Forn de cal Toro

Forn de cal Toro
Forn de cal Toro

Es troba a ponent de cal Toro, just a la carena i arran de cingle (41º 44’ 040 – 002º 11’ 862 – 707).
Té una forma arrodonida, però molt irregular, amb la boca oberta a llevant, al cingle. No està gens vidriat, fet que indicaria una utilització esporàdica. El darrer metre és fet amb pedra seca. Al sud del forn hi ha uns talls a la roca del cingle que podrien indicar el lloc d’on es va recollir el material, tot i que segurament es va calcinar les pedres que formen els pedreguers repartits per tota la zona, que denoten un antic ús agrari.

Can Saloma

Cal Toro
Cal Toro

Sobre el torrent de Roquetes, a tocar de la nova línia de molt alta tensió (MAT) (41º 44’ 038 – 002º 11’ 787 – 693). Està ben situat en el mapa de l’editorial Alpina dels Cingles de Bertí i a tocar de la pista. El mapa, però, l’anomena cal Toro. l’exalcalde de Sant Martí ens diu que no queda clar quin era el nom original, però que oficialment es va adoptar el nom de can Saloma.

Aquestes restes, força ben conservades, semblen correspondre a una masia de dos pisos, construïda amb pedra local i fang. Té una planta quadrada de 8,30 m per 8,40, dividida en quatre grans espais, tot i que el nord-oest sembla que mai es va arribar a construir. A la banda sud hi ha restes d’una construcció annexa a la casa.

Se suposa que la porta d’entrada es trobava a la façana sud, però no n’hi ha cap evidència. Els murs fan seixanta centímetres de gruix i les cantonades són ben escairades però poc treballades. La que es conserva millor és la de l’angle sud-est. A aquesta banda hi havia el forn, destruït per la construcció de la pista.

Com es dirà en un altre moment, aquesta masia podria formar part de la misteriosa Ciutat de Cartagena.

 

Can Capó

Can Capó
Can Capó

Es tracta d’una magnifica masia  de dos pisos situada sobre un cingle que domina el tram superior del torrent de Mas Blanc o de les Hortes (41º 44’ 518 – 002º 12’ 814 – 722).

La casa està orientada al sud-est, enmig d’una àmplia zona solella. Un petit pont de pedra seca, amb volta de mig punt molt poc treballada, permet accedir a una font. L’aigua raja d’enmig d’unes pedres i es recull en un gran cocó abans de marxar cap al torrent. Al costat mateix hi ha una gran bassa que s’omplia amb l’aigua de la font.

La masia està a escassos metres del cingle, de l’extrem del qual està separada per un seguit de corts i corrals. Tot plegat fa l’efecte d’un espai tancat a l’exterior, tot i que la porta del barri no es conserva. Val la pena ressaltar la cuina menjador de la masia, situada a la planta baixa i força equipada. Conserva encara el forn i els fogons. També unes rajoles blanques a la paret. Tot plegat sembla indicar un abandonament força recent.

Estava coberta per una teulada a dues aigües perpendicular a l’eix de la façana principal.

 

Pont de can Capó
Pont de can Capó

La Ciutat de Cartagena

Aquest és el gran misteri del curs superior del riu Rossinyol. En una llista de les cases ocupades de Sant Martí, de 1808, apareixen diverses cases noves, algunes de nom ben curiós (com la Casa Nova de Monti Video). També apareix una masia dita Roca del Salt i una barraca del Cartagena.

La veu popular parla d’un lloc dit Ciutat de Cartagena, que el mapa de l’editorial Alpina, en la seva darrera edició, situa entre el torrent de l’Aliguer i el del Mas Blanc, d’una manera molt imprecisa. De tota manera, l’edició de 1959 anomena sot de l’Horta el que avui dia porta el nom del Mas Blanc. A mig sot, per sobre del torrent i a llevant d’aquest, indica el topònim Roca de Sau i poc més al nord tres edificis en runes. En una edició dels anys vuitanta, al costat d’aquests edificis en runes apareix el topònim “La Ciutat”.

Creiem que el que la tradició oral anomena Ciutat de Cartagena es trobaria en aquest lloc i que hauria tingut el seu origen en aquella barraca que es documenta per primer cop al 1808.

De tota manera, seguint la pista que remunta el torrent, un cop es passa la Bomba (és un edifici amb un motor que recollia l’aigua del torrent en un petit embassament), l’antic camí de carro, que aquí es conserva força bé, fa un revolt i ateny un pla on hi ha les restes d’una casa (41º 44’ 375 – 002º 12’ 472 – 647), en principi solitària. Al principi crèiem que es tractava d’una de les construccions de la Ciutat de Cartagena, però situat sobre el mapa es troba una mica massa al nord.

Aquest casa, de la qual no podem precisar el nom, està en molt mal estat de conservació i amb prou feines s’endevinen els murs que la delimiten. Es tracta d’una estructura de 13 m de llarg per 5,50 m d’ample, que no presenta evidències de cap obertura ni coberta, situada just al costat del camí de carro, fet amb pedra i fang. La tipologia correspon a la mateixa de la Casanova de la Vall, descrita aquí.

Casanova de la Vall o del Murri

Petita estructura situada sobre el serrat de les Roquetes, lleugerament al nord del collet Vermell (41º 44’ 192 – 002º 12’ 639 – 757).

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, la primera referència documental correspon a 1808, tot i que aquesta petita construcció podria ser anterior. En la darrera edició del mapa dels Cingles de Bertí, se l’anomena Casanova del Murri.

Avui dia pràcticament no se’n conserva res. A simple vist només es distingeix un espai quadrangular de 5 metres de costat, amb alguns murs que delaten altres espais adossats. Els murs principals, fets amb pedra local i fang, fan 60 cm d’ample i el conjunt construït podria arribar als 10 metres de llarg. No s’evidencia cap obertura ni es pot dir res sobre el sistema de coberta.

La Vall

La Vall
La Vall

Es troba entre el Soler del Coll i Bellavista Nova, una mica més a ponent i per sobre del sot de la Vall (41º 44’ 155 – 002º 12’ 865 – 709).

Segurament s’ha abandonat força recentment, perquè es conserva en força bon estat. Del conjunt en destaquem el forn blanc, que no es troba a la mateixa estança que la xemeneia, i el bugader de cendra, just al costat del forn, encastat a la paret i actualment trencat.

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, podria ser un mas anterior al segle XIV.

Font del Pollancre

Font del Pollancre
Font del Pollancre

Es troba entre Bellavista Nova i el pla de Barnils, per sobre de la pista (41º 43’ 727 – 002º 13’ 691 – 865). L’aigua neix en una esquerda de la roca i és recollida en una petita cisterna. Just a sota hi ha una bassa de construcció recent que en recull l’aigua.

Antigament, aquesta aigua baixava cap al torrent de les Roquetes, on era recollida per un rec que la duia per la banda nord del torrent fins a una bassa (41º 43’ 808 – 002º 13’ 492 – 791). En realitat és una presa d’un parell de metres d’alçada i un de gruix, formada per un doble mur. La resta de la bassa és feta també de pedra seca i fa uns 10 o 12 metres de diàmetre. Aquesta zona figura en els mapes antics com els Horts de Bellavista, horts que evidentment eren regats amb l’aigua d’aquesta bassa i que avui dia han desaparegut convertits en conreus de secà.

Teuleria de l'Aliguer

Teuleria de l'Aliguer
Interior de la teuleria de l'Aliguer

Es troba a tocar de la C-1413B, en el quilòmetre 8,2 aproximadament, i la boca que dóna accés a l’olla s’obre justament en el marge de la mateixa carretera (41º 44’ 507 – 002º 11’ 385 – 705). És una de les teuleries més ben conservades de la zona, i de les poques que permeten accedir còmodament a l’interior de l’olla.

El forn pròpiament dit fa 4 metres d’ample per 3,70 metres de llarg i és la part més mal conservada del conjunt. L’olla presenta dues cavitats paral·leles, cobertes amb dues falses voltes de canó lleugerament rebaixades fetes amb maons. Les parets són excavades en el mateix terreny, mentre la coberta està composta per 5 arcs fets amb maons de 30 cm d’ample. Entre arc i arc hi ha una segona volta més elevada que presenta alguns forats que permetien el pas de la calor cap al forn que es troba just a sobre.

Tina d’aglans de Castellar

Tina d'aglans de Castellar
Tina d'aglans de Castellar

Aquesta tina d’aglans es troba una mica per sobre de la casa de Castellar, a tocar d’aquesta. Es tracta d’un edifici adossat a un marge, amb una porta de les mides d’una casa. De la porta n’arrenquen unes escales (8-10 graons) que duen fins al fons de la tina. Aquesta té planta rectangular, aproximadament de 4 m de costat. A la banda nord (al costat de la porta) hi ha una entrada d’aigua que prové d’una bassa que es va construir a la mateixa època. A la paret del fons, just a la part oposada de la porta, hi ha una fornícula triangular que ens diuen que servia per deixar-hi les eines.

L’edifici presenta mostres d’haver estat ocupat per aigua fins a l’alçada de la porta, de manera que les escales quedaven submergides. Ens diuen que els aglans s’havien d’estovar amb aigua, però no podem precisar si era per conservar-los o només per estovar-los. L’estructura faria pensar en una conservació en aigua, perquè no hi ha cap espai per poder mantenir els aglans en sec, de manera que calia estovar-los tots al mateix moment.
A la llinda de la porta de la tina hi ha gravada la data de 1766. Al costat de la casa hi ha un dipòsit amb una inscripció de l’any 1770. Ens diuen que en aquell moment hi va haver una forta expansió de la masia i es varen fer moltes reformes.
En diuen que a la Tria (Hostalets) hi havia hagut una altra tina, que varen colgar quan va deixar de ser útil.

 

Interior de la tina de Castellar
Interior de la tina de Castellar

 

Croquis de la tina d'aglans de Castellar

 

Els feixons del torrent del Tro

Feixons del torrent del Tro
Feixons del torrent del Tro

Al capdamunt del torrent del Tro, en la lleixa que queda entre el primer i el segon cingle, hi ha un espai que corresponia a una antiga feixa. Es tracta d’un espai aplanat, en la construcció del qual es va haver de bastir un mur de més de dos metres d’alçada. A la banda nord es troba el cingle del pla de la Garga.

Actualment hi passa un camí que va de la font del Rouret fins a trobar el camí que puja pel grau del Sunyer. És un camí sense grans pujades ni baixades. Passada la font del Rouret, es travessa el torrent del Tro i es passa just per sota del mur d’aquesta feixa. Enmig de la feixa, en el repeu del cingle, hi ha una petita deu que omple una bassa (imaginem que servia per regar els conreus d’aquest espai). Un mur tancava la feixa per la banda de llevant.

El camí continua pel repeu del cingle i es troba una altra bassa que recull l’aigua que es filtra per una esquerda. Aquest camí té alguns trossos delimitats per murs. Després de travessar el camí que puja cap al grau del Sunyer, el camí, ja molt desdibuixat, continua per la lleixa fins pràcticament a sota les antenes de telefonia. En aquest espai el camí es veu més clar i apareixen restes d’antigues carboneres, fet que indica que aquesta lleixa havia estat utilitzada antigament.

La darrera fotografia que presentem també evidencia aquesta utilització. Quina imatge més diferent de la que en tenim actualment!

 

Bassa als feixons del torrent del Tro
Bassa als feixons del torrent del Tro
La Lleixa
Vista de la Lleixa a principis de segle XX (?). Fotografia de la família Cuyàs, propietat de l'ICC