Es troba a l’entrada de la masia de la Riba, just al portal que tanca l’accés a la finca. S’hi pot accedir des del quilòmetre 13,8 de la carretera B-433 (31T x=420125 y=4643836).
Antoni Griera va dir que un xup era un dipòsit per guardar aglans amb aigua. En aquest cas, es tracta d’una estructura de planta quasi rectangular, orientada a sud. La coberta interior és de mig punt i s’accedeix a l’interior (que està un metre per sota del nivell del terreny) mitjançant dos petits graons. L’alçada màxima és de 2,60 m i a la porta, de llinda plana, hi ha gravada la data de 1756.
Que el glaç es va posar de moda al segle XVII és una realitat històrica que no admet cap mena de dubte. En aquest context, es varen fer pous en indrets gairebé impensables, com és el cas que ens ocupa.
Documentalment sabem que el 30 de juny de 1618, un tribunal de la Inquisició va fer saber a Pere Saleta i Planell, un pagès de Tona que era familiar de la Inquisió, que aquell dia el seu veí, Joan Benet Vall-llobera, també familiar de la Inquisició, havia anat al Sant Ofici en nom de Gaspar Vallovera i del seu fill Joan Benet, amos del mas Vall-llobera de Tona, i de la seva dona Aldonça, dient que havien venut a carta de gràcia a Pere Saleta i Planell un camp i un tros de terra en part plantada i en part boscosa, “(…) con un pozo de hielo en el lugar nombrado Puig de Sanct Valentin de pertinencias de dicho mas Vallobera (…)”. Un cop restituït el capital, el problema era que els demandats no li volien tornar la possessió d’aquells béns, raó per la qual els Vall-llobera havien acudit a la institució que podia posar pau entre ambdós veïns (ABEV, ACF, F/10, fol. 120-122).
Sobre aquest pou –o un altre molt proper– sabem que el 26 de febrer de 1673, Joan Servet, serrador de Castellterçol, confessava que havia rebut de Josep Blanc, rector de Tona, i de Pere Planell, pagès hereu de mas Planell de Tona, pagant a parts iguals, la quantitat de 17 lliures i quatre sous per 34 jornals per serrar fusta “per posar al pou del glas de Vallobera” (ABEV, Balenyà, R/3, fol. 122).
Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)
Per tant, resulta clar que a Vall-llobera (Tona) hi havia hagut, com a mínim, un pou de glaç que estaria tocant al serrat de Sant Valentí, segurament a la riera de Sant Cugat. Després de buscar-lo infructuosament, finalment –gràcies a la informació d’un bon amic– hem pogut localitzar les restes d’un possible pou, que es troben a la riba esquerra del torrent de Sant Cugat de Gavadons, al sud del Prat de la Barroca, on encara es conserva parcialment. El lloc és molt brut i emboscat, i del pou només se’n conserva una part del mur, però sembla que no hi ha dubte. De tota manera, no es descarta que n’hi hagués hagut un altre una mica més amunt (més a prop de Sant Valentí).
Riera amunt, també tenim documentada l’existència d’un altre pou, que considerem que podria ser de neu, a les rodalies del Solà. Ho sabem per un document del 21 d’abril de 1630, en el qual Bernat Solà, pagès de Sant Cugat de Gavadons, venia a Antoni Prat, sutori de Caldes de Montbui, un pou de neu situat al mas Solà, amb la condició que el deixaria buit i despedit per Tots Sants. En Solà es comprometia a posar un home per ajudar els traginers a carregar el glaç. El preu de la neu era de 100 lliures, que es pagarien en tres vegades: 35 lliures l’1 de maig, 40 lliures per Sant Joan i 25 lliures per la Mare de Déu d’agost (ABEV, Castellterçol, R/7, fol. 118v.).
En un manual notarial de la parròquia de Centelles hem trobat l’arrendament fet per Pau Camp, de Riells del Fai, al seu fill Miquel, el 18 de setembre de 1721, d’un molí fariner amb una mola farinera i una altra de guixera i dues feixes de terra. En aquest arrendament es va pactar que el fill “puga traurer guix de qualsevol part de la heretat de dit arrendador y de alla ahont ell te facultat de arrencarlo sens contradiccio alguna de dit Pau Camp” ni dels seus. A més a més, també acordaven que podia agafar llenya de la propietat, sense poder tallar-ne cap alzina ni roure i sense poder-se enfilar en aquests arbres per esporgar-los (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).
Mig any més tard, el 27 de juliol de 1722, a la capella del Remei de Caldes de Montbui, el mateix Pau Camp venia a Miquel Camp i a Vicenç Camp, fills seus, un molí fariner “et de guix“, amb les moles i altres aparells, basses, rescloses i recs i els emprius corresponents. Tot fa pensar que es tracta del mateix molí, ja que la venda no tindria efecte fins que acabés un arrendament que els havia fet de deu anys de durada, i que el pare el que estava fent era traspassar-ne la propietat als fills abans de perdre el molí per uns deutes que sembla que no podia satisfer.
Sabem que aquest molí limitava amb el riu Tenes a orient i per tant corresponia al que encara avui dia s’anomena molí de can Camp, a tocar de la Parada i de la masia de can Camp. Com en el cas anterior, també en aquesta venda es va pactar que els compradors i els seus hereus “pugan fer y arrencar guix en la mia heretat y pendrer llenya de aquella pera coure dit guix tractant los arbres a us y costum de bon pages” (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).
El molí d’en Camp (Riells dels Fai)
Una primera visita al lloc ha permès descobrir una primera guixera al sud de la casa, en un espai on hi ha les restes d’una antiga barraca que segons el mapa de l’IGCC es diu barraca de les Roques Blanques, segurament per l’aflorament del guix que s’observa a la fotografia. Del que de moment no tenim cap indici és de cap possible forn de guix a les rodalies.
L’any 1765, al Collsacabra, va ser eixut i el temps no va ser massa dolent. Això fins que va arribar el diumenge 21 d’abril, quan una nevada fora de temps va fer malbé arbres, sobretot fruiters, i la collita va ser molt dolenta.
Ho sabem pel dietari de Vicenç Quatrecases, sortosament editat per Rafel Ginebra. Aquell dia, l’amo de Quatrecases (Pruit, tocant a Falgars d’en Bas), va escriure:
“En lo any 1765, després de aver fet un temps si bé aparaxia molt bo, que los fruités avian aperellat y aver-i axut, lo dia 21 de abril se à posada una nevada que à fet molt mal, principalment per als fruytés, que per causa que éran remats ne à rencats, trencats molts, y per así la neu era cosa de tres pams y la anyada és estada curta de un tot.”
No és aquest l’únic testimoni que ens ha quedat d’aquesta nevada, perquè al costat del molí del Soler, a l’entrada de Rupit, encara es pot veure una inscripció en una roca que diu:
“Diumenge a 21 de abril de 1765 caygué una navada de 13 palms de gruix“
Inscripció al molí del Soler de Rupit
Pel que sembla, aquesta nevada va ser extraordinària, motiu pel qual es va anotar la seva presència en el dietari i en la roca esmentats. També es veu que la seva intensitat va ser força desigual (un document parla de tres pams i l’altre de 13), fet que no és extraordinari perquè quan el 2 de febrer de 1603 varen caure quatre pams a Quatrecases, l’hereu va escriure que havia nevat durant quatre dies i quatre nits i que pertot hi havia quatre pams, però en moltes congestes s’arribava fins als nou pams. El terreny va estar nevat durant dos mesos, fet que va fer perdre molt bestiar.
Molí del Soler (Rupit). Fotografia de Josep Marimon i Vidal conservada a l’ANC
El torrent de Baumadestral (Tavertet-Santa Maria de Corcó) presenta diversos “molins” dedicats a l’esmolat d’eines de tall, instruments que Quirze Pares anomenava tornalls.
El que aquí presentem es troba al salt de Roques Codines, d’uns 4 metres de caiguda. Just a sobre del salt, una línia d’ancoratges marxa per la riba esquerra (en total s’observen 4 forats dins de llit del torrent i 9 en el rec, distribuïts en una sola línia). Aquesta línia d’ancoratges acaba en un petit pany de pedra (1,5 m) que segurament era part del canal i després desapareix. Aquí hi ha 4 parells d’ancoratges més petits que dibuixen el recorregut, ja pendent, de l’aigua. En aquest lloc hi havia d’haver hagut un canalització de fusta per salvar el torrent de Baumadestral, perquè a l’altre costat, en una gran pedra, trobem excavat el canal per on queia l’aigua. Té una amplada de 65 cm i fa com un tobogan de 2,5 m de llargada. La llargada de tot aquest canal és de 20 metres.
A sota del salt, a la riba de l’aigua, encara s’observen dos o tres forats excavats al terra, possiblement ancoratges per a la maquinària.
Uns cent metres més avall del riu hi ha les restes dels ancoratges d’una altra presa i, encara cent metres més avall, unes altres restes. En principi, d’aquestes estructures no en queda res a part dels ancoratges tallats a la roca, però és gairebé segur que eren rescloses, i no passeres.
Esquema del tornall de Roques Codines, al torrent de Baumadestal
Curiosament, l’Enciclopèdia Catalana defineix un tornall com una “Barrina i torn per a foradar els canons de les armes de foc, que, a les antigues manufactures, eren moguts per la força d’un salt d’aigua.”
Després de la primera sortida per visitar els forns de ginebre de Riba-roja, hi hem tornat per fer una segona excursió, aquest cop ben acompanyats pels Amics de Riba-roja (l’Antoni, en Josep, en Miquel i un altre Antoni).
Forn de Serení
Després de poder participar en la festa del primer raig de l’oli (deliciós!), vàrem sortir camí del mas de Serení, on vàrem trobar el primer forn, en un estat força enrunat, però encara recognoscible (41º 12′ 982 – 000º 29′ 039 – 268). Com els altres forns que comentarem, correspon a una tipologia ben coneguda en aquesta zona del sud de Catalunya.
Després visitem el pou de gel de Santa Madrona (41º 14′ 092 – 000º 27′ 113 – 56) i enfilem el camí que travessa l’Ebre pel pont nou i, en direcció nord, ressegueix el barranc de Maials. Ens desviem per marxar cap a llevant i pujar cap a la vall de Miquel del Cim, on trobem un altre forn enmig de la propietat d’en Miquel, que ens explica que ell mateix va artigar aquella terra i que el forn (que avui dia és enmig d’un oliverar) originàriament era dins d’un bosc espès. Com el primer que hem visitat, està força malmès, tot i que se’n pot apreciar l’estructura i la doble cambra. En Miquel ens explica que el que hi ha sota el marge, que podria semblar un aljub, en realitat és la pila on anava a parar l’oli de ginebre. Es troba al punt 41º 17′ 256 -000º 29′ 547 – 219.
Forn de la vall de Miquel del Cim
Parlem una estona i ens assabentem que en Miquel havia podat gairebé totes les oliveres del poble. Tot i això, durant una temporada havia hagut d’anar a treballar a les mines, perquè –quan plovia poc– la terra no era prou productiva.
Cap a migdia arribem al forn de la vall de Valera, el més ben conservat dels tres (41º 18′ 738 – 000º 27′ 736 – 277). La zona està molt bruta i els camins s’han perdut, però el veiem des de lluny i només és qüestió de paciència poder-hi arribar. Tot i que està una mica deformat i el seu interior és mig ple de sediments, es conserva sencer i en força bon estat. Tot i que busquem, no trobem la pila on anava a parar l’oli, però suposem que, com que el forn es va construir just a sobre d’un petit penya-segat, aquest queia per la paret i era recollit a sota. De tota manera, no s’hi veu cap evidència.
Forn de vall de Valera
Durant aquests dos dies, hem tingut temps per poder parlar amb l’Antoni i per saber que l’explotació de l’oli de ginebre va ser molt important a Riba-roja. De fet, segons ells, es podria parlar d’una indústria d’explotació d’aquest producte forestal. Pel que varen poder recollir, en algun moment havien arribat a sortir caravanes de fins a deu animals en direcció al Pirineu (a la fira de Salàs), fet que fa pensar en una producció molt gran. En Josep ens va ensenyar una mostra d’oli de ginebre que havia aparegut en una casa del poble, i l’Antoni una altra petita mostra, una mica més sòlida, que havia aconseguit d’un dels darrers productors del poble.
És molt d’agrair la feina que estan duent a terme els Amics de Riba-roja. Esperem que els seus esforços no caiguin en un sac buit i que, d’aquí no massa mesos, puguem tenir una ruta dels forns d’oli de ginebre de Riba-roja, amb els elements patrimonials ben endreçats i consolidats. Si la nostra opinió pot servir d’alguna cosa, ens agradaria dir que segurament és el cas més didàctic i millor conservat de tot Catalunya. L’esforç, per tant, paga la pena.
En algun lloc de l’Alt Congost es troba el magnífic (i enigmàtic) contrapès de premsa procedent del Clot de la Móra. La peça fa 90 cm x 90 cm x 55 cm de gruix, i està tallada en pedra sorrenca vermellosa (arenisca). Al centre té un forat rodó de 20 cm de diàmetre i 13 cm de profunditat, i en dos dels costats uns encaixos d’uns 10 cm de fons, més amples a la part inferior (20 cm) que no a la superior (8 cm).
El contrapès del Clot
Sabem que es va trobar en un camp al costat d’aquesta masia i que es va traslladar a un altre lloc. En el moment de la seva descoberta estava semi enterrat i, al principi, es varen pensar que es tractava d’una roda de molí del relativament proper molinot del Clot. La morfologia, però, no deixa cap dubte que es tracta d’un contrapès de premsa, segurament d’època medieval.
El problema que es planteja ara és saber si al Clot hi havia hagut una premsa (de grans dimensions, per cert) o bé si simplement aquesta peça havia estat tallada en les roques sorrenques del pla de la Calma i es va quedar esperant arribar a la seva destinació.
A favor de la primera hipòtesi tenim el fet que, per sota de la masia, en un lloc avui dia anomenat els Castanyers del Rector, fins al segle XVI hi havia hagut vinyes, però que en aquell moment varen resultar improductives (segurament a causa del canvi climàtic) i es varen substituir pels castanyers que encara hi podem veure. També al 1886, Artur Osona escrivia que des de Picamena «per entre terreno de vinya y bosch y per forat pujada» en una hora s’arribava a la Móra.
A favor de la segona hipòtesi tenim evidències prou clares de l’explotació de la pedra sorrenca per a la construcció o per a obtenir-ne rodes d’esmolar. De fet, hi ha qui diu que el nom de la masia del Molar vindria d’aquesta primitiva dedicació.
Els orris són un conjunt de construccions senzilles que s’utilitzaven fins a principis del segle XX per a la ramaderia ovina. Concretament aquest es pensa que podria ser del segle XVIII.
Els criteris d’emplaçament dels orris havien de respondre a necessitats evidents: presència d’aigua, disponibilitat de pedres per a facilitar el transport fins a les construccions i existència de pastures de qualitat.
Durant la temporada d’estiu, els ramats d’ovelles peixien en les pastures d’alta muntanya, i la funció dels orris era la de poder acollir el pastor i el seu ramat durant aquest temps, tot responent a les necessitats bàsiques d’aquesta activitat; donar refugi al pastor i al bestiar més delicat (malalts, ferits, acabats de nèixer), permetre de munyir les ovelles, poder elaborar i emmagatzemar el formatge i permetre reagrupar i tancar el ramat.
Per aquesta raó, en un orri trobem diferents espais, cadascun amb la seva finalitat pròpia.
La cabana del pastor
Exclusivament per a l’ús del pastor, hi cuinava, hi dormia, i en el cas d’orris modestos, hi elaborava el formatge. Eren de forma entre quadrada i circular, les parets de pedra seca i el llosat era constituït per una volta de pedra que es cobria de terra i herba viva (gespet). A l’interior podien existir poselles i nínxols, i el foc es feia en un racó, sortint el fum per un forat en la paret que feia funció de xemeneia. En algunes cabanes, el jaç podia estar format per unes pedres que donaven una mica d’alçada al llit que es cobria amb palla, ginestes, abarsets…
La pleta
És un recinte envoltat de parets de pedra seca que ha de poder contenir el ramat. Solia ser el lloc on es tancava el bestiar durant la nit per tal de tenir els animals disponibles per a munyir-los o curar-los. És de forma generalment circular.
La munyidora
És l’element típic que fàcilment permet reconèixer un orri, encara que aquest estigui molt derruït. És un passadís estret, fet de pedres, d’amplada i llargada variable segons els caps de bestiar que podien acollir les pastures dels voltants. El bestiar bellugadís, atapeït dintre de la munyidora, permetia al pastor munyir-lo amb més facilitat.
L’orri sensu stricto
Indret on es conservava el formatge. Tenia una entrada baixa i un llarg passadís que es recorria a quatre grapes, empenyent el formatge, per finalment arribar a una petita sala rodona on es dipositaven els formatges elaborats durant la temporada.
El corralet
Era com una pleta petita on s’acostumava a tancar les bèsties bacives, és a dir, no reproductores.
També podia existir un galliner, una cabaneta per al gos, la cabana per a la mula…
Molí del Soler (Rupit). Fotografia de Josep Marimon i Vidal conservada a l’ANC
Patrimoni Existencial 