Aquesta font de capelleta es troba uns 200 m al nord-est de l’ermita del Roser de Barnils, i a una vintena de metres al sud-est del Roure Gros, per sobre d’una antiga pista (41º 45′ 366 – 002º 11′ 185 – 807). Actualment es pot trobar fàcilment perquè l’entorn ha estat desemboscat. De fet, mesos enrere l’havíem buscada infructuosament després que en Jordi ens indiqués per on havia de ser. Ara, però, els propietaris de Barnils, en netejar l’indret, l’han recuperada.
Pel que en sabem, ningú no recorda haver-la vista mai amb aigua, i segurament d’aquí en va sortir el nom amb què se la coneix. Creiem que val la pena recordar-la per evitar que es torni a perdre entre els matolls.
També l’indret i el Roure Gros mereixen una visita (tot i que no hi ha massa bona perspectiva per admirar aquest arbre monumental que, per cert, acostuma a estar mal situat als mapes).
En el camí que va de la Garriga a Samalús (41º 41′ 691 – 002º 18′ 319 – 440), just al marge de la banda de muntanya de la pista, en Josep (gràcies!) va descobrir una estructura de planta arrodonida d’uns 2 metres de diàmetre i una altura d’1,80 m. Està excavada a la terra (sauló) i presenta restes de foc i carbó que evidencien el seu ús com a forn.
Forn a Samalús
L’estructura és molt semblant a la que es troba a les Planes, que en el seu moment vàrem descriure com un forn de pega.
El cas és que darrerament hem vist descrites aquestes mena d’estructures com a forns de carbonet, i no tenim clar si són una cosa o l’altra.
Restes d’una masia situada al nord del castell de can Bori (Samalús) (41º 41′ 732 – 002º 18′ 851 – 521). El conjunt insinua una construcció de 10 m d’ample per 5 m de profunditat, orientada al sud, on segurament estava la porta principal, dividida en dos espais diferents. Podria ser que el conjunt hagués estat una mica més gran, però a simple vista no s’evidencia res en aquest sentit.
A l’extrem occidental hi ha el forn de pa, encara ben visible tot i tenir la boca desfeta.
El conjunt s’aixeca sobre un espai de feixes fetes amb pedra seca. Just al davant de la casa, una feixa força àmplia hauria fet les funcions d’era.
Ardericó és una antiga masia convertida actualment en refugi de muntanya, situada a la banda sud de la serra de Catllaràs (Situació). Fa algunes setmanes ens hi vàrem arribar per plaer i per prendre vistes de les trumferes, que sabíem que existien però que no havíem pogut visitar. Ara hi hem tornat, seguint un magnífic itinerari, que ens ha dut a visitar tres d’aquestes trumferes i a localitzar les runes d’una altra que caldria verificar.
Entre les dades del nostre itinerari i aquest altre en tindreu prou per trobar-les. Si no, també ho podeu preguntar al refugi.
Les trumferes d’Ardericó són de planta rectangular, d’aproximadament 4 m de llarg per 2,5 d’ample, i una altura que arriba a més de dos metres. La coberta és feta amb un arc de mig punt (volta de canó), construït amb pedra relligada amb morter i alguna teula. Presenten dos orificis a la part superior i un tercer a mitja altura (més o menys on s’inicia la volta) per on s’introduïen les patates. A la part de sobre està recobert amb terra i alguns vegetals.
Es pot accedir al seu interior per una porta petita (aproximadament un metre d’altura i uns 70 cm d’amplada). De les tres trumferes, una té la boca rebentada, però les altres dues (la més oriental i la més occidental) es troben completes. La que està situada just a tocar del torrent i a sota la casa tenia una data gravada a la volta, però malauradament no l’hem poguda llegir.
Trumfera d’Ardericó. Vista Interior
Si us interessa el tema, potser us pot agradar llegir això.
Pel que sabem en aquestes trumferes es guardaven les patates de llavor, que situades a aquesta alçada (Ardericó està a 1.300 m sobre el nivell del mar) no eren atacades pel temut escarabat de la patata. Ens consta que la gent feia quilòmetres per anar a buscar el planter que després es plantava en camps de menor alçada i més a prop de les àrees urbanes. Un dels llocs que s’hi havia especialitzat era Peguera, però als anys quaranta del segle XX ja es deia que un virus va desacreditar les llavors de l’Alt Berguedà, que abastien la meitat del nostre país. A partir de llavors, aquest producte es va produir més a ponent, a les estribacions pirinenques de Lleida, o bé eren importades de Burgos o fins i tot de Bretanya.
La Vall de Claror (Andorra), junt amb les de Perafita i Madriu, ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, fonamentalment perquè en ella es conserven mostres de patrimoni existencial que ens parlen de la vida als Pirineus des del Neolític. Una d’aquestes mostres són els orris, estructures de pedra seca que es feien servir per munyir les ovelles.
Orri a la Vall de Claror
Potser l’element que més defineix un orri és el passadís on els animals “feien cua” tot esperant el torn de ser munyits (vegeu la foto superior). Això no treu, però, que en alguns indrets la paraula orri es faci servir per fer referència a la cabana dels pastors. En aquest conjunt (orri + pleta + cabanes) es fabricaven i emmagatzemaven temporalment els formatges. Durant l’estiu, el bestiar pasturava per la muntanya i tornava cada dia a aquest lloc per ser munyit. Segons David Mas i Canalis, l’orri consisteix en un passadís delimitat per un mur de pedra seca a banda i banda, de forma sinuosa i d’entre 20 i 60 metres de llargada, obert per un extrem, mentre que a l’oposat hi havia un petit recinte on es posava el pastor per munyir els animals. Sempre hi ha una cabana o dues formant part de l’estructura, i a vegades una pleta.
A nivell arqueològic, l’explotació pastoral apareix molt ben documentada al Madriu, amb l’eclosió de l’explotació dels orris a partir del segle XIV i una ocupació important a partir de la baixa edat mitjana i en època moderna i contemporània (Mas i Canalís).
El treball de David Mas va fer que, a inicis d’agost, ens traslladéssim fins a la vall de Claror per visitar tres d’aquests orris i passar unes hores enmig d’aquest paisatge ancestral. La nostra sorpresa va ser majúscula quan, sobre el terreny, vàrem veure que hi havia restes d’altres dos orris (de manera que n’hi ha, en molt poc espai, com a mínim cinc) i algunes cabanes que sembla que no estan referenciades.
Cabana de Claror
La veritat és que no podem fer altra cosa que recomanar la visita a aquest racó de pau andorrà. Nosaltres ho vàrem fer des de la Rabassa, que ens va semblar que seria el camí més ràpid. Ara sabem que no és el més agradable paisatgísticament parlant. D’altra banda, no volem afegir res més al que ja n’ha escrit David Mas, de manera que
Podeu trobar la ruta aquí.
I l’article de David Mas, aquí.
Refugi de Claror, el camp base per visitar la vall i els orris
Al nord-oest del turó de les Queredes, a tocar de la pista que baixa a la font Pomereta (41º 49’ 615 – 002º 20’ 485 – 1254). Localització.
Cabana de Fontsavellar
Cabana de planta quadrangular, d’entre 2,5 m i 3 m de costat i sostre de volta de canó amb un arc lleugerament rebaixat. La coberta presenta restes d’argamassa i sembla que hauria estat feta amb una cintra. En el punt més alt fa 1,80 m d’altura i la planta té uns 5-6 m2. A la banda sud hi ha un petit armari d’uns 40 cm x 30 cm aproximadament i a la cantonada nord-oriental hi ha un forat que fa de xemeneia i al terra una petita llar de foc, just a tocar de la porta, que és rectangular (aproximadament 1,20 d’alçada per 80 cm d’amplada). La porta, de llinda plana, és de fusta i es conserva sencera, tot i que actualment està encallada. Està collada a la paret amb unes frontisses de ferro. A l’interior es conserven restes d’ampolles i un parell de sabates que fan pensar en una ocupació força recent. També hi ha uns empostissats de fusta que serveixen a manera de bancs per seure. Per la part de fora, la cabana està coberta per terra i herbes.
Just al davant de la cabana, molt embardissat, es conserven les restes d’un corral, fet amb un ampli mur de pedra i dividit pel mig en dues parts. Deu tenir uns 300 m2.
A uns vint metres al sud-est de la cabana hi ha una pedra plana amb una inscripció que diu “Fonseballa cabida 237 cuarteras (…)” i segueix amb dues is llatines (o dos uns) seguits d’un zero i, per sota, ja pràcticament il·legible es podria intuir que fa referència 110 quartans (però no es pot assegurar).
Agraïm a Joan Campanyà les dades que ens va facilitar per retrobar la cabana i, sobretot, la pedra.
Aquest orri es troba un centenar de metres a ponent i per sobre de la cabana de Gombrèn. Per arribar-hi, des de Fontalba agafem el camí que condueix a Núria i al cap de tres quarts d’hora passem pel costat de la cabana. Podeu fer servir aquest itinerari.
El que es veu a la fotografia és una pleta d’uns cinquanta metres de llarg amb un corredor per munyir el bestiar i les restes d’una barraca de planta rodona enfonsada. A sota, a tocar del camí, hi ha la cabana de Gombrèn, de planta circular i sostre de falsa volta, cobert de gleva. Fa gairebé cinc metres de diàmetre i a l’interior hi ha tres fornícules. La porta, orientada a l’est, és força baixa, i els murs amples.
El santuari del Catllar es troba en el terme municipal de Vilallonga de Ter, però molt a prop de Setcases. És just a sobre de la confluència entre la Ribera del Catllar i el riu Ter.
Si remunteu la pista que ressegueix la ribera per la seva banda nord, passareu per les cabanes del Ras i del Catllar. Passades aquestes darreres el riu gira en direcció nord i s’entra a la coma de Catllar. La pista mor al llit del torrent, però un antic camí permet continuar per l’altra riba, en direcció sud, cap al camp de la Vinya. Es tracta d’un gran prat força pendent, però no seria estrany que antigament hagués estat una vinya. En una carena al principi del camp (42º 22’ 140 – 002º 15’ 866 – 1549) hi ha les restes d’una cabana de planta força irregular, de la qual només queden els primers metres de les parets.
Seguint el camí cap al sud, s’arriba al camp de l’Arç, a l’extrem del qual apareixen les restes d’una altra barraca, també derruïda (42º 21’ 960 – 002º 15’ 834 – 1560). A ponent, i bastant per sobre, hi ha una estructura que sembla correspondre a una antiga cabana (42º 22’ 069 – 002º 15’ 491 – 1765).
A la Jaça del Roc hi ha també dues altres barraques. Una de planta rectangular enganxada a un marge, completament derruïda (42º 22’ 508 – 002º 15’ 431 – 1647) i una altra, situada més amunt, de planta rodona i amb el sostre ensorrat (42º 22’ 555 – 002º 15’ 345 – 1676). Just sobre aquesta cabana hi ha les restes d’una antiga pleta i una balma que sembla el lloc ideal per resguardar-se el bestiar (segurament era la que tancava la pleta per la banda de ponent).
A l’altra banda del Clot del Triader hi ha un corral que aprofita un balmat i una esquerda de despreniment en un terreny ferruginós (42º 22’ 644 – 002º 15’ 369 – 1748). El lloc és d’una gran bellesa i té una visió espectacular. De tota manera, el millor paisatge s’albira des d’un mirador que hi ha una mica més amunt, on el terreny deixa un tros força pla i apareixen les restes d’una altra barraca molt malmesa: la cabana de Tores (42º 22’ 763 – 002º 15’ 345 – 1858).
A sota, a la banda de llevant de la Ribera de Catllar, hi ha un lloc dit els Orris, on es troba una barraca de planta rodona que encara es troba sencera (42º 22’ 388 – 002º 15’ 667 – 1589). El camí que passa pel costat de la barraca és la continuació de la pista per on hem accedit i té una amplada considerable. La construcció és feta amb pedra seca i coberta de gleva. Fa 1,80 m d’altura i 1,80 m de diàmetre (a l’interior). La porta es troba al sud i la coberta és una falsa cúpula. A la banda sud-oest hi ha un respirador.
Finalment, al nord-oest de les barraques del Catllar (42º 22’ 146 – 002º 16’ 201 – 1615), hi ha una altra cabana de morfologia semblant. En aquest cas, però, l’altura interior és d’uns 2,30 m i el diàmetre uns 2,80 m. De planta rodona, també està coberta per una falsa cúpula. La porta és al sud i té dos respiradors al sud-est i sud-oest. La coberta ha perdut la gleva.
Baixant per la pista cap a les barraques, just en un revolt on hi ha un aflorament rocallós, apareixen les restes d’una altra possible barraca, en aquest cas de planta rectangular (42º 22’ 078 – 002º 16’ 105 – 1542).
Patrimoni Existencial 