Petita balma situada en un cap de cingle al nord-oest del pla del Bassau. S’hi accedeix des de la pista que baixa cap a la Móra (41º 47′ 237 – 002º 19′ 562 – 1139). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, fa una alçada exterior o profunditat màxima de 2’80 m i a l’interior 1’70 m, amb una amplada aproximadament de 5’10 m.
Està excavada en un aflorament de pedra rogenca i s’orienta al nord-oest, fet que la fa poc confortable de cara a una eventual ocupació. D’altra banda, tampoc no s’hi han observat restes de material arqueològic. Des del nostre punt de vista, el més interessant són les representacions gràfiques gravades sobre pedra de la part superior.
En el mapa de patrimoni es diu que hi ha quatre creus gravades, cubetes amb canalons i diversos orificis, de dimensions variables. La veritat és que, a simple vista, costa de veure les creus; però hi són. Un altre element interessant són les cubetes i els canalons, que ve podrien ser fets expressament i estar en relació amb els que s’han descrit prop del turó de la Torre.
Des del nostre punt de vista, tot i que no tenim cap dada prou sòlida per formular aquesta hipòtesi, es podria pensar que les creus corresponen a una antiga delimitació parroquial o municipal (entre Tagamanent-la Mora i el Brull). Vegeu sobre aquest punt el que ja tenim escrit en un altre lloc. Ajudaria a mantenir aquesta hipòtesi la presència, al nord de la balma, de l’anomenat serrat del Pal, que podria correspondre perfectament a un element que delimités aquestes unitats administratives. Aquesta zona va ser una disputa constant durant l’edat moderna, i no seria estrany que aquesta hagués deixat petjada en la toponímia del lloc.
De tota manera, la presència de la roca dels Aubats podria invalidar aquesta explicació.
“Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”. D’aquesta manera definia el rector de Tagamanent els carboners que es trobaven a la seva parròquia, l’any 1892: gent indiferent a la religió. La indiferència religiosa tenia diferents causes, però la primera de totes era “El haber en estos bosques algunos que se dedican á hacer carbón, gentes sin creencias, naturales del reino vecino.”
Per tant, era gent marginal, poc integrada a la vida comunitària; una gent que s’unia en aquell moment a un seguit de persones que formaven el segon col·lectiu que explicava la incredulitat dels parroquians: “El estar domiciliados algunos cuya procedencia se ignora, como curanderos, desertores, etc.”[7]
Però quedem-nos amb aquests carboners i les seves famílies. La seva vida, dura, molt dura, els duia a pagar amb la vida la seva supervivència. En aquest sentit, el 18 de març de 1780, s’enterrava el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[1] En un sentit semblant, el 8 de maig de 1819 moria a la Castanya Pau Tubau, fadrí piler de 25 anys, “(…) al qual los seus companys en lo dia antes encontraren ofegat al peu de una pila de carbó encés (…)”; era natural del bisbat de Carcassona.[2]
En aquest cas es tractava de joves pilers. Però el 18 de febrer de 1840 s’enterrava un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton, un home vidu natural de Castelladral: “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda molt a morir (…)” sense sagraments. L’home era tan pobre que “(…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[3]
Pobres, desplaçats, joves o vells, però força marginals o marginalitzats…
Un cas força diferent a aquests va tenir lloc el 19 de gener de 1841, quan a la Castanya s’enterrava un home, un comerciant de Cardedeu, que havia mort mentre anava a pesar el carbó:
“(…) que lo trobaren mort en las Peñas anomenat Puiganau de la Castaña, y segons consta ab la carta que portaba en sa barretina se deya Joseph Sabater y Bartre Comerciant de Cardedeu, que habui feya quatre semanas que faltava y no sen sevia (sic) res per haber marchat en temps inclement de sa casa, per pasar carbó en dit Puiganau, y com feya dias que lo buscaban, son fill Joseph Sabater, Jaume Cortada son coñat, y Pau Planas de Monseny lo trobaren lo dia antes en dita Peña de Puiganau, mort sens ser malmes, ni ferida alguna (…)”.[4]
Escena d’un Còdex d’Història Natural (s. XIV) que mostra uns carboners posant en pràctica la seva feina
Un altre accident mortal va tenir lloc al juny de 1866, quan a la Castanya morí Martí Soler, solter, carboner de 33 anys, fill de Montseny, el cadàver del qual “Se lo halló mucho y muy quemado de las llamas que salieron de la pila o monton de carbon que hacia (…)”.[5]Aquest era un accident força habitual: la caiguda dins de la pila encesa quan s’hi havien d’enfilar per evitar les entrades d’oxigen al seu interior.
També era foraster un altre carboner la filla del qual era enterrada el 9 desembre de 1823, al Brull. La noia tenia 15 anys i el rector va escriure que era “(…) semifatua, o del tot fatua filla de Joan Baptista Bover carboner de la parroquia de Caralps bisbat de la Seu de Urgell, que feia carbó en esta parroquia del Brull en la casa de la Morera ahont habitava la sobredita sa filla.”[6]
Aquest cas ens permet entendre com la noia estava afincada en una de les grans masies de la parròquia, mentre el pare s’estava, segurament, en una cabana de carboners. De fet, al 1798, el llibre de confessions de la parròquia de la Mora hi apareix el “Piler del Clot”, que és un carboner, però no viu a la masia. Com aquest, hi havia força altres casos de gent forastera i marginal que feia treure fum a les nostres muntanyes.
Es tracta d’un petit refugi situat al costat mateix de la Casa Nova del Bruguer, de la qual dista una cinquantena de metres. Es troba al nord-est de les restes de la masia, en el punt 41º 47′ 901 – 002º 16′ 092 – 665.
L’entrada és de reduïdes dimensions (75 cm d’ample per 85 cm d’alt), la profunditat total d’1’50 m i l’amplada màxima d’1 metre. No hi ha cap indici de què hi hagués hagut cap tipus de porta. A la banda nord, gairebé a nivell del sòl, hi ha una petita fornícula de 37 x 35 cm i 47 cm de fons. El sostre és fet pel procediment d’acostament de filades progressiu, tot i que aquest procés no és massa accentuat.
El refugi està excavat dins del marge d’una de les feixes de conreu de la casa i la seva obertura mira al costat de ponent.
En un altre lloc s’ha defensat que la Casa Nova del Bruguer seria una construcció del segle XVIII. Aquesta hipòtesi es reforça per la proximitat del refugi a la masia, perquè, trobant-se a escassos cinquanta metres, no tindria cap sentit construir-hi un refugi tan precari.
D’altra banda, sembla clar que la zona dels Plans havia estat conreada antigament (possiblement des de l’edat mitjana?) i que l’explotació es feia a partir de refugis com aquest o alguns altres dels quals hem trobat alguns indicis a les rodalies. N’hi ha un al punt 41º 48′ 002 – 002º 16′ 082 – 659.
De tota manera, de moment no hem trobat cap manera fàcil de datar ni l’origen de la masia ni, encara menys, d’aquests refugis.
Tot i que el mapa de l’editorial Alpina l’anomena forn de calç, en el seu estat actual no hi ha elements suficients per diferenciar si es tracta d’un forn de teules i rajoles o d’un forn de calç .
Optem per creure que es tracta d’una teuleria per les restes de material cuit que hi han aparegut i per la manca d’un corrent d’aigua prou important que permetés apagar la calç en el moment final del seu procés d’elaboració.
Es tracta d’una estructura circular, d’uns 4 metres de diàmetre, la meitat de la paret del qual és feta de pedra seca. Tot i que la seva planta és circular, la visió frontal, on hi ha la boca del forn, té forma rectilínia (com s’aprecia a la fotografia). Consta d’una sola boca.
Aquesta creu (41º 47′ 476 – 002º 16′ 872 – 845) delimita les parròquies del Brull i Aiguafreda. Està construïda en pedra rogenca, com moltes de les fites i termes de la zona, i fa 62 cm d’alçada i una amplada màxima de 28 cm. A la seva cara sud hi ha gravada una “A” i a la nord un “B”, que corresponen a les parròquies d’Aiguafreda i el Brull respectivament. Actualment, a pocs centímetres del terra, s’evidencia una ruptura que ha estat reparada.
Segurament és la mateixa creu a la que fa referència una documentació de l’any 1709 que es conserva a l’ABEV:
Aquest document explica que els rectors del Brull i d’Aiguafreda varen tenir una disputa “acerca los confins delas parroquias” en el seu límit des de la riera d’Avencó fins a la de Martinet. El conflicte era, sobretot, pels drets derivats d’un territori anomenat “lo Pla ho Boschos del Bruguer y acerca los horts del mas Saní, y vinya del mas Boix”
Per dirimir el conflicte es plantaren vuit termes, amb la lletra A a una banda i la B a l’altra.
La primera es trobava sota la Roca Alta, a l’altra banda de la riera d’Avencó, però “casi ala bella vora, prop de un xaragall ho torrentot que sen envista prop la casa del mas Sení”. Dues altres fites foren posades al costat del mas Saní, a prop dels horts, de manera que els horts quedaven a la parròquia del Brull i la casa a la d’Aiguafreda. Després “pujant per amunt dret al single al cap de munt del single venint a recta linia des de baix del Sení se posá altre terma en forma de creu convenint ab la terminació antiga que referia la Rodalia del Brull, ab estas paraulas et asendit usque in ipsam crucem de ipso brulio”.
A partir d’aquí, la delimitació parroquial seguia una torrentera i es posà una altra fita “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”, d’acord amb el que establia la mateixa rodalia antiga
Seguint la mateixa torrentera, es posà una altra fita “ala part que mira la torrentera anal Brull prop de una font ques diu de Esqueja, y despres sen posa una altre sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras, y despres sen posa una altre tirant vers lo Riu de Noguerola [riera de Martinet] en un turonet, y despres se posa la ultima prop y a la vora del riu de Noguerola de tal manera que las planas ho boscos del Bruguer ve a quedar la major part de la parroquia de Aiguafreda y la menor part ve a la de la parroquia del Brull”.
Avui dia, encara el límit municipal entre ambdós municipis segueix aquesta delimitació. Tal com diu el document, la demarcació passa sota la gran roca on està situat el Bruguer de tal manera que las Planes (o boscos del Bruguer), queden en la seva major part al terme municipal d’Aiguafreda i en una petita part al Brull. Sembla clar que el document fa referència a la zona que el mapa de l’editorial Alpina i el mapa de l’ICC anomenen “els Plans”, just a sota (oest) del Bruguer. Allà, la divisió municipal, que seguia una clara línia nord-oest, es desvia cap al nord fins que arriba a ponent del Montgròs. Només una concòrdia com la que comentem permet explicar aquest canvi sobtat de direcció.
La riera d’Avencó és coneguda entre els aficionats a la geologia pel fet de trobar-s’hi una discordança, coneguda com a Discordança del Brull, “una discontinuïtat geològica que separa les dues unitats fonamentals de la geologia de Catalunya que són el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica-cenozoica”.
Aquesta discordança es dóna entre els materials triàsics que es troben per damunt dels paleozoics i “es manifesta com una superfície estructural suaument inclinada cap al nord-est que és la que conforma el Pla de la Calma” (font).
Portat sobre el terreny, això vol dir que en la zona de la serra de l’Arca es troba un nivell de pissarres (paleolítiques) per sobre de les quals hi ha els conglomerats i gresos del triàsic. Un tercer nivell per sobre d’aquest el formen uns estrats de pedres calcàries. A la part superior de la riera, sota el Pujol, apareixen, en el fons de la vall també unes altres calcàries (paleozoiques).
Esquema geològic de la riera d'Avencó, segons Salvador Llobet (1947)
Aquesta diferenciació en el sòl de la muntanya sembla que podria tenir algun tipus de relació amb les activitats d’aprofitament que s’hi varen donar, tot i que altres factors antròpics segurament també hi tingueren un gran pes.
Pel que fa al nivell inferior, el que separa el sòcol paleozoic del nivell dels conglomerats, s’evidencia en tot el vessant oriental de la serra de l’Arca una utilització forestal del nivell inferior (pissarres), tot i que en alguns lloc segurament s’hi havia plantat vinya. Si es divideix el vessant en dues parts, la zona que quedaria entre el Saní i el Brull conserva moltes evidències d’una utilització forestal basada en l’explotació del carbó (carboneres, paradors). En arribar a les cotes superiors, per sobre dels 650 m aproximadament, apareixen les primeres feixes d’antics conreus. En alguns llocs el canvi sembla anar lligat al diferent origen geològic del sòl.
Del Saní cap al sud, les carboneres desapareixen en el nivell inferior, mentre les feixes i camps es mantenen a la part superior. La zona de pissarres aquí presenta les úniques alzines sureres que coneixem a la zona, en una extensió considerable. Enmig de les sureres es troben algunes cabanes, d’una tipologia que fa pensar en un origen vinculat a la vinya, però que no es pot assegurar.
Més enllà del sot de la Costa del Brull (és a dir, en l’extrem sud), desapareixen les sureres, però no es troben estructures associades al carboneig. Només entre la Magesteria i can Serra de l’Arca, però a un nivell inferior, s’ha detectat algunes petites carboneres de les que es feien servir per fer carbonet. A la zona inferior, on hi ha les pissarres, no hi apareix cap mostra d’explotació forestal, però es veuen feixes esparses i les restes del que podria ser un camí que, uns cinquanta metres pel damunt del llit del torrent, recorregués tota la vall en sentit nord-sud (s’hauria de verificar que fos així).
Aquest cas fa pensar en la interacció entre els elements medials (en aquest cas la geologia i la botànica) i els elements humans. Sembla que es podria aplicar algun tipus de plantejament possibilista, en el sentit que mentre la geologia va permetre uns certs usos (la qualitat del sòl pissarrós difícilment serveix per a l’explotació agrària, especialment si és força pendent) la voluntat humana va acabar d’actuar sobre aquest substrat.
El fet que coincideixi la presència de cabanes en la zona d’alzines sureres permet pensar que aquests refugis es fessin servir en les èpoques de pelatge de l’alzina, tot i que podria ser que en el seu origen haguessin estat vinculats a l’explotació de la vinya.
A les rodones del Solà hi ha una gran plaça carbonera, amb dues petites construccions. Una d’elles correspon (4147819 – 0217546 – 646) a un edifici de forma irregular, lleugerament arrodonit, d’uns tres metres de diàmetre. El segon és la típica estructura d’una cabana de pilers, amb un parament de pedra d’una mica més d’un metre d’altura que protegia unes estructures de fusta, vegetals i terra, evidentment avui dia desaparegudes.
Un ampli camí comunica aquesta plaça amb unes altres carboneres que hi ha al SO, uns 80 metres per sota. El camí continua flanquejant cap al NE, on es troben altres carboneres. Seguint camins d’aquest tipus es pot arribar fins a la zona de les Mines o el Serrat Blanc, del Brull. Aprofitant algunes carenes o altres passos més o menys evidents, es pot anar a sortir al camí que des del Saní conduïa al Brull (per dalt) o a la pista que ressegueix la riera d’Avencó o del Pujol (per baix).
Si es va avançant sense perdre massa alçada, s’arriba a la part superior de la Carena Pelada, on es troba una pista que ha fet perdre el camí. En aquest punt, però, arrenca un camí que baixa cap al SO. Tot i que fa anys que no s’hi passa, encara es pot seguir amb una certa comoditat. Era un camí molt utilitzat, com ho demostren alguns trams molt erosionats per pas de persones i animals i que en alguns punts el camí ha estat condicionat amb alguns trams en què un marge de roca en protegeix el traçat. A uns 650 m el camí passa al costat d’un altre paravent i en principi la continuació cap al riu no ha estat trobada.
Tot plegat dibuixa en aquesta zona una xarxa reticular de camins que duien a les carboneres i que connectaven aquestes amb els camins principals. Són camins que s’endevinen prou amples, perquè havien de permetre passar-hi amb algun animal.
Aquesta explotació carbonera, al voltant de la cota 700, deixa pas a feixes de conreu (com les de la masia del Saní o les que hi ha per sota de la cabana de sobre les Rodones del Solà. Sembla que aquesta diferent utilització està lligada al tipus de material predominant: les pissarres que hi ha a la part inferior de la vall no han donat lloc a terra de conreu, a diferència de les roques vermelloses de la part superior.
Al nord de la Font d’en Vinyes, a l’altra banda de la riera del Pujol, s’enlaira una solella recorreguda per antics camins que connectaven diverses carboneres. Per sobre de la cota 650 comencen a aparèixer feixes i murs de pedra seca.En el punt 4147963 – 0217530747 es troben les restes d’una cabana, des de la qual -suposadament- es menaven part d’aquestes terres.
Es tracta d’una estructura rectangular de 5 x 3’5 m amb una porta orientada pràcticament al sud. S’assenta directament sobre el sòcol de pedra rogenca i es troba gairebé al caient d’un petit cingle.
L’estructura de la porta, amb un marc per poder acollir una porta, sembla denotar un ús residèncial, potser esporàdic i temporal donades les dimensions de l’habitacle. Sembla que estaria coberta per lloses de pedra sorrenca.
Uns 350 metres al NE existeix una altra petita estructura, gairebé circular i de dimensions molt més reduïdes, que sembla formar part d’un corral, els murs del qual encara s’insinuen. En aquesta estructura difícilment es podia dormir (per les seves dimensions) i és possible que, a diferència de la cabana anterior, només s’utilitzés de refugi en cas de mal temps.
La cabana es troba una mica per sota del nivell altimètric del Saní, on el contacte entre les roques calices i la pedra sorrenca permet el naixement d’alguns biots. Aquí, però, no s’observa cap font ni sorgència d’aigua, fet que faria molt difícil una ocupació permanent. Segurament es tractava d’una artiga en la qual, amb el pas del temps, es va construir un petit edifici. La presència dels marges indicaria una ocupació continuada durant els anys, tot i que fos estacional.
S’hi pot accedir, a peu, des del Saní, seguint el camí que planeja i duu al Solà (no el confongueu amb el que puja al grau del Boix). Està molt ben indicat en el mapa de l’editorial Alpina. Visites
El dia 3 de juny de 1835, al Brull, era enterrat Josep Homs, pagès masover del mas Pujol, “(…) que fou mort a tiros de vala per una forsa armada no coneguda la nit del dia trenta al trenta hu de Maig proxim passat dintre la matexa casa (..)”.[1] Tenia 50 anys.
Homs havia mort assassinat el 30 de maig de 1835, a mans de gent armada que havia arribat al mas a les 11 del vespre i que havia fet obrir la porta a la força. Només obrir, demanen sis unces a en Josep i diuen que si no les paguen el mataran. La resta de la família va ser separada; al pare el varen lligar al seu llit, les dones foren retingudes a la cuina.
En aquells moments, a la masia hi havia el pare del difunt, el seu fill i un germà (Pere), la seva dona (Magdalena Homs) i dues filles (Cristina i Maria), a més de dos fills menors d’edat, dos mossos (un de Tona i l’altre de Rajadell) que varen marxar quan ho varen fer els malfactors, i un subjecte de Tona de qui no en principi no se sabia el nom.
Com que en Josep va dir no tenir els diners, varen dur el seu pare on ell es trobava i allà mateix el varen matar, acusant-lo de ser un espia. Els cirurgians varen testificar que havia mort per arma de foc i que el cadàver presentava tres ferides: una d’arma de foc i dues de tall al coll.
Els malfactors regiraren la casa, menjaren i begueren fins a mitjanit, quan varen marxar-ne; abans, però, ordenaren al seu pare que deshabités la casa en el termini de tres dies i se n’endugueren sis o set camises i alguns diners.
Els fets són molt misteriosos, perquè tothom va afirmar no haver vist res, excepte el pare de l’assassinat. Tampoc els veïns (de Ferreres i Serradusà) es varen voler mullar. Només un noi de 10 anys, que feia de rabadà i que vivia a Tona, va declarar (però sense jurament, per ser menor d’edat) que en arribar els bandolers havien cridat “Quis mou es mort”, moment que aprofità per refugiar-se a la cuina. Només ell va ser capaç de denunciar un home de Tona, però el buit documental no permet, de moment, saber-ne res més.[2]
A la pista que puja de Ferreres Vell fins al Pujol, en el punt 4148033 – 0218190 – 572, a la banda de muntanya s’insinua un petit forat actualment tapat per pedres, terra i alguna bardissa.
L’estret forat dóna pas a una rampa de pedra i sorra que acaba en un sòl horitzontal i ens permet accedir a una petita galeria de 8 o 10 metres de llarg, sense ramificacions. La mina, que va resultar un fracàs o que només es tractava d’una prospecció, té les dimensions i la morfologia normals d’aquest tipus d’estructures. S’hi pot caminar dret, però en tot moment es toca el sostre i les parets laterals. Al final, una acumulació de pedres sembla tapar la continuació, però no sembla que es tracti d’un enderroc i, per tant, la mina acaba al cap de poc d’haver començat.
La proximitat de les masies de Ferreres i Ferreres Vell -i una mica més al sud, Picamena- havia permès formular la hipòtesi d’una explotació minera o de l’existència d’una farga en aquesta zona.En principi havíem descartat aquesta hipòtesi, perquè la documentació de l’edat moderna indica que el nom de la masia de Ferreres derivaria del fet que el seu fundador havia estat una persona anomenada o coneguda com a Ferrer de la Plana, que vivia a la casa del mateix nom. Més endavant, aquest home la va mudar dalt d’un serrat i li va posar el nom de Ferreres, segurament en relació al cognom (o renom) del seu inquilí[1] i no a una suposada explotació de ferro que no hi ha cap evidència arqueològica que hagués existit. És possible que la masia originària fos el que el mapa de l’Alpina identifica amb el nom de Ferreres Vell, edifici del qual sobre el terreny només s’identifiquen alguns panys de paret.
Caldrà també intentar recuperar el lloc on fa alguns anys vàrem trobar el que podrien ser restes de mineral de ferro fos, en un punt indeterminat a l’altre costat de la riera d’Avencó.
[1] Llibre de las Rendas … 1730. La Móra, Sant Cebrià, I-L/2. ABEV, la Móra, Sant Cebrià, L/1.
Nota: si hi voleu entrar, una corda de 8-10 metres us anirà bé a l’hora de sortir (es pot lligar en una arrel que hi ha just a sobre).
Patrimoni Existencial 