L’Organització Defensiva del Pirineu, també anomenada Línia P, va ser un intent de l’exèrcit franquista d’aïllar el nostre país de la resta del món. El projecte tenia prevista la construcció d’un total d’unes cinc mil vuit-centes estructures a Catalunya, però només se’n varen dur a la pràctica la meitat.
Aquestes estructures, anomenades sovint búnquers, es divideixen en emplaçaments de metralladores, fusells, metralladores antiaèries, morters, refugis i observatoris. Diuen els experts que no es varen armar ni es varen utilitzar mai, tot i que sabem que algunes d’elles varen ser reconvertides en parts de les Gran Guàrdies, sobre les que parlarem en un altre moment.
El procés de fortificació del Pirineu no comença l’any 1944, quan s’aprova la instrucció militar que havia de donar coherència al conjunt, sinó que ja es troba el mateix any 1939 o 1940 (sobre aquesta darrera cronologia vegeu el cas de Molló).
Després de mesos d’investigar aquest tema, podeu consultar un treball molt complet amb els resultats que n’he obtingut (si en voleu una edició digital us sortirà gratuït, però si la voleu en paper, haureu de pagar)
L’Atlante español, un llibre de Bernat Espinalt (aquí, pàgina 132-135) publicat l’any 1783, parlant de Tiana i de la cartoixa de Montalegre, diu que a un quart d’hora de la Conreria, cap a ponent, hi ha la font de les Monges, “una fuente muy antigua, de agua buena, y abundante“.
Font de les Monges (extret de Wikipèdia)
Avui dia és un lloc abandonat i vandalitzat, però que té una història molt rica, que podeu seguir en aquest vídeo:
A part de la mateixa font, l’indret té associades dues llegendes, que podeu trobar aquí i aquí.
A part de tots aquests llocs que en parlen, també apareix en el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona. De manera que no cal dir-ne res més!
L’any 1870 hi hagué una epidèmia de febre groga a la ciutat de Barcelona, centrada sobretot en el barri de la Barceloneta. Arran dels fets, la Junta de Sanitat va decretar l’allunyament dels vaixells del port (se sospitava que el focus havia estat un barco que venia de Cuba). Fins a 11.000 persones abandonaren el barri per voluntat pròpia, però el 22 de setembre es va ordenar el desallotjament forçós de tot el barri: la memòria d’aquest brot parla del desocupo del barri.
Es va recomanar als grups més pudents que abandonessin la ciutat, però quedaven els més pobres, que s’havien quedat sense mitjans de subsistència. Aquests varen ser traslladats provisionalment i la Comissió de crisi va estudiar diferents localitzacions per dur-los. Finalment va proposar l’antic monestir de Montalegre, a la Conreria, en terme de Tiana. Les juntes de sanitat varen aprovar l’elecció i l’Ajuntament de la ciutat va aprovar aquesta tria, de manera que es varen designar dos edificis per acollir les persones desplaçades: el convent de Montalegre i l’edifici de la Conreria
Segons la memòria de les actuacions, aquest refugi temporal va acollir 1.693 persones (94 eren reclusos repartits de manera molt diferent entre els dos edifici. El director mèdic era el doctor Pelegrí Giralt.
Els desplaçats hi varen estar fins al 10 de desembre de 1870. El quadre següent és extret de la memòria que es va escriure posteriorment, que era obra d’una comissió on trobem el doctor Robert.
Com veiem, entre totes les causes hi varen morir 75 persones, només 18 de les quals varen morir per la febre groga.
Aquestes persones varen ser enterrades en un petit cementiri que es troba a prop del coll de Montalegre (localització) en el que actualment es coneix com a Cementiri dels Empestats o del Còlera.
Es tracta d’una fosa comuna (a simple vista només es veu el mur perimetral i el monument que ho recorda) que es va haver de construir aquí perquè la gent del poble tenia por d’aquestes morts. A l’interior, hi ha un monument funerari amb una inscripció que recorda els fets, construït per l’Ajuntament de Barcelona:
La simbologia de la mort i del cos mèdic es fa doblement present en aquest monument, que tot i el temps que ha passat està força ben conservat.
Es troba als peus d’una cresta de material divers, al costat de la jaça dels Frares, o sigui, a l’oest del riu Freser, per sobre del refugi Manelic (Coma de Vaca), però on abunda el quars i per sobre de la tartera. Aparentment sembla un refugi o una barraca construïda aprofitant una cavitat natural, però les dades històriques ens indiquen que en aquest punt hi havia una mina de coure, material del que trobem restes a les rodalies.
Referències mineralògiques: coure.
Referències històriques: s’ignoren.
Material fotogràfic:
Esperó amb la mina als peus (taca fosca)Inici de la mina reconvertit en precari refugi
Fa uns quants anys, Lluís Bosch va escriure un article dedicat a parlar de la fàbrica de dinamita de Sant Fost de Campsentelles (aquí), que comercialment responia al nom de La Nueva Manresana.
Casa dels treballadors de la Fàbrica de Dinamita
L’any 1886 Vicenç Plantada, que exercia les funcions de veterinari a Mollet, va haver d’anar-hi per atendre un dels animals que havia resultat ferit a conseqüència d’una bolcada que havia tingut lloc mentre transportava un àcid.
Plantada parla de sis edificis: “lo charpanta” (un cobert fet de fusta?), el molí, un magatzem i dipòsit dels carros, un dipòsit de pasta, el lloc on s’omplien els cartutxos i finalment, a dalt de tot, la casa on residien els cinc dependents que treballaven a l’establiment i els seus animals.
Un dels edificis de la fàbrica
Aquesta fàbrica era propietat de dues persones de Barcelona, el senyors Tarruella i Berch. El molí de què parla la documentació era un molí de sang (que feia anar un animal que girava entorn de la pastera), que està o havia estat en una casa de Mollet. Per evitar explosions, els productes que es molien eren barrejats amb aigua. Després la mescla es deixava assecar i es recollia, però amb uns instruments que no fossin metàl·lics per tal de no causar espurnes i possibles deflagracions.
La pólvora elaborada era duta a un magatzem que hi havia a Mollet i després als seus destinataris. Consta que els focs d’artifici que es varen fer amb motiu de l’exposició internacional de 1888.
Sembla ser que aquesta fàbrica hauria entrat en funcionament l’any 1883 i va deixar de funcionar a principis del 1900. Durant aquest temps, Lluís Bosch documenta tres explosions amb víctimes a la fàbrica, els anys 1883, 1885 i 1896.
Avui dia són un munt de runes al costat de la font de la Dinamita:
El 27 de maig de 1940 un capità de l’exèrcit espanyol, enginyer, signava un projecte de fortificació del coll d’Ares, al Ripollès. Era Vicente Martorell Otzet.
Vicente Martorell formava part de la Comandància d’Enginyers de la Quarta Regió Militar i el mes d’abril de 1939 va ser destinat al regiment de Fortificació número 3, que s’estava al castell de Sant Ferran, a Figueres, tot i que va signar el seu projecte com a membre del regiment de Fortificació número 2, de Jaca, que en aquelles dates estava a Puigcerdà.
Emblema del cos d’Enginyers, gravat a prop de l’observatori
El seu projecte es justificava perquè els passos de Puigcerdà (tres dies més tard signaria un projecte de fortificació de la collada de Toses) i el coll d’Ares eren vitals en cas que una invasió des de França intentés passar pel coll del Portús però el trobés bloquejat militarment. Cal remarcar que el seu projecte es va fer fins i tot sabent que entre Prats de Molló i el coll d’Ares no hi havia carretera (sí que n’hi havia des del coll a Camprodon).
El projecte tenia un pressupost d’un milió de pessetes (el de la collada de Toses pujava per sobre dels 2,7 milions). Martorell va projectar actuar en dues zones, a llevant i ponent de Molló, i no exactament sobre la línia fronterera.
Entre les obres projectades i iniciades crida l’atenció un observatori doble, precedit d’un corredor molt llarg que comptava amb un quarto per a la central telefònica i una habitació per a dos oficials. El projecte incloïa llocs de comandament, assentaments per a metralladores (23), assentaments de morters (4), elements contra tancs (4) i 6 bateries d’artilleria.
La natura del terreny permetia construir les obres en caverna (excavades al terreny), modus operandi que permetia una major dissimulació i una protecció més gran sense haver de recórrer a grans capes de formigó.
Aquesta és la teoria, perquè no tots aquests elements es construïren. De fet, sobre el terreny veurem que els observatoris manquen de gairebé tota la part subterrània, i que només s’hauria començat a construir la galeria d’accés. El modus operandi es veu molt clarament en l’observatori de Santa Magdalena: una excavació subterrània que al cap de pocs metres sortia a l’exterior en forma de pou. Tot plegat hauria d’acabar sent formigonat, de manera que no es veiés la pedra natural, i els pous tornats a colgar.
Els emplaçaments de metralladores i fusells, que havien de ser dobles, adquireixen la forma de trinxeres.
Segons el llibre intervenció de pagaments de l’arxiu de l’Ajuntament de Molló, actualment conservat a l’Arxiu Comarcal del Ripollès, els dies 27 i 31 d’agost de 1940 es varen fer uns pagaments de jornals per “recoger utensilios y materiales que dejaron la fuerza de Ingenieros destacados en este pueblo” i “para retirar de Santa Madalena herramientas abandonadas por los Ingenieros”. De fet, al costat del pedró de Santa Magdalena hi ha una excavació que correspon a una galeria d’un observatori (vídeo). D’altra banda, aquesta referència als enginyers confirma que el grafit i les inicials que es troben al collet de la Costa (foto) corresponen a aquest moment.
Vicente Martorell Otzet va ser un dels militars que es va sublevar en el cop d’estat del 18 de juliol de 1936:
Entre 1942 i 1944 tota França va ser ocupada per l’exèrcit alemany. Aquest va muntar una línia de defensa als Pirineus, perquè les tropes aliades havien ocupat el nord d’Àfrica. En aquest vídeo es poden veure algunes de les obres que varen fer a ponent del Portús.
Us deixo també una fotografia aèria de la zona, procedent del vol de 1945 (sèrie A del vol americà). Fixeu-vos que a dalt de tot hi ha una zona arrodonida amb un passadís d’entrada: es tracta d’unes trinxeres que es troben a cavall de la frontera (una part a la banda espanyola).
S’hi pot accedir per la pista que porta al fort de Bellaguarda.
Per posar en context aquestes restes, podeu consultar això.
Temps enrere vaig presentar en aquest espai el fortí liberal de Gósol. Ara us presento un article que s’ha publicat a la revista l’Erol. En el darrer número de l’any passat hi ha algunes precisions més, però de moment no em consta que existeixi versió digital (i en paper encara no el tinc).
Fa temps, seguint informacions d’altres investigadors, vaig donar a conèixer l’existència d’un altre fortí liberal a Rajadell (vegeu).
La balma de les Creus es troba a la Calma, al Montseny. Ja fa temps que en vaig escriure això. Segurament el seu nom deriva de les creus que hi ha gravades a sobre, que no són moltes, i és possible que aquestes indiquessin el límit entre parròquies o entre els municipis de Tagamanent i el Brull, perquè, tot i que actualment el límit s’ha establert una mica més al nord-est, els mapes antics situen aquest límit molt a prop d’on hi ha les creus.
Això pel que fa a l’aflorament superior de la roca. A la part de sota, com el seu nom indica, hi ha una petita balma (vegeu això). Ja fa temps que se sap que a la part superior, al costat de les creus, hi ha alguns reguerons i cassoletes. Fa algun temps vaig descobrir un d’aquests reguerons més gran que els altres i que sembla posterior que presenta un canaló que conduïa el líquid que recollís (aigua?) cap a la paret.
En una darrera exploració he pogut veure que al sostre de la balma hi ha un rec que recollia les aigües que regalimaven per la paret i les duia a una zona clarament tallada, de planta rectangular, on suposo que hi devia haver algun element per recollir l’aigua.
Tot fa pensar que les aigües que eren recollides a la part superior durant el episodis de pluja eren conduïts per aquest regueró (a dalt) fins a una possible pica que es trobaria en el lloc que indica la foto que teniu a l’esquerra del text (per cert, l’escala que es veu a les imatges fa 20 cm).
El mapa de l’Institut Cartogràfic indica al costat de la balma un lloc que anomena roca de l’Amorriador. Segons el diccionari de l’IEC un amorriador és un lloc on s’amorria el bestiar, és a dir, on fa la migdiada, que seria un lloc ombrívol.
Es força possible que els xais s’arreceressin sota aquest petit penya-segat, mentre els pastors que els cuidaven es refugiessin en aquesta balma. Tot i això, caldria mirar de saber-ne més dades per poder passar de la categoria d’hipòtesi a la de certesa.
A menys de dos-cents metres del lloc es troba una pica tallada en gresos vermellosos, de la que he parlat en un altre lloc.
I, seguint la carena que baixa cap a la Caseta, hi ha una mena de pedra dreta que té una curiosa cassoleta amb un regueró, que es repeteix en altres casos i que no soc capaç d’interpretar. A escassos metres d’aquesta pedra (que es veu en la darrera imatge) hi ha una altra pedra amb una creu gravada, que també sembla que coincideix amb el traçat del límit municipal o parroquial que es troba en els mapes antics. Podria ser que aquesta pedra també indiqués per on passava el termenal entre els dos municipis.
Con motivo de una excursión efectuada al Puigmal (Santuario de Nuria) por un colegio de HH de la Doctrina Cristiana, marchó un grupo de componentes que se habían separado del resto, a escalar el mencionado pico, encontrándose en el camino con cuatro individuos, armados de metralletas, pistolas y bombas de mano. Como los HH por causa del calor se habían sacado la sotana, los cuatro individuos, que se suponen eran rojos españoles, no sospecharon ni remotamente de quien pudiera tratarse, motivo por el cual no hicieron con ellos más que invitarles a que se fueran a Francia para lo que les prometieron grandes beneficios. Al negarse los HH los trataron de cobardes y antipatriotas y como venganza al retirarse hacia Francia, precisamente en la cúspide del Puigmal, procedieron a la mutilación de una cruz allí existente.
Patrimoni Existencial 