Categoria: Història

Pica amb rosassa

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

És gairebé segur que les rosasses hexapèteles tenien una finalitat apotropaica, de manera que servien per protegir les persones i els seus béns. Si més no, us podeu mirar el llibre del Matthew Champion.

Rosassa hexapètala

Al museu del monestir de l’Estany es conserva una rosassa hexafòlia tallada dins d’una pica d’aigua beneïda, emplaçament que no podria ser més revelador. Recordem que un document del bisbe Benet de Tocco (1510-1585) establia que “Los faels podran pendrer ab vasos de la aygua benehida pera aspergirla als malalts, casas, camps, vinyas, y altres coses, y pera tenirla en los aposentos, y aspergirse amb ella moltes vegades” (Gelabertó, 2005, p. 267).

Pica d’aigua beneïda amb rosassa al seu interior. Museu de Santa Maria de l’Estany

A més d’això, els capitells del monestir parlen en diferents casos del diable (Massons i Rabassa, 2003), però creiem que en els de l’ala sud –que se suposa que són els més moderns, ja que es proposa una datació de finals del segle XIII o principis del XIV−, més enllà dels motius decoratius caldria veure-hi una mena de catàleg de figures apotropaiques (a la part interior).

Capitell amb rosassa al claustre de l’Estany

De tota manera, d’aquest tema en parlarem amb més detall un altre dia.

 

 

 

Espantabruixes vallesans

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La paraula espantabruixes no figura al diccionari oficial de l’IEC ni en la majoria de diccionaris de català, però Jaume Lladó i Font ens diu que és un element que es troba en el vèrtex dels teulats i que també se li diu pardalera o cardadora de pardals.

Espantabruixes a Canovelles, prop de Sant Fèlix

Normalment està format per tres elements o fagments curvilinis de teula, un col·locat en posició horitzontal i els altres dos parteixen de la seva base en sentit oposat. D’aquesta manera, “el seu aspecte recorda la gola d’un animal amb la seva llengua, agressiva, al centre” (vegeu imatge a sobre).

Espantabruixes a l’església de Sant Andreu de Samalús

Jaume Lladó explica que n’hi ha una variant que està feta amb un sol fragment de teula plantat en el vèrtex del teulat que apunta cap a l’infinit. Té forma corbada cap amunt. N’hem trobat un coronant la façana de Sant Andreu de Samalús, que no sabem en quin moment es va construir. Sí que sabem, però, que a la llinda de la façana figura la data de 1580.

Com que la matèria primera amb què es fabricava eren les teules, no es trobarien espantabruixes en llocs on les teulades són fetes de lloses o de pissarra.

A Corró d’Amunt n’hem trobat un de triple en una masia propera a l’església, que a més té la peculiaritat que les obertures havien estat pintades de color blau, que era una altra de les estratègies per fer front a les bruixes.

En el llibre sobre el patrimoni històric de Santa Eulàlia de Ronçana n’apareixen diferents exemples d’aquest municipi.

Gravats en torres de la Llitera

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Moltes torres o masies abandonades de la Llitera (Aragó) presenten algun tipus de gravat, i entre tots ells volem individualitzar els ganivets o navalles. Com a tals apareixen en la portada de l’ermita de la Mora (Quatrecorts), però també en una casa al costat del riu Sosa (aquí).

Aquesta mena de gravats es troben a les parets de les portes i dels pessebres d’aquestes cabanes, on es troba una important representació d’objectes tallants. De fet, n’hem trobat fins a 22 casos i l’interessant és que 20 d’ells estan representats mirant cap amunt. El fet d’estar apuntant el cel ens sembla que és un element ressaltable i que facilita la seva interpretació.

Sabem que els pastors del Pirineu tenien el costum de posar “en la puerta de sus casetas o “mallatas” los cuchillos y navajas, con el filo mirando al cielo, para ahuyentar la tormenta” (Pallaruelo, 1988, p. 180).

Igualment, Ramon Violant i Simorra (1989, p. 259) recull que a la comarca del Pallars, quan apareixia una tempesta, la mestressa de la casa obria la finestra i feia el senyal de la creu o “señala la amenazadora nube con la punta de un cuchillo para “cortar” la tempestad (Rialb)”.

Severino Pallaruelo (1984, p. 31) afirma que, en cas de tempesta, al Pirineu, els ganivets es posaven de punta:

“Esta es una costumbre extendida por todo el Pirineo. Los cuchillos, las tijeras, las hoces o las guadañas se ponen con la punta o el filo mirando al cielo, como amenazando a las nubes para que no descarguen su temido vientre.

En muchos lugares he oído que los cuchillos y hoces han de ponerse cruzados. En Ainielle –en el desolado Sobrepuerto– creo que ponían los cuchillos de punta, junto a una escoba que también miraba al cielo” (Pallaruelo Campo, 1984, p. 31).

Claude Lecouteux ens indica que aquest ritual apareix en un conjur alemany de 1493. També sabem que al País Basc i Catalunya durant les tempestes es col·locaven la destral d’acer amb la part tallant cap amunt, al portal de la casa, esperant d’aquesta manera preservar l’edifici (Violant i Simorra, 1989, p. 259-260).

Per això creiem que aquests gravats tenien funcions protectores, de manera que aquests ganivets cuidarien la propietat durant els períodes en què els seus propietaris n’estaven absents.

Santa Magdalena de la Vall

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Santa Magdalena de la Vall és una antiga església d’origen romànic del terme de Calonge de Segarra (Anoia). Avui dia està pràcticament enrunada i abandonada, però la seva construcció es pot datar al segle XII. Està adosada al mas Soler, que també està abandonat i enrunat.

Quan es va fer el mapa de patrimoni del municipi, encara es podia parlar dels enguixats de l’interior de la nau i dels ornaments amb motllures barroques, que avui dia pràcticament han desaparegut. En queden uns murs que l’aigua de la pluja va anorreant sobre els quals podem veure la típica pintura blavosa.

Segons podem llegir, la capella era sufragània de Santa Fe de Calonge i està documentada des de l’any 1294, però sens dubte va ser aixecada abans.

Els gravats de Santa Magdalena

El que més crida l’atenció d’aquesta capella gairebé passa desapercebut: només entrar per la porta principal (a l’oest), a la nostra esquerra, trobem restes d’antics gravats. Alguns són clarament indesxifrables, però entre les restes de la paret ens ha semblat veure-hi aquestes dues persones (femenines les dues?) que apareixen en la imatge superior.

Donen la imatge original (tot i que tractada) i una interpretació de les línies principals. És possible que una visita a partir de migdia o a la tarda permeti interpretar alguna cosa més, si es porta una llum prou potent per projectar-la de manera rasant a la paret.

Grafits a la paret de l’església de Moià

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La primera església de Moià va ser consagrada l’any 939, però entre els segles XVII i XVIII la vila va créixer i això va dur la ciutat a plantejar-se aixecar un temple nou. Diverses fonts coincideixen a afirmar que els primers treballs es van iniciar a l’any 1674.

Creu a la paret de l’església de Santa Maria de Moià

El primer arquitecte va ser Pere Torrents, però el cambril va ser construït l’any 1747 per Josep Morató i Soler. El campanar és una obra que es va construir entre 1684 i 1726.

Però al costat d’aquests noms reconeguts hi ha també una sèrie de persones anònimes que varen deixar l’empremta del seu pas a les parets exteriors del temple, concretament a la seva banda sud-est.

Es tracta de petits grafits, almenys una desena, que es troben en algunes de les pedres dels nivells inferiors. Són dibuixos de caire religiós, entre els quals destaquen les creus (hi ha qui també hi ha vist motius vegetals, triangles, crismons, semicercles, lletres etc., però nosaltres no tenim tanta imaginació).

Alguna d’aquestes creus, com la que veiem a l’esquerra, contenen una inscripció que ens informa del seu contingut: “Inri” (com a abreviatura de Iesvs Nazarenvs Rex Ivdaeorvm, o sigui, Jesús de Natzaret, rei dels jueus). No hi ha massa dubte que es tracta d’una creu votiva, segurament feta per algun fidel que es va acostar al temple.

En altres casos, les creus tenen la particularitat que ens recorden figures antropomorfes amb els braços oberts:

Creus gravades a l’església de Moià

De fet, si les trobessin en un altre lloc i sense la inscripció “Inri“, podríem pensar que es tracta d’imatges que representen persones. De fet, a l’aqüeducte de Passarell trobem una pedra amb un gravat que ens indica que es va edificar l’any 1750 (més o menys en el moment que s’estava treballant en l’església) i que presenta una creu amb una peana i els dos braços i la part superior acabats en formes bifurcades, que semblen suggerir mans o dits.

Inscripció a l’aqüeducte de Passarell

Gravats del turó de Senyes

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

A Pardines (Ripollès), sobre les runes de la casa de la Boixetera, hi ha un ampli coll que es diu coll de Senyes, i que acaba en un turó de 1.554 m d’altura al sud-oest. El turó ha estat en bona part convertit en prats de pastura i s’hi han extret algunes pedres en forma de lloses.

Gairebé dalt de tot, en les pedres que encara queden al lloc, es troben diferents gravats tots ells molt prims. Hi hem vist figures geomètriques i pràcticament indesxifrables, una dona, una marella o tauler de jocs, etc.

Tot i que resulta molt difícil, per no dir impossible, de trobar una cronologia, hi ha dues dates gravades que ens podrien donar una pista. Una d’elles és la de 1769 i l’altre semblaria ser de 1816, de manera que aquests gravats es poden considerar contemporanis

 

 

Casalot Vell del Soca

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Es troba al sud del Solà de Sant Esteve, a Moià, i sembla que correspon a un edifici medieval. Consta d’una construcció quadrada de 7 m de costat, de la qual es conserven dues parets i mitja senceres (la nord i l’est).

El Casalot Vell del Soca, a Moià

Presenta una porta d’arc rebaixat al nord-oest (fa 1,60 m d’amplada i no es pot precisar l’altura perquè ha estat tapat posteriorment). Per dins la llinda és de fusta.

Porta d’accés a l’edifici

L’edifici presentava tres pisos fets amb pedra treballada i distribuïda en filades de gruixos diferents. En el segon pis hi ha tres finestres grans (dues de completes), de llinda plana i cinc petites espitlleres. Estan relligades amb morter de calç i amb fang.
Presenta un mur intern de divisió de 60 cm de gruix. El mur exterior fa 70 cm de gruix. El pis inferior té dues petites espitlleres a la banda de llevant.

Podria tractar-se del mas Babota, que encara apareix en un capbreu de 1500, quan encara es diu “que hi és lo casal”. De tota manera, no s’ha pogut comprovar.

Estàtua de Sant Miquel de Setcases

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Sembla que l’actual església de Sant Miquel de Setcases (Ripollès) es va construir al segle XVIII sobre les restes d’una església anterior del segle XII. Tot i això té un aire gòtic que li dona un aspecte de passat de moda ja en el moment de la seva construcció.

Segons la Wikipedia, de l’antiga decoració barroca només en resta la imatge de Sant Miquel, que es troba a la façana principal, just a sobre de la porta. Fa uns 70 cm d’altura i té la peculiaritat que és feta de terra cuita, segurament de fabricació popular.

Imatge de Sant Miquel a l’església parroquial de Setcases

Avui dia, que no es pot ni entrar al petit pati que hi ha davant de l’església per mirar l’estàtua amb comoditat, presenta un aspecte força curiós. Vaja, que si no llegeixo la Wikipedia no sé interpretar de què es tractava.

La imatge del sant ha estat pintada, però la seva cara segueix sent de color natural o gris. A més és una figura rabassuda, amb braços i cames curts i gruixuts.

Com sempre en aquesta mena de representacions, el sant està dempeus sobre un monstre que representa el dimoni, de color vermell. El vestit i l’armadura del sant són fets de colors blaus i grocs. Antigament sant Miquel duia una espasa en una mà i una llança en l’altra, que clavava al dimoni, però avui aquestes armes han desaparegut.

La mania de tancar els llocs religiosos a la visita dels forasters no m’ha permès saber si és veritat que al presbiteri de l’església es troba un retaule de Sant Miquel del segle XVIII, però si ho diu la Wikipedia deu ser veritat.

Es veu que el color de la cara del sant deriva del fet que l’any 1936 la imatge es va treure del lloc i quan hi va tornar (1940) ja no tenia cap. La vivor dels colors de la resta de la imatge s’explica perquè ha estat repintada diverses vegades per un artesà d’Olot.