Francesc Roma i Casanovas
Balma de poca profunditat, tot i que de lluny sembla molt profunda, situada sota el pla de Bruga (41º 46’ 802 – 002º 11’ 473 – 886).
Actualment encara s’utilitza com a corral i presenta evidències d’haver-s’hi fet foc. A la part de sota hi ha una perforació que permet abeurar el bestiar.
No sabem si correspon a la balma de Bruga on al 1720 vivia Joseph Montanyá, segons una llibreta de comunions de Sant Andreu de Castellcir.[1]
[1] ABEV, Castellcir, E/1.
Balma situada en el límit municipal entre Sant Martí de Centelles i Castellcir, sota el pla de la Bruga. Sovint se l’anomena balma d’en Rom i es diu que aquesta persona, que hi vivia o s’hi refugiava, hauria estat un bandoler. El cert és que antigament sembla que era l’anomenada espluga Balarona, la primera referència de la qual és de l’any 1175. Més tard, la documentació ens duu a parlar d’una llibreta de confessions de 1692 on es diu “(…) en la roca foradada del castell de Castellsir alias dita Balma den Roma, se troban escrits Valentí Roma, y sa muller y familia (…)” que combreguen a Sant Martí.[1] Aquest document no està datat; el cert és que en la llista de confessions i comunions de Sant Martí de 1692 apareix la inscripció “De la Rocha foradada del castel de Castellcir”, on es diu que viuen Valentí Roma, Magdalena, la seva muller, Elisabet Roma donzella, Joseph Roma i Pera Roma.[2]
Amb aquesta documentació n’hi ha prou per mantenir que no es tracta d’una balma d’ocupació esporàdica, sinó que hi havia un autèntic mas, que avui dia encara s’intueix sobre el lloc.
Penjat al capdamunt del cingle, la balma presenta un espai tancat de 8 metres de llarg per 5,60 m de profunditat, amb una porta al costat de ponent que fa 90 cm d’ample per 1,65 m d’altura. A la banda sud, de cara a migdia, hi ha una obertura d’1,90 m per 80 cm d’altura, que fa les funcions de finestra. A la banda sud-est hi ha una mena de xemeneia-llar de foc.
Just al davant d’aquest espai tancat hi ha un espai pla que fa 16 m de llarg per 10 d’ample. Tot i que actualment està ocupat esporàdicament per alguns animals, encara s’apercep un mur obrat que el tancava; a més a més, bona part d’aquest espai ha estat guanyat construint una estructura de pedra seca ben escairada al pendent de la muntanya. Ajuntant ambdós espais, la part construïda podia arribar als 24 m de llarg i als 10 de profunditat.
D’altra banda, especialment per sobre de la part actualment construïda, s’observen dues línies de forats per encastar bigues, que segurament tancaven la construcció. Això dibuixa un mas de dos pisos d’alçada, construït aprofitant una balma àmplia encarada al sud.
Malauradament la referència de 1692 és l’única que tenim documentada que faci referència a una ocupació constant de l’indret. En aquest cas, les restes arqueològiques semblen denotar una ocupació més prolongada que no la documentació.
Es tracta d’una magnifica masia de dos pisos situada sobre un cingle que domina el tram superior del torrent de Mas Blanc o de les Hortes (41º 44’ 518 – 002º 12’ 814 – 722).
La casa està orientada al sud-est, enmig d’una àmplia zona solella. Un petit pont de pedra seca, amb volta de mig punt molt poc treballada, permet accedir a una font. L’aigua raja d’enmig d’unes pedres i es recull en un gran cocó abans de marxar cap al torrent. Al costat mateix hi ha una gran bassa que s’omplia amb l’aigua de la font.
La masia està a escassos metres del cingle, de l’extrem del qual està separada per un seguit de corts i corrals. Tot plegat fa l’efecte d’un espai tancat a l’exterior, tot i que la porta del barri no es conserva. Val la pena ressaltar la cuina menjador de la masia, situada a la planta baixa i força equipada. Conserva encara el forn i els fogons. També unes rajoles blanques a la paret. Tot plegat sembla indicar un abandonament força recent.
Estava coberta per una teulada a dues aigües perpendicular a l’eix de la façana principal.
Petita estructura situada sobre el serrat de les Roquetes, lleugerament al nord del collet Vermell (41º 44’ 192 – 002º 12’ 639 – 757).
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, la primera referència documental correspon a 1808, tot i que aquesta petita construcció podria ser anterior. En la darrera edició del mapa dels Cingles de Bertí, se l’anomena Casanova del Murri.
Avui dia pràcticament no se’n conserva res. A simple vist només es distingeix un espai quadrangular de 5 metres de costat, amb alguns murs que delaten altres espais adossats. Els murs principals, fets amb pedra local i fang, fan 60 cm d’ample i el conjunt construït podria arribar als 10 metres de llarg. No s’evidencia cap obertura ni es pot dir res sobre el sistema de coberta.
Es troba entre el Soler del Coll i Bellavista Nova, una mica més a ponent i per sobre del sot de la Vall (41º 44’ 155 – 002º 12’ 865 – 709).
Segurament s’ha abandonat força recentment, perquè es conserva en força bon estat. Del conjunt en destaquem el forn blanc, que no es troba a la mateixa estança que la xemeneia, i el bugader de cendra, just al costat del forn, encastat a la paret i actualment trencat.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, podria ser un mas anterior al segle XIV.
Es tracta d’una casa situada a ponent del nucli del Figaró, al nord del cementiri i per sobre d’ambdós (41º 43’ 199 – 002º 16’ 063 – 427). S’hi pot accedir per un camí que hi puja des de la pista que va de la Llorença al Bac.
Actualment es conserva una estructura de 4,60 metres de llarg per 4,30 metres d’ample (mides interiors), amb una porta oberta a llevant de 2 metres per 60 centímetres, rematada amb un arc escarser fet a plec de llibre. Està construïda amb pedra rogenca del mateix lloc relligada amb fang i argamassa; té uns murs de 0,50 m d’amplada. A la mateixa banda de llevant hi ha una finestra d’un metre d’alçada per 50 centímetres d’ample que conserva encara una frontissa metàl·lica.
A la banda sud-est es conserva, tot i que rebentat, un forn per coure pa, fet que indica que es tractava d’una casa habitada de manera regular i no d’una simple barraca dedicada als treballs agraris.
L’edifici tenia dos pisos, el superior segurament molt baix, com ho indiquen un parell de finestres que estan poc per sobre de la línia on arrencaven les bigues que aguantaven el pis, i sembla que es cobria amb una coberta a dues aigües perpendicular a l’eix de la façana.
Actualment està en un estat ruïnós i pràcticament tapada per la vegetació. Només el fet d’estar en un camí de recent obertura i les visites esporàdiques d’algunes persones permeten accedir al seu interior. Es troba situada en una mena de coll entre un cingle i un petit turó (però podria ser que hagués estat una antiga pedrera), de manera que sembla ficada en un clot a redós d’un turó terrassat.
A la banda nord-est, a l’interior i prop de la porta, sembla que hi havia hagut uns fogons recolzats en un peu de pedra, que encara es conserva, i unes ferros. En el mateix lloc, però per la banda exterior, hi ha un recipient excavat al terra, actualment reblat de sediments, que podria correspondre a una cisterna o a un cup (també podria ser un pou negre, però sembla menys probable).
Des de fora, a l’extrem sud-oest semblaria que hi hagués hagut una antiga porta actualment tapiada que donava a un corral o a una altra habitació (no es pot precisar més).
El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona recull aquesta masia, però la fotografia que hi apareix correspon a una estructura no identificada (possiblement un pedreguer) situada una mica més avall (41º 43’ 223 – 002º 16’ 142 – 397). La descripció que es presenta coincideix força amb el lloc que hem descrit, però en alguns punts hi ha importants divergències (per exemple quan diu que els murs fan un metre d’alçada o que no es pot entrar en algunes estances a causa de la runa). Es diu que aquest mas encara estava ocupat a mitjan segle XX i encara avui dia s’hi troben elements que permeten suggerir una ocupació esporàdica posterior. De tota manera, la gent sembla haver-ne perdut la memòria; fins i tot una dona amb qui vàrem parlar –nascuda a can Plans- no tenia clara la seva existència ni recordava el seu nom. Aquesta masia no apareixia en el mapa de Salvador Brugués (1924), però sí que ho feia en el del Montseny de l’editorial Alpina (1947) i dels Cingles de Bertí de la mateixa editorial (1959). Els mapes actuals de l’editorial Alpina situen el topònim erròniament al nord del repetidor de la Llorença. L’ortomapa de l’ICC situa correctament la masia i l’anomena can Feliu de les Barraques, segurament seguint els criteris del mapa de patrimoni de la Diputació.
Actualment desaparegut, va ser descobert al voltant de 1927 en el desmunt de la carretera de Ribes, entre els quilòmetres 51 i 52. Estava situat en una marjada de la carretera entre els pobles d’Aiguafreda i Centelles, però en el terme municipal de Seva. Estava excavat al terrer i era construït de tobots i fang endurit pel
foc . S’hi podien comptar nou espiralls de 20 cm ., separades per massissos de 12 cm ., que eren el lloc de comunicació del foc de la fogaina amb la cambra de cocció . L’amplada total del forn era de 2,30 m i segurament tenia planta quadrada. El gruix en la part més prima de l’arc de la fogaina era de 25 cm i tenia a sobre un gruix de terra de 1,90 m.
Vegeu l’article original en què Josep Colomines en donava compte a l’anuari de l’IEC (hi ha una fotografia). Aquest forn es considera que actualment està desaparegut després de les reformes fetes a la carretera C-17.
Masia totalment enderrocada, situada al la riba nord del torrent del Bosc Negre, en el punt 41º 43’ 673 – 002º 14’ 885 – 534, a tocar del PR C-33 que hi passa pel costat.
Presenta una estructura aproximada de 10,5 m d’ample per 10 m de fons, amb una porta al costat sud i un possible forn a la zona sud-est. S’evidencia la presència de com a mínim dos pisos, en un edifici construït amb pedra local (calcària i sorrenca) relligada amb fang.
No hi ha cap manera d’assegurar que aquest mas fos el que apareix amb el mateix nom al fogatge de 1497.
Segurament és la Casa Andrés Roca de què parla un document de 1859.[1]
[1] ABEV, Montmany, Sant Pau, N/1 (1679-1927).
La Miquelona o casa Miquela, segurament casa Micaló al 1859,[1] es troba al nord-oest del Prat i al sud-est de ca l’Andreu, sobre el torrent del Bosc Negre, en un lloc avui totalment embocat (41º 43’ 556 – 002º 14’ 961 – 496).
Presenta una estructura d’uns 8 metres de llarg per 6 metres d’ample, amb un afegitó a la banda sud-est de 6 m x 5 m. Era una casa de dos pisos, com demostren els ancoratges de les bigues i quatre esgraons que es troben al costat de la porta. Aqusta porta es trobava a la façana sud i tot i tenir una llinda, aquesta no presenta cap inscripció que en permeti una datació. Les parets són fetes de pedra local, unida amb fang i arrebossat amb argamassa.
Segons el mapa de la Diputació, la planta baixa estava dividida en tres cossos, bona part dels quals estaven dedicats al bestiar. Hi havia també la cuina i menjador i al primer pis s’hi trobava la sala i les diverses habitacions. S’hauria abandonat a finals del segle XIX principis del XX.
A la banda nord de la casa s’ha trobat una pica de 77 cm de llarg per 58 cm d’ample i un gruix aproximat de 22 cm. Presenta un forat de desaigüe que segurament travessava la paret i donava directament fora de la casa.
[1] ABEV, Montmany, Sant Pau, N/1 (1679-1927).
L’estat actual de aquestes ruïnes ens obliga a repetir la informació que en dóna el mapa de patrimoni de la Diputació.
Casa aïllada envoltada de conreus i espais ramaders que forma un conjunt d’edificacions de planta rectangular orientada d’est a oest. L’edifici principal, en molt mal estat de conservació, presenta una planta quadrada organitzada en planta baixa i primer pis, i amb un possible segon pis, tot i que dubtós. La tècnica constructiva presenta murs de paredat comú lligats amb argamassa i arrebossats, que en algun punt es conserven fins l’alçada original, tot i que el seu estat no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual estava dedicat a l’estabulament del bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes i té paral·lels a tota la zona. La cuina servia també de menjador i al primer pis s’hi trobava la sala i les diverses habitacions. No es conserva pràcticament cap resta de la coberta que segurament hauria estat formada per una teulada de teula aràbiga a doble vessant de la que actualment només en resta alguna biga i algun fragment de teula. Els annexos ramaders conserven la seva disposició original, i es poden distingir els que haurien servit d’estable i de corral. Les obertures conservades són molt escasses, i aquestes han estat totalment espoliades. A prop i a l’altra banda del camí hi ha un petit pou, també construït amb pedra lligada amb argila, de secció circular (?) i força ben conservat. Tot i que el torrent del Sot del Bac es troba força a prop, la presència d’aquest pou indica la necessitat de tenir aigua pels diversos usos domèstics per part dels habitants del mas.
El pou de què parla el mapa es refereix a una estructura de planta quadrada d’1,10 m de costat, coberta amb una gran llosa plana provista d’un forat per agafar-hi la corriola. La boca del pou, que segurament caldria anomenar millor una cisterna, fa 1,60 m d’alçada. En el moment de fer la visita (març de 2012) hi havia 60 cm fins arribar al nivell de l’aigua i encara uns altres 60 cm més d’aigua. En total, una profunditat d’1,20 m, fet que ens fa pensar més en una cisterna o aljub que no en un autèntic pou.
L’aigua que s’extreia de la cisterna podria anar a parar a una bassa que hi ha just a l’altre costat de la pista, entre la masia i el pou. És possible que servís per recollir aigua de boca. A la dreta de la pista que va de la Cospinera al Prat s’ha documentat una altra bassa i un rec (41º 43’ 390 – 002º 15’ 359 – 580).
Aquest mas apareix esmentat als fogatges de 1497, de 1515 i de 1553. També apareix a la llista de masos de la parròquia de Montmany feta l’any 1859[1] i en el mapa de Slvador Brugués de 1924, on també apareix la bassa que hi ha entre la Cospinera i el Prat.
[1] ABEV, Montmany, Sant Pau, N/1 (1679-1927), sp.
Patrimoni Existencial 