geografia existencial – Pàgina 25 – Patrimoni Existencial

Rovirals

Publicat el 6 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Les restes de Rovirals (en el mapa de l’editorial Alpina, Rubirals) es troben al vessant sud-oest del turó de Tagamanent (41º 44′ 464 – 002º 17′ 358 – 767). Tot i que hi ha un camí que hi passa molt a prop pujant des de la masia del Folló, la seva situació està tan emboscada que no és de fàcil localització ni amb el GPS.

Segons Anna Gómez, “Es conserven les restes d’un paredat, angle i mur interior de la casa, on s’aprecia una factura de carreus de petites dimensions, ben escairats i disposats en filades regulars lligats amb argamassa. A prop s’entreveuen restes de murs que podien haver estat les dependències annexes d’aquest mas.”.

La mateixa font ens indica que aquest mas ja apareix enrunat a finals del segle XIX i que era conegut com a mas Rubials. De fet, les minutes de 1924 ja indiquen que la masia de “Ruvirals” està en runes.

La tècnica constructiva de la casa fa pensar en una construcció d’època moderna. La documentació més antiga aporta una data de 1558. En aquest moment es fa referència a una hipoteca dels masos Vilardebò i Rubials, donada per Antiga Viladebò, viuda de Rafael Fontarelles i Pere Joan Vilardebò, el seu fill. En aquest document s’esmenten les diferents possessions del mas que té les seves terres de conreu limitant amb el mas Coll, les Planes i el Solà.

Encara no a una vintena de metres al sud-oest de la masia, en un petit torrent normalment sec, i tapada per la vegetació, es troba una petita bassa amb el seu rentador. Cal remarcar que apareixia a la minuta de 1924

La casa, envoltada d’antigues feixes de terra, té, per la part superior (cap al nord i a llevant) uns grans espais -avui emboscats en la seva major part- que semblen haver estat antigues pedreres de pedra rogenca.

Pedrera de Rovirals — Detalls de les marques fetes pels picapedrers a la pedrera de Rovirals

Cabana del Bac davant l’Església

Publicat el 3 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

cabana baga mirones — Cabana del Bac davant L'església de Valldeneu

Es tracta d’una estructura, segurament d’una barraca, d’uns tres metres de llarg per 2,90 m d’ample. Segurament tenia una porta a l’oest. El seu estat actual no permet fer massa més afirmacions, només que estava adossada a un petit mur de pedra d’origen natural, consolidat amb una construcció de pedra seca. Es troba uns 20 metres per sobre de la pista, en un lloc que han netejat recentment (2011) (41º 44′ 854 – 002º 15′ 335 – 485).
Uns 180 metres al sud, al costat d’un antic camí que va a buscar la serra de Castellar, s’ha trobat una altra estructura que podria correspondre també a una cabana (41º 44′ 760 – 002º 15′ 375 – 538).

Es troba a lloc que el mapa de l’editorial Alpina anomena la baga de les Mirones, però que anomenem com bac davant l’Església per les referències històriques que hem trobat i que semblen fer-hi referència.

En aquest sentit, el 9 de setembre de 1691, Pau Pujadas, pagès del mas Pujadas de Valldeneu, arrenda per 4 anys una artiga a Joan Torn, pagès de Tagamanent. Aquesta peça de terra es troba als bacs davant l’església de Valldeneu, al migdia, en terres de Pau Pujadas. En la mateixa data estableix dues artigues mes, també al bac davant l’Església de Valldeneu, dins la seva heretat. I el mateix Pau Pujadas, el 23 de març de 1692, arrenda una artiga al Bach de la Pujada que vista a la iglesia de Valldeneu prop de la font dita dels Bachs.

El cas del mas Pujadas és interessant perquè la misèria que vivia en aquell moment va dur la casa a establir uns arrendaments en unes condicions molt poc interessants. D’aquesta manera, el 18 d’abril de 1700, l’hereu Pau Pujadas, “(…) pro subveniendo aliquibus necessitatibus (…) per pagar Pujas de Censals y comprar Blat per sostento de ma familia (…)” arrenda per 4 anys a Francesc Xicola de Vallcàrquera una peça de terra boscosa que té a Valldeneu “(…) in loco dicto la Maniscla sota lo single del Troll enomanat Mix dia” (el Grony?). El que té aquest arrendament d’interessant és que és en Pujadas qui s’obliga a rompre la terra en el termini de dos anys. Això permet veure que es tracta d’un arrendament fictici pel qual es venia el producte d’unes terres que encara no s’havien artigat a un arrendatari, tot i que era l’arrendador qui les havia d’explotar i posar en funcionament. Aquesta situació es va repetir en aquell moment també a la masia de Castellar de Baix i, de fet, tant Castellar de Baix com les Pujades varen acabar a mans de Castellar Sobirà més endavant.

Més al sud-est han aparegut altres construccions d’aquest estil, que podrien respondre al mateix context. Vegeu això (no disponible). Malauradament, la documentació històrica no fa referència a aquestes cabanes.

Refugi de cal Petit

Publicat el 2 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

De les restes de cal Petit amb prou feines en queden quatre parets completament envaïdes per la vegetació (41º 43′ 855 – 002º 17′ 167 – 591). La casa es trobava en una zona solella, rodejada de camps. Seguint la pista amunt, es passa pel costat d’un petit refugi (just a sota de la línia d’alta tensió).

El refugi (41º 43′ 876 – 002º 17′ 233 – 638) està excavat en un marge, de manera que tot ell està soterrat. Fa 1,75 m de llarg, per 1,05 m d’ample i 1,60 d’alçada. La seva boca s’obre al sud i a la banda oest hi ha una fornícula de 36 x 36 x 33 cm.

La porta mesura 80 cm d’alçada per 60 d’ample i la cúpula és feta de pedres. Al costat, a la part de fora, s’endevinen les restes d’una escala que permetia pujar als camps de sobre.

Les Planes

Publicat el 31 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta masia es troba al punt 41º 43′ 913 – 002º 17′ 320 – 665 i està inclosa dins del catàleg patrimonial de Tagamanent.

Era una gran casa, situada, com el seu nom indica, en un estrep planer a mitja alçada del vessant sud de Tagamanent.

Segons Anna Gómez, “Es tracta d’una estructura complexa formada per un cos principal on s’obren les diverses dependències o habitacions. L’estat de conservació d’aquest conjunt no és gaire bo, ja que bona part de la teulada està ensorrada i els nivells d’ús de les diferents estances presenten un important nivell d’enderroc. Es pot apreciar la planta baixa, amb l’entrada i la cuina, amb restes d’haver estat cremada. Serà en aquest punt on s’hi ubica el bugader de cendra i un forn d’ús domèstic. El sistema constructiu utilitzat es basa en els carreus de pedra poc treballats i de procedència local que es disposen en filades irregulars i lligats amb morter o argamassa. Les parets presenten un arrebossat interior i es conserva, en bona part les restes de les bigues i les teules de la coberta. Les obertures es disposaran simetricament en totes les cares de façana, aquestes estaran emmarcades per llindes de grans dimensions, en algun cas treballades.”

No hi ha cap evidència que permeti datar la construcció de la casa. Sabem, això sí, que un pergamí del segle XII esmenta “G. de ses Planes”, però es desconeix si aquesta referència coincidiria amb aquest mas o si es tractaria d’un mas anterior ubicat en un altre punt. Els diferents fogatges dels segles XV i XVI referenciaran “en Planes”, “lo mas Planes”, “na Planes viuda i Gaspar Planes”.

A la cuina de la casa es conserva un bogader de cendra de 95 cm de diàmetre per 60 cm d’alçada, parcialment trencat. També hi ha un forn en molt bones condicions (el departament superior fa 1,50 m de diàmetre per uns 50 cm d’alçada en el punt més alt.

Segons Anna Gómez, “Els bugaders de cendra s’utilitzen per blanqueja la roba, aquesta era rentada prèviament abans de fer la bugada. Es dissolia la cendra amb aigua calenta i mentre s’escalfava l’aigua, el bugader s’omplia de roba i s’hi tirava la cendra, refredada i netejada de pols. Després s’abocava l’aigua, quan havia arrencat el bull; i un cop escolada es recollia pel sobreixidor i es retornava a la caldera per tornar-se a escalfar.”

A uns tres-cents metres de la casa en direcció nord-oest, i lleugerament per sota, just a sota de la línia d’alta tensió, es troba la font de les Planes (41º 44′ 021 – 0012º 17′ 164 – 625). S’hi pot arribar per un camí que surt de la mateixa casa, avui dia molt perdut. La visita, però, té poc interès paisatgístic o excursionista. L’única cosa que val la pena remarcar-ne és el fet que es troba en el contacte entre les pedres sorrenques i la zona de pedra calcària, de manera que l’aigua, en trobar la capa més impermeable de la primera, ha de sortir a la superfície. Actualment hi ha una captació que, mitjançant una mànega de plàstic, condueix l’aigua a un indret que no hem esbrinat.

Font del Saüc

Publicat el 30 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Font situada just a l’est de la masia del Saüc, en el punt 41º 47′ 135 – 002º 135′ 351 – 603, una mica per sobre de la pista i enmig d’unes feixes. Està formada per una galeria de mina d’uns cinc metres de recorregut i un parell de metres d’alçada i un d’amplada, actualment en molt mal estat (ha caigut una de les lloses del sostre). La mina és feta de pedra seca, amb una coberta de lloses. Té una porta fusta que està feta malbé.

L’aigua que en raja va a parar a dues basses situades a la feixa de sota, que servien per regar els camps de l’indret. Una mànega aporta aigua a la mina procedent d’algun lloc dins de la finca tancada.

Caseta de l'Agustí

Publicat el 29 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Es tracta d’una casa amb dos grans espais i dos pisos, actualment sense teulada i originàriament orientada a l’est. Conserva part del forn, tot i que en un estat molt precari.

Es troba al punt 41º 44′ 040 – 002º 17′ 524 – 729.

En el catàleg de patrimoni, Anna Gómez en diu que “Aquesta caseta s’adscriuria a l’auge constructiu documentat per tota la zona, que tingué lloc durant al segle XVII i XVIII. Segurament es tractaria d’una petita masoveria dependent de l’Agustí, i d’aquí li vindria el nom. Una mica lluny de la casa, al tocar del camí hi ha una llinda de pedra local i de grans dimensions amb la data de 1673 gravada junt amb una creu. Aquest monòlit té una clara vinculació amb la casa, però es desconeix si es tracta de la documentació d’una reforma o del mateix moment constructiu. La documentació cadastral sobre la casa no serà gaire generosa; ens diu que el seu propietari al 1861 era un tal Jaume Pareras i ens la situa a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent”.

La llinda que ja descriu el catàleg està situada a escassos metres de la casa, en el punt 41º 444 044 – 002º 17′ 511 – 727, i fa 2,03 m de llarg per 38 cm d’ample i uns 12 cm de gruix. És possible que correspongui a la data de construcció de la casa, tot i que no es pot assegurar.

Podeu veure la llinda aquí.

Mirabò

Publicat el 28 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Tal com deia Enric Garcia-Pey, can Mirabò és una antiga masia, que avui dia només és un cloper, on encara, amb la formació de les parets, es pot veure alguna divisió dels antics espais interns, ocupats ara per pins. Es troba en el triangle que formen els torrents de Cruïlles i can Mirabò, arran del camí que ve d’Aiguafreda i marxa cap a Vilargent, just en el punt 41º 46′ 945 – 002º 15′ 643 – 698 (la pista, després de travessar el torrent de Cruïlles arriba a una zona plana, amb un petit eixamplement per aparcar a tocar de les restes de la casa). La darrera edició del mapa de l’editorial Alpina la situa incorrectament.
De la casa poca cosa se’n pot dir, perquè fa dècades que és enrunada. Però gràcies al treball de Garcia-Pey, hem pogut localitzar, a tocar de la casa, la premsa de can Mirabò. Segons Garcia-Pey, es tracta d’una roca situada sobre l’actual camí de desembosc, a migdia, poc abans de les ruïnes de la casa. Allà, la gent de can Mirabò hi premsaven raïm. Al mig d’aquesta pedra encara es veu el forat on es posava el cargol que premia el fruit. Hi havia un clot a sota, una mena de pica on saltava el suc.

El forat on s’aguantava la biga fa 19,5 cm d’ample per 25 cm d’alt i 18 cm de fondària. La tina que insinua Garcia-Pey s’intueix però no es pot assegurar que hi sigui.

Nota: agraïm la informació aportada per Joan López Cortijo, que ens ha permès localitzar tant la casa com la premsa.

El Cafè dels Carlins

Publicat el 26 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Actualment tothom en diu el Cafè, però el record històric ens porta a anomenar com el Cafè dels Carlins el mas que antigament es deia la Casa de les Lloses (41º 46′ 541 – 002º 19′ 736 – 1191). Avui dia és una de les raconades més bucòliques de la Calma, tot i els episodis històrics que s’hi varen desenvolupar.

De la natura hostalera de la masia ja en donava compte Artur Osona en la seva guia del Montseny, tot i que l’hostal no en sortís massa ben parat: “(…) la casa del Cafè (1.200 m d’alt aprox.), hont no s’hi troba ni vi ni ayguardent y poca aygua” (p. 146).

El Bassau

Publicat el 24 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Actualment, del Bassau, amb prou feines en queden quatre rocs en el punt 41º 47′ 126 – 002º 19′ 773 – 1144. El primer esment de la masia l’hem trobat l’any 1724, però segurament ja existia d’abans. És possible que la casa prengués el nom d’un biot proper, perquè en una consueta de 1666 es diu que la rodalia de la Móra “(…) sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat (…)”. El pla del Bassau era un lloc humit fins no fa massa dècades, fins al punt que aquí (41º 47′ 186 – 002º 19′ 186 – 1159) es va construir una teuleria, de la qual no en queda pràcticament res a part del topònim i algunes restes de teules.

Hem buscat alguna cosa que recordi una teuleria en dues o tres ocasions, però sense èxit. Només les restes de les teules i el mur que es poden veure en les fotografies.

De tota manera, l’existència de la teuleria i de la masia ha estat comprovada per memòria oral. Efectivament, en Ramon del Boscàs l’estiu de 2011 ens va confirmar la situació de la Teuleria i ens va explicar que no era una casa, sinó una explotació temporal. També digué que l’aigua la recollien d’un petit biot que hi ha allà mateix, que per poc que plogui s’omple d’aigua. Per tant, només podien fer les teules després de ploure. Calia coure-les. És possible que aquesta feina la desenvolupessin persones expertes en la seva realització.

Restes de teules de la teuleria del Bassau

Creu de l'Ajuda

Publicat el 23 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta creu de terme va ser construïda el 22 de maig de 1695, segons consta en una inscripció, però possiblement en va reemplaçar una altra d’anterior.

La creu presenta per una banda una imatge de Jesucrist i per l’altra, la Verge Maria.

Una llegenda, que recollim d’aquí, diu que unes nenes, tot jugant a l’era, van trencar les cames del Sant Crist, raó per la qual Déu les va castigar amb el mateix mal.

Si feu clic sobre la fotografia, en podreu veure un magnífic reportatge fotogràfic fet per Graciel·la Vidal.

El Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, segurament edificat al segle IX, va ser el nucli parroquial fins a l’edat moderna. Segons Jordi Ginesta, “El nom de Santuari de la Verge de l’Ajuda és el nom que se li dóna actualment ja que el nom original era Sant Fructuós de Balenyà. L’edifici es va consagrar l’any 1083. Molts fets han ocorregut durant la història com per exemple que els francesos destruïssin l’antiga imatge de la Verge o el canvi de nom. Ha tingut noms tan diversos com Santa Maria de les Dones (s. XII) o Verge de la Bona Sort (s. XVII). El nom actual prové del segle XVIII quan la població venia a demanar a la Verge protecció en cas d’una epidèmia de pesta. Actualment al Santuari s’hi diu missa setmanalment i és freqüent trobar-hi de visita bastants feligresos ja que la Verge és estimada per la majoria de balenyanencs.” (font)

Sobre el santuari vegeu també La Guerra del Francès a Sant Fruitós de Balenyà.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: