El turó Pedregós és un cim que es troba al nord-est de l’església de la Móra, en el punt 41º 47′ 611 – 002º 18′ 819 – 928. Forma part de la carena que va des de Ferreres fins al Mas del Clot. Es troba a ponent del turó del Mas, que tot i ser una setantena de metres més alt, està format per materials pissarrosos. En canvi,el turó Pedregós presenta en els darrers metres un estrat de granit rosat, en el qual es va excavar una cassoleta.
Es tracta d’un forat de forma arrodonida d’entre 18 cm i 15 cm de diàmetre i 10 cm de profunditat. No sembla que sigui natural, tot i que les vores sembla que hagin estat naturalitzades pel pas del temps, i no n’hi ha cap més a prop. Es troba just al cim del turó.
Hipotèticament podríem suposar que aquest forat va servir per aguantar algun tipus de fita. Cal tenir present que la divisió entre Tagamanent i el Brull passa just per aquest punt i, com s’ha vist en un altre lloc, aquesta divisòria no sempre va ser clara.
A la masia del Burguès es conserva en força bon estat una era força diferent de les que hem vist en les dues entrades precedents. La principal diferència es troba en el fet que el seu empedrat no és fet de lloses treballades sinó de peces piçarroses collides en el mateix indret. Això li dóna un aspecte més primitiu, però també en realça l’encant.
Per pujar a l’era hi havia unes escales que encara avui dia es conserven.
Estat acutal de l'era del Burguès
Les escales que permeten accedir a l'era del Burguès.
Era de la Perera. Detall de la data gravada en una de les lloses.
Tot i el seu abandonament, la Perera ofereix tot un seguit de detalls interessants de ser estudiats. En aquest cas ens aturem en la seva era pel fet que en el moment de la seva construcció es va gravar una de les lloses de l’estructura amb la data de la seva construcció o reforma: 1739.
Sobre la masia podeu consultar la informació que en dóna el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, on es parla de l’era però no es fa cap referència a la seva datació (de fet, vàrem trobar aquesta data amagada entre les bardisses).
Petita balma situada en un cap de cingle al nord-oest del pla del Bassau. S’hi accedeix des de la pista que baixa cap a la Móra (41º 47′ 237 – 002º 19′ 562 – 1139). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, fa una alçada exterior o profunditat màxima de 2’80 m i a l’interior 1’70 m, amb una amplada aproximadament de 5’10 m.
Està excavada en un aflorament de pedra rogenca i s’orienta al nord-oest, fet que la fa poc confortable de cara a una eventual ocupació. D’altra banda, tampoc no s’hi han observat restes de material arqueològic. Des del nostre punt de vista, el més interessant són les representacions gràfiques gravades sobre pedra de la part superior.
En el mapa de patrimoni es diu que hi ha quatre creus gravades, cubetes amb canalons i diversos orificis, de dimensions variables. La veritat és que, a simple vista, costa de veure les creus; però hi són. Un altre element interessant són les cubetes i els canalons, que ve podrien ser fets expressament i estar en relació amb els que s’han descrit prop del turó de la Torre.
Des del nostre punt de vista, tot i que no tenim cap dada prou sòlida per formular aquesta hipòtesi, es podria pensar que les creus corresponen a una antiga delimitació parroquial o municipal (entre Tagamanent-la Mora i el Brull). Vegeu sobre aquest punt el que ja tenim escrit en un altre lloc. Ajudaria a mantenir aquesta hipòtesi la presència, al nord de la balma, de l’anomenat serrat del Pal, que podria correspondre perfectament a un element que delimités aquestes unitats administratives. Aquesta zona va ser una disputa constant durant l’edat moderna, i no seria estrany que aquesta hagués deixat petjada en la toponímia del lloc.
De tota manera, la presència de la roca dels Aubats podria invalidar aquesta explicació.
Es tracta d’una gran era, situada just al davant de la casa. Les imatges que reproduïm a sota mostren la importància d’aquesta construcció que malauradament no podem datar.
L’era és feta de peces rectangulars tallades expressament i les de les vores fan un rivet cap amunt per evitar la pèrdua del gra. En les lloses que tanquen l’era per la part sud s’han practicat uns petits forats per permetre el drenatge de l’aigua.
Una peculiaritat d’aquesta era és el fet que es va construir en part sobre el buit, de manera que va caldre bastir un arc de mig punt per suportar la seva part sud-oriental.
A la banda nord, unes escales permetien entrar i sortir de l’era.
Vista general de l'era de l'Agustí
Arc sobre el qual s'ha construït l'era de l'Agustí
En parlar d’aquesta casa, Enric Garcia-Pey diu:
“L’era empedrada i quadrada, ara coberta d’herba, amb la pallissa, situades cap a la banda de llevant de la casa. Feien la garbera de vint-i-cinc garbes, vint de les quals, les posaven a baix dretes, i cinc, a dalt per fer teulada i així no mullar-se. Anaven a buscar-Ies amb els bous i les posaven dretes al mig de l’era amb l’espiga a dalt. Entraven els animals i els anaven fent voltar un quart a cada costat. Quan estava prou aixafat els portaven a la cort, i amb la forca ventaven cap a la dreta, tornant a fer-los sortir, operació que repetien giravoltant un quart a cada costat perquè no es maregessin i els deixaven reposar ja a Ia cort. Feien de cada banda tres o quatre vegades la girada de la palla, fins que veien que ja no hi havia gra. Ho apilotaven i treien la màquina de ventar de maneta on el tiraven a senallades. EI gra anava al graner i la palla a la pallissa, que s’omplia de sec per a I’hivern quan nevava. Feien pallers d’herba i alfals; segons l’època en feien dos de palla i un d’herba, i aquesta, l’aprofitaven per fer-la créixer als marges, i després de dallada la deixaven assecar. La gent de les cases d’aquestes alçades s’ajudaven mútuament amb els animals a l’hora de batre“.
Era de l'Agustí. Foto Antoni Gallardo, 1912. Font: 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
La zona del pla de la Calma, per les seves peculiars característiques geogràfiques, donava grans facilitats per a l’explotació ramadera. D’aquesta manera, en alguns casos, hi ha una important presència de ramats i alguns establiment, com Fondrats, funcionaven com autèntiques màquines d’explotar el bestiar.
Les restes del que fou la masia de Fondrats es troben al nord del Bellit, dalt de la carena (41º 46′ 107 – 002º 18′ 325 – 1014). S’hi pot accedir des del mateix Bellit, però us aconsellem arribar-hi pel camí que pujar per la carena de Fondrats, des de l’Avencó; d’aquesta manera podreu admirar un tros de camí empedrat molt ben conservat dalt de la carena i fer-vos una idea de les dificultats de viure en un mitjà tan difícil com aquest.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’una casa aïllada, envoltada de conreus i espais ramaders que formen un conjunt d’edificacions de planta rectangular esglaonada. L’edifici principal, de planta quadrada, està format per dos pisos amb unes dimensions de 31 per 27 m, i presenta murs de paredat comú amb fang arrebossat, que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. Aquesta descripció es va fer l’any 2001, i avui dia està bastant desfasada, a causa del procés de deteriorament patit per aquest mas. El mapa continua:
Camí de Fondrats
“A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual està dedicat al bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes. La cuina serveix també de menjador, i al primer pis s’hi trobava la sala i les habitacions com és corrent en les masies de regions muntanyenques. La teulada és a doble vessant, amb els caires fets de lloses de gres, de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders, potser són de construcció posterior; aquestes construccions auxiliars conserven la coberta, una al costat nord amb llosa de pedra, i l’altra al sud, que serveix de corral. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva una finestra al primer pis de la façana nord, amb llinda i brancals de pedra caliça gris d’arestes bisellades que porta una inscripció amb la data de 1640. Aquesta data podria correspondre al moment constructiu del mas o a una de les seves reformes; documentades, en part, per l’ús de diferents sistemes constructius. Just al davant es documenta un mur de contenció fet de pedra que envolta la casa per un costat. Aquesta casa comptava amb una font-mina i una sèrie d’annexos de caire ramader.
(….) Just sota la font de la casa, es va construir el safareig, aquest d’estructura simple amb lloses, serviria tant per abeurar els animals com per rentador. Aquest safareig es troba en força bon estat, conservant-se tres de les quatre cares. També a prop es troben ubicades les Cases Velles, aquest topònim indicaria algun tipus de construcció de caire annex a les grans masies de la zona.”
Llinda en una finestra de la cara nord de Fondrats
Cal puntualitzar que les Cases Velles es troben a tocar de la masia del Bellit, just a la carena que mena a Fondrats.
Fondrats no apareix en el fogatge de 1515, i això permet pensar que la seva construcció va ser posterior, segurament entre els segles XVII i XVIII, la principal època de construcció de les masies de muntanya al Montseny. Aquesta hipòtesi es pot mantenir si es té en compte que històricament la masia de Fondrats ha funcionat com una masoveria de la Figuera i que la primera referència que n’hem trobat és de l’any 1688. [1]
Ja fa anys que Salvador Llobet va publicar la planta de Fondrats, en la qual es veu ben clarament la presència dels estables i corts per al bestiar. En un document del 22 de novembre de 1730, Maria Figuera, vídua d’Isidre Figuera, arrenda Fondrats a Pere Joan Costa per 4 anys i estableixen que el bestiar va a mitges, tant el de llana com el de pèl,
“(…) aia emperò dit masover de puiar al bestiar de llana a la montanya quant y pugia al de la figuera teniri un pastor á son gasto, y donar sal segons al bestiar y tindrá, y lo any sen vaia de fondrats aia de entregar al bestiar á St Miquel al hereu de la casa de la figuera; y no puga baxar al bestair ala casa de fondrats sinó que se aia de mantenir á la montanya del bosch del Pi en amunt”.
Suposem que el fet que en deixar l’arrendament els animals no poguessin tornar a la masia era per evitar que es barregessin amb el futurs masovers (recordem que els contractes normalment s’establien per quatre anys de durada). A banda d’una part dels guanys amb el bestiar, l’arrendatària es reservava també altres cobraments en espècies, com per exemple un parell de formatges o la meitat de la fruita de la finca. Complementàriament, els masovers havien de conrear una quartera de terra per a la Figuera sense cap mena de gasto; els de la Figuera només hi posaven la llavor.[1] El masover també havia de plantar cada any 6 pomeres a l’heretat.
En un arrendament del 28 de desembre de 1733 es diu que a Fondrats han de tenir un pastor i que aquest ha de ser un any majoral i l’altre rabadà (segurament perquè els amos de la Figuera hi posaven l’altra figura) per dur el bestiar a la muntanya.[2]
En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta d’aquest suposat corral.
En una concòrdia de l’any 1813 a causa de la pèrdua de bestiar arran de la invasió francesa, quan pregunten al masover de Fondrats si hi ha mort algun animal diu que “(…) que sen han mort alguns de mala mort o per habersals menjat lo llop o alguna desgracia”, fet que ens indica la dificultat de viure en aquests indrets.[3]
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 2.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[3] ABEV, Castanya, U/1.
Planta de la masia de Fondrats, segons Salvador Llobet (1947)
Es tracta d’una font que raja en una bassa amb rentador i que obté l’aigua d’una petita mina. Es troba en el punt 41º 44′ 836 – 002º 18′ 271 – 992, just al nord-est de la masia i una mica per sota, enmig d’unes feixes de terreny.
La bassa fa aproximadament uns 5 m x 4 m i la boca de la mina, tancada amb una porta metàl·lica, duu la data de 1972.
En una altra entrada d’aquest inventari, hem fet referència a un document de 1654 que parla del castell de Vallfornès i diu que aquest té una peça de terra al lloc dit la Calma, peça que afronta per sol ixent amb la sitja del Llop “(…) y despres tira dret a la espelunca anant serra avall (…) á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda (…)”.
Està clar que el mot “espelunca” fa referència a una cavitat (cova, caverna o espluga), però el que no queda clar és quin tipus de cavitat hi podria haver en aquest lloc que es troba molt a prop de Roques Blanques, al bell mig del pla de la Calma (41º 45′ 437 – 002º 19′ 990 – 1253). El lloc està perfectament indicat en el mapa de l’Editorial Alpina.
Sobre el terreny es veuen les restes d’una estructura de forma cilíndrica, situades dalt d’un petit turonet. A l’interior, hi ha un bon conjunt de pedres i una fita que divideix dues propietats.
La primera hipòtesi porta a pensar en un pou de neu, però no està catalogat com a tal, ni té cap lògica que aquest es construís dalt d’un turó (tota la neu hauria de ser pujada fins al cim, a més estaria més exposat al sol) ni tampoc en un lloc on partien dues propietats.També sembla que el mur sobresortiria del nivell del sòl, i no estaria excavat.
Hores d’ara el misteri queda per resoldre. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una estructura d’origen antròpic.
El topònim de Picamena ha fet volar la imaginació, fonamentalment per la seva vinculació amb alguna possible explotació minera o algun molí. Sobre el tema del molí, diguem que el mapa de patrimoni de la Diputació diu textualment que aquest suposat molí “(…) quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d’un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l’aigua al molí.”
El que avui dia podem veure sobre el lloc són les restes d’una antiga masia situades a la confluència del Sot d’en Baus i la riera del Pujol (41º 47′ 227 – 002º 17′ 330 – 493). Es conserva el que segurament seria el cos principal, de planta rectangular, i alguns murs fets amb pedra local. Una part de l’estructura aprofitaria el terreny natural, que va ser rebaixat per la banda nord de la casa. Al voltant de la casa s’observen alguns camps i, just a l’altre costat del sot d’en Baus, la feixa de la Verneda.
Llinda de Picamena
L’estructura del mas fa pensar en una construcció d’època moderna, dels segles XVII o XVIII, moment de gran auge econòmic i demogràfic a la parròquia de la Móra. Una llinda diu “pau c[o]dina 1797” (podria ser que l’any fos 1757), llinda situada a l’interior de la casa, en un lloc poc usual.
Enric Garcia-Pey recull la versió popular de l’origen del topònim: a Picamena, s’hi estava el picador d’unes mines properes de les quals s’extreia un mineral anomenat mena. D’aquí l’origen del nom de la casa. Aquesta etimologia podria tenir el seu fonament si fos cert el que diu Jaume Oliver quan esmenta que el topònim Picamena “(…) delata l’activitat extractiva realitzada en aquest indret més de 1.000 anys enrere“.
Sabem que a la zona les mines no foren estranyes (vegeu aquest post), però no creiem que aquest sigui l’origen del topònim. El que la documentació conservada a l’arxiu parroquial (ABEV) ens permet dir és que l’any 1741 apareix una referència a Picha Mena i sis anys més tard (1747) un document explica que la casa de la Codina de la Riera és el mateix que Picha mena. Més endavant, al 1788 apareix documentat Mariano Clot, àlies Picamena (descendent del Clot), i finalment la masia de Picamena amb el nom amb què encara la coneixem avui dia.
Artur Osona, en la seva guia del Montseny (1886), diu que per pujar al pla de la Calma es passa per la casa de Picamena, “(…) de hont per entre terreno de vinya y bosch y per forta pujada ab 1 hora s’guanya la parroquial iglesia del poble de la Mora (…) (p. 58). No cal dir que la presència de vinya en aquesta zona està molt ben documentada. De fet, encara que només sigui una hipòtesi sense massa fonament, potser es podria pensar que la mena fes referència a una “Bóta de mena: bóta per a tenir vi, no tan gruixada com un bocoi (Mall.), tal com diu el diccionari Alcover-Moll que en dóna tres referències documental de l’edat mitjana. De tota manera, aquesta hipòtesi no ens l’acabem de creure.
Patrimoni Existencial 