Arqueologia – Pàgina 35 – Patrimoni Existencial

El turó dels Moros

Publicat el 4 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

A llevant d’aquest cim, gairebé a la carena i al costat d’un camí, es troben les restes d’un antic forn de calç. Té un diàmetre de 4 a 5 metres i la seva boca està orientada al sud. Actualment està en mig de la vegetació i el seu fons està ocupat per restes vegetals i de terra.

A sobre seu, a l’altre costat el camí, també tapat per la vegetació, apareixen les restes d’un antiga construcció. Podrien correspondre a una cabana de calcinàires, però res no n’evidència aquest ús. No queda clar si correspon a un edifici d’un o de dos cossos; en tot cas, sembla que el més clar tindria unes dimensions de 4 x 3 m.

El curiós del cas és que les restes d’aquesta construcció i una pedrera que hi ha just a la carena no són fetes de pedra calcària, sinó de pedra sorrenca roja (margues). Aquesta pedra té continuació en la gran capa de pedra rogenca on s’aixequen les restes de Rovirals, que arriben fins als peus del turó de Tagamanent i que reapareixen per sota de les Planes.

Sembla que el forn utilitzava la pedra calcària que formava el turó dels Moros. Aquesta dada caldria verificar-la amb un estudi més aprofundit, perquè al cim del turó apareixen restes de mur fets amb pedra sorrenca i una possible tomba de lloses. Si fos així, segurament ens trobaríem davant d’unes restes arqueològiques d’un cert interès. Al voltant del turó, sobretot en el vessant sud, apareixen una sèrie de murs no identificats.

De fet, Enric Garcia-Pey parla del turó del Castell dels Moros i diu que “(…) es recorda haver-hi trobat tombes. Segons diuen, enterraments a resultes d’antigues batalles”.

És possible que aquestes restes corresponguin al Kastrum Segarium que esmenta Jaume Oliver en el seu llibre sobre Tagamanent? (p. 44).

La suposada tomba està formada per dues lloses paral·leles, avui dia ajuntades per la part superior per l’acció del terreny i d’una possible profanació.

La llosa que millor es pot estudiar fa 1,60 m de llarg per uns 45 cm d’ample i 10 cm de gruix. Són fetes de pedra rogenca i tenen una orientació oest-est, lleugerament desviades al sud.

Cabana del Bac davant l’Església

Publicat el 3 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

cabana baga mirones — Cabana del Bac davant L'església de Valldeneu

Es tracta d’una estructura, segurament d’una barraca, d’uns tres metres de llarg per 2,90 m d’ample. Segurament tenia una porta a l’oest. El seu estat actual no permet fer massa més afirmacions, només que estava adossada a un petit mur de pedra d’origen natural, consolidat amb una construcció de pedra seca. Es troba uns 20 metres per sobre de la pista, en un lloc que han netejat recentment (2011) (41º 44′ 854 – 002º 15′ 335 – 485).
Uns 180 metres al sud, al costat d’un antic camí que va a buscar la serra de Castellar, s’ha trobat una altra estructura que podria correspondre també a una cabana (41º 44′ 760 – 002º 15′ 375 – 538).

Es troba a lloc que el mapa de l’editorial Alpina anomena la baga de les Mirones, però que anomenem com bac davant l’Església per les referències històriques que hem trobat i que semblen fer-hi referència.

En aquest sentit, el 9 de setembre de 1691, Pau Pujadas, pagès del mas Pujadas de Valldeneu, arrenda per 4 anys una artiga a Joan Torn, pagès de Tagamanent. Aquesta peça de terra es troba als bacs davant l’església de Valldeneu, al migdia, en terres de Pau Pujadas. En la mateixa data estableix dues artigues mes, també al bac davant l’Església de Valldeneu, dins la seva heretat. I el mateix Pau Pujadas, el 23 de març de 1692, arrenda una artiga al Bach de la Pujada que vista a la iglesia de Valldeneu prop de la font dita dels Bachs.

El cas del mas Pujadas és interessant perquè la misèria que vivia en aquell moment va dur la casa a establir uns arrendaments en unes condicions molt poc interessants. D’aquesta manera, el 18 d’abril de 1700, l’hereu Pau Pujadas, “(…) pro subveniendo aliquibus necessitatibus (…) per pagar Pujas de Censals y comprar Blat per sostento de ma familia (…)” arrenda per 4 anys a Francesc Xicola de Vallcàrquera una peça de terra boscosa que té a Valldeneu “(…) in loco dicto la Maniscla sota lo single del Troll enomanat Mix dia” (el Grony?). El que té aquest arrendament d’interessant és que és en Pujadas qui s’obliga a rompre la terra en el termini de dos anys. Això permet veure que es tracta d’un arrendament fictici pel qual es venia el producte d’unes terres que encara no s’havien artigat a un arrendatari, tot i que era l’arrendador qui les havia d’explotar i posar en funcionament. Aquesta situació es va repetir en aquell moment també a la masia de Castellar de Baix i, de fet, tant Castellar de Baix com les Pujades varen acabar a mans de Castellar Sobirà més endavant.

Més al sud-est han aparegut altres construccions d’aquest estil, que podrien respondre al mateix context. Vegeu això (no disponible). Malauradament, la documentació històrica no fa referència a aquestes cabanes.

Refugi de cal Petit

Publicat el 2 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

De les restes de cal Petit amb prou feines en queden quatre parets completament envaïdes per la vegetació (41º 43′ 855 – 002º 17′ 167 – 591). La casa es trobava en una zona solella, rodejada de camps. Seguint la pista amunt, es passa pel costat d’un petit refugi (just a sota de la línia d’alta tensió).

El refugi (41º 43′ 876 – 002º 17′ 233 – 638) està excavat en un marge, de manera que tot ell està soterrat. Fa 1,75 m de llarg, per 1,05 m d’ample i 1,60 d’alçada. La seva boca s’obre al sud i a la banda oest hi ha una fornícula de 36 x 36 x 33 cm.

La porta mesura 80 cm d’alçada per 60 d’ample i la cúpula és feta de pedres. Al costat, a la part de fora, s’endevinen les restes d’una escala que permetia pujar als camps de sobre.

Les Planes

Publicat el 31 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta masia es troba al punt 41º 43′ 913 – 002º 17′ 320 – 665 i està inclosa dins del catàleg patrimonial de Tagamanent.

Era una gran casa, situada, com el seu nom indica, en un estrep planer a mitja alçada del vessant sud de Tagamanent.

Segons Anna Gómez, “Es tracta d’una estructura complexa formada per un cos principal on s’obren les diverses dependències o habitacions. L’estat de conservació d’aquest conjunt no és gaire bo, ja que bona part de la teulada està ensorrada i els nivells d’ús de les diferents estances presenten un important nivell d’enderroc. Es pot apreciar la planta baixa, amb l’entrada i la cuina, amb restes d’haver estat cremada. Serà en aquest punt on s’hi ubica el bugader de cendra i un forn d’ús domèstic. El sistema constructiu utilitzat es basa en els carreus de pedra poc treballats i de procedència local que es disposen en filades irregulars i lligats amb morter o argamassa. Les parets presenten un arrebossat interior i es conserva, en bona part les restes de les bigues i les teules de la coberta. Les obertures es disposaran simetricament en totes les cares de façana, aquestes estaran emmarcades per llindes de grans dimensions, en algun cas treballades.”

No hi ha cap evidència que permeti datar la construcció de la casa. Sabem, això sí, que un pergamí del segle XII esmenta “G. de ses Planes”, però es desconeix si aquesta referència coincidiria amb aquest mas o si es tractaria d’un mas anterior ubicat en un altre punt. Els diferents fogatges dels segles XV i XVI referenciaran “en Planes”, “lo mas Planes”, “na Planes viuda i Gaspar Planes”.

A la cuina de la casa es conserva un bogader de cendra de 95 cm de diàmetre per 60 cm d’alçada, parcialment trencat. També hi ha un forn en molt bones condicions (el departament superior fa 1,50 m de diàmetre per uns 50 cm d’alçada en el punt més alt.

Segons Anna Gómez, “Els bugaders de cendra s’utilitzen per blanqueja la roba, aquesta era rentada prèviament abans de fer la bugada. Es dissolia la cendra amb aigua calenta i mentre s’escalfava l’aigua, el bugader s’omplia de roba i s’hi tirava la cendra, refredada i netejada de pols. Després s’abocava l’aigua, quan havia arrencat el bull; i un cop escolada es recollia pel sobreixidor i es retornava a la caldera per tornar-se a escalfar.”

A uns tres-cents metres de la casa en direcció nord-oest, i lleugerament per sota, just a sota de la línia d’alta tensió, es troba la font de les Planes (41º 44′ 021 – 0012º 17′ 164 – 625). S’hi pot arribar per un camí que surt de la mateixa casa, avui dia molt perdut. La visita, però, té poc interès paisatgístic o excursionista. L’única cosa que val la pena remarcar-ne és el fet que es troba en el contacte entre les pedres sorrenques i la zona de pedra calcària, de manera que l’aigua, en trobar la capa més impermeable de la primera, ha de sortir a la superfície. Actualment hi ha una captació que, mitjançant una mànega de plàstic, condueix l’aigua a un indret que no hem esbrinat.

La teuleria de Serra-Rica

Publicat el 30 gener 201230 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Bassa de Serra-Xica (dita també Cova d'Aglans)

Es tracta d’una estructura rectangular (d’aproximadament 5 m x 6 m) excavada parcialment al sòl del lloc i coberta amb una volta de mig punt obrada a plec de llibre. Això li dóna un aspecte d’estar dividida en dos sectors: l’inferior, d’1,5 m d’alçada aproximadament, format per grans blocs rectangulars ben treballats i disposats en tres fileres; i el superior, que és l’espai que ha generat la volta del sostre. L’obertura d’entrada, en l’estat que es troba actualment, no es pot saber si corresponia a una porta o a algun altre tipus d’obertura. De qualsevol manera, val la pena remarcar que no s’evidència l’existència de cap tipus d’escala que permetés accedir al fons de la construcció (que sembla ocupat per rajols). D’aquesta manera es dificulta l’accés continuat al lloc, ja que cal superar una alçada aproximada d’un metre i mig.
L’estructura està coberta de terra i vegetació a la part superior. A la banda esquerra de l’entrada hi ha un conducte que semblaria haver correspost a una entrada d’aigua.
El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona diu que aquest element presenta les característiques arquitectòniques tradicionals dels pous d’aglans de la zona del Lluçanès, amb una cambra, una coberta en volta i una porta d’accés de petites dimensions. Ens sembla, però, que hi faltaria una escala per poder-hi entrar i sortir-ne amb comoditat.

El mapa de patrimoni també diu que en el mateix pla hi ha una altra construcció en runes: un edifici rectangular de petites dimensions que presenta un basament en pedra i part en tàpia. És clar que es tracta d’una teuleria o rajoleria, a la part inferior de la qual es poden veure les dues boques que condueixen a les fogaines i, per sobre seu, un arc de mig punt una mica sobresortit que aguanta l’estança on es feia la cuita de les rajoles. Té unes mides aproximades de 3 m i planta quadrada.
Aquesta teuleria es va excavar parcialment al sòl aprofitant el desnivell. Només un metre de la part superior sobresortia del nivell del terra i era fet amb un mur de pedra relligada amb morter. Per sota es veu un metre de paret excavada a la sorra del lloc.
Creiem que el fet de trobar-se juntes ambdues estructures es podria interpretar com que ens trobem davant d’una rajoleria o teuleria que feia servir l’aigua que es recollia en un dipòsit subterrani. Això invalidaria la teoria de la tina d’aglans. Pensem que aquestes tines a vegades reben el nom de jubs o aljubs d’aglans; però un jub també és un dipòsit d’aigües. Podria ben ser que algú, sense ser-ne conscient, hagués interpretat un aljub d’aigua com un aljub de guardar aglans. El fet de trobar-se enmig d’una roureda força extensa podria haver ajudat a aquest canvi de significat.
No deixa de ser simptomàtic el fet que la disposició del mur que forma el dipòsit sigui idèntica a la d’una bassa que es troba al costat de la casa de Serra-Rica: grans carreus de forma rectangular formen, en ambdós casos, les parets d’aquestes estructures. Segurament, doncs, es tractaria del dipòsit on es recollia l’aigua per pastar l’argila que s’utilitzava a la teuleria. Perquè, si no és així, d’on es treia l’aigua per a aquesta activitat?

Teuleria de Serra Rica — Teuleria Serra-Rica

Mirabò

Publicat el 28 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Tal com deia Enric Garcia-Pey, can Mirabò és una antiga masia, que avui dia només és un cloper, on encara, amb la formació de les parets, es pot veure alguna divisió dels antics espais interns, ocupats ara per pins. Es troba en el triangle que formen els torrents de Cruïlles i can Mirabò, arran del camí que ve d’Aiguafreda i marxa cap a Vilargent, just en el punt 41º 46′ 945 – 002º 15′ 643 – 698 (la pista, després de travessar el torrent de Cruïlles arriba a una zona plana, amb un petit eixamplement per aparcar a tocar de les restes de la casa). La darrera edició del mapa de l’editorial Alpina la situa incorrectament.
De la casa poca cosa se’n pot dir, perquè fa dècades que és enrunada. Però gràcies al treball de Garcia-Pey, hem pogut localitzar, a tocar de la casa, la premsa de can Mirabò. Segons Garcia-Pey, es tracta d’una roca situada sobre l’actual camí de desembosc, a migdia, poc abans de les ruïnes de la casa. Allà, la gent de can Mirabò hi premsaven raïm. Al mig d’aquesta pedra encara es veu el forat on es posava el cargol que premia el fruit. Hi havia un clot a sota, una mena de pica on saltava el suc.

El forat on s’aguantava la biga fa 19,5 cm d’ample per 25 cm d’alt i 18 cm de fondària. La tina que insinua Garcia-Pey s’intueix però no es pot assegurar que hi sigui.

Nota: agraïm la informació aportada per Joan López Cortijo, que ens ha permès localitzar tant la casa com la premsa.

El Bassau

Publicat el 24 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Actualment, del Bassau, amb prou feines en queden quatre rocs en el punt 41º 47′ 126 – 002º 19′ 773 – 1144. El primer esment de la masia l’hem trobat l’any 1724, però segurament ja existia d’abans. És possible que la casa prengués el nom d’un biot proper, perquè en una consueta de 1666 es diu que la rodalia de la Móra “(…) sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat (…)”. El pla del Bassau era un lloc humit fins no fa massa dècades, fins al punt que aquí (41º 47′ 186 – 002º 19′ 186 – 1159) es va construir una teuleria, de la qual no en queda pràcticament res a part del topònim i algunes restes de teules.

Hem buscat alguna cosa que recordi una teuleria en dues o tres ocasions, però sense èxit. Només les restes de les teules i el mur que es poden veure en les fotografies.

De tota manera, l’existència de la teuleria i de la masia ha estat comprovada per memòria oral. Efectivament, en Ramon del Boscàs l’estiu de 2011 ens va confirmar la situació de la Teuleria i ens va explicar que no era una casa, sinó una explotació temporal. També digué que l’aigua la recollien d’un petit biot que hi ha allà mateix, que per poc que plogui s’omple d’aigua. Per tant, només podien fer les teules després de ploure. Calia coure-les. És possible que aquesta feina la desenvolupessin persones expertes en la seva realització.

Restes de teules de la teuleria del Bassau

Creu de l'Ajuda

Publicat el 23 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta creu de terme va ser construïda el 22 de maig de 1695, segons consta en una inscripció, però possiblement en va reemplaçar una altra d’anterior.

La creu presenta per una banda una imatge de Jesucrist i per l’altra, la Verge Maria.

Una llegenda, que recollim d’aquí, diu que unes nenes, tot jugant a l’era, van trencar les cames del Sant Crist, raó per la qual Déu les va castigar amb el mateix mal.

Si feu clic sobre la fotografia, en podreu veure un magnífic reportatge fotogràfic fet per Graciel·la Vidal.

El Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, segurament edificat al segle IX, va ser el nucli parroquial fins a l’edat moderna. Segons Jordi Ginesta, “El nom de Santuari de la Verge de l’Ajuda és el nom que se li dóna actualment ja que el nom original era Sant Fructuós de Balenyà. L’edifici es va consagrar l’any 1083. Molts fets han ocorregut durant la història com per exemple que els francesos destruïssin l’antiga imatge de la Verge o el canvi de nom. Ha tingut noms tan diversos com Santa Maria de les Dones (s. XII) o Verge de la Bona Sort (s. XVII). El nom actual prové del segle XVIII quan la població venia a demanar a la Verge protecció en cas d’una epidèmia de pesta. Actualment al Santuari s’hi diu missa setmanalment i és freqüent trobar-hi de visita bastants feligresos ja que la Verge és estimada per la majoria de balenyanencs.” (font)

Sobre el santuari vegeu també La Guerra del Francès a Sant Fruitós de Balenyà.

Camí empedrat de l'Abella

Publicat el 21 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Via empedrada Es troba al costat esquerre del riu Congost, entre el pont de l’Abella del segle XVIII i el nou pont de finals del segle XX. Les intervencions arqueològiques que s’hi varen fer al 1986 no varen poder demostrar que es tractés de l’antic camí romà de Granollers a Vic. El que sí es va poder afirmar amb certesa va ser que corresponia als anys 1740, quan es va construir el pont de l’Abella.

De tota manera, no es pot descartar el seu origen romà, perquè aquest està ben documentat amb la trobada d’un conjunt de mil·liaris prop del molí de les Canes a la segona meitat del XIX i en les excavacions realitzades en les successives ampliacions de l’actual C-17.

Si voleu veure aquests mil·liaris, podeu consultar el següent article.

Era del Burguès

Publicat el 19 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

A la masia del Burguès es conserva en força bon estat una era força diferent de les que hem vist en les dues entrades precedents. La principal diferència es troba en el fet que el seu empedrat no és fet de lloses treballades sinó de peces piçarroses collides en el mateix indret. Això li dóna un aspecte més primitiu, però també en realça l’encant.

Per pujar a l’era hi havia unes escales que encara avui dia es conserven.

Era del Burguès — Estat acutal de l'era del Burguès

Escales de l'era del Burguès — Les escales que permeten accedir a l'era del Burguès.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: