Dues tipologies de construccions temporals

A la nostra zona d’estudi s’han detectat, de moment, dues categories d’ocupacions temporals.
D’una banda hi ha les cabanes de carboner, a vegades utilitzades pels pastors; de l’altra, les cabanes de vinya.

Les cabanes de vinya, com les de les Sureres de la Bisbal (per exemple), consistien en petites edificacions, totes elles fetes de pedra seca, de reduïdes dimensions (entre 1,5 i 2 metres), de planta rectangular, normalment irregular, o quadrada. Tenien només una obertura que permetia l’accés al seu interior i no hi havia cap estructura per fer-hi foc. La coberta era feta de lloses de pedra que s’anaven acostant progressivament fins a tancar la volta, que ten ia d’aquesta manera una forma molt irregular. La part superior, el sostre, era recoberta de sorra on creixien alguns vegetals; d’aquesta manera es buscava que fossin resistent a les pluges. En alguns casos tenien un petit graó a l’entrada que separava l’interior de la part exterior.

Les cabanes de carboners, com la de les Rodones del Solà (per exemple), consistien en un petit mur de pedra seca de menys de dos metres de llarg per 1,5 d’alçada en la seva part central. L’alçada disminuïa a mida que s’arribava a l’extrem de la paret.
Al costat d’aquest mur, anomenat parador, s’aixecaven dos pals, normalment dues branques forcades d’arbre, que sostenien una biga llarga que, de l’altre costat, recolzava sobre el terra. D’aquesta manera tenen un aspecte triangular. Al costat del parador i formant angle recte amb ell hi havia una porta.
De la biga central en baixava una estructura feta de vegetals (falgueres quan n’hi havia) i recoberta de terra per impermeabilitzar l’habitació. El parador no s’ajustava completament amb aquesta biga central, perquè era aquí, als peus dels dos buscalls que aguantaven la biga central, on es feia el foc. D’aquesta manera, el fum podia sortir per aquesta obertura.
El seu interior es dividies en dues parts, normalment separades per un tronc clavat al terra de manera perpendicular a l’eix de la biga central. A la part propera al parador s’hi feia vida, s’hi cuinava i s’hi menjava quan calia fer-hi estada. Era la part més alta de la cabana. En canvi, la part posterior, que era molt més baixa, era utilitzada com a dormitori. Per això el sòl era cobert amb vegetació o amb alguna màrfega.

L’abandonament d’aquests tipus d’edificacions deixa restes arqueològiques clarament diferenciades. Mentre les cabanes de vinya donen lloc a estructures de formes variables, però que tendeixen a ser més o menys quadrades o rodones (potser rectangulars, segons l’orografia del terreny), les cabanes de carboners es presenten com a petits murs de poc més d’un metre d’alçada, i com a molt dos metres de llarg, més alts del centre que dels costats. En el darrer cas, s’acostuma a endevinar la part que formava el sòl de l’edificació, tot i no quedar-ne cap rastre (els materials amb què es feien eren poc duradors). En canvi, la part interior de les cabanes de vinya acostuma a presentar-se plena de blocs i lloses, que eren part de la volta de pedra que les cobria abans d’esfondrar-se.