En la nostra zona d’estudi, destaca la presència d’alguns pins d’unes mides excepcionals. Per explicar-ne la presència hem recorregut a dues hipòtesis, sense que tinguem clara quina de les dues ha de prevaler.
La primera seria que aquests pins isolats i de grans dimensions que creixen enmig dels alzinars podrien ser relíquies d’altres estadis evolutius del bosc, o sigui, el resultat d’un procés de desforestació (potser a causa d’algun incendi o per accions antròpiques) que aniria acompanyat d’una vegetació de matolls i arbustos, a la qual seguiria una fase de pins blancs, que finalment serien substituïts per alzines.
La segona hipòtesi planteja que aquests pins varen ser plantats o, en tot cas, haurien estat mantinguts (és a dir, no tallats) per algun tipus d’utilitat.
En el darrer sentit tenim, de moment, dues possibles proves. La primera és el fet que el camp del Pi servia de referència per a l’explotació ramadera de la masia de Fondrats (vegeu això). La segona es troba en un contracte de venda de la masia de Perafita (1675). En aquest contracte, s’estableix que el comprador de la finca haurà de tractar els arbres a ús i costum de bon pagès (una forma retòrica que apareix en molts d’aquests documents), però s’hi especifica que no en podrà tallar cap “sino que siga per fer obras a la casa de Perafita, que per dit efecte puga tallarne tants quants li aparega”. L’interessant del contracte és que acte seguit es fa constar “que agia de tractar lo bosch dels pins á us y costum de bon pages”.
Sembla, en funció d’aquest document, que els boscos de pins tenien un tractament especial. Encara avui dia, fa la impressió que aquests arbres siguin indicadors de la presència humana en alguns llocs. És possible que servissin de punt de referència geogràfica o bé per altres qüestions més prosaiques, com ara donar ombra als treballadors i treballadores que s’hi acostessin.
En tot cas, caldrà seguir investigant.
Patrimoni Existencial 