Francesc Roma i Casanovas
Al nord de la Caseta del Clot, en el sòl de pedra sorrenca i aprofitant un petit desnivell a tocar de la casa, es va excavar una petita premsa de vi de forma circular i una trentena de centímetres de diàmetre. El most s’escolava per un petit trau i, aprofitant el desnivell, era recollit una mica més avall. En el mateix aflorament rocós ha aparegut un inici de forat de mida semblant que podria correspondre a un intent inicial de construcció d’una altra premsa.
Al costat d’un camí avui dia desaparegut, però encara utilitzat als anys setanta del segle XX, han aparegut els gravats que es poden veure en la fotografia inferior. Segons les especialistes consultades, es podria tractar d’un gravat iber fins ara desconegut.
A la zona on ha aparegut el gravat, hi ha també altres gravats d’èpoques posteriors, segurament marques de pastors o d’altres persones no identificades. Entre elles hi ha una sèrie de línies rectes que s’entrecreuen i una creu de factura molt clara.
Esperem poder-ne tenir més informació ben aviat.
Segons Garcia-Pey (1998; 182), l’Estulviada (estalviada) seria “(…) aquell espai guardat per si de cas, perquè no se sabia mai si caldria utilitzar-lo en un moment donat per conrear-hi. (…) S’estalviaven de conrear la terra i mentrestant servia de pastorim.” Però el diccionari Alcover-Moll defineix una estalviada com un prat clos per evitar que hi pasturi més bestiar del que es vol o l’herba que s’ha estalviat en pasturar el bestiar. Sembla que és en aquest sentit que apareix en un arrendament de la masia de Fondrats de l’any 1736, quan es diu que “(…) se aia de astalviar las hervas del Prat fins á nadal, y figuera al puga romprer si li apar”. El mateix document també diu que les glans s’han d’estalviar per als tocinos.[1]
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
Un dels llocs socioambientalment més interessants de la parròquia de la Móra (Tagamanent) es troba situat en el seu extrem nord-occidental. Entre la masia de Picamena i el Clot, en la vessant solella, el que avui dia són alzinars amb alguna taca de castanyers, antigament tenia una altra fesomia i una altra utilització. També el seu nom era diferent. Es coneixia com el Solei del Vinyet del Clot, on el rector tenia tres peces de terra, en una de les quals –abans de mitjan segle XVII- solia haver-hi vinya plantada i que va convertir en castanyerars.[1] La utilització d’aquest espai com a vinya va arribar a donar nom al torrent: era el torrent del Vinyet. Com a mínim així apareix en un document de 1673 en què Bartomeu Codina cedeix a Josep Codina unes peces de terra i li dóna permís per “(…) ut domun edificity in ea (…)”, és a dir, per construir-hi una casa. La documentació de l’època assenyala que aquestes terres estaven sota el domini del comte de Centelles i que el torrent també es deia del Llançar (“torrente dicto del Llansar ho del Vinyet”; “a circio cum torrente del llansar”).[2]
El dador es reserva la facultat de poder passar amb el bestiar la feixa Budellera. (o badallera). També es reserva “(…) facultat enpriu, o, llibertat de poder pasturar ab lo meu bestiar en tot lo que sera erm y no sera sembrat”.[3]
Al 1674 Jaume Clot estableix a Josep Codina del mas Brull de Sant Martí Aiguafreda una vinya al Solei del Vinyet, a rabassa morta. És la vinya de Aspra, en la qual, com en altres de la zona, s’explota la vinya i es planta alhora amb cereals, com deixa veure clarament el fet que en aquest cas es pactés que en Codina tindria franca la palla que en tragués.[4] El mateix any s’estableix una altra vinya a un bracer de Sant Martí del Brull.
[1] La Móra, St. Cebrià, I/2. Vegeu també el censal de l’hereu Parera sobre una “pessa de terra que te dit parera al solei del vinyet que es demunt los castanyers de la rectoria y del clot”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.
[3] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.
[4] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.
Gràcies a un plet que va tenir lloc a l’Audiència de Catalunya, que hem recollit d’un document datat el 23 de juliol de 1730, hem pogut descobrir algunes coses interessants sobre aquest espai liminar. Aquí les masies del Bellit i de la Figuera havien tingut discrepàncies que pràcticament es podrien dir immemorials, perquè en el procés de 1730 s’arriba a recórrer a documentació medieval. El document explica que en Bellit tenia una gran peça de terra muntuosa i bosquina situada en el lloc dit lo pla de la Calma, part a la parròquia de Tagamanent i part a la de la Castanya, que afrontava amb el Boscàs mitjançant el torrent de la font del Ginebre i part amb l’Adrobau, també amb el Molar i part amb els honors “de la torra de Vallfornes, de Tagamanent, los quals honors te vull y posseex lo dit mas Bellit”.[1]
Aquestes primeres frases del document ens permeten entendre el topònim turó de la Torre que trobem prop de la font del Ginebre (444605 – 4624162 – 1266). Pel que sembla, hi hauria hagut un element que més endavant es diu que era el castell de Vallfornès en un document de 1654. De fet, el document de 1730 refereix una rodalia on es parla de “la torra, o castell de Vallfornes”.[2] Caldria verificar si les restes de murs que es veuen al nord-oest del cim corresponen a algun tipus de castell o no.
En aquest document es fa referència a una altra documentació de l’any 1229 en què Pere de Pasarell, la seva dona Guillema i la seva mare Maria venen a Bernat Martí de Pasarell i a la seva dona Guillema i els seus infants una peça de terra que tenen a Tagamanent en senyoria d’Agnès de Manlleu “(…) en lo lloch nomenat á pedra de Archa” que afonta amb el camp de les Avellanedes i es troba a ponent amb el Puig de l’Arca. També es parla d’un altre acte de 1298 que esmenta el lloc anomenat “á sapera de zelarcha” i poc després parla de la “pedra del Archa”. Es fa referència també a un altre document del 7 de maig de 1541 en què es parla d’una sentència arbitral que feren els pagesos elegits per les dues parts (Bellit i Figuera), “(…) los quals posaren unes termas a la volta de sol ponent del camí que va de Tagamanent á St Segimon a la serra de las falgueres y despres van atarmanant (…)”. En aquesta sentència es parla de “(…) la volta de sol ixent fins a la pedra del Archa (…)”.[3]
Un altre document de 1654, referit també en el mateix, parla del castell de Vallfornès, que té una peça de terra al lloc dit la Calma que afronta per sol eixent amb
“(…) á sitia de llop afrontant ab terres del mas molar part, y despres tira dret a la espelunca anant serra avall dret al Joch de la Xoca afrontant sempre ab terras de Vall fornes, á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda y de aquí baixa ala aigua baixa aigua (sic) avall fins a las rocas grosas anomenadas las rocas de quen sempre afrontant ab terrras de Vallfornes. A ponent des de dites rocas dret al turó dels Umbrils, y de aquí dret al pla de la llacuna afrontant sempre ab terres de Vallfornes tirant sempre per lo mig dels abouradors (…), y a tramuntana tirant dret al turó de la llobatera (…) y de aquí sen munta per lo aigua vessant de las pedres blancas (…) y de dites pedres blancas voltant per amunt sempre per laigua vasant tirant dret al turó del Puliol (…) y desde dit turó del Puliol tira dret a la sitia de llop afrontant ab terres del mas molar conforme las fites se posaran en dites afrontacions (…)”.[4]
És interessant esmentar que aquest document del segle XVIII digui que la Pedra de l’Arca i el camp de les Avellanedes estava a la parròquia de la Castanya i prou distant de la parròquia de Tagamanent, fet que ens indica que el canvi de límit parroquial ja estava ben acceptat en aquell moment. També cal dir que de tots els documents que han aparegut en aquesta documentació, encara avui dia el mapa de l’editorial Alpina recull les Pelunques (segurament la spelunca del text), el turó del Poliol, el pla de la Llacuna, el pla dels Embrils i la carena dels Llops.
Per altra banda, no deixa de sobtar el fet que el topònim pedra de l’Arca sigui avui dia totalment desconegut quan encara existia al 1856, quan se’l referia com la Pedra Selarca (Oliver, 2003; 18), que actuava com a límit nord-oriental de la parròquia de Tagamanent, des d’on es deia que anava fins al puig Drau. Per tot el que s’ha explicat fins ara, queda clar que l’estela de la barraca d’en Ramon havia de ser la Pedra de l’Arca i havia estat tradicionalment utilitzada com a límit parroquial i, posteriorment, municipal.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[2] Document de 4 de maig de 1654 (copiat en l’anterior): establiment fet per Galceran de Pinós de Pere Joan Bellit de Tagamanent d’una peça de terra de la heretat o “castell de Vallfornes” (50 quarteres de forment), al lloc de la Calma. ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[3] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[4] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
L’any 1831, el propietari d’una de les grans cases del Brull, demanava no pagar els censos del mas Cargol, perquè aquest, que havia funcionat com una masoveria, estava derruït per l’aigua i diversos accidents.
Per esbrinar si tenia raó o no, es va demanar la participació del que avui dia diríem un perit, Pedro Vidal. En la seva carta-informe de 1832, aquest va assegurar que el mas Cargol era un terreny petit col·locat a sota d’un ribazo i una gran penya que forma el límit del mas del Brull. A sota hi havia una llengua de terreny que arribava fins a la riera d’Avencó i que era del mas Boix.
Segons aquest home, es tractava d’un terreny inculte (un pedregar amb matolls de boix), sense herbes (de pastura, s’entén), els arbres que hi havia eren tan petits que cap d’ells no necessitava les dues mans per agafar-ne el tronc i només hi creixia espígol. A més a més, el terreny havia estat deteriorat per les pluges, perquè era molt pendent, i l’aigua s’havia endut la poca terra que hi havia. A més, estava exposat als despreniments dels cims.
Segons l’amo del terreny, temps enrere hi havia intentat fer una rompuda i, de les set collites que normalment es podien fer en una rompuda, a la tercera ja no li va donar fruit. També deia que antigament aquest terreny era plantat de vinya i sembrats, i que hi havia una casa, però que en aquell moment no en quedava cap mostra i la casa no se sabia on havia estat. Insinuava que segurament havia quedat soterrada per les pedres que es desprenien dels cimals. Aquest terreny no servia per a res al seu propietari, que només el podia fer servir per passar amb el bestiar (tot i que podia fer-ho per altres llocs).
Pedro Vidal va estar a punt de qualificar de maleïda aquella terra, perquè, fora del mas Cargol encara hi havia vinyes , tot i que afirmava que no ho podia creure per diferents raons (suposem que era un home amb un esperit positivista i crític).
Si el document d’on s’ha extret aquesta informació està datat i signat, no passa el mateix amb un paper, que reproduïm a la fotografia, en el qual s’indica la zona i la possible ubicació del mas Cargol. Com es veu, es trobava just en el límit entre les parròquies del Brull i d’Aiguafreda (creiem que la creu del Brull que apareix a la part superior correspon al que avui dia anomenem creu de Parròquia).
En el curs de la riera del Pujol (o de Picamena), entre Sant Martí del Brull i Serradusà hi ha les restes de dos molins.
La visita al lloc m’ha portat a conèixer aquestes estructures que, si bé una d’elles ja la coneixia, mai no havia observat detingudament.
En el molí de baix es conserva la bassa i alguns edificis annexos al molí. També es pot resseguir el canal fins a la presa. L’aigua que sortia del molí era recollida per una altra presa i duta una mica més avall on hi havia un altre molí de petites dimensions.
El molí de dalt, mal situat en el mapa de l’Alpina, queda una mica més amunt del torrent, i a l’altre costat del curs hídric. També se’n conserva la bassa i un salt molt espectacular. A diferència de l’anterior, en aquest cas no hi ha cap edifici annex que pugui indicar un habitatge permanent. L’aigua que era utilitzada per aquest molí, recollida al mateix torrent una mica més amunt, era retornada al torrent o la recollia el molí de baix en la presa que ja hem indicat.
Al voltant d’aquests molins hi ha diferents camps i hortes que s’enfilen cap a la zona més solella.
Patrimoni Existencial 