Categoria: Història

Ruta prehistòrica de Céllecs

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Pocs indrets de Catalunya permeten conèixer el nostre passat prehistòric com la serra de Céllecs, a la Roca del Vallès.

En aquest itinerari veurem tres dòlmens de tipologies diferents, una pedra forada que segurament servia d’enterrament, unes pintures rupestres i una pedra gravada amb creus i altres signes.

La Roca Foradada

Punt d’inici: la ruta comença en una plaça rodona que hi ha al final del carrer que arrenca del quilòmetre 23 de la carretera BV-5001 (de la Roca a Vilanova del Vallès). Des de la carretera trieu sempre el carrer que faci més pujada.

Coordenades: 41º 33’ 815 – 002º 18’ 540.

Dades tècniques:

                Distància: 3,2 km

                Ascens: 170 m

                Durada: 2 hores

                Energia: 500 calories

               No hi ha aigua

 Itinerari:

A la mateixa plaça hi ha unes escales que permeten veure (amb dificultat) el gran dolmen de Can Gol I dins del jardí d’una casa particular.

Es tracta d’una galeria catalana amb un corredor de 8 m de llarg i 1,35 m d’amplada. El túmul feia 14 m de diàmetre.

Baixem pel carrer principal i agafem –a la dreta– el camí de Roca Foradada (rètol), on hi ha un cartell indicador de la Ruta Prehistòrica i el PR C36 (marques blanques i grogues).

De seguida, girem a l’esquerra seguint les marques i passem una cadena. S’inicia el camí de terra.

Dos-cents metres més endavant trobem una cruïlla, amb un pal indicador. A la nostra dreta el camí ens duu a la Roca Foradada. A l’esquerra, un corriol permet anar al dolmen de Can Gol II.

La Roca Foradada és un gran bloc granític excavat artificialment, segurament per servir de tomba. Com la resta d’elements de la zona, podria correspondre al període Calcolític (uns 4.000 anys enrere).

El dolmen de Can Gol II és una cista de la qual només es conserven les dues pedres laterals i la posterior, que formaven una cambra d’enterrament. Hi falta la coberta.

Seguim el camí principal 600 m més, fins a trobar –a la nostra dreta– la cruïlla que porta a la Pedra de les Orenetes, indicada (a 150 m).

La Pedra de les Orenetes és un gran bloc granític, a les parts resguardades del qual es poden apreciar les restes d’antigues pintures rupestres. Un cartell indica que s’hi poden veure 32 figures, però a simple vista pràcticament no es veu res.

Tornem enrere, a la cruïlla anterior i seguim el camí principal. A l’esquerra –indicat– hi ha la Pedra de les Creus. És un gran bloc amb diverses inscripcions, algunes modernes, però d’altres podrien ser d’època prehistòrica.

A partir d’aquí, el camí no presenta cap element d’interès fins passats 800 metres, quan a la nostra dreta apareix el Plat del Molí, una pedra amb un forat a la part superior que no està clar que sigui d’origen natural.

Seguim el camí encara no 400 m més fins que trobem un petit mirador i el dolmen de Céllecs o Cabana del Moro. És una cista rectangular formada per quatre lloses de granit i una coberta, orientada al sud.

Dolmen de Céllecs

La nostra ruta acaba aquí, però seguint les marques blanques i grogues del PR podeu arribar fins al poblat iber de Céllecs, situat dalt d’un turó, però el camí és força més pendent.

Més informació a     http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7028830

Tina del Roure (Susqueda)

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

El roure és una masia situada sota la cinglera del Far, a ponent del santuari. Localització.

En una de les estances de la casa es conserva una tina de fusta que porta gravada la data de 1737, un clar testimoni de l’explotació del vi en aquesta zona.

Tina del Roure (Susqueda)
Tina del Roure (Susqueda)

La casa val una passejada, sobretot si veniu des del cim de la cinglera i passeu per algun dels seus graus (el del Goleró és una molt bona opció). En un edifici annex hi ha les restes del que sembla que seria la base d’una premsa, i, al voltant de la casa, diversos estris tallats a la pedra.

Per sota, a tocar del llit del torrent de la riera de l’Om hi ha el molí del Roure, al qual podeu arribar remuntant el torrent.

A l’altre costat del torrent hi ha la masia de les Gleies, topònim que sembla que fa referència a l’antiga església de Sant Pere de Fornils, de la qual encara es pot veure l’absis enmig de la vegetació, al sud-est de la casa. Està documentada l’any 1269 i va ser abandonada cap al segle XIV-XV.

A llevant de l’església, per sota i a l’altra banda de la riera de l’Om, es troba el castell de Fornils. Aquest edifici està documentat des del segle XI, època a la qual pertany la majestuosa torre que encara resisteix el pas del temps.

Castell de Fornils

 

Els forns de guix de Guixers

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

El Guix, Guixerons, el Molí del Guix, el Serrat de Guixerons, el torrent i la font del Guixar, topònims que ens indiquen la raó per la qual l’empresa Knauf, dedicada a la producció de materials de construcció, té un dels seus centres de producció a Sant Llorenç de Morunys, molt a prop del poble de Guixers (Solsonès).

Forn de guix al serrat del Jau (la Coma i la Pedra)
Forn de guix al serrat del Jau (la Coma i la Pedra)

Manuel Riu diu que el topònim Guixers apareix vers l’any 1050 per fer referència a una mansione dominica (casa senyorial) i que al segle XIV ja es documenta la parròquia de Sant Martí de Guixers. De tota manera, el mateix autor ens fa avinents que fins a les darreries del segle XV la documentació no parla explícitament de compravendes de guix i la seva utilització en la construcció de sostres, però no es pot assegurar que fossin produïts a Guixers. Tampoc no es va poder documentar la presència de forns en aquell espai de l’actual Solsonès. En el seu article, Riu documenta fins a 10 forns, alguns dels quals ja a la falda del Port de Comte.

També ens indica que hi havia dos tipus de forns de guix, uns de petits, a tocar de les cases i que servien per al seu abastament (com a mínim als segles XVIII i XIX), i uns de més grans dedicats a l’explotació industrial i comercialitzada. Els primers feien fornades d’uns 1.300 kg de guix, mentre els industrials les feien de fins a 9 tones.

Forn de guix de Guixers
Forn de guix de Guixers (original de Xavier Riu)

Reproduïm el magnífic dibuix en què Xavier Riu va immortalitzar un d’aquests forns, concretament un del Guixar. Com es veu, els forns tenien forma rodona, tot i que els que hem vist nosaltres tenen les parets laterals paral·leles i el fons en semicircumferència. La boca del forn es conserva encara en alguns casos en què està formada per un arc de mig punt fet de pedres sorrenques. El forn fa uns dos metres de diàmetre i el que més ens ha cridat l’atenció és el parament quadrangular que hi ha just a davant de la boca, que apareix en els cinc o sis casos que coneixem.

A l’extrem sud-est del serrat del Jau (La Coma i la Pedra, Solsonès – localització) es conserven encara quatre petits forns d’explotació individual, que aprofiten uns petits afloraments de guixos. I al molí del Guix (Guixers, Solsonès, 42º 07′ 501 – 001º 38′ 888 – 799) encara es veuen les restes d’un forn del tipus que Manuel Riu considera que eren industrials. N’hi havia hagut en altres masies com a cal Sastre Serra o a la casa de Sant Feliu, però el cas més interessant és el de la casa del Guix, bastida damunt del blanc immaculat d’un dels millors guixos de la zona.

(nota: el molí del Guix està mal indicat en els mapes de l’ICC, ja que es troba usn tres-cents metres riu avall del lloc on és indicat. En canvi està ben situat en el mapa de l’editorial Alpina)

 

Colldemònecs

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Colldemònecs, Montsant
Colldemònecs, Montsant

El Coll de Mónecs o colldemònecs es troba entre Ulldemolins i Margalet (localització). Es diu que des d’antic havia estat habitat per alguns monjos eremites, que feien vida en les seves balmes.

El lloc val una visita, tot i que els camins no són els més fresats de tot el Montsant.

Just a l’extrem de ponent de la balma on s’arreceren la major part dels antics eremitoris, sobre un clap de roca vermellosa, encara es poden veure les restes d’un antic forn d’oli de ginebre. El que en queda no són més que unes línies gravades al terra, que dibuixen dos cercles concèntrics i una línia recta que recull qualsevol líquid i el condueix fins a un petit marge, on se suposa que l’oli de ginebre era recollit.

Forn d'oli de ginebre de Colldemònecs
Forn d’oli de ginebre de Colldemònecs

Recollim d’internet un intent d’explicació de com funcionaven aquest tipus de forns d’oli de ginebre tal com ha estat interpretat per Gusi, Barrachina i Aguilella.

 

 

Mare de Déu de la Tosca

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Finestra a l'ermita de la M. de D. de la Tosca (Castellcir)
Finestra a l’ermita de la M. de D. de la Tosca (Castellcir) Sota una ala s’hi pot llegir la data de 1673

Entre el molí de Brotons i el de Marfà es troba l’ermita de la Mare de Déu de la Tosca (41º 46′ 772 – 002º 04′ 607 – 535).

Francesc Villegas diu que va ser aixecada de bell nou el 1639, i que probablement era la successora d’una altra capella anomenada de Santa Maria de les Illes, documentada dins del terme antic del castell o vall de Marfà, citada el 1063 i el 1067. Els seus goigs ens indiquen que l’especialitat de la marededéu que s’hi venera era la protecció de les dones que havien d’alletar el seu fill:

“Les mares de llet faltades
confiades,
si venen a vostra ermita
se’n tornen de tal visita
aliviades.”

Sabem que al segle XVII hi vivia un ermità.

A la portada, de llinda plana, hi ha gravada la data de 1668, i en una llinda d’una petita finestra que hi ha al costat hi veiem una ala i la data de 1673.

El diccionari de Pascual Madoz (1849) diu: que Marfà té “una capilla dedicada ala Virgen de la Tosca, sit. cerca de la población, sobre un pequeño llano que forma la falda de una elevada montaña , en cuyo sitio brota una fuente dentro de una cueva de piedra tosca, formada por la naturaleza, y al cual concurren en romería los vec. de algunos pueblos de la comarca.” Aquesta font es troba just al colze de la riera, al sud de l’ermita (41º 46′ 746 – 002º 04′ 584 – 530), s’hi pot accedir des de la pista que passa per la riba esquerra. L’indret es mereix la visita.

Les Balmes Roges

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Francesc Roma Casanovas's avatarExcursionisme Científic.cat

Tina de les Balmes Roges Tina de les Balmes Roges

La visita a la vall del Flequer és realment impressionant. Les tines que varen ser rehabilitades per l’extingit patronat permeten endinsar-nos en un món que tenim a la punta dels dits, però que ens sembla que és tan llunyà com el moment en què tot plegat va començar.

La ruta normal no inclou la visita a les Balmes Roges, situades fora de la vall del Flequer. Però realment és aquí on us trobareu amb una sensació d’autenticitat que no us donarà la vall del Flequer, que finalment us semblarà una mena de Disney patrimonial.

Segons un document que encara circula per internet, el funcionament d’aquesta mena de tines es basa en el que es coneix com a contracte de  rabassa morta, pel qual la relació entre l’amo del terreny i el masover que l’explotava durava mentre els ceps originals seguien vius. Normalment, el propietari acostumava…

View original post 631 more words

Un maqui de Sant Martí

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Julià Boix Corachán va ser un vaquer de Sant Martí de Centelles que vivia al carrer Nou. El seu pare, Francesc Boix Argemí, en el moment d’haver d’anar al servei militar va marxar a França i no va tornar a Espanya fins que es va proclamar la república; per aquest motiu, el seu fill Julià havia nascut a Chateauneuf de Marsella (vers 1918).
Tant el pare com el fill varen formar part del comitè revolucionari del poble durant la Guerra Civil. En el consell de guerra que es va fer en contra seva, en Julià va ser acusat de ser

“(…) patrullero al estallar el Glorioso Movimiento Nacional, interviniendo en detenciones y en el asesinato de los vecinos Melchor Castellar y Francisco Sentías Fábregas y los dos hijos de este último llamados Francisco y José Sentias Encío, hechos que realizaron en unión de otros milicianos forasteros (…)”.

Tot i això, Boix Corachán va dir que abans de la Guerra no havia pertangut a cap partit, però que en esclatar el conflicte es va enrolar a la CNT i va marxar voluntari al front amb la columna Maurín. Hi va estar tres mesos i en va tornar, però quan li va tocar anar al front va fer valer la seva qualitat de súbdit francès per no reincorporar-se (en una altra declaració va dir que un cop tornat del front va ser detingut per les autoritats roges, però alliberat per ser francès). La seva madrina, una jornalera que residia a Barcelona, nascuda en un poble de Castelló, va declarar que el seu fillol

“(…) durante el dominio marxista sufrió por no querer ir al frente un año y medio de Prisión en el Castillo de Montjuic y después durante algún tiempo permaneció en un campo de concentración, y al salir del mismo continuó residiendo en el pueblo de San Martín de Centellas”.

En el consell de guerra també va declarar que no havia format part del comitè revolucionari de l’Abella, però que havia estat sovint a la seva seu perquè li havien donat el “empleo de encargado de una pequeña granja con diferentes clases de animales, propiedad de dicho comité”. Habitualment no duia armes, tot i que n’havia fet servir en alguna guàrdia que el comitè li havia encarregat de fer. La Guàrdia Civil i l’Ajuntament l’acusaren de ser espia al servei del comitè i d’actuar en els assassinats en contra dels Sentias o de Melcior Castellar.

El cas de Boix Corachán és molt interessant, perquè ens ensenya que, acabada la guerra sobre el paper, la lluità va continuar per a algunes d’aquestes persones: exiliat a França, Boix Corachán es va incorporar a la Unión Nacional a Perpinyà, d’on el dugueren a Elna per fer una instrucció militar de catorze dies de durada. Després, en un grup de seixanta, els dugueren a Saillagossa, on els donaren un fusell, dues bombes de mà i vitualles. La nit del 23 al 24 de setembre de 1944 varen travessar la frontera pel Ripollès sota les ordres d’un tal Martillo i tot i que de manera passiva –segons deia– l’acusat va participar en el grup que va desarmar un escamot de 33 soldats que anaven en el camió (en aquesta acció reberen l’ajut d’un altre grup de 70 homes armats comandats per Josep Mas Tió). Després els dividiren en grups de vuit i a ell li tocava anar cap a les muntanyes de Vallfogona, però va desertar i amagar l’arma. Un grup de soldats el va trobar per la carretera i el va detenir junt amb altres.
Aquest intent d’invasió organitzat pel Partit Comunista a la clandestinitat és anterior a l’operació Reconquista de España que va tenir lloc l’octubre següent a la Vall d’Aran, però podria ser que es tractessin d’unes maniobres de distracció de la gran ofensiva que en aquells dies ja estava totalment planificada. El cas és que la sort d’aquests guerrillers va ser més aviat dolenta: Cándido Juárez, un brigada que va participar en aquelles maniobres, explicava que

“De todo el grupo de 50 que habíamos pasado sólo nos quedamos siete, y el día de Nochebuena de 1944 nos detuvieron en Aiguafreda (Barcelona)”.

Boix Corachán va tenir una altra mena de sort: havent estat detingut per les seves activitats armades, va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó (18 de maig de 1945). Però per les causes que tenia pendents de la seva època de patruller va ser condemnat a mort i executat a garrot el 15 de febrer de 1946, a les set del matí, al pati de la presó Model de Barcelona.

Si en voleu saber més, potser us interessa això.

Disponible l’inventari d’Aiguafreda

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

El projecte Inventari de Patrimoni Existencial de l’Alt Congost acaba de donar el primer fruit!

Ja s’ha publicat el primer inventari municipal, que correspon a Aiguafreda.

La intenció és poder publicar els resultats obtinguts durant tots aquests anys de recerca en obres en paper diferents per a cada municipi.

Si esteu interessats o interessades en el tema,

El podeu aconseguir Aquí.

Dues depuracions a Tagamanent

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

En Josep vivia a la masia de Puig-agut, a Tagamanent, municipi on havia nascut. Estava casat amb la Coloma i feia de pagès. En esclatar la Guerra Civil es trobava a Tagamanent ocupat en les feines del camp i no es va posar al costat franquista, sinó que es va allistar a l’exèrcit republicà, on va treballar com a peó fent fortificacions a Anglesola. L’11 de juliol de 1939 va passar a la España Nacional per la Jonquera, després de presentar-se al camp de concentració de Cervera. Aquest passat va fer que fos depurat pel nou règim; per aconseguir-ho va presentar un informe favorable de l’Ajuntament i un  altre de la Falange de Tagamanent.

L’informe de l’alcalde, del 20 de maig de 1940 deia que era un individu de bona conducta, de filiació dretana que no havia col·laborat amb els rojos, “considerándole adicto al Glorioso Movimiento Nacional”.

En Florenci, nascut a Gurb, estava casat amb l’Angels i vivia al Molí de la Torra, també a Tagamanent. També era pagès i la guerra també l’anà a trobar mentre feia les feines pròpies del seu ofici a Tagamanent. Tampoc va servir a l’exèrcit nacional i, com en Josep, va servir l’exèrcit roig fent fortificacions. El 10 de febrer de 1940 va passar la frontera per Irún en qualitat de presoner.

Cap dels dos tenia béns ni parents que responguessin per ells; en Florenci no sabia ni signar. De tota manera, també va aconseguir l’aval de l’alcalde del poble i de Falange. En vista de tot plegat, també va ser depurat i etiquetat com el seu veí Josep.

Com deia Salvador Espriu, “Escolto sempre el teu etern silenci a la muntanya. Altres temps, altres hores  fan el record difícil.”