El búnquer que va posar nerviós el general Franco

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

[Nota prèvia: no crec que l’observatori al que es fa referència sigui el que proposo, perquè en la trobada amb Aramburu aquest va parlar d’un trinxera “a lo bestia”, fet que casa millor amb el que hem vist en un altre lloc]

L’any 1947, per sorpresa, el general Franco va visitar les obres de fortificació que s’estaven duent a terme a la collada de Toses (Ripollès-Cerdanya). Tal com va explicar posteriorment el comandant Aramburu Topete, Franco va quedar completament decebut amb el que va veure.

En una entrevista que es va publicar l’any 1996, Aramburu va explicar que el 28 de maig de 1947, Franco va anar a la Collada, però que no va visitar cap búnquer, només un observatori, tot i que la visita va durar tres hores. Tres anys abans (1944) Franco havia publicat un llibre que duia per títol ABC de la batalla defensiva i el que va veure no quadrava amb les seves idees. Total, que no es pogué estar de demanar a Aramburu si aquest havia llegit l’ABC, i com que la resposta va ser positiva, el dictador li va demanar si li semblava que les obres que estaven duent a terme s’adeien amb el que Franco havia exposat en el llibre. La resposta va ser un no rotund, però Aramburu es va defensar dient que l’Estat Major de l’Exèrcit els deia com havien de fer les obres.

Franco no es va tallar i va preguntar “Que hi ha García Valino per aquí? No? Doncs que em vingui a veure només d’arribar a Madrid'”. Valiño era el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit espanyol des de 1939 i és de suposar que la seva visita al Caudillo no devia ser massa agradable.

Segons explica Josep Clara, en una nota del 3 d’abril de 1945, Valiño havia donat ordres “que en las obras de Fortificación se sigan las instrucciones dictadas por el EMC (Estat Major Central) y que no se tenga en cuenta el ABC de la batalla defensiva“.

A la collada de Toses i rodalies hi ha diferents “fortins” construïts durant els anys quaranta del segle passat, però només hi coneixem un observatori: el que podeu veure en aquest vídeo. És de suposar que va ser el que Franco va visitar l’any 1947.

Aquest observatori té la peculiaritat que és doble: després d’un llarg passadís subterrani, fet amb pedres i ciment, s’arriba a una bifurcació, just on hi ha unes escales que condueixen a l’exterior. A partir d’aquí es pot anar a la dreta o a l’esquerra, sempre en baixada, per arribar als punts de guaita, que estan enfocats cap a la carretera que va de Ribes a Puigcerdà, sempre però, a la banda cerdana.

Un marro a l’entrada d’una església

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Un dels elements que sobresurt en el gòtic religiós català és Santa Maria de Castelló d’Empúries, a l’Empordà.

Santa Maria de Castelló d’Empúries

A la portalada s’hi poden veure una sèrie de cassoletes. En un primer grup en veiem quatre que sembla que dibuixin una línia recta:

Cassoletes de la portada de Santa Maria

Però just al costat hi ha aquest conjunt, format per 25 cassoletes distribuïdes en columnes i fileres (5×5).

Marro de Santa Maria de Castelló d’Empúries

La seva disposició fa pensar que es tracta d’un marro, que el DIEC defineix com un “Joc popular per a dos jugadors consistent a col·locar en filera tres fitxes sobre tres dels nou punts d’un quadrat, dibuixat amb les diagonals i mediatrius de cada cantó”, és a dir, un tres en ratlla. N’hi ha un altre en una sala de la presó, avui museu, que precisament dona nom a aquella habitació.

Però segons una il·lustració que Joan Amades publica sobre un gravat del segle XVIII en què es veu dues persones jugant al joc del marro, semblaria que més aviat es tractés d’un joc de punteria:

Si es tractés d’un joc de punteria (a veure qui introdueix més pedres dins de la cassoleta) hauríem trobat algunes explicacions a altres cassoletes que trobem, per exemple, en creus de terme. Però només és una hipòtesi.

De fet, segurament Amades es va confondre de joc i la il·lustració correspon més a la trisella, un joc tradicional que consistia a llançar pedres en una eina antigament utilitzada al camp i veure qui n’encertava més. En aquest sentit sabem que:

“[…] era un calaixó que estava tot fet de forats, un blanc i un negre, un blanc i un
negre. I es jugava que dies: “Blanc o negre.” I d’una distància tiraves. Si entrava
en un forat del color que havies dit, guanyaves. El calaixó estava completament
pla a terra i have una baixadeta perquè la bola no es quedés parada. No es
tirava per l’aire, es tirava la bola arrossegant. Això ho feia el fuster perquè era
una mica complicat de fer, els forats devien estar separats 1 cm un de l’altre.” (font)

Roc de l’Amorriador

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Des del priorat de Serrabona un camí, al principi en una considerable pujada, ens porta fins al coll que hi ha al sud de la Roca Roja i des d’aquí, seguint aquest recorregut, podem arribar fins al roc de l’Amorriador, que conté alguns petròglifs de diferents datacions. Alguna sembla que seria del segle XIX.

Roc de l’Amorriador, segons Jean Abélanet

Pel camí haurem pogut veure diferents roques amb cassoletes, i el dolmen anomenat Cementiri dels Moros, on trobem cassoletes i alguna creu gravades en les lloses que el formaven:

Dolmen del Cementiri dels Moros (2 i 3) i cassoletes properes al roc de l’Amorriador (1)

De tornada, o a l’anada, com us vagi més bé, no us perdeu el priorat de Serrabona, una bona mostra de romànic, però no us podeu perdre la pedra que hi ha només a l’entrada, que contindria uns petròglifs neolítics:

 

 

 

Panzer nazis

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1940 les tropes nazis invadien França, saltant-se la coneguda Línia Maginot, i Itàlia declarava la guerra a aquest estat. França va quedar partida en dues, però el mes de novembre de 1942, l’Eix també va ocupar la zona lliure. Jean-Pierre Bobo diu que el 12 de novembre les primeres unitats motoritzades varen arribar a Perpinyà, Elna i Argelès. El dia 13 varen arribar a Bourg-Madame, a la Cerdanya, i les tropes alemanyes es varen fer càrrec de tota la frontera amb Espanya fins a Andorra. A la primavera de 1943 els duaners francesos són desplaçat fora de la línia divisòria.

Per altra banda, el 23 d’octubre de 1940 Franco i Hitler s’havien entrevistat a Hendaia, però el resultat no va ser l’esperat per cap de les dues parts. Potser això explica que l’exèrcit nazi reforcés la frontera hispanofrancesa amb una sèrie de búnquers que formaven part de la Sperrlinie  Pyranäenfront, formada per uns 350-400 elements, la majoria encara no identificats (vegeu això).

El mapa de la Línia P elaborat per Nicolas Barré en recull alguns, que es varen aixecar a tocar de la línia de frontera, però en terreny francès.

Aquestes defenses, que apuntaven al nostre país, contenen una part enterrada (una sala de pocs metres quadrats i força baixa) que donava amb unes escales a una zona més o menys circular en què es va posar, a la part superior, part dels tancs Panzer que ja no servien o que formaven part d’un excedent perquè l’evolució bèl·lica els havia deixat desfasats.

De tota manera, tot plegat es veu millor en el següent vídeo:

 

CR 37, sector C

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

En post anterior he parlat del Centre de Resistència 37 de Camprodon (Ripollès). Com a complement, direm que a la banda oest de la carretera C-38, poc abans del pont de les Rocasses (a tocar de la central elèctrica de les Rocasses) es troben una sèrie de búnquers que miren cap a la carretera i que sembla que complementen els del sector B (el que es troba a tocar de la carretera i són ben visibles a la sortida de Camprodon). El mapa següent en mostra la localització:

Mapa de localització dels C i D del CR 37

El mapa original, que copio a sota, és una aproximació a la realitat (segurament es va fer de memòria). Segons aquest document., hi hauria d’haver 9 estructures, però n’he pot trobar 5 (segurament algunes es troben més al nord de la central elèctrica, un lloc que no he visitat, i dos d’ells haurien des ser enmig d’una selva de matolls pràcticament impenetrable).

Mapa del CR 37, segurament dels anys 40 o 50

Com en el post anterior, segurament són de l’any 1945 (aquest any està gravat en una de les parets) i també fet pel mateix batalló de sapadors (com veureu al vídeo, també varen deixar-hi el seu escut gravat).

Una de les estructures, a diferència de les anteriors, allotjava un canó contra carro (vegeu-ne una reproducció 3D en la pàgina de Nicolas Barré). Segurament això s’explica per la seva proximitat a la carretera…

 

 

 

Línia P a Camprodon

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Això de la Línia P no existeix, i molt menys la línia Gutiérrez. En tot cas caldria parlar de la Organización Defensiva del Pirineo. Com molt bé explica Josep Clara,  es tracta d’una estructura no lineal que pretenia assegurar que ningú no envairia l’estat Espanyol, tant si eren els exèrcits alemanys com els aliats.

La idea ja havia estat present en l’exèrcit franquista fins i tot abans del final de  la Guerra Civil, però el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial va reactivar la posada en marxa d’aquest conjunt que es va preveure que estaria format per unes 10.000 estructures (búnquers, per entendre’ns). De tota manera, la meitat no es varen construir mai, i els que es varen construir mai no varen arribar a funcionar.

Si dic que no existeix una “línia P” és pel fet que no es pensava en un conjunt de defenses enllaçades entre elles, sinó que es creaven una sèrie de Centres de Resistència, que pretenien frenar l’avenç dels exèrcits enemics que pretenguessin penetrar al nostre país a través del Pirineu. El mapa de conjunt que ja fa anys varen fer Serrat i Blanchon dona una idea clara del que es tractava i del seu allunyament de la frontera:

Mapa general de la Línia P , segons P. Serrat a Blanchon et al., 1997a

A la zona de Camprodon hi trobem diversos Centres de Resistència, els més propers el 36, el 36 bis i el 37. En aquest post i en un que sortirà dins de cinc dies, farem un repàs dels elements que es trobaven al CR 37.

El Centre de Resistència 37 es trobava al sud i sud-oest de Camprodon. Segons Josep Clara es va preveure fer-hi un total de 64 obres, però finalment  només se’n varen executar 53, algunes de les quals són força conegudes.

Aquest és el cas del sector C, ben visible al costat de la carretera C-38, a la sortida sud del poble. Aquí hi havia un total de 7 estructures, fonamentalment nius de metralladores. Els podeu visitar aparcant el cotxe al costat dels búnquers mateix o sinó seguint aquesta ruta.

Els sectors J, K i L es troben al sud-oest de la vila, actualment enmig del bosc per on passa el sender que puja a la serra Cavallera (de fet, són una mica a la dreta del bosc, cap a ponent). El mapa que adjunto pot donar una idea d’on es troben:

Mapa de localització

La majoria dels elements que es conserven corresponen a nius de metralladores o de fusells metralladors. En podeu veure una recreació 3D en la pàgina web de Nicolas Barré, que a més té el mapa més complet que conec d’aquesta immensa fortalesa.

Jo només  hi he comptat 10 estructures, de les 14 que ressenya un mapa que va publicar Josep Clara (p. 113). Segur que les altres no les he sabut trobar.

Un dels bunquers del CR 37

Aquestes estructures les va construir un batalló de sapadors de l’exèrcit espanyol, com es pot veure en l’escut que troben en algun dels casos estudiats. En una de les taules interiors, trobem gravada la data del 7 d’agost de 1945 i unes inicials (AMC), segurament la data en què es varen construir.

Escut del batalló militar que va construir el CR 37

En el proper post podreu veure el mapa que se’n va fer fa uns vuitanta anys.