Situat en el torrent de Vall-llossera, a prop de la seva confluència amb el Congost (41º 48’ 001 – 002º 14’ 066 – 478), els gorgs Blau i Negre varen ser indrets de reconegut interès turístic durant el segle XX. Ja a mitjan segle XIX, el diccionari de Pascual Madoz (1845) parlava del Gorg Negre i en deia:
“Este barranco y olla profunda, formada por el agua del riachuelo, que se desprende de alta cascada, es notable por su aspecto pintoresco, y por la vejetacion diferente de la general, nada notable de término”.[1]
El 26 de setembre de 1920, l’artista Joaquim Renart, que estiuejava a Centelles, hi va fer una excursió i va escriure:
“El Gorg Negre sembla a posta per a un conte de fades o per a una rondalla d’Apeles (sic) Mestres. Un salt d’aigua caient per entre dues muntanyes de pedra calcària, escarpades i majestuoses, i l’aigua anant a morir en un gran estany on ningú no pot apropar-se i l’emmarcament del qual el forma una accidentada i gran catifa de verdor. Ça i enllà de la catifa, grossos pedrams caiguts de la cinglera moblen el mirador de Gorg Negre”[2]
El llibre de Carles Albesa Postals del Montseny/2 reprodueix una postal d’aquest indret i ens consta que no és l’única que es va fer.
Després de tota aquesta informació, l’estat actual de l’indret només ens pot dur a una reflexió sobre la cobdícia i la desídia humanes…
[1] Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar” de Pascual Madoz. Barcelona, Curial, 1985. Vol. I, p. 436-437.
[2] Renart, Joaquim, Centelles. Sabadell, Editorial Ausa, [1990] , p. 8 i 10.
Patrimoni Existencial 
One thought on “El Gorg Negre”