Francesc Roma i Casanovas
Temps enrere vaig presentar en aquest espai el fortí liberal de Gósol. Ara us presento un article que s’ha publicat a la revista l’Erol. En el darrer número de l’any passat hi ha algunes precisions més, però de moment no em consta que existeixi versió digital (i en paper encara no el tinc).
Fa temps, seguint informacions d’altres investigadors, vaig donar a conèixer l’existència d’un altre fortí liberal a Rajadell (vegeu).
Amb aquest nom em refereixo a una pedra que es troba en el terme de Port de la Selva (aquí), que té una sèrie de creus, cassoletes i reguerons gravats en la seva superfície, i que crec que és inèdita.
Deixo la pedra per si algú més capacitat que jo la vol estudiar. De manera que només aporto algunes imatges de la mateixa:
Com a dades interessants diré que no massa lluny hi ha l’anomenat dolmen de la Pallera (on heu de deixar el cotxe si hi voleu anar) i una mica més enllà el dolmen de Mores Altes I (més informació): aquest darrer amb una coberta plena de gravats molt semblants als que hem vist (diria que aquí no hi ha creus):
A vegades s’han buscat mostres de trogloditisme en llocs molt allunyats de casa nostra. En un altre lloc crec que vaig demostrar la importància història d’aquesta mena de construccions a casa nostra. En les properes tres entrades espero demostrar, amb vídeos, que aquest no és l’únic cas:
A la sortida de l’Alzina d’Alinya, anant per la pista que porta a Ossera, més o menys per on el mapa diu que es troben els Agols, hi ha un arner arrambat a la paret calcària.
S’hi distingeixen tres zones ben clares. Les dues primeres corresponen a dos arners, que estan un a continuació de l’altre (de fet, comparteixen una paret lateal). Les arnes són de fusta, i algunes caixes, però també hi ha una arna de tronc d’arbre.
A la banda de ponent hi ha alguna altra arna, aquest cop sense sostre i protegida per la paret natural i un bloc per sobre de la caixa.
Simplement, m’encanta!
Cadascú té els seus propis dimonis!
En el número 17 de la revista Ker vaig publicar un article sobre uns gravats de la Solana de la Cerdanya, entre els quals hi ha una figura d’un cavaller armat amb una llança i una dona que va a peu (pàgina 62).
En el seu moment vaig pensar que podria tractar-se de gravats ibèrics, però tornant al lloc he trobat una pedra, que anomeno dels Guerrers, on hi ha tres personatges masculins (el penis és molt clar), armats amb llances. Sota d’un dells es veu clarament la paraula “Niula”, de manera que sembla que respon a una cronologia medieval.
De moment no he pogut desxifrar la inscripció que apareix a la part de sobre, que segurament ens aportaria molta informació sobre el que es vol representar. La visió d’aquesta imatge em suggereix una lluita entre dos grups (pobles?), separats per un frontera (dues línies verticals, potser un riu). Les llances que porten ambdós guerrers són desproporcionades, i el cap de l’únic que es veu, molt petit.
El guerrer de la nostra esquerra és evident que va ser esborrat a cops de roc, però per sort en veiem els peus, la llança i el penis, que ja ens serveixen per afirmar que es tracta d’un altre guerrer. Tot porta a pensar que seria un enemic del primer.
La pedra fa un metre de llarg, i a la part inferior hi ha un altre guerrer gravat. En aquest cas no li veiem el cap, que en principi hauria de quedar darrere d’una ballesta que sembla que porta en una mà. A l’altra mà, ens apareix clarament una llança. No es pot assegurar que ambdós gravats formessin part de la mateixa composició.
les marelles són una mena de gravats que recorden taulers per jugar al tres en ratlla. Al turó de Senyes (Pardines, Ripollès) n’hi ha una –junt a força altres gravats, tots a l’exterior− que té una disposició horitzontal, de manera que es podia fer servir per jugar, ja que la força de gravetat mantenia les peces del joc en el seu lloc (la podeu veure en el vídeo que hi ha al final).
Ara bé, en altres casos la seva disposició vertical impedeix aquesta interpretació, ja que no serveixen per jugar a cap joc (les fitxes caurien per atracció gravitatòria). És el cas de les dues marelles que hi ha gravades a l’entrada d’una de les cabanes de Camarasa (Noguera). El fet que estiguin gravades a les parets de la porta impossibilita qualsevol forma de joc amb elles.
D’aquí que haguem de pensar en una altra interpretació.
Per fer-ho, en primer lloc diguem que Jean Abélanet pensa que podria ser que les marelles es poguessin considerar símbols solars (Abélanet, 1976, p. 175), i, en segon lloc, fem-nos ressò de les idees de Josemi Lorenzo Arribas (2021), per a qui es tractaria d’un símbol protector.
Segons aquest darrer autor, la hipòtesi lúdica que les interpreta com a taulers de joc es va descartar “en la primera ocasión en que se trató monográficamente de estas manifestaciones medievales en España en la década de los 80 del siglo XX”, tot i que posteriorment en moltes ocasions s’hagin continuat fent altres interpretacions en el mateix sentit.
Una vegada analitzada la qüestió Josemi Lorenzo arriba a la conclusió que és un element “profusament representat” durant l’edat mitjana, fins a pràcticament desaparèixer al segle XVI. Per això conclou que durant l’edat mitjana haurien tingut un sentit simbòlic i s’haurien convertit en ideogrames:
“Se representaron como elementos de protección, por lo que se les concedió cualidades apotropaicas, al igual que otros muchos signos e ideogramas. Por ello se ubicaron preferentemente en los sitios liminales de una construcción (galerías), los más frágiles (sus vanos y los tejados), así como en las cabeceras, cerca de las sagradas reliquias del altar” (Lorenzo Arribas, 2021, p. 136).
Buscant per aquests mons de déu, ha aparegut aquest gravat fet en la paret d’una ermita romànica propera a un castell de datació medieval.
Diria que és una majestat, perquè s’hi veu una cara i dues mans tancades dins de tres cercles (dos eren de color vermellós i l’altre potser no estava pintat). En tot cas, té una forma que recorda un arbre, i la part dels peus podia ser el tronc del mateix. Bona part del cos està fet amb traços semicirculars, fets amb un compàs o unes tissores.
A part d’això, no en sé res més. Alguna idea?
En tot cas, potser es veu millor amb una foto i quatre ratlles:
A la masia de Salgueda (Osona), en el lloc on havia estat la sala de la casa, trobem dues portes interiors que contenen unes llindes que ens donen una informació rellevant, ja que normalment no apareix en altres casos.
En una diu “1706 / ego / Mariano Salgueda / apono signum”, que cal traduir com que l’any esmentat el suposat amo de la casa va posar-hi un signe o senyal. Com es veu en la imatge de sota, el signe de què estem parlant correspon a una custòdia, la part superior de la qual, la que representa sagrada forma, semblaria un sol amb els seus raigs i l’interior conté una creu o rosassa de quatre braços, tot i que lleugerament inclinada.
En la segona llinda diu que el mateix any 1706 una altra persona anomenada Jaume Salgueda va fer gravar aquell escrit: “1706 / Jacobus Salgueda / me lesit anno supradicm”.
Les dues portes estan separades per un pilar en el que trobem una inscripció extraordinària: “Jacobus Rovira / magisteri domus / me lesit / die / octo me / nci marcii 1706 / vale”, o sigui que aquella inscripció la va fer un tal Jaume Rovira, mestre de cases o paleta, el 8 de març de 1706.
El conjunt de llindes de Salgueda (a part d’aquestes n’hi ha d’altres) mereixerien una acció de protecció per evitar la seva pèrdua i el seu deteriorament.
En una borda d’Estamariu (Alt Urgell), a punt de caure, encara es pot veure una porta de fusta amb uns gravats.
Els grafits en qüestió em recorden algunes de les coses que ens proposa en Jordi Casamajor (per exemple a la Colomina de Civís) o en el llibre que ha publicat amb el David Gálvez (magnífic, per cert).
La imatge de l’esquerra em recorda una dona, i si és així, és clar que està embarassada. Per la seva part, a la dreta es veu un home, home…
Potser val la pena dir que en la borda en qüestió apareix una pedra amb un any gravat, possiblement el de la seva construcció (1818). De fet, totes les bordes de la zona que tenen alguna data fan constar que són de la primera meitat del segle XIX.
Patrimoni Existencial 