A Clariana de Cardener, a tocar del pont de Buida-sacs (s’hi arriba des del quilòmetre 66 de la C-55), es conserven les restes del molí de Buida-sacs.
Molí de Buida-sacs
Segons diverses fonts, es tractaria d’una construcció del segle XII o XIII, i el Mapa de Patrimoni de Catalunya diu que “Hi ha una referència testamentària relativa a aquest molí: Engúncia llega “ipsos molinos que ibis unt subtus Cleriana”“.
Tot i que el seu estat és deplorable, encara es conserva la sala de les moles, coberta amb una volta lleugerament apuntada, i la porta de mig punt que permetia accedir-hi. Es conserva també un tram de l’escala de cargol que permetia pujar al primer pis, on hi havia l’habitatge dels moliners, del qual pràcticament no es conserva res.
Escala de caragol
El molí havia de tenir tres moles, tenint en compte que hi ha tres cups arrodonits. La part del carcabà és la que està en més mal estat, i la mina ni es veu.
És una llàstima el seu estat de degradació, perquè no fa massa anys encara era pràcticament sencer, com ho prova aquesta fotografia que extraiem de l’Enciclopèdia Catalana
Que el glaç es va posar de moda al segle XVII és una realitat històrica que no admet cap mena de dubte. En aquest context, es varen fer pous en indrets gairebé impensables, com és el cas que ens ocupa.
Documentalment sabem que el 30 de juny de 1618, un tribunal de la Inquisició va fer saber a Pere Saleta i Planell, un pagès de Tona que era familiar de la Inquisió, que aquell dia el seu veí, Joan Benet Vall-llobera, també familiar de la Inquisició, havia anat al Sant Ofici en nom de Gaspar Vallovera i del seu fill Joan Benet, amos del mas Vall-llobera de Tona, i de la seva dona Aldonça, dient que havien venut a carta de gràcia a Pere Saleta i Planell un camp i un tros de terra en part plantada i en part boscosa, “(…) con un pozo de hielo en el lugar nombrado Puig de Sanct Valentin de pertinencias de dicho mas Vallobera (…)”. Un cop restituït el capital, el problema era que els demandats no li volien tornar la possessió d’aquells béns, raó per la qual els Vall-llobera havien acudit a la institució que podia posar pau entre ambdós veïns (ABEV, ACF, F/10, fol. 120-122).
Sobre aquest pou –o un altre molt proper– sabem que el 26 de febrer de 1673, Joan Servet, serrador de Castellterçol, confessava que havia rebut de Josep Blanc, rector de Tona, i de Pere Planell, pagès hereu de mas Planell de Tona, pagant a parts iguals, la quantitat de 17 lliures i quatre sous per 34 jornals per serrar fusta “per posar al pou del glas de Vallobera” (ABEV, Balenyà, R/3, fol. 122).
Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)
Per tant, resulta clar que a Vall-llobera (Tona) hi havia hagut, com a mínim, un pou de glaç que estaria tocant al serrat de Sant Valentí, segurament a la riera de Sant Cugat. Després de buscar-lo infructuosament, finalment –gràcies a la informació d’un bon amic– hem pogut localitzar les restes d’un possible pou, que es troben a la riba esquerra del torrent de Sant Cugat de Gavadons, al sud del Prat de la Barroca, on encara es conserva parcialment. El lloc és molt brut i emboscat, i del pou només se’n conserva una part del mur, però sembla que no hi ha dubte. De tota manera, no es descarta que n’hi hagués hagut un altre una mica més amunt (més a prop de Sant Valentí).
Riera amunt, també tenim documentada l’existència d’un altre pou, que considerem que podria ser de neu, a les rodalies del Solà. Ho sabem per un document del 21 d’abril de 1630, en el qual Bernat Solà, pagès de Sant Cugat de Gavadons, venia a Antoni Prat, sutori de Caldes de Montbui, un pou de neu situat al mas Solà, amb la condició que el deixaria buit i despedit per Tots Sants. En Solà es comprometia a posar un home per ajudar els traginers a carregar el glaç. El preu de la neu era de 100 lliures, que es pagarien en tres vegades: 35 lliures l’1 de maig, 40 lliures per Sant Joan i 25 lliures per la Mare de Déu d’agost (ABEV, Castellterçol, R/7, fol. 118v.).
En un manual notarial de la parròquia de Centelles hem trobat l’arrendament fet per Pau Camp, de Riells del Fai, al seu fill Miquel, el 18 de setembre de 1721, d’un molí fariner amb una mola farinera i una altra de guixera i dues feixes de terra. En aquest arrendament es va pactar que el fill “puga traurer guix de qualsevol part de la heretat de dit arrendador y de alla ahont ell te facultat de arrencarlo sens contradiccio alguna de dit Pau Camp” ni dels seus. A més a més, també acordaven que podia agafar llenya de la propietat, sense poder tallar-ne cap alzina ni roure i sense poder-se enfilar en aquests arbres per esporgar-los (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).
Mig any més tard, el 27 de juliol de 1722, a la capella del Remei de Caldes de Montbui, el mateix Pau Camp venia a Miquel Camp i a Vicenç Camp, fills seus, un molí fariner “et de guix“, amb les moles i altres aparells, basses, rescloses i recs i els emprius corresponents. Tot fa pensar que es tracta del mateix molí, ja que la venda no tindria efecte fins que acabés un arrendament que els havia fet de deu anys de durada, i que el pare el que estava fent era traspassar-ne la propietat als fills abans de perdre el molí per uns deutes que sembla que no podia satisfer.
Sabem que aquest molí limitava amb el riu Tenes a orient i per tant corresponia al que encara avui dia s’anomena molí de can Camp, a tocar de la Parada i de la masia de can Camp. Com en el cas anterior, també en aquesta venda es va pactar que els compradors i els seus hereus “pugan fer y arrencar guix en la mia heretat y pendrer llenya de aquella pera coure dit guix tractant los arbres a us y costum de bon pages” (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).
El molí d’en Camp (Riells dels Fai)
Una primera visita al lloc ha permès descobrir una primera guixera al sud de la casa, en un espai on hi ha les restes d’una antiga barraca que segons el mapa de l’IGCC es diu barraca de les Roques Blanques, segurament per l’aflorament del guix que s’observa a la fotografia. Del que de moment no tenim cap indici és de cap possible forn de guix a les rodalies.
Situat just a sota de la masia de Passerell, a la riba esquerra de la riera del mateix nom.
Era un molí de planta rectangular de dos pisos, amb obrador i diverses dependències que fan pensar que també servia com a habitatge per als moliners. Es conserva en bon estat la paret de la bassa i el pou (tapat per la vegetació). A l’interior del carcabà podem observar la canal de fusta per on arribava l’aigua. Aquesta, quan sortia de la mina, era recollida per un nou canal que es troba a sota d’un edifici de planta rectangular, que fa pensar en un segon molí (possiblement draper?). A l’obrador encara hi ha una mola sobirana; s’hi accedia per una àmplia porta de llinda plana, sense cap inscripció.
Segurament l’aigua li arribava per un rec que comença uns 400 m al nord, i que a mig recorregut presenta una desviació que passava per l’aqüeducte que descrivim en el proper punt.
El 2 de setembre de 1682, Eulàlia Font i Avancó, dona d’un notari de Manresa, com a hereva de mas Avencó, arrendava per un any a Benet Escat, moliner de Tagamanent, el molí fariner de l’Avencó, amb les seves basses. Ella li deixava els arreus que hi havia al molí, amb la promesa que l’arrendatari els tornaria en bon estat al final del contracte. Aquest contracte presenta un gran interès, perquè en ell s’estableix:
“Item que si a cas la resclosa de dit molí se espatlla vos dit Banet Escat la tingau de adobar no haventhi de posar mes de sis jornals de manobra, y si mes jornals se hauran de menester tots los demes tinga de fer jo dicta Eulària Font y Avanco. Item que en cas que sia menester fer tota de nou la resclosa vos dit Escat no hajau de posar mes que dits sis jornals aixi com si fos espatllada ferse lo demes per compa (sic) mia dicta Eularia Font i Avanco. Item que tingau obligació vos dit Escat de tenir escurat el rech de dit moli y tenirli en condret dit temps durant y a la fi dell deixarlo ben escurat a us de bon moliner. Item que vos dit Escat tingau obligació de escurar la mitat de la bassa y durant dit temps haja de fer llosar los tallants de dit molí a vostros gastos y despesass. Item que al temps de empouar lo glas pugan los empouadors empoar de la bassa de dit moli sens contradictio alguna de vos dit Escat y pugan detenir la Aiga sera menester pera empoar ans de arribar a la de dit molí.”
L’arrendatària també es reserva el dret que li molin tot el que necessiti per al gasto de casa seva i de la seva família. Perquè l’arrendatari hi pugui viure, li deixa la Cambra Nova del mas Avencó, junt amb tota l’hospederia de casa. El preu d’aquest arrendament era de 40 lliures (20 per la mare de déu de setembre i les altres 20 per pasqua de resurrecció).
D’altra banda, el 7 de setembre de 1682 Pau Picanyol, pagès de Moià, va signar una àpoca (factura) al botiguer Ambrós Febrer de Centelles per valor de poc més de 29 lliures per la feina de “embollar in puteum glacieri dicti masi Avanco” i 27 lliures més per “depuar (sic) lo glas en dit pou” i cobrir de gleva el pou, tasques a les quals havia dedicat tres mesos i 22 dies.
El molí del Sors es troba a la sortida d’un curt engorjat molt atractiu, i a tocar del pont del molí del mateix nom, també dit d’en Gatús. Entre el pont, la raconada i el mateix molí, el lloc presenta un gran interès.
Pont de Gatús o del molí del Sors
Poc metres riu amunt del pont, es troba una antiga resclosa de pedra relligada amb morter, que recollia l’aigua del riu Gurri i la duia per un rec fins a la bassa del molí. A la riba dreta encara s’observa l’estallador que servia per tancar i obrir el pas de l’aigua. Uns metres més amunt hi havia hagut una altra resclosa, aquest cop feta amb materials més peribles de la qual només queden com a evidència alguns posts de fusta clavats al mig del torrent.
L’aigua recollida pel rec acabava anant a parar a una bassa mitjana, adossada al molí i a la resta de dependències de la masia. Aquí encara es conserva un cup impressionant, que acabava en una rampa. Malauradament no es conserva l’obrador, però sí que es pot accedir a l’interior del carcabà (amb un pas molt estret, però). A dintre trobem l’espai necessari i els canals que calien per fer anar dues moles, a més d’una entrada d’aigua que sembla que venia d’una presa que hi ha aigües avall del pont. L’edifici del molí i les dependències annexes estan tan coberts de vegetació que costa fins i tot de veure’ls.
Bassa i cup del molí del Sors
Com ja s’ha dit, entre la sortida d’aigües del molí i el pont es troba una tercera reclosa feta amb posts de fusta clavats al llit del torrent que aguanten unes grans lloses de pedra travessades enmig del torrent. En principi, l’aigua sortia per la riba esquerra i suposem que, per un canal, anava a regar uns horts que hi havia hagut una mica més avall.
Resclosa situada davant del molí del Sors
Un altre element prou interessant com per ressaltar-lo són un conjunt de deu forats, la majoria rodons però alguns de rectangulars, que es troben a la riba dreta, entre el pont i la resclosa de pedra. Pel que s’endevina, corresponien a un antic rec, segurament aguantat per posts de fusta que anaven clavats en aquests encaixos. Per la factura, sembla que seria la part més antiga de tot el conjunt. De tota manera, no sembla que fossin del segle X, i és una llàstima, perquè per aquella zona, en aquell moment hi havia d’haver hagut un molí.
Ho sabem perquè es conserva un document que diu que l’any 971 es va vendre un molí situat al riu Gurri en un lloc anomenat Terrades, en terme de Seva. Encara avui dia existeix un lloc anomenat pla de Terrades a la carena sud del molí. El preu d’aquella venda va ser de 40 sous. Era un molí que comptava amb cap-rec i rec i tot l’instrumental propi d’un molí que, com aquest, estava en funcionament. Segons el document, el molí tenia el riu a la seva banda d’orient, fet que desmunta la possibilitat que es tractés del molí del Sors, que té el riu a occident (a no ser que es referís al torrent de Gasala, que sí que li queda a llevant). De tota manera, encara que la resclosa i els forats que s’han comentat corresponguessin a un molí medieval (la resta no ho sembla) el casal del molí hauria de ser una mica més amunt d’on actualment es troba el molí de Sors.
L’any 953, algú que responia al nom de Sal·la va donar un alou que tenia en el lloc anomenat Vallossera de Seva a la basílica de Sant Pere de Vic. El lot consistia en unes cases amb corts, horts, terres, vinyes i tres molins. Un dels molins es trobava al riu Congost, però els altres dos no. El document indica que aquests molins tenien cap-rec, però no n’especifica cap altra element. Pel que sabem, seria molt improbable que tinguessin bassa i cup (aquests elements normalment no apareixen fins un parell de segles més tard).
Actualment, al torrent Vallossera només es coneix un molí, tot i que històricament se sap que n’hi havia arribat a haver fins a quatre de diferents. El molí que encara es veu, tot i que molt malmès, rep el nom de molí de Dalt i sembla que es va construir al segle XVIII. És probable que fos un dels molins esmentats al segle X, però tan reformat que no en quedi cap rastre.
Just a sota del molí hi ha les restes d’una resclosa que s’ha dit que seria del segle X, fet que tipològicament és impossible. Ho diem per la mida i les formes de les conyeres o ancoratges on es clavaven els pals que aguantaven la resclosa: n’hi ha 14 arrenglerats, de forma quadrada i d’uns 25 cm de costat (un de romboïdal és encara més gran). Aquesta presa recollia l’aigua que sortia del molí de Dalt i la duia, mitjançant un rec en part desaparegut, una cinquantena de metres aigües avall. Aquí hi devia haver hagut el molí de Baix.
Restes de la resclosa del molí de Baix
Del molí de Baix de Vallossera se n’havia perdut la pista, tot i que alguns historiadors com Antoni Pladevall el situaven encertadament en aquest indret. El cert és que avui dia podem dir, no només on es trobava, sinó fins i tot fer-nos una idea de com havia estat.
Com en gairebé tots els molins, en aquest cas també s’aprecia que hi va haver modificacions i reformes que en varen canviar l’aparença fins al seu abandonament. En concret, sembla que es podria parlar d’unes restes que ben probablement correspondrien al molí del segle X i d’unes altres que segurament serien del segle XVIII o posteriors. Per fer-nos més entenedors, els descriurem com si fossin dos molins diferents i començant per les restes del segle XVIII.
La resclosa que hem comentat i el rec que en derivava duien l’aigua fins a sobre del petit salt que fa el torrent de Vallossera, a la seva riba esquerra. A la part de dalt del penya-segat es veu un mur de pedra relligada amb argamassa que fa uns 8 m de llarg i uns 50 cm d’amplada: és el que queda del tram final del rec. Enmig del rec, tapat per la vegetació, apareix el pou o cup, un forat de tall irregular, excavat a la roca que fa un diàmetre aproximat d’1,5 m i que té 4-5 m d’altura. No sembla que hagi estat obert a barrinades, però sí que es veu que la banda que dóna a la part de la paret es va obrar, de manera que no està totalment tallat a la roca. El rec continua un parell de metres més un cop passat el cup, suposem que per actuar com a sobreeixidor en cas que portés més aigua que la que calia per fer anar el molí.
Els encaixos de la teulada del molí de Baix antic. A sobre, el mur del rec del segle XVIII
A la part de sota, enmig de les bardisses, i tallat a la paret, encara s’evidencien les restes d’un edifici que tenia una teulada a dues aigües, perpendicular al rec. Per sota, hi ha diverses evidències de l’existència de dos pisos, un que correspondria al carcabà i l’altre a l’obrador. És possible que una excavació acurada donés més informació sobre aquest molí o sobre el seu predecessor (en superífice es veu una gran pedra treballada que podria correspondre a la porta d’entrada al molí).
El molí de Baix de Vallossera
Com ja hem dit, confós amb l’estructura d’aquest molí de factura moderna es troben les restes d’un molí molt més antic, qui sap si el que tenim documentat al segle X.
La primera evidència podria ser un forat rodó que hi ha al lloc on se situa la resclosa, confós i barrejat amb els que es varen tallar en un segon moment. Malauradament no tenim cap més element que permeti seguir el traçat d’aquest rec (que fins i tot podria haver començat una mica més avall).
Quan el rec arribava al lloc on es troba el penya-segat, trobem quatre forats de forma arrodonida tallats just a la part superior del marge, d’una mida aproximada de 10 cm, que ja fa més per a un molí medieval. Creiem que aquests quatre forats servien per aguantar una canal de fusta per on circulava l’aigua que cauria sobre una roda possiblement situada en posició vertical (ni la morfologia del lloc ni el document que s’ha comentat no parlen de bassa ni de cup). Aquests forats desapareixen quan comença la part que correspondria al molí del segle XVIII.
La resta del molí medieval sembla que es trobaria una mica al sud d’on es va obrir el cup, concretament en un lloc on es troben tres forats quadrangulars tallats a la paret que sembla que servien per aguantar una primitiva teulada a dues vessants. Els forats són prou petits per pensar en una cronologia antiga (8×8, 10×11 i 13×15 cm i de poca profunditat). Just a sota d’un d’aquests forats hi ha un rebaix a la paret de forma rectangular (1 m x 28 cm) que no es pot assegurar a quina de les dues etapes correspon, però que en tot cas es va utilitzar al segle XVIII per empostissar-hi una columna feta amb maons de terra cuita.
En definitiva, el molí de Baix de Vallossera és un molí que es mereix un estudi més aprofundit i una excavació, perquè segurament ens podria aportar moltes pistes sobre com eren els molins de l’edat mitjana.
L’any 1765, al Collsacabra, va ser eixut i el temps no va ser massa dolent. Això fins que va arribar el diumenge 21 d’abril, quan una nevada fora de temps va fer malbé arbres, sobretot fruiters, i la collita va ser molt dolenta.
Ho sabem pel dietari de Vicenç Quatrecases, sortosament editat per Rafel Ginebra. Aquell dia, l’amo de Quatrecases (Pruit, tocant a Falgars d’en Bas), va escriure:
“En lo any 1765, després de aver fet un temps si bé aparaxia molt bo, que los fruités avian aperellat y aver-i axut, lo dia 21 de abril se à posada una nevada que à fet molt mal, principalment per als fruytés, que per causa que éran remats ne à rencats, trencats molts, y per así la neu era cosa de tres pams y la anyada és estada curta de un tot.”
No és aquest l’únic testimoni que ens ha quedat d’aquesta nevada, perquè al costat del molí del Soler, a l’entrada de Rupit, encara es pot veure una inscripció en una roca que diu:
“Diumenge a 21 de abril de 1765 caygué una navada de 13 palms de gruix“
Inscripció al molí del Soler de Rupit
Pel que sembla, aquesta nevada va ser extraordinària, motiu pel qual es va anotar la seva presència en el dietari i en la roca esmentats. També es veu que la seva intensitat va ser força desigual (un document parla de tres pams i l’altre de 13), fet que no és extraordinari perquè quan el 2 de febrer de 1603 varen caure quatre pams a Quatrecases, l’hereu va escriure que havia nevat durant quatre dies i quatre nits i que pertot hi havia quatre pams, però en moltes congestes s’arribava fins als nou pams. El terreny va estar nevat durant dos mesos, fet que va fer perdre molt bestiar.
Molí del Soler (Rupit). Fotografia de Josep Marimon i Vidal conservada a l’ANC
Es troba sota la gran paret que formen els cingles de les Balmes (41º 49′ 558 – 002º 23′ 910 , dades molt aproximades perquè no hi ha cobertura) , més o menys a sota de la casa de les Balmes, just enmig del camí.
Es tracta d’un bloc de pedra sorrenca d’aproximadament 100 cm x 80 cm i uns 30 cm de gruix (mides molt aproximades), amb els dos encaixos en els extrems i el rebaix de la zona plana enfondit per ser utilitzar com a pica (segurament recollia l’aigua d’algun degotall de la mateixa paret).
Cal destacar que a prop de la casa de les Balmes, just sobre la paret del cingle, hi apareix el topònim morro del Cim de la Vinya.
Contrapès de les balmes de Balà
Segons Quirze Parés, en aquesta zona es trobava la casa de Balà. Segurament corresponia a unes restes de paret que s’aprecien sota un bloc planer que crida l’atenció (i que ha servit per protegir els murs de l’erosió), molt proper al contrapès. El que sí que és cert és que les balmes de la zona havien estat habitades des d’antic, com es demostra amb el cas de les coves de Balà, molt a prop del lloc on hi ha el contrapès.
Cal remarcat que es troba a un quilòmetre i mig de la masia del Noguer, on el mateix Quirze Parés va descriure unes roques enigmàtiques a la vora de la masia, amb forats i canaletes artificials, que gràcies a la tenacitat de l’Eloi sabem que corresponen a una antiga premsa de vi (vegeu això). I en el mateix sentit, a prop de Sant Corneli (tres quilòmetres) hi ha unes tines excavades a la roca que podrien correspondre a tines de vi (tot i que podria tractar-se de tines de glans).
Per tant, les evidències arqueològiques demostren la presència de la vinya en aquesta alçada, segurament a l’edat mitjana.
El molí Nou de Passerell
Pont de Gatús o del molí del Sors
Molí del Soler (Rupit). Fotografia de Josep Marimon i Vidal conservada a l’ANC
Patrimoni Existencial 