Actualment derruïda, aquesta cabana es troba a la carena del pla del Torn, en una cruïlla de camins (41º 44’ 116 – 002º 17’ 931 – 712). Té una planta irregular però arrodonida d’uns dos metres aproximadament de diàmetre. La porta sembla que hauria estat al sud o sud-oest.
Està adossada parcialment a un marge i construïda amb grans blocs de pedra rogenca i sembla que estaria coberta pel procediment de l’aproximació de filades. Actualment es conserva la primera filada, a 1,20 m d’alçada. El mur fa 65 cm de gruix i està ben aparellat.
Es troba a tocar d’un mur de pedra seca que sembla delimitar una mena de corral, però no s’ha pogut resseguir totalment a causa de l’abundant vegetació que presenta la zona. En aquesta regió apareixen altres estructures que podrien correspondre a antigues cabanes.
Al costat de la nova zona esportiva de l’Oller, a Sant Martí de Centelles, es troben les restes d’aquest conjunt de forns de calç d’explotació industrial (41º 45′ 395 – 002º 14′ 596 – 406).
Es tracta d’un conjunt d’edificacions que formen un complex de tres grans forns de calç i un quart de més petit (segurament utilitzat per a la construcció dels altres tres). També es conserven les estructures d’algunes de les dependències d’aquest establiment.
Aquesta estructura està construïda en carreus de pedra local ben escairats i de disposició regular, tancada per les quatre bandes. Els tres forns grans es diu que tenen una profunditat de 12 m.
Com diu el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, aquest complex evidencia una gran activitat basada en la indústria de la calç a la zona de l’Alt Congost. El conjunt apareix documentat cap a 1900, però va durar poc, perquè es va tancar al primer decenni del s. XX.
Sembla que està documentat que la calç es transportava amb vagonetes fins a l’estació de Sant Martí i a partir d’allà es redistribuïa. Aquesta indústria pertanyia a Francesc Senties, que posteriorment s’associà a Falgueres.
Els Senties, propietaris del mas Oller, havien estat una de les famílies més potents del municipi. Ho prova el panteó que acull les seves restes al cementiri de Sant Pere de Valldeneu: format per un recinte rectangular de 2,5 per 3 metres, tancat per una barana de ferro i pilars de pedra als angles. Al centre de l’estructura hi ha una creu, imitant un tronc, situada dalt d’un pedestal i amb una flor a l’encreuament dels braços. Aquest cos es troba coronat als angles per una decoració vegetal. Al mateix centre i encastat al terra hi ha un llibre obert amb una flor de neu, un pensament i una inscripció. El text gravat com a inscripció diu: “A la buena família Sentias y Oller Distrito del somaten de Sant Martin de Centellas Parroquia de Balenya Sant Martín 1924 Restos de Fco Sentias Ollé Cabo” (font).
Placa en record dels assassinats
Possiblement per aquesta raó, anys més tard, durant la guerra civil, alguns membres de la família varen ser víctimes de la fúria del comitè revolucionari, fins al punt que el pare i dos dels seus fills hi deixaren la vida.
En aquell moment foren assassinats Francesc Senties Fabregar (el propietari) i els seus fills Francesc i Josep. Una placa ho recorda amb les següents paraules: “En recordança de Francesc Sentias Fabregar i dels seus fills Francesc Sentias de Encio i Josep Sentias de Encio que aquí moriren respectivament a l’edat de 44-18 i14 anys el 8 – 11 – 1936 RIP. Vianant que aquí et detures prega que sempre hi hagi pau.”
Tal com diu una altra placa col·locada al lloc per l’Ajuntament de Sant Martí, les víctimes es defensaren a trets des del mas, on encara es veuen les marques de les bales, mentre els membres del comitè revolucionari els atacaven des de fora. Detinguts i torturats, foren finalment executats a la boca d’un d’aquests forns. Era el 8 de novembre de 1936 i un dels episodis més sagnants de la història contemporània de Sant Martí de Centelles.
Al nord-est de can Sala, una mica més a l’est del que indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 43’ 938 – 002º 17’ 705 – 688) es troben les restes de ca n’Urgell, una masia que podria ser de la mateixa tipologia, característiques i cronologia que la primera.
L’edifici avui es troba molt derruït. Només un estudi detallat permet veure que es tractava d’alguna cosa més que una barraca de vinya. S’observen, això sí, les seves quatre cantonades força ben treballades i escairades i una fornícula.
L’edifici fa 12 o 13 metres de llargada per 5 metres d’amplada. S’hi intueixen dos grans espais. A la banda nord-occidental es troba la part més ben conservada, que fa 3,10 m de llarg i que és on hi ha la fornícula (90 cm d’amplada i una altura indeterminada perquè no es troba completa). La part oriental tan podria correspondre a un pati com a algun edifici cobert; sembla que tenia una porta de la qual es conserva la base.
La casa està feta entre feixes (segurament dedicades a la vinya). A la part nord hi ha una feixa que podia haver estat una era, a la paret nord de la qual es troba una fornícula de 52 cm x 60 cm. La paret nord està adossada a un gran bloc calcari que presenta una regata en forma d’u invertida i molt oberta, d’uns 2 metres de llarg i 3-4 cm d’ample, amb una profunditat d’un parell de centímetres. Podria haver servit per evitar que l’aigua de pluja entrés a la casa, però no sembla clara aquesta funcionalitat.
En un arrendament fet per Salvador Planas, hereu de las Planas, l’any 1695 es diu que en Planas ha de donar la meitat de la palla de les artigues, des de les quintanes del Soley de les Planas fins “a Casa den Urgell, arribant fins a la vora de la terra de las planas.”
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’un edifici, parcialment en runes, format per un cos rectangular orientat oest-est, situat sobre la roca natural sobre un penya-segat. L’estructura presenta diversos cossos constructius dels que en destaca l’edifici principal i un conjunt d’annexes ramaders adossats a la façana sud. El cos central es troba format per dos pisos, dels que es conserven els encaixos de les bigues i les parets exteriors tot i que també cal destacar que han perdut bona part de la teulada.
El sistema constructiu utilitzat és la pedra, de petites dimensions i poc treballada i lligada amb argamassa i els interiors del primer pis acabats amb un arrebossat senzill. Algunes obertures presenten signes clars d’expoliació i les dues portes conservades apareixen emmarcades amb filades de totxana indicant també diverses reparacions. Dues de les façanes presenten un arrebossat blanc exterior i algunes obertures de petites dimensions. També es conserva l’estructura del forn que es troba situat a la cuina.
A la llinda de fusta d’una de les portes es pot llegir la data de 1761.
Es troba en el punt 41º 43′ 388 – 002º 17′ 040 – 572 i s’hi accedeix des de la pista que puja del Figaró a can Plans.
Just al nord de la Rectoria i a sota de ca l’Urgell s’aixequen les restes del que fou can Sala (41º 43’ 821 – 002º 17’ 643 – 614). Tot i la neteja que s’hi ha fet en els darrers mesos, es pot dir que de la casa només en queda un pany de paret i els fonaments. Aquests darrers dibuixen una estructura quadrangulars d’un 9 m x 6 m.
La part que millor es conserva és la banda occidental, on hi havia el forn. Aquest sembla que antigament havia estat construït a l’exterior, com en moltes masies, però s’insinua que en un segon moment es va construir una paret que el deixava parcialment dins la casa. Segurament la boca de la fogaina estava en aquest nou emplaçament mentre que la boca del forn estava dins de la casa (ben segur a la cuina).
Actualment s’hi pot accedir per la pista que condueix de can Parraubis fins a can Coll, abandonant-la poc abans d’arribar al torrent.
Entre la documentació de la parròquia de Vallcàrquera hem trobat un document que diu que als voltants de 1695, Antoni Valls i Iglesies i la seva dona, del mas Iglésies estableixen a Martino Sala una peça de terra en el lloc vulgarment dit el Soley del Sot de Vallcarca. Aquesta peça limita amb el mas Puig a orient, i a occident i circio amb un torrent. La terra s’estableix per un període de dos anys i en Sala hi ha de fer, “(…) casa y altros arbres fructiferos”.
Es troba en una petita carena secundària que baixa cap a la baga de can Xicola (41º 43′ 483 – 002º 16′ 864 – 501), en un lloc molt embardissat i de difícil accés. La casa s’orienta al sud.
Es tracta d’una casa de dos pisos, actualment força malmesa tot i presentar indicis d’haver estat habitada fins recentment. A la façana trobem una porta rectangular i una petita finestra, a la planta baixa; al pis superior hi ha dues finestres. També hi ha una placa metàl·lica que diu “any 1700” (completament descontextualitzada). Una rajola blanca amb lletres blaves diu “Alavado sea Dios”. A la porta hi ha una ferradura, un sol i una oreneta metàl·lics clavats.
Segons el catàleg de la Diputació, aquest mas també era conegut amb el nom de can Banero i “La tècnica constructiva utilitzada presenta murs de paredat comú amb l’ús de petites pedres sense treballar i lligades amb morter que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli format per diverses estances, una gran part del qual està dedicat al bestiar i s’ha alterat la seva disposició original. Per algunes evidències que en resten, la teulada hauria estat de doble vessant, i de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders es disposen al voltant del cos principal, i també es troben parcialment enrunats. Algunes d’aquestes construccions auxiliars conserven part de l’arrencament de la coberta. Es tracta de construccions fetes amb carreus de pedra local, força treballats i lligats amb morter i deixats a vista. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva alguna de les obertures, tot i que no s’observa cap inscripció marcada, algunes presenten l’ampit, la llinda i els brancals de pedra amb arestes bisellades.”
Segurament es tracta d’una construcció d’època moderna, a partir del segle XVII, mantenint-se dempeus fins inicis de segle XX, com indiquen diverses fonts orals.
Dues mànegues de plàstic duien aigua fins a la casa. La recollien de la torrentera que després passa pel costat de can Martorell, en un punt on hi ha un petit salt i on neix l’aigua d’una deu. Per recollir-la s’hi va construir una petita bassa, tot i que avui dia està en desús (41º 43′ 425 – 002º 16′ 847 – 517).
Poc metres per sobre, a la dreta del torrent, hi ha una antiga feixa amb un safareig (1,40 m de costat x 1 m de profunditat) i un pou del qual només es conserva la part subterrània. Fa 902 cm de diàmetre i uns 7 m de profunditat. El pou es troba en el punt 41º 43′ 417 – 002º 16′ 861 – 528).
Si voleu accedir a la casa, és millor fer-ho des de la part superior, passant pel camí que duu a la bassa abans esmentada (unes mànegues de plàstic negre us conduiran a la casa).
Una mica més al nord de la casa hi ha les restes rectangulars d’un edifici annex sense sostre ni portes.
Al costat de la bassa de Castellar queden les restes d’una teuleria (41º 44’ 225 – 002º 14’ 826 – 590). Es reconeix per la seva planta quadrada, d’uns quatre metres de costat. Actualment està en un estat molt ruïnós.
Està feta amb pedra seca i a la part de la boca es veuen uns troncs que degueren d’actuar com a bigues per separar els diferents pisos de l’estructura. S’evidencia una estructura de com a mínim dos pisos (però que podrien haver estat tres). En el pis inferior hi hauria la fogaina, a la qual s’accediria des de la boca, i a la superior la cambra on es couria el material.
La part frontal fa gairebé quatre metres d’alçada i la superior està aixecada aproximadament un metre sobre el nivell del marge on s’ha construït per poder aprofitar precisament aquest desnivell. A la banda nord semblaria haver-hi hagut una entrada per posar i treure el material que s’havia de coure o que ja estava cuit. Als rodals hi ha restes de teules i de maons, que evidencien l’ús que se li va donar.
En molt mal estat i d’escassa rellevància. Es troba en el punt 41º 44′ 921 – 002º 16′ 570 – 692, a tocar de la pista, just en el primer revolt a l’esquerra que hi ha després de passar la Vila.
Segons Anna Gómez,es tracta de d’una estructura circular i cilíndrica, excavada a la roca que aprofita part del marge d’un petit turó, amb unes mesures de 3’5 m de diàmetre i uns 3 metres de profunditat que presenta les mateixes característiques arquitectòniques dels forns de calç tradicionals: “planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida excavada al sòl, amb les parets interiors cremades per les diverses coccions amb les restes del refrectari; amb la boca a la part inferior de l’estructura per recollir les cendres i alimentar el foc. En el cas del forn de la Vila, la boca està en molt mal estat de conservació, i només s’insinua el seu emplaçament, que seria just tocar el camí que puja de la Pedralba al Turó de Tagamanent.”
Segons la mateixa font, la primera notícia històrica que es té de la Vila és del segle XII quan en un document guardat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó referent als masos que pagaven tribut al castell de Tagamanent, hi apareix en Bernat de Sa Vila. La casa anirà apareixent en els diversos censos cadastrals del 1497 “la Vila viuda”, 1515 “Sebastià Vila” i 1553 “la Casa d’en Vila”; també es documenta que el mas heretat de la Vila tenia dues cases, conegudes com la Casa Gran de la Vila i la Casa Xica, sense cap més especificació.
Ja entrat el segle XVIII, s’esmenta el topònim Vila en un casament entre “Nicolau Vila i Bellit, pagès de Tagamanent i Margarida Nadal pubilla de la casa Nadal”. Al selge XIX ens apareixen com a propietaris de la Vila a Antoni Vila Cornella (1861).
També segons Anna Gómez, a uns 120 m al nord de la masia hi hauria les restes d’una teuleria.
A la part sud d’aquesta bassa (41º 44’ 271 – 002º 14’ 847 – 573), a l’interior, hi ha gravada la data 1965 sobre una línia horitzontal que podria correspondre o bé a una data de reforma d’aquesta estructura o bé al nivell a què va arribar l’aigua en aquell any.
Inscripció a la bassa de Castellar (detall)
La part més interessant, però, es troba a la banda nord, just sota el mur que li fa de presa. Aquí hi ha una petita cabana encastada a la paret que fa uns tres metres de profunditat i una alçada màxima (a l’entrada) d’1,95 metres. El sostre va baixant progressivament fins arribar a 1,30 metres. També l’amplada va variant: a l’entrada fa 1’60 metres mentre que a la part interior només fa 1 metre. Aquesta disposició li dóna una aparença que recorda la boca d’un forn de calç o una teuleria.
A la paret de la dreta (nord) hi ha una fornícula de 67 cm d’alt per 52 cm d’ample i 38 de profunditat. Al fons, hi ha una pica feta en pedra tallada, dividida en dos compartiments, on trobem dues aixetes. A la paret esquerra (sud) hi ha un forat rectangular (62 cm d’alt per 51 d’ample i 50 de recorregut) que comunica amb una petita sala per on surt a l’exterior l’aigua que raja de les aixetes.
Vista des de fora, aquesta cabana presenta un ràfec que sobresurt de la façana i al costat de la porta, una petita finestra. Al costat, una galeria quadrada que és per on surt l’aigua i comunica amb el forat que s’ha esmentat. La cabana és feta de pedra enganxada amb morter i tanca amb una porta de fusta, amb una llinda plana d’una sola peça. La porta fa 1,60 m per 90 cm d’amplada. A la paret del fons, just a sobre la pica i les aixetes, hi ha una inscripció, difícil de llegir, que diu “Antonio Castellar a fet escurar la basa y comprat lo mascla de la axeta. Any 1838. Renuvat Any (…)”. La resta és il•legible.
A l’entrada, a la dreta, una petita placa ens informa que aquesta bassa (o la cabana) “Serrenuva el 22 de Sbe de 1915”.
La bassa recollia l’aigua que li arribava d’un còrrec temporal, que encara avui dia travessa la pista. Just a l’altre costat de la pista hi ha un forat que fa les funcions de bassa secundària i que suposem que servia com a decantador per retenir els sediments duts per l’aigua i evitar que arribessin a l’interior de la bassa. D’aquesta manera, com es veu en les dates, es podia arribar a passar períodes força més llarg sense haver-la d’escurar.
Al costat de la bassa (al sud-oest) hi ha la teuleria de Castellar.
Es tracta d’una cabana adossada al marge d’unes feixes, que fa 3 metres de llarg per 2 d’ample i que presenta una porta de 80 cm al nord-oest. Està construïda en pedra vermella relligada amb ciment, fet que permet que les seves parets siguin molt primes (uns 30 cm de gruix).
Es troba a tocar de la pista que puja al Bellver, poc després del collet de Penjacans (41º 44′ 836 – 002º 17′ 579 – 931) i es veu des del cotxe.
Cabana de Penjacans
En el catàleg patrimonial de Tagamanent, Anna Gómez anomena a aquesta cabana la “Barraca sota el Turó de Tagamanent”. També comenta que les pedres que la formen estan lligades amb fang, fet que fa pensar en algun procés de consolidació de l’estructura per evitar que aquesta es malmetés. Del que no queda ni rastre és de l’arrebossat que ella encara va poder veure en una de les parets. Segons aquesta arqueòloga, correspondria a una cabana de pastor.
En molt mal estat i d’escassa rellevància. Es troba en el punt 41º 44′ 921 – 002º 16′ 570 – 692, a tocar de la pista, just en el primer revolt a l’esquerra que hi ha després de passar la Vila.
A la paret del fons, just a sobre la pica i les aixetes, hi ha una inscripció, difícil de llegir, que diu “Antonio Castellar a fet escurar la basa y comprat lo mascla de la axeta. Any 1838. Renuvat Any (…)”. La resta és il•legible.
Patrimoni Existencial 