Arqueologia – Pàgina 34 – Patrimoni Existencial

Can Martorell

Publicat el 28 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

El mapa de l’editorial Alpina situa correctament les restes d’aquest mas en el punt 41º 43′ 498 – 002º 16′ 781 – 400. En canvi, sembla que les restes que porten aquest nom en el mapa de patrimoni de la Diputació correspondrien a una altra masia.

Can Martorell va créixer adossada a una gran pedra sorrenca, que tanca la construcció per la banda nord, fent-li de paret. Aquest gran bloc va ser estabilitzat mitjançant la construcció d’un contrafort per evitar el seu moviment.

Es troba al costat mateix d’un petit torrent, que sembla que permetia regar algunes hortes. En conjunt, l’edifici podria fer uns 15 m per cada costat i sembla que estaria distribuït en tres grans espais, situats a diferent nivell.

Al voltant de les restes de la casa hi ha unes feixes molt ben disposades, en les quals encara s’aprecien restes d’oliveres i castanyers. També hi ha una plantació de pi roig i alguna alzina amb indicis d’haver estat carbonada.

Dins de l’estança que actualment presenta la millor conservació hi ha una peça quadrada de 2,30 m x 1,80 m que podria correspondre a una antiga tina, a la qual s’abocaria el contingut des de l’habitació superior (el seu espai útil a l’interior fa aproximadament 1,75 x 1,30 m).

Una de les coses que destaca d’aquesta masia és la presència d’una llinda de l’any 1827 (1,60 m x 30 cm x 20 cm de gruix). De tota manera no es pot dir si es tracta d’una reforma o de la data de construcció de l’edifici. La podeu veure aquí.

Forn de calç de la Vila

Publicat el 24 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Pou de la Vila En molt mal estat i d’escassa rellevància. Es troba en el punt 41º 44′ 921 – 002º 16′ 570 – 692, a tocar de la pista, just en el primer revolt a l’esquerra que hi ha després de passar la Vila.

Segons Anna Gómez,es tracta de d’una estructura circular i cilíndrica, excavada a la roca que aprofita part del marge d’un petit turó, amb unes mesures de 3’5 m de diàmetre i uns 3 metres de profunditat que presenta les mateixes característiques arquitectòniques dels forns de calç tradicionals: “planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida excavada al sòl, amb les parets interiors cremades per les diverses coccions amb les restes del refrectari; amb la boca a la part inferior de l’estructura per recollir les cendres i alimentar el foc. En el cas del forn de la Vila, la boca està en molt mal estat de conservació, i només s’insinua el seu emplaçament, que seria just tocar el camí que puja de la Pedralba al Turó de Tagamanent.”

Segons la mateixa font, la primera notícia històrica que es té de la Vila és del segle XII quan en un document guardat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó referent als masos que pagaven tribut al castell de Tagamanent, hi apareix en Bernat de Sa Vila. La casa anirà apareixent en els diversos censos cadastrals del 1497 “la Vila viuda”, 1515 “Sebastià Vila” i 1553 “la Casa d’en Vila”; també es documenta que el mas heretat de la Vila tenia dues cases, conegudes com la Casa Gran de la Vila i la Casa Xica, sense cap més especificació.

Ja entrat el segle XVIII, s’esmenta el topònim Vila en un casament entre “Nicolau Vila i Bellit, pagès de Tagamanent i Margarida Nadal pubilla de la casa Nadal”. Al selge XIX ens apareixen com a propietaris de la Vila a Antoni Vila Cornella (1861).

També segons Anna Gómez, a uns 120 m al nord de la masia hi hauria les restes d’una teuleria.

Cabana de Penjacans

Publicat el 22 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Es tracta d’una cabana adossada al marge d’unes feixes, que fa 3 metres de llarg per 2 d’ample i que presenta una porta de 80 cm al nord-oest. Està construïda en pedra vermella relligada amb ciment, fet que permet que les seves parets siguin molt primes (uns 30 cm de gruix).

Es troba a tocar de la pista que puja al Bellver, poc després del collet de Penjacans (41º 44′ 836 – 002º 17′ 579 – 931) i es veu des del cotxe.

En el catàleg patrimonial de Tagamanent, Anna Gómez anomena a aquesta cabana la “Barraca sota el Turó de Tagamanent”. També comenta que les pedres que la formen estan lligades amb fang, fet que fa pensar en algun procés de consolidació de l’estructura per evitar que aquesta es malmetés. Del que no queda ni rastre és de l’arrebossat que ella encara va poder veure en una de les parets. Segons aquesta arqueòloga, correspondria a una cabana de pastor.

Santa Cecília

Publicat el 20 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

El mapa de l’editorial Alpina indica que als plans del Soler, en el punt 41º 45′ 350 – 002º 17′ 076 – 789, hi ha un element arquitectònic identificat com Santa Cecília.

Sobre el terreny, amagat per la vegetació, es troben les restes d’un edifici d’uns 10 m x 5 m, orientat al sud-est. Les parets fan un metre de gruix, fet que indica una edificació força consistent. Tot i el topònim, res no fa pensar que es tracti d’un edifici religiós, a no ser la mida ja indicada de les seves parets. Tampoc n’hem trobat cap referència documental.

Al costat, hi ha evidències de què la zona va ser utilitzada com a pedrera que abastia de pedres rogenques tallades. Una d’aquestes pedres fa uns 45 cm de llarg en la seva part més estreta i 53 en la més ampla per 60 de llarg. El seu gruix és d’uns 30 cm. Té la peculiaritat de tenir dos rebaixos en els extrems d’entre 18 i 20 cm de profunditat, de manera que no arriba a travessar tota la peça.

Suposem que es tracta d’un gran carreu que havia de servir per a una edificació i que aquestes incisions servien per encaixar la peça amb alguna altra. No queda clar que aquesta peça hagués format part de l’edifici enrunat, perquè podria tractar-se d’una peça tallada per un picapedrer esperant ser traslladada fins al lloc del seu muntatge definitiu.

Anna Gómez, en fer la fitxa del catàleg patrimonial del Soler, comenta que “També es documenta una capella dedicada a Santa Cecília, situada sota les feixes més avall del safareig i la font del Soler; pel camí que puja per les Saleres de cara a la font.”

I Jaume Oliver, a Tagamanent a l’edat mitjana (p. 57) diu que la capella de Santa Cecília, com la de Sant Nicolau (al Bellit) “es documenten per primera vegada l’any 1333 amb motiu de sengles deixes testamentàries“.

Teuleria de l'Agustí

Publicat el 19 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Es troba al costat de la pista, entre l’Agustí i el Bellver (41º 44’ 959 – 002º 18’ 371 – 1015). Té planta quadrada i es conserva força bé la part inferior, amb dues petites boques.

teuleria de l'agustí — Les dues boques de la teuleria de l'Agustí

Ha estat descrit com un forn de calç, però considerem que no es correspon a aquesta tipologia, fonamentalment per dues raons: la llunyania de roca calcària per coure del lloc on es troba i la seva estructura.
En el primer sentit, les calcàries més properes es troben a la franja superior del turó de Tagamanent. No tindria cap sentit fer un forn de calç a gairebé un quilòmetre de distància en línia recta i havent, a més, de remuntar la matèria primera.
En el segon sentit, tot i que s’ha dit que la planta és rodona i que fa 2,50 m de diàmetre i 1,90 de profunditat, el que resulta evident sobre el lloc és que la seva planta és quadrada.
La presència de rajols sobre el lloc sembla indicar que es tracta d’una teuleria. Malgrat que no es pot entrar a les fogaines, una fotografia del seu interior mostra que la separació entre aquest espai i el lloc on es posaven les peces que calia coure està formada per dues voltes independents fetes amb arcs rebaixats de roca sorrenca (arenisca).

forn de l'agustí — Interior d'una de les fogaines

El Solà

Publicat el 18 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Masia avui enrunada situada al nord de Rovirals i a l’est de Vilardebò (41º 44 708 – 002º 17′ 223 – 795). Actualment l’estructura està partida per una pista que passa pel mig, a tocar de l’era de la casa. Això dibuixa un edifici amb tres cossos.

La casa presenta la curiositat de què les parets de la banda nord, part que dóna a la muntanya, estan aguantades per un parell de contraforts, per evitar que caiguin. Aquest fet sembla indicar un moviment del terreny pendent avall, moviment que sembla insinuar-se també en alguns dels murs de les feixes que rodegen la casa.

Del conjunt, en destaquem l’era, situada a l’est de la casa, a uns cinquanta metres i en l’espai que queda entre els tres edificis. Se’n conserven, perfectament arrenglerades, les 13 peces que formaven la part sud, amb un realç per evitar la pèrdua del gra.

La peça que tanca l’era per la part sud-est fa 1,68 m de llarg per 45 cm d’ample i uns 25 cm de gruix. A 8 cm de la banda més llarga i a 20 de la curta hi ha el rebaix de 4-5 cm que evitava la pèrdua del gra.

L’era feia 13,75 m de llarg i uns 13 d’ample (aquesta mida caldria verificar-la en una excavació). Al nord-est de l’era hi ha les restes d’un edifici de dos pisos que segurament corresponia a la pallissa, que sembla que havia tingut entrades per la part superior i per la inferior.

Segons Anna Gómez, aquesta masia apareix documentada en els fogatges de 1497, 1515 i 1553, tot i que el topònim ens apareix des del segle XII, en un pergamí de l’Arxiu de la Corona d’Aragó on es fa referència a “P. de Solano”. La seva cronologia constructiva és poc precisa, ja que no es conserven elements arquitectònics clars per poder ajustar dates, ni es conserva cap llinda amb cap inscripció indicativa. La tècnica constructiva de la casa i la presència de rajola i els arrebossats, ens fan pensar en una cronologia força tardana, segle XVIII, moment de gran auge constructiu arreu de Catalunya. Aquesta ocupació hauria perdurant fins a principis del segle XX, com ens documenta el Registre de la Propietat (1912) i el Cadastre de 1947.

Forn de Vilardebò

Publicat el 16 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Forn de calç a tocar de la pista que puja al Bellver, en el punt 41º 44′ 812 – 002º 17′ 001 – 778, indicat en el mapa de l’editorial Alpina.

Fa uns 4 m de diàmetre i la seva alçada és de 3,5 m a la banda nord (part més alta) i de 2 m a la part sud (més baixa). Té una boca, orientada al sud de 0,90 m d’ample (no es pot saber l’alçada a causa de l’acumulació de sediments i matèria orgànica que el pou presenta a l’interior).

La diferència d’alçada entre el llavi superior i l’inferior s’explica per la comoditat de realitzar la càrrega i la descàrrega de les pedres per la part més baixa, que acostuma a coincidir amb la zona on hi ha la boca per on s’alimentava el foc.

Refugi superior de la Solella de l’Oller

Publicat el 14 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Precari refugi format sota un gran bloc calcari caigut, de dimensions expectaculars. El gran bloc superior, de més de dos metres d’alçada, permet un sostre pràcticament pla. Reposa entre els materials sedimentaris caiguts del cingle (pedres i terra), a la banda de ponent, i un altre gran bloc, a llevant. L’espai original es va eixamplar fins a aconseguir una superfície força irregular de 4,10 m x 2,50 m i una alçada mitjana d’1,50 m.

A la cara nord, l’obertura, que ja era més petita, ha estat parcialment tancada amb un mur de pedra seca. El fet de quedar lleugerament més elevada li dóna l’aparença d’una finestra. En canvi, a la cara sud-oest hi ha una gran obertura per on s’accedeix a l’interior.

Aquest refugi presenta mostres evidents d’haver estat ocupat esporàdicament en els darrers anys.

Es troba en el punt 41º 45′ 228 – 002º 14′ 104 – 577, una vintena de metres per sobre de la pista.

Entre la pista i aquest refugi hi ha un altre bloc amb un precari recer tancat per un petit mur de pedres, segurament de construcció recent. Es troba en el punt 41º 45′ 229 – 002º 14′ 117 – 568.

Francesc Roma i Casanovas

Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost

Aquesta obra està subjecta a una llicència de 
Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons

Ca l’Hoste

Publicat el 13 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

El sot de Ca l’Hoste és un afluent del sot del Socau. Un camí molt embardissat i perdedor permet arribar-hi des del revolt que hi ha passat el Socau (masia). Ca l’Hoste es troba en el punt 41º 43′ 657 – 002º 18′ 654 – 641, una mica al nord del que indica el mapa de l’editorial Alpina, enmig d’un magnífic alzinar molt net que ha crescut sobre les antigues feixes de la casa.
L’alzinar conserva mostres d’haver estat carbonejat de manera continuada (segurament després de l’abandonament de la masia). És possible que una petita estructura de pedra seca que hi ha en un dels bancals correspongués a un aparador de barraca de carboners. Les feixes varen ser protegides dels torrents mitjançant murs de pedra seca.
De la casa, actualment en restes tres parets. Sembla que l’edifici era d’un sol pis, de planta rectangular, de 9 m x 5 m, amb dues estances, la millor conservada de les quals feia 4 m d’ample. El mur sud feia 60 cm de gruix, mentre el nord es troba adossat a la paret natural. En aquest darrer es troben dues fornícules d’aproximadament 55 cm de llarg per 40 cm d’ample i 40 cm de fons. Sobre la fornícula oest, que està mig tapada de sediments, apareix una pedra que sobresurt 24 cm del mur i que devia servir de penjador o per sostenir alguna cosa. L’edificació està feta amb pedra local en sec, amb algunes pedres més petites entrades a pressió per assolir la solidesa de l’estructura.

Cabanes II i III de la Solella de l'Oller

Publicat el 12 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

La primera, actualment enrunada, es troba en el punt 41º 45′ 289 – 002º 14′ 299 – 496, a tocar de la pista i amagada entre la vegetació.

Es tracta d’una cabana de 2,50 x 1,50 m i d’una alçada que segurament permetia estar-hi drets (no es pot precisar perquè està ensorrada). Als costats est i oest hi ha dues fornícules. La de ponent és molt petita i podria correspondre a la pèrdua d’un dels blocs que formaven la paret. La de llevant fa 0,35 d’ample per 0,45 d’altura i una profunditat de 0,60 m.

La porta obria cap al sud i tenia una amplada de 60 cm. La coberta segurament era feta de volta per aproximació de filades. Es trobava al costat d’un camí delimitat per murs de pedres i d’aproximadament 1,10 m d’amplada i encaixada dins d’un marge.

El seu estat de conservació és molt precari.

La segona cabana es troba en el punt 41º 45′ 285 – 002º 14′ 189 – 544, per tant una mica més a ponent i més amunt de la primera. Està, també, al costat mateix de la pista i igualment està totalment esfondrada. El seu estat és tan precari que no s’ha pogut ni prendre’n les mides.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: