Avui m’he perdut pel cementiri de Vic. Buscava la tomba on reposen les restes dels liberals morts al 1874.
Us deixo també un article molt ben documentat fet per Francesc Costa Oller: el trobareu aquí.
Autor: Francesc Roma Casanovas
Les Queredes
Es tracta d’una casa, avui totalment enrunada, que es troba sota el cingle de les Queredes (per sobre del nivell de l’església de Sant Martí del Congost) (41º 47′ 274 – 002º 15′ 496 – 615).
Etimològicament, aquest topònim fa referència a una roca o penyal, segurament el caos que rodeja el lloc, provocat per la regressió del cingle.
Tot i la vegetació, que ha envaït el lloc, encara s’evidencien els límits de la construcció: es tractava d’un edifici no massa gran, que semblaria estar format per tres cambres. De tota manera, només una anàlisi arqueològica permetria tenir-ne més detalls. A la banda nord es conserven dos petits contraforts que es mantenen dempeus mentre els murs que aguantaven han acabat caient.
Uns vint metres al sud-est de la casa hi ha una petita mina, actualment molt abandonada tot i que encara se’n recull una mica d’aigua. La casa estava rodejada d’alguns camps i feixes que s’estenien cap al torrent de les Fontetes, de poca extensió i limitats per les grans roques que formen el lloc.
Al costat est de la casa, a un metre de la paret, apareix un petit refugi buidat sota d’un gran bloc. De tota manera, no sembla haver tingut cap ús especial, tant per la seva situació com per les seves característiques (és molt petit).
El Pastoret d’Aiguafreda
El dia quatre de juny [de 1932] ens arribem fins a Aiguafreda per tal d’interrogar un vell pastor, sonador de flabiol, de qui ens havia parlat el nostre amic Antoni Gallardo, el qual ens havia dit que sabia tocar i ballar algunes danses i ballets populars.
L’homenet ens rep amb gran atenció i amb alegria que l’anéssim a veure i donéssim importància a les cosetes que ell sabia. Es diu Albert Cruells Aragay. Tota la seva vida ha estat pastor i és conegut per tota la contrada pel Pastoret d’Aiguafreda. Durant una temporada havia fet de traginer i en una altra de teixidor amb els antics telers a mà, avui perduts. És molt parlador i sap una munió de coses, de costums, dites i història local, però el que no sap pas tant com ens pensàvem i nosaltres desitjaríem són balls de faisó popular, puix que si bé coneix moltes tonades de dansa, són de balls vuitcentistes ja decadents i no típics. Ens fa sentir la tonada de la dansa que també ens balloteja i que no és altra que el ball conegut per la Mussuliana, com també ell anomena. Així mateix ens toca i balla el Patapuf, el qual ens diu que va ésser importat a Aiguafreda fa una quarantena d’anys i que li va ensenyar a tocar i ballar una senyora barcelonina. Ell l’ha tocat moltes vegades en plaça, puix que el poble el va adoptar, i ell mateix ensenyà a ballar-lo. La coreografia no ofereix cap particularitat ni diferència notable de les que ja coneixem, per la qual cosa no la vàrem transcriure. Ens toca també dues tonades diferents del ball de les gitanes, que també havia estat ballat a Aiguafreda per Carnestoltes. Una que servia per a la cercavila o volta pel poble de la colla i una altra per al ball en la plaça. Ens fa sentir també el Ballet de Déu del Figueró, que havia tocat moltes vegades amb el seu flabiol fins no fa pas gaires anys. De tonades de dansa no n’hi podem pas recollir cap més, puix que el seu gran repertori el formen un llarg programa de balls nous inaprofitables per al nostre cas.
L’interroguem si sap cançons i ens canta un bon nombre de nadales, però totes ens són ja conegudes. Esprement molt la cosa, aconseguim fer-li cantar una variant de la Passió sagrada i unes caramelles típiques.
Al nostre interrogat li sap greu que fem el recull a casa seva, puix que tem que, si qualque vianant sent tocar el flabiol, pot deturar-se i fer córrer la veu pel poble, i és reuneixi gent a escoltar-lo. Ens convida a fer el recull en uns camps de conreu de la seva propietat, vora el poble i en plena natura. Va bé, puix que l’escena quedarà millor emmarcada i resultarà més poètica. Ens costa trobar el lloc a propòsit per aposentar-nos. Per fi el trobem al seu gust, puix que ens deixem portar. És de cara al sol, això ja no ens va tan bé. Sonant, parlant i escrivint, el sol tomba; gràcies a Déu que no ens bat a la cara, però el Pastoret no es troba bé sense el sol i ens fa marxar per a posar-nos altra vegada de fit a fit del sol. Ens fa mudar de lloc tres o quatre vegades per la mateixa raó, fent-nos encarar sempre amb el sol, que a ell tant li plaïa i a nosaltres tant ens molestava. La circumstància de trobar-nos al camp no ens va pas privar d’espectadors, comentaristes i burletes, que el vell pastor, sense gaires contemplacions, va esquivar a cops de roc.
L’alegria del bon home per haver-lo volgut escoltar i haver-li escrit el que tocava no tingué punt de ponderació, i perquè estiguéssim també nosaltres ben contents ens obsequià amb uns manats de raves i uns enciams que ell mateix ens va collir i que ens vam emportar per força, puix que si no ho haguéssim fet s’hauria ben disgustat.
La mort del Matagossos (versió oficial)
HA SIDO CAPTURADO EN TAGAMANENT UN BANDIDO AUTOR DE VARIOS ASESINATOS
A continuación el gobernador hizo referencia al reciente servicio llevado a cabo por las fuerzas de la Guardia Civil de Ayguafreda que consiguieron localizar y cercar en el lugar denominado “Pujol” del término municipal de Tagamanent, al bandido Pedro Serra Pou, alias “Matagossos”.
Este sujeto, que merodeaba por los montes desde 1943, es autor del asesinato de un criado de la casa de campo “La Figuera” y del colono de la misma Miguel Martín. También es el autor de la colocación de un artefacto en la casa de Francisco Grau de La Abella, y últimamente perpetró el asesinato de otra persona al arrojar, el día 16 de agosto último, en un baile público de Ayguafreda, un explosivo, suceso en el que también resultaron quince heridos.
– Ese bandido –siguió diciendo el señor Baeza– al enfrentarse ahora con la Guardia Civil entabló un tiroteo durante el cual resultó gravemente herido. Trasladado a Ayguafreda, falleció, no sin antes confesarse autor de los hechos citados.
El gobernador terminó su conversación con los periodistas, encomiando el celo de las fuerzas de la Guardia Civil.
La Vanguardia, 5 de novembre de 1947, p. 7
Més informació:
http://www.bubok.es/libros/235971/Matagossos
http://aventuraliteraria.net/2014/10/16/la-guerra-de-silencis-2/
Inventari i estudi de les cavitats de Sant Segimon del Montseny
Al Ferran, al Jordi i a mi, ens fa molta il·lusió poder-vos presentar aquest article, que podeu trobar al darrer número de la revista Ausa.
L’article presenta un seguit de cavitats a la zona de Sant Segimon del Montseny. La majoria d’aquestes cavitats són d’origen antròpic, tot i que ni l’estudi geològic ni la documentació històrica no han permès establir amb claredat la seva cronologia ni la seva funcionalitat. Només s’ha pogut resseguir una part de la historia de l’anomenada cova de Sant Miquel, reutilitzada com a espai de devoció popular a finals del segle XIX. El conjunt que s’estudia ha estat fins a l’actualitat pràcticament desconegut i només dues cavitats apareixen indicades en el mapa de l’editorial Alpina.
La Casa Blanca de l’Abella
La recerca sobre la guerra civil a l’Alt Congost ens ha permès conèixer l’existència, molt a prop de casa, d’un xalet construït als anys trenta conegut amb el nom de Casa Blanca, pel seu color, o del Barco, per la seva forma. La casa havia estat dissenyada per un arquitecte de renom, Francesc Fàbregas i Vehil (1934), a demanda d’un senyor de Barcelona. En esclatar la guerra, va ser incautada i aquí s’instal·là un centre de detenció controlat pel Servei d’Informació Militar (SIM) i gestionat pel cos de carabiners.
Enmig d’una guerra militarment perduda, l’exèrcit republicà perseguia tots els possibles desertors –que sembla que al Montseny i als Cingles de Bertí eren molts– i a partir de 1937 es va dotar del mecanisme jurídic que permetia empresonar els familiars dels desertors fins que aquests acabessin incorporant-se al front. En aquest context, per la Casa Blanca varen passar moltes dones, filles i mares de mossos amagats per no anar al front. Eren retingudes durant vint-i-quatre hores i, si els seus familiars no apareixien, eren traslladades a Barcelona, on ingressaven a presó. N’hem comptat una setantena de casos en tot l’Alt Congost.
Quan es va crear el SIM, es va destacar a la Casa Blanca un tinent coronel de nom Alberto Bayo, conegut pel seu fracàs en l’intent de recuperar les Illes Balears a l’inici de la Guerra. Les seves memòries –publicades a Mèxic el 1944– no deixen lloc a dubte:
“Me dieron el mando de un batallón de carabineros y de fuerzas de policías combinados, y con ellas me fui a limpiar el Montseny de fascistas y desertores, pues era aquel monte un sitio estratégico que convenía no tener descuidado”.
En aquestes memòries, Bayo no té cap rubor de confessar que “limpiamos rápidamente el campo de gente indeseable”. Perduda la guerra, Bayo s’exilia a Mèxic, on escriu les memòries, fins que acaba convertint-se en professor d’una escola d’aviació i instructor militar de les guerrillers cubanes del Movimiento 26 de Julio, encapçalades per Fidel Castro i Che Guevara. Finalment, s’uní als guerrillers com a assessor militar i participà a la revolució cubana.
En la comunicació al fiscal de la Causa General del 27 de novembre de 1940, l’ajuntament de Tagamanent deia que els carabiners eren més d’un miler i se’ls acusava de la mort de –com a mínim– dues persones que estaven emboscades en el seu terme municipal. La pressió sobre els seus familiars sembla que hauria fet aparèixer alguns dels emboscats, mentre les terrasses de la Casa Blanca s’omplien de dones dones encarcerades esperant ser dutes a Barcelona o que els seus familiars decidissin lliurar-se als poders de l’estat.
És possible que la Casa Blanca no pugui ser comparable a les tristament cèlebres txeques de Barcelona, però hi ha un detall fins a cert punt inquietant: Alfons Laurencic va ser executat al juliol de 1939 acusat, entre altres coses, de ser el dissenyador d’algunes de les txeques de Barcelona. Tot i que aquesta trista figura mereixeria un article més llarg, diguem només que durant el seu consell de guerra, a preguntes del seu advocat defensor, quan aquest li va demanar si les tortures que s’aplicaven a la txeca barcelonina de Vallmajor eren originals o si s’havien copiat d’algun altre lloc, l’acusat va dir que durant una visita algú li va dir que els maons de la cel·la no eren prou junts per fer mal als seus ocupants si es volien moure i que algú va dir que “En la Blanca están mucho más juntos”. Quan l’advocat li va demanar si això de la Blanca era una txeca, Laurencic va tirar pilotes enfora i va dir que no coneixia cap presó amb aquest nom.
¿Podria ser que aquesta txeca Blanca fos situada a Sant Martí de Centelles, a tocar de l’estació del tren, dins de la urbanització de l’Oller? Cadascú que en pensi el que vulgui, nosaltres, personalment, no ho tenim gens clar.
En tot cas, el cert és que per la Casa Blanca de Sant Martí varen passar persones procedents de llocs tan llunyans com Bigues, Grions, Ripoll, Sant Celoni, Sant Llorenç Savall, Viladrau i possiblement també de Santa Maria d’Oló, tot i que sembla que el seu abast era més aviat comarcal i que aquests casos serien els menys nombrosos.
Si en voleu saber més detalls, podeu consultar aquest llibre.
I també veure el següent vídeo
Forns d’oli de ginebre de Riba-roja
Després de la primera sortida per visitar els forns de ginebre de Riba-roja, hi hem tornat per fer una segona excursió, aquest cop ben acompanyats pels Amics de Riba-roja (l’Antoni, en Josep, en Miquel i un altre Antoni).
Després de poder participar en la festa del primer raig de l’oli (deliciós!), vàrem sortir camí del mas de Serení, on vàrem trobar el primer forn, en un estat força enrunat, però encara recognoscible (41º 12′ 982 – 000º 29′ 039 – 268). Com els altres forns que comentarem, correspon a una tipologia ben coneguda en aquesta zona del sud de Catalunya.
Després visitem el pou de gel de Santa Madrona (41º 14′ 092 – 000º 27′ 113 – 56) i enfilem el camí que travessa l’Ebre pel pont nou i, en direcció nord, ressegueix el barranc de Maials. Ens desviem per marxar cap a llevant i pujar cap a la vall de Miquel del Cim, on trobem un altre forn enmig de la propietat d’en Miquel, que ens explica que ell mateix va artigar aquella terra i que el forn (que avui dia és enmig d’un oliverar) originàriament era dins d’un bosc espès. Com el primer que hem visitat, està força malmès, tot i que se’n pot apreciar l’estructura i la doble cambra. En Miquel ens explica que el que hi ha sota el marge, que podria semblar un aljub, en realitat és la pila on anava a parar l’oli de ginebre. Es troba al punt 41º 17′ 256 -000º 29′ 547 – 219.
Parlem una estona i ens assabentem que en Miquel havia podat gairebé totes les oliveres del poble. Tot i això, durant una temporada havia hagut d’anar a treballar a les mines, perquè –quan plovia poc– la terra no era prou productiva.
Cap a migdia arribem al forn de la vall de Valera, el més ben conservat dels tres (41º 18′ 738 – 000º 27′ 736 – 277). La zona està molt bruta i els camins s’han perdut, però el veiem des de lluny i només és qüestió de paciència poder-hi arribar. Tot i que està una mica deformat i el seu interior és mig ple de sediments, es conserva sencer i en força bon estat. Tot i que busquem, no trobem la pila on anava a parar l’oli, però suposem que, com que el forn es va construir just a sobre d’un petit penya-segat, aquest queia per la paret i era recollit a sota. De tota manera, no s’hi veu cap evidència.
Durant aquests dos dies, hem tingut temps per poder parlar amb l’Antoni i per saber que l’explotació de l’oli de ginebre va ser molt important a Riba-roja. De fet, segons ells, es podria parlar d’una indústria d’explotació d’aquest producte forestal. Pel que varen poder recollir, en algun moment havien arribat a sortir caravanes de fins a deu animals en direcció al Pirineu (a la fira de Salàs), fet que fa pensar en una producció molt gran. En Josep ens va ensenyar una mostra d’oli de ginebre que havia aparegut en una casa del poble, i l’Antoni una altra petita mostra, una mica més sòlida, que havia aconseguit d’un dels darrers productors del poble.
És molt d’agrair la feina que estan duent a terme els Amics de Riba-roja. Esperem que els seus esforços no caiguin en un sac buit i que, d’aquí no massa mesos, puguem tenir una ruta dels forns d’oli de ginebre de Riba-roja, amb els elements patrimonials ben endreçats i consolidats. Si la nostra opinió pot servir d’alguna cosa, ens agradaria dir que segurament és el cas més didàctic i millor conservat de tot Catalunya. L’esforç, per tant, paga la pena.
Contrapès del Clot
En algun lloc de l’Alt Congost es troba el magnífic (i enigmàtic) contrapès de premsa procedent del Clot de la Móra. La peça fa 90 cm x 90 cm x 55 cm de gruix, i està tallada en pedra sorrenca vermellosa (arenisca). Al centre té un forat rodó de 20 cm de diàmetre i 13 cm de profunditat, i en dos dels costats uns encaixos d’uns 10 cm de fons, més amples a la part inferior (20 cm) que no a la superior (8 cm).
Sabem que es va trobar en un camp al costat d’aquesta masia i que es va traslladar a un altre lloc. En el moment de la seva descoberta estava semi enterrat i, al principi, es varen pensar que es tractava d’una roda de molí del relativament proper molinot del Clot. La morfologia, però, no deixa cap dubte que es tracta d’un contrapès de premsa, segurament d’època medieval.
El problema que es planteja ara és saber si al Clot hi havia hagut una premsa (de grans dimensions, per cert) o bé si simplement aquesta peça havia estat tallada en les roques sorrenques del pla de la Calma i es va quedar esperant arribar a la seva destinació.
A favor de la primera hipòtesi tenim el fet que, per sota de la masia, en un lloc avui dia anomenat els Castanyers del Rector, fins al segle XVI hi havia hagut vinyes, però que en aquell moment varen resultar improductives (segurament a causa del canvi climàtic) i es varen substituir pels castanyers que encara hi podem veure. També al 1886, Artur Osona escrivia que des de Picamena «per entre terreno de vinya y bosch y per forat pujada» en una hora s’arribava a la Móra.
A favor de la segona hipòtesi tenim evidències prou clares de l’explotació de la pedra sorrenca per a la construcció o per a obtenir-ne rodes d’esmolar. De fet, hi ha qui diu que el nom de la masia del Molar vindria d’aquesta primitiva dedicació.
Aventura Literària
Benvolguts amics i benvolgudes amigues,
Després de mesos de donar-hi voltes i de valorar si fer-ho o no fer-ho, finalment he decidit fer el pas endavant.
La situació actual del nostre país, que no és el moment de repassar, ha convertit l’edició en un negoci opac com pocs altres. La crisi de la lectura i del negoci editorial obliguen a imaginar nous models -no necessàriament de negoci-. La presència d’autèntics fraus editorials i el fet que els autors siguem considerats com els elements menys importants de la cadena de valor de l’edició m’han dut a plantejar el projecte Aventura Literària.
Aventura Literària pretén donar a conèixer la meva producció de ficció, desconeguda per la major part de la gent, alhora que aposta per una manera nova d’entendre la relació entre els autors i els seus lectors.
Les obres de ficció que es publiquin sota el segell d’Aventura Literària seran lliures i gratuïtes en com a mínim el 80% del seu contingut. D’aquesta manera, les persones interessades podran jutjar si l’obra s’ajusta als seus gustos, i així decidir si finalment els interessa o no l’adquisició de l’obra completa. Penseu-ho amb seriositat: quants llibres hauríeu tornat si, després de llegir-los, no us haguessin agradat i l’editorial us hagués ofert la possibilitat de recuperar els diners?
Per tot plegat us convido a participar en aquest projecte, un il·lusionant projecte que inicio amb una obra sobre la figura de Pere Serra i Pou, anomenat Matagossos. En aquesta obra, la Laura -un personatge de ficció que estudia a la Universitat de Vic- ha de dur a terme una recerca sobre la Guerra Civil i això la duu a conèixer la història d’aquest home que va morir a mans de la Guàrdia Civil l’any 1947. La guerra de silencis recull la veritable història del Matagossos i en fa una amalgama amb la vida de ficció de la Laura Desmolins. Podrà la Laura desentranyar la història d’aquell assassí confés (tres assassinats, dos atemptats amb bomba i un a mà armada) que va viure amagat pel Montseny?
Podeu aconseguir l’obra a http://aventuraliteraria.net/
M’agradaria que m’acompanyéssiu en aquesta Aventura Literària que acaba de néixer. Tant de bo l’obra us agradi i que en algun moment en puguem parlar personalment. Mentre no arriba el moment,
Bona lectura, amics i amigues!
Francesc Roma i Casanovas
Contrapès de Sorreigs
Al Museu Episcopal de Vic es troba una peça molt interessant. Està catalogada com una estela amb inscripció, d’època ibèrica (segles III-I aC). Està tallada en pedra calcària grisa i va ser trobada al mas la Roca de Santa Cecília de Voltregà (Osona). En la inscripció, els experts hi veuen la paraula “Sorike” que en llengua ibera segurament feia referència al riu Sorreig o a l’actual municipi de Sora. Segurament va ser una fita territorial.
En podeu veure la fitxa aquí.
El més curiós del cas és que el Museu no fa cap referència a la utilització d’aquesta peça com a contrapès per a una premsa de vi o d’oli, funció que queda clarament demostrada amb els encaixos laterals que s’observen a la fotografia i el forat rodó del centre de la peça. El que no sabem és si primer va ser una estela i després es va convertir en contrapès, o al revés. En tot cas, és una peça notable.
Patrimoni Existencial 