Francesc Roma i Casanovas
A sota de la casa de Castellsegué, al sud-oest (41º 44′ 029 – 002º 16′ 642 – 571) hi ha una estructura cilíndrica d’1,50 m d’alçada i 2 m de diàmetre, construïda en ferro, i dues tapes de la mateixa dimensió. Just al costat hi ha una pila de sacs amb carbonet al seu interior, fet que ens indica que es tracta d’un antic forn de fer carbonet.
Actualment tothom en diu el Cafè, però el record històric ens porta a anomenar com el Cafè dels Carlins el mas que antigament es deia la Casa de les Lloses (41º 46′ 541 – 002º 19′ 736 – 1191). Avui dia és una de les raconades més bucòliques de la Calma, tot i els episodis històrics que s’hi varen desenvolupar.
De la natura hostalera de la masia ja en donava compte Artur Osona en la seva guia del Montseny, tot i que l’hostal no en sortís massa ben parat: “(…) la casa del Cafè (1.200 m d’alt aprox.), hont no s’hi troba ni vi ni ayguardent y poca aygua” (p. 146).
Actualment, del Bassau, amb prou feines en queden quatre rocs en el punt 41º 47′ 126 – 002º 19′ 773 – 1144. El primer esment de la masia l’hem trobat l’any 1724, però segurament ja existia d’abans. És possible que la casa prengués el nom d’un biot proper, perquè en una consueta de 1666 es diu que la rodalia de la Móra “(…) sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat (…)”. El pla del Bassau era un lloc humit fins no fa massa dècades, fins al punt que aquí (41º 47′ 186 – 002º 19′ 186 – 1159) es va construir una teuleria, de la qual no en queda pràcticament res a part del topònim i algunes restes de teules.
Hem buscat alguna cosa que recordi una teuleria en dues o tres ocasions, però sense èxit. Només les restes de les teules i el mur que es poden veure en les fotografies.
De tota manera, l’existència de la teuleria i de la masia ha estat comprovada per memòria oral. Efectivament, en Ramon del Boscàs l’estiu de 2011 ens va confirmar la situació de la Teuleria i ens va explicar que no era una casa, sinó una explotació temporal. També digué que l’aigua la recollien d’un petit biot que hi ha allà mateix, que per poc que plogui s’omple d’aigua. Per tant, només podien fer les teules després de ploure. Calia coure-les. És possible que aquesta feina la desenvolupessin persones expertes en la seva realització.
En el punt 41º 46′ 551 – 002º 17′ 134 – 780 hi ha un petit turó que segons l’ICC es coneix com a turó de la Taquilla. En canvi, el mapa de l’editorial Alpina situa aquest topònim una mica més a ponent i més avall.
En tot cas, cal tenir en compte el que diu Enric Garcia-Pey de què “En eixamplar el camí de la Figuera, abans d’arribar a la Codina, quan la gent ja havia superat el tràngol més fort de pujada en aquest pas de muntanya, s’aturaven per reposar en aquest punt, que va desaparèixer en fer més ample el pas. Lloc tradicional on es deixava els bitllets del tren la gent quan tornava cap a les cases; camí que feien fins i tot els veïns de la Castanya, que utilitzaven aquesta via per anar a l’estació- D’aquí li ve el nom de la Taquilla, car sempre estava ple de bitllets“. Segons aquesta nota, el topònim no correspondria al turó, sinó a un indret desaparegut.
Sigui com sigui, l’important és que dalt del turó hi ha un petit forat, orientat a Ponent, amb una forma rectangular lleugerament arrodonida al costat oest. Fa 45 cm de llarg per 29 d’ample i uns 10 de profunditat. Com en altres casos, som incapaços de trobar una explicació al seu origen i funcionalitat i encara menys a la seva cronologia. En tot cas, anotem que, com en altres casos, es troba dalt d’un serrat amb molt bones vistes sobre la rodalia.
El turó Pedregós és un cim que es troba al nord-est de l’església de la Móra, en el punt 41º 47′ 611 – 002º 18′ 819 – 928. Forma part de la carena que va des de Ferreres fins al Mas del Clot. Es troba a ponent del turó del Mas, que tot i ser una setantena de metres més alt, està format per materials pissarrosos. En canvi,el turó Pedregós presenta en els darrers metres un estrat de granit rosat, en el qual es va excavar una cassoleta.
Es tracta d’un forat de forma arrodonida d’entre 18 cm i 15 cm de diàmetre i 10 cm de profunditat. No sembla que sigui natural, tot i que les vores sembla que hagin estat naturalitzades pel pas del temps, i no n’hi ha cap més a prop. Es troba just al cim del turó.
Hipotèticament podríem suposar que aquest forat va servir per aguantar algun tipus de fita. Cal tenir present que la divisió entre Tagamanent i el Brull passa just per aquest punt i, com s’ha vist en un altre lloc, aquesta divisòria no sempre va ser clara.
Es troba en el punt 41º 46′ 074 – 002º 19′ 937 – 1249, a tocar de la pista que travessa el pla de la Calma (des d’on és visible), al nord-oest del turó de la Torre.
Fa 5 m x 3 m aproximadament i té una obertura que correspondria al lloc on es trobava la porta. Al costat hi ha una altra estructura una mica més petita, de 2 m x 1,5 m aproximadament. Està construïda amb pedra local força grossa i podria correspondre a un espai utilitzat com a magatzem per a activitats relacionades amb les pràctiques d’artigaire.
S’ha associat aquesta construcció amb les pràctiques ramaderes i el pastoreig, però a nosaltres ens sembla que correspon més a una estructura emprada en el treball agrari. No oblidem que al pla de la Calma es varen conrear patates fins i tot després de la guerra civil. Era una producció adreçada al mercat de la metròpoli barcelonina, i no una agricultura d’autoproducció o de subsistència.
És probable que aquesta cabana estigui relacionada amb el que diu un document de l’any 1673, segons el qual a la zona propera al camí ral, a llevant del terme parroquial (concretament al Bosc dels Ginestells, al pla de la Montanya, a tocar al camí ral de Sant Segimon -que podria correspondre al pla del Ginestar), hi havia el plano dicto de las masaneras, una artiga que no s’havia de poder cremar.
Diguem de passada que en uns capítols matrimonials de 1676 es parla d’una “petiam terre de frigoles y ginestells plantada”, molt a prop del corral de Puigventós, anomenada l’hort dels Planters.
Queda, per tant, documentada la colonització agrària d’aquestes espais durant les darreres dècades del segle XVII. Una cosa diferent seria que aquesta estructura ja hi fos, en aquell moment.
Petita balma situada en un cap de cingle al nord-oest del pla del Bassau. S’hi accedeix des de la pista que baixa cap a la Móra (41º 47′ 237 – 002º 19′ 562 – 1139). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, fa una alçada exterior o profunditat màxima de 2’80 m i a l’interior 1’70 m, amb una amplada aproximadament de 5’10 m.
Està excavada en un aflorament de pedra rogenca i s’orienta al nord-oest, fet que la fa poc confortable de cara a una eventual ocupació. D’altra banda, tampoc no s’hi han observat restes de material arqueològic. Des del nostre punt de vista, el més interessant són les representacions gràfiques gravades sobre pedra de la part superior.
En el mapa de patrimoni es diu que hi ha quatre creus gravades, cubetes amb canalons i diversos orificis, de dimensions variables. La veritat és que, a simple vista, costa de veure les creus; però hi són. Un altre element interessant són les cubetes i els canalons, que ve podrien ser fets expressament i estar en relació amb els que s’han descrit prop del turó de la Torre.
Des del nostre punt de vista, tot i que no tenim cap dada prou sòlida per formular aquesta hipòtesi, es podria pensar que les creus corresponen a una antiga delimitació parroquial o municipal (entre Tagamanent-la Mora i el Brull). Vegeu sobre aquest punt el que ja tenim escrit en un altre lloc.
Ajudaria a mantenir aquesta hipòtesi la presència, al nord de la balma, de l’anomenat serrat del Pal, que podria correspondre perfectament a un element que delimités aquestes unitats administratives. Aquesta zona va ser una disputa constant durant l’edat moderna, i no seria estrany que aquesta hagués deixat petjada en la toponímia del lloc.
De tota manera, la presència de la roca dels Aubats podria invalidar aquesta explicació.
Es tracta d’una gran era, situada just al davant de la casa. Les imatges que reproduïm a sota mostren la importància d’aquesta construcció que malauradament no podem datar.
L’era és feta de peces rectangulars tallades expressament i les de les vores fan un rivet cap amunt per evitar la pèrdua del gra. En les lloses que tanquen l’era per la part sud s’han practicat uns petits forats per permetre el drenatge de l’aigua.
Una peculiaritat d’aquesta era és el fet que es va construir en part sobre el buit, de manera que va caldre bastir un arc de mig punt per suportar la seva part sud-oriental.
A la banda nord, unes escales permetien entrar i sortir de l’era.
En parlar d’aquesta casa, Enric Garcia-Pey diu:
“L’era empedrada i quadrada, ara coberta d’herba, amb la pallissa, situades cap a la banda de llevant de la casa. Feien la garbera de vint-i-cinc garbes, vint de les quals, les posaven a baix dretes, i cinc, a dalt per fer teulada i així no mullar-se. Anaven a buscar-Ies amb els bous i les posaven dretes al mig de l’era amb l’espiga a dalt. Entraven els animals i els anaven fent voltar un quart a cada costat. Quan estava prou aixafat els portaven a la cort, i amb la forca ventaven cap a la dreta, tornant a fer-los sortir, operació que repetien giravoltant un quart a cada costat perquè no es maregessin i els deixaven reposar ja a Ia cort. Feien de cada banda tres o quatre vegades la girada de la palla, fins que veien que ja no hi havia gra. Ho apilotaven i treien la màquina de ventar de maneta on el tiraven a senallades. EI gra anava al graner i la palla a la pallissa, que s’omplia de sec per a I’hivern quan nevava. Feien pallers d’herba i alfals; segons l’època en feien dos de palla i un d’herba, i aquesta, l’aprofitaven per fer-la créixer als marges, i després de dallada la deixaven assecar. La gent de les cases d’aquestes alçades s’ajudaven mútuament amb els animals a l’hora de batre“.
La zona del pla de la Calma, per les seves peculiars característiques geogràfiques, donava grans facilitats per a l’explotació ramadera. D’aquesta manera, en alguns casos, hi ha una important presència de ramats i alguns establiment, com Fondrats, funcionaven com autèntiques màquines d’explotar el bestiar.
Les restes del que fou la masia de Fondrats es troben al nord del Bellit, dalt de la carena (41º 46′ 107 – 002º 18′ 325 – 1014). S’hi pot accedir des del mateix Bellit, però us aconsellem arribar-hi pel camí que pujar per la carena de Fondrats, des de l’Avencó; d’aquesta manera podreu admirar un tros de camí empedrat molt ben conservat dalt de la carena i fer-vos una idea de les dificultats de viure en un mitjà tan difícil com aquest.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’una casa aïllada, envoltada de conreus i espais ramaders que formen un conjunt d’edificacions de planta rectangular esglaonada. L’edifici principal, de planta quadrada, està format per dos pisos amb unes dimensions de 31 per 27 m, i presenta murs de paredat comú amb fang arrebossat, que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. Aquesta descripció es va fer l’any 2001, i avui dia està bastant desfasada, a causa del procés de deteriorament patit per aquest mas. El mapa continua:
“A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual està dedicat al bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes. La cuina serveix també de menjador, i al primer pis s’hi trobava la sala i les habitacions com és corrent en les masies de regions muntanyenques. La teulada és a doble vessant, amb els caires fets de lloses de gres, de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders, potser són de construcció posterior; aquestes construccions auxiliars conserven la coberta, una al costat nord amb llosa de pedra, i l’altra al sud, que serveix de corral. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva una finestra al primer pis de la façana nord, amb llinda i brancals de pedra caliça gris d’arestes bisellades que porta una inscripció amb la data de 1640. Aquesta data podria correspondre al moment constructiu del mas o a una de les seves reformes; documentades, en part, per l’ús de diferents sistemes constructius. Just al davant es documenta un mur de contenció fet de pedra que envolta la casa per un costat. Aquesta casa comptava amb una font-mina i una sèrie d’annexos de caire ramader.
(….) Just sota la font de la casa, es va construir el safareig, aquest d’estructura simple amb lloses, serviria tant per abeurar els animals com per rentador. Aquest safareig es troba en força bon estat, conservant-se tres de les quatre cares. També a prop es troben ubicades les Cases Velles, aquest topònim indicaria algun tipus de construcció de caire annex a les grans masies de la zona.”
Cal puntualitzar que les Cases Velles es troben a tocar de la masia del Bellit, just a la carena que mena a Fondrats.
Fondrats no apareix en el fogatge de 1515, i això permet pensar que la seva construcció va ser posterior, segurament entre els segles XVII i XVIII, la principal època de construcció de les masies de muntanya al Montseny. Aquesta hipòtesi es pot mantenir si es té en compte que històricament la masia de Fondrats ha funcionat com una masoveria de la Figuera i que la primera referència que n’hem trobat és de l’any 1688. [1]
Ja fa anys que Salvador Llobet va publicar la planta de Fondrats, en la qual es veu ben clarament la presència dels estables i corts per al bestiar. En un document del 22 de novembre de 1730, Maria Figuera, vídua d’Isidre Figuera, arrenda Fondrats a Pere Joan Costa per 4 anys i estableixen que el bestiar va a mitges, tant el de llana com el de pèl,
“(…) aia emperò dit masover de puiar al bestiar de llana a la montanya quant y pugia al de la figuera teniri un pastor á son gasto, y donar sal segons al bestiar y tindrá, y lo any sen vaia de fondrats aia de entregar al bestiar á St Miquel al hereu de la casa de la figuera; y no puga baxar al bestair ala casa de fondrats sinó que se aia de mantenir á la montanya del bosch del Pi en amunt”.
Suposem que el fet que en deixar l’arrendament els animals no poguessin tornar a la masia era per evitar que es barregessin amb el futurs masovers (recordem que els contractes normalment s’establien per quatre anys de durada). A banda d’una part dels guanys amb el bestiar, l’arrendatària es reservava també altres cobraments en espècies, com per exemple un parell de formatges o la meitat de la fruita de la finca. Complementàriament, els masovers havien de conrear una quartera de terra per a la Figuera sense cap mena de gasto; els de la Figuera només hi posaven la llavor.[1] El masover també havia de plantar cada any 6 pomeres a l’heretat.
En un arrendament del 28 de desembre de 1733 es diu que a Fondrats han de tenir un pastor i que aquest ha de ser un any majoral i l’altre rabadà (segurament perquè els amos de la Figuera hi posaven l’altra figura) per dur el bestiar a la muntanya.[2]
En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta d’aquest suposat corral.
En una concòrdia de l’any 1813 a causa de la pèrdua de bestiar arran de la invasió francesa, quan pregunten al masover de Fondrats si hi ha mort algun animal diu que “(…) que sen han mort alguns de mala mort o per habersals menjat lo llop o alguna desgracia”, fet que ens indica la dificultat de viure en aquests indrets.[3]
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 2.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[3] ABEV, Castanya, U/1.
Es tracta d’una font que raja en una bassa amb rentador i que obté l’aigua d’una petita mina. Es troba en el punt 41º 44′ 836 – 002º 18′ 271 – 992, just al nord-est de la masia i una mica per sota, enmig d’unes feixes de terreny.
La bassa fa aproximadament uns 5 m x 4 m i la boca de la mina, tancada amb una porta metàl·lica, duu la data de 1972.
Patrimoni Existencial 