, punto de partida”.

Com es veu en aquest document, està clar que el terme parroquial arribava fins a la Pedra Selarca (Pedra Arca), on se separaven la Móra i Tagamanent. En canvi, aquesta divisió, en arribar fins al Puig Drau, donava com a terreny pertanyent a Tagamanent la terra que es troba entre la Pedra Arca i el puig Drau. De fet, aquesta zona ha estat en litigi durant bona part del període estudiat i encara avui dia (juliol de 2011) es pot veure una estaca de fusta plantada a la carena al sud de la font del Ginebre que hi fou posada en un acte de visura de representants del Brull i Tagamanent.