Francesc Roma i Casanovas
Es troba en un coll entre can Plans i Sant Cristòfol de Monteugues (41º 43′ 130 – 002º 17′ 516 – 612), amb vistes cap al Vallès i cap a Tagamanent. Segons la tradició, es va aixecar en aquest lloc per recordar la mort d’un infant per l’atac d’un llop famolenc.
Es tracta d’un espai natural actualment molt emboscat i brut, però amb unes potencialitats paisatgístiques força destacables.Es troba al sud del Montgròs, just a l’altre costat del torrent (on hi ha la font dels Empouadors). La primera vegada que hi vàrem anar, vàrem localitzar el seu extrem sud, on ens va semblar que la paret vertical que hi ha podria ser una antiga pedrera. També vàrem formular la hipòtesi que el nom de “carrer” provingués dels carreus que s’hi podien haver tallat. El treball de camp posterior, però, ha mostrat la fragilitat d’aquesta hipòtesi.
Geològicament, el seu origen es vincularia a una gran esquerda de despreniment o falla (caldria precisar-ho), que ha donat una morfologia de dues parets paral·leles, orientades en sentit nord-est, una de les quals presenta major alçada que l’altra. De fet, la presència d’abundant vegetació arbòria fa que la paret que dóna a la vall sigui inapreciable fins que no s’hi és a tocar. Tampoc des del cingle, si no es coneix el lloc, es distingeix la presència d’aquest espai peculiar.
Aquesta morfologia presenta un aspecte semblant al d’un carrer o conjunt de cases distribuïdes en filera, unes al davant de les altres. Segurament aquest sigui l’origen del seu nom.
Les entrevistes fetes al mes d’octubre de 2011 a la masia del Bruguer ens varen permetre localitzar el lloc sense cap dubte, però no ens aportaren cap dada més d’interès. De fet, el nostre interès per aquest indret es vincula a la cosntatació que a la pàgina 2 del segon volum del Butlletí del Centre Excursionista de Vic (gener-març de 1915), mossèn Josep Gudiol (MT) dóna una notícia sobre un dolmen proper al de Serra de l’Arca i diu que mossèn Jaume Vilaró, rector del Brull, els havia enviat una nota que deia que caldria que anessin a veure aquest dolmen i que la comissió del CEV podria aprofitar per “(…) explorar la gran cova del carrer de la Fou, que en altres temps, segons conta la tradició, havia servit de fábrica de moneda falsa y de hospital de sanch en l’última guerra civil.”
Segons els registres de defuncions de les parròquies de la zona (malauradament no tenim les d’Aiguafreda), hi hagué diversos morts militars entre els anys 1872 i 1875 i la documentació parla de batalles. D’aquells anys són els fets de Collformic, que estan força ben documentats. Amb tot, no hem estat capaços de trobar la referència a aquest hospital militar, tot i que podria haver-s’hi instal·lat.
La visita al lloc no ha permès detectar-hi res especial, excepte un petit espai on apareix un sostre que podria haver servir de precari refugi. En tot cas, però, és prou petit i no hi ha indicis de cap mena de condicionament.
Recollim de passada la informació que ens donaren a la masia del Bruguer, segons la qual un dia un home es presentà a la casa després de baixar al Carrer dient que hi havia trobat molts fòssils i que possiblement seria un jaciment molt interessant. Els estadants li varen contestar que aquells ossos que havia vist eren el que quedava dels cadàvers dels animals que morien a la granja, en un temps en què encara aquest aspecte no havia estat regulat per l’administració. Encara avui dia, si hi aneu, veureu l’escampall de restes animals que es concentren en un petit espai.
Per accedir-hi us aconsellem que us guieu amb un GPS i el mapa de l’editorial Alpina, que ha situat l’indret correctament. No en podem donar les coordenades pel fet que a l’interior del Carrer es perd la comunicació amb els satèl·lits i la lectura seria errònia. En tot cas, s’hi pot accedir des d’Aiguafreda de Dalt i arribar-hi remuntant el torrent Negre (antigament del Mal Pas o dels Empuadors). El darrer tram és un corriol sense sortida força emboscat.
Segons l’Enciclopèdia Catalana, era l’antiga església parroquial del municipi del Figueró i Montmany. Ja existia al 1021 i era sufragània de Sant Esteve de la Garriga; més tard fou independent i passà a ésser propietat del monestir de l’Estany (1139). El 1553 posseïa només els masos can Valls i can Plans. Ara depèn de la parròquia del Figueró. La seva església, reformada el 1572, té l’absis romànic.
Quan Josep Garriga de Solei compra el mas Perafita, a la parròquia d’Aiguafreda (actualment municipi de Seva), l’any 1675, en el moment de fer efectiu el traspàs es representa un ritual que val la pena de comentar. En primer lloc, cal dir que hi assisteix el rector d’Aiguafreda (Jaume Agustí, que actua testimoni en substitució d’una altra persona. L’acte comença amb la trobada davant la porta del mas dels venedors -un matrimoni- i del nou comprador
“(…) y prengueren los dits conjuges al dit Josep Garriga per la ma dreta en presencia de dit R. Rr substitut y testimoni y lo entraren dintre de dita casa Perafita y li entregaren las claus de dita casa, y se queda dit Garriga dintre y los dits conjuges passaren á fora tancant y obrint dit Garriga las portes de dita casa[,] y continuant dita posseció anaren a la era de dita casa y prenent del mateix modo á dit Garriga lo entraren en dita hera entregantli grapats de palla y boll y exint dits conjuges de dita era dit Garriga allà comenssa a escampar palla y boll y despues anant continuant dita posseció en presencia de dit R. Rr com a testimoni y substitut: anaren en los conreus de dita casa y los dits venedors també prengueren á dit comprador per la ma dreta entrantlo dintre de dits conreus y li entregaren un grapat de terra y herba a lo que continua dit Garriga escampantla per dits conreus y despues trencaren dits conjuges alguns rams de Abres y los entregaren á dit Garriga los quals prengue[,] y ab estos senyals entengue pendrer Real Possecio (…)” del mas.[1]
[1] ABEV, Garriga del Solei, 1.
En el lloc conegut com a Sot de la Creu hi ha una creu clavada en el tronc d’una alzina (0445084 – 4626161 -1094). L’home de la Cortada explica que al Boscàs tenien un rabadà molt petit a qui varen tractar molt malament durant la seva estada a la casa. Ho va passar molt magre fins que un dia va abandonar el lloc. Anys més tard va tornar a casa de l’amo tan ben vestit i arreglat que no el varen reconèixer. L’home va demanar a l’amo del Boscàs si el podeia acompanyar pel camí que puja al Bassau. Quan varen ser al sot de la Creu li va explicar qui era i li va recordar els tractes que havia rebut. Després de fer això, el va matar allà mateix. La creu recorda aquest fet.
Es tracta d’una petita creu metâl·lica de 30×17 cm, clava al tronc d’una alzina, a escassos metres del petit torrent, normalment sec, que forma el sot de la Creu. Baixant pel camí, després de passar el torrent (on uns mur de pedra defineixen el camí), es troba en una alzina força gran que es veu des del mateix camí (potser a 20-30 m del torrent). Si es fa el camí de pujada, la creu queda a la part del darrere del tronc de l’alzina, de manera que només és visible si es gira la vista enrere.
Segons la veu popular, en Matagossos era un bandoler que un dia va posar una bomba en un local d’Aiguafreda i hi va haver fins i tot morts. També havia matat el masover de la Figuera: una nit el va esperar al mig del camí i li va disparar. El seu objectiu era l’amo de la Figuera, però com que era de nit i anava acompanyat del mosso, va ser aquest qui va morir. L’amo, ferit, es va tirar per un marge i amb la nit va poder escapar. Arran d’aquests fets, la gent va decidir que ja n’hi havia prou.
Un dia li varen tirar un tret i el varen matar. Es va dir que havia estat la Guàrdia Civil, però no va ser ella, sinó un altre home.
En Matagossos vivia per la zona de Can Serra de l’Arca. Un dia, un caçador va tocar una perdiu que va caure enmig d’unes bardisses sota d’un cingle. Va decidir baixar a provar de trobar-la i va trobar l’amagatall d’en Matagossos, que hi tenia una olla bullint (feia foc amb carbo perquè no fes fum i no el descobrissin). Aquest caçador en va donar part, i va ser així com el varen trobar i matar.
Sembla ser que es deia Pere Serradelarca Pou, i va ser mort el 30 d’octubre de 1947. Hauria estat un maquis (Font).
Les restes de la masia de Degollatsesguarden el pas del riu Ges des d’una petita raconada, al terme de Sant Pere de Torello, molt a prop de Vidrà. Segons diu la llegenda:
Conten que fa molts anys, molt a prop de la Tosca, hi havia una masia (avui en runes). Com que era l’època de la matança del porc, el pagès de la casa va decidir matar una truja que feia més de 120 carnisseres. Aquell dia, com era costum, a la casa hi assistiren un gran nombre de persones que havien d’ajudar amb la matança, però que també estigueren a punt per fer una bona xerinola i beure i menjar de valent.
A resultes de la matança, el rebost 
quedà ben proveït. Feia goig de veure, sobretot amb la immensa cansalada que penjava de la biga del sostre i que hi penjaren amb tots els treballs.
El pagès cada dia tallava un bon tros de cansalada. Però un dia el ganivet es va encallar amb la cotna i quan ell s’hi arrepenjà amb totes les seves forces, el clau clavat a la biga del sostre va cedir i li va caure tota la cansalada a sobre. Però el pagès tingué la mala sort d’haver deixat els ullals a la truja units a la cansalada i un d’ells s’enfonsà al seu coll segant-li la vena grossa.
Caigué a terra, amb la cansalada a sobre. Amb el pes de la xulla, el pobre home no es pogué aixeca quedà sense sentit i s’anà escolant fins a morir.
D’aquesta feta, a la casa li canviaren el nom pel de Degollats, ja que un degollat (el porc) en va degollar un altre.
Diu la llegenda que Batzop era un home molt gran que vigilava o tenia compte de la regió. Tant gran era que va deixar la seva petjada marcada a la roca. Al seu costat s’hi veuen els forats dels peus del seu ase, que anava molt carregat, i del bastó que duia.
També hem sentit a dir que aquesta petjada podria ser atribuïda a Jesús, però el nostre informant, que ha tingut l’amabilitat d’acompanyar-nos fins al lloc, no en sabia res.
Pel que ens ha dit, aquesta llegenda no hauria estat publicada mai.
Petjada de Batzop (esquerra) i detalls de les petjades del seu ase (les dues extremes) i del bastó que duia (forat rodó del mig).
Patrimoni Existencial 