Es troba a la carena del Bofinar, al sud de can Figuera (41º 46’ 279 – 002º 19’ 422 – 1144).
Es tracta d’una estructura de planta arrodonida, que aprofita un aflorament rocós a la seva banda nord per acabar de formar un tancat delimitat per un mur fet amb pedres grans i d’un metre aproximadament de gruix. En direcció nord-sud fa uns 14 m de llarg, mentre en direcció est-oest en fa 20 m.
A la banda de llevant es conserva una estructura adossada a aquest mur, però per la seva part de fora, que sembla que correspondria a una cabana de 5 m x 6 m, tot i que podria ser més petita.
Es troba a ponent de la Figuera, just en el camí que porta a aquesta casa (41º 46’ 769 – 002º 17’ 769 – 886).
L’ermita en si és un edifici de 5 m de façana per 6,80 m de fons, orientat al sud-est, amb teulada a dues aigües d’eix perpendicular a la façana. Té adossada una sagristia de 3 m d’ample per 6 de fons. Està coronada per un petit campanar d’espadanya, actualment sense campana, situat just a sobre de la porta principal. L’edifici té unes cantonades treballades i sobta el fet que, al sostre de lloses, hi apareix una xemeneia. La sagristia té una petita finestra a la banda oest. La porta de l’ermita és de llinda plana, sense cap inscripció i fa 1 m d’ample per 1,80 m d’altura.
Sant Isidre de la Figuera
Al davant de l’ermita hi ha un padró amb una creu de construcció recent; aquest padró duu gravada la data de 1779 a la base.
En fotografies antigues s’aprecia un rellotge de sol a la façana de l’ermita, just a sobre de la porta.
El creixement de l’aristocràcia dels masos té a la Móra una expressió molt clara en la construcció, a principis del segle XVII, de l’ermita dedicada a sant Isidre, propietat de la Figuera. Sant Isidre (Madrid, 1082-1172) va ser beatificat al 1619 i canonitzat al 1622; la seva popularització es pot vincular al creixement del poder dels masos durant el segle XVII. D’aquesta manera la seva figura es va associar a la protecció del món agrari i, a partir de la seva canonització, el seu culte s’expandeix per la nostra terra: a Centelles, l’any 1620 ja es constata una processó en la seva diada a Santa Maria Savall,[1] i a la quaresma de 1625, “(…) ses posada y dita la primera missa ab un quadro gran de pinzell <> altar de S. Isidro pages”.[2] Set anys més tard (1632), Damià Bolló escrivia unes Cobles de S. Isidro pages on es deia “De pedra, neula, y tots mals sempre foreu advocat, y quant sia necessitats feu fugir los temporals fins las Bruxas infernals vos tenen molt gran temor”.[3] No deixa de ser curiós que el moment de màxima expansió d’aquest culte coincideixi amb la gran persecució de bruixes, segurament perquè, com hem mostrat en un altre lloc (Roma, 2011), ambdós fets responen al mateix context sociecològic.
Continuant amb l’expansió del culte al sant, diguem que al 1631, a Vic, es funda la confraria del Bon Succés, que originàriament va triar sant Isidre com a patró, però ni el bisbe ni els consellers ho varen autoritzar “per averhy confraria en la Pietat y lo tenen per patró” (Capdevila, 1931; 35). A Viladrau, al 1638 es feia una processó i un ofici votat en honor del sant i a Sant Fruitós de Balenyà, en una visita del 2 de setembre de 1759, es parla de les capelles de sant Isidre i del Salvador, “nuebamente fabricadas”.[4] A Malla, al 1760, es feia una processó en honor de sant Isidre que apareix consignada a la consueta de 1760.[5]
Tradicionalment es diu que la capella de la Figuera va ser construïda al 1625, però malauradament no ens ha estat possible recuperar el document que segons Antoni Pladevall (1965) donava permís a Pau Figuera per a l’erecció d’aquesta capella (3 de febrer de 1625). Segons el mateix Pladevall, però, en aquell moment ja s’hi celebrava. En qualsevol cas, aquesta capella es trobaria al nord-oest del mas, en un lloc anomenat prat de les Saleres i hauria estat erigida en un moment prou primerenc de l’extensió del culte a sant Isidre en la nostra terra.
S’ha de dir, però, que la documentació de l’arxiu episcopal de Vic suggereix que aquesta capella ja existia anteriorment. Segons la consueta de 1620, redactada per Joan Pratnarbonès, a l’església de la Móra se celebraven unes misses en record de Pau Figuera i el rector les podia fer tant a la capella de Sant Isidre com a l’església parroquial:
“lo Rector de Sant Cypria te llibertat de scelebrar (sic) las missas sobra ditas en la parrochial de St. Cypria ho en la capella de St. Isidro tot en son lloch tot lo sobra dit per lanima de Pau Figuera condam y per los seus benefactors.”[6]
La missa per Magdalena Figuera, alias Carnera, que es fa “en la capella de St. Isidro de la casa de la figuera”.[7]
Pedró de Sant Isidre de la Figuera
Hi ha força evidències per pensar, però, que aquesta consueta seria una mica posterior a la data que suposadament es va redactar. Això no treu, però, que la documentació indiqui la llicència per a construcció dugués la data del 20 d’abril de 1626 i que fou concedida a rector Joan Pratnarbonès. Aquell any, el mateix rector en va beneir la campana i per la diada de Sant Isidre (15 de maig de 1626) la capella va ser beneïda pel rector de Seva.[8]
Amb el pas del temps aquesta capella va anar adquirint renom i s’hi va arribar a celebrar un aplec. Aquest aplec va esdevenir amb el pas del temps una de les grans festes de la parròquia , que atreia a gent de tota la rodalia. Mostra de la seva importància és que, a la Figuera, “Per sant Isidro de 1766 hem mort una borrega que ha pesat 9 lliures 2 tersos”.[9]
Al 1730 s’escrivia: “En esta parroquia ço es a la casa de la Figuera hi ha una capella sots invocació de St Isidro confesor, Patró dels pagesos la qual es de gran consuelo per las tres principals casas de la pª per fer la estació de la butlla (…) y a la fi de ditas missas, las quals se celebran per las animas que als benefectors tenian obligació, y per la conservació, y augment dels fruits de la terra (…)”.[10] També s’hi deia que al final de la missa es cantaven els goigs de sant Isidre. “Esta consuetud io lahe alcançada mes de vint anys an deixat de aplegar que diuhan no si trobava cosa no se si exa es la causa.”
Com es veu, aquesta ermita permetia la protecció de la pagesia i dels productes del camp, per això ens sembla rellevant que s’hi fessin benediccions en dies com Sant Pere Màrtir, 29 d’abril, quan es beneeix l’olivera, i el dia de Sant Llop, el primer de setembre, on es beneeix el pa, vi i blat. Sembla que la importància d’aquestes celebracions hauria estat apaivagada pel rector Di Pratnarbonès per evitar que l’increment de la seva popularitat no resultés en perjudici de l’església parroquial.De fet, sembla que es captava més pels bacins de la capella que no en la parroquial.[11]
L’any 1781, s’autoritzava el prevere Vicenç Balmas perquè fes missa a la capella de Sant Isidre els dies que volgués “(…) y evitarle con esto un trabajo que le cueste la vida, como poco ha le sucedio darse un golpe iendo a la Parroquial; y el Rdo Rtor podra decir las dos misas, sino hay otro sacerdote en su Parroquia”.[12]
[2] Llibre en lo qual se acentan las cosas pertocants als Obres de la Iglesia parroquial de Sta Coloma de Centelles… essent Rector lo Rnt Damia Bollo… any 1617. ABEV, Centelles, Sta Coloma, G/2 (1617-1751).
[3] Proseguimus manuale primum de apprisiis intrumentorum receptorum… Arxiu parroquial de Santa Coloma de Centelles. Manuals notarials de la parròquia. AP R/67 (antic R/48bis). Fol. 576v. Aquesta és l’única referència que coneixem en què es lliguen explícitament les bruixes i el mal temps.
Es tracta d’una necròpoli situada al sud de Fondrats i a l’oest del Bellit, sobre una carena (41º 45’ 951 – 002º 18’ 334 – 1027).
Actualment s’hi aprecien restes de quatre enterraments delimitats per lloses de pedra sorrenca, dos dels quals són fàcilment reconeixibles. Una fa 1,70 m x 50 cm mentre l’altra fa 1,40 m x 50 cm. Estan orientades al sud-est, excepte una d’elles que s’orienta a l’est.
La Codina (al fons), la Cort dels Tocinos i el mur de pedra
Es troba a la part baixa de la carena de la Perera, en un coll (41º 46’ 687 – 002º 17’ 337 – 805).
Es tracta d’una de les quatre grans cases de la parròquia de la Móra durant l’edat moderna, documentada des del segle XV (fogatge de 1497) i abandonada des de principis del segle XX. La seva preeminència social es posa de manifest amb la presència d’un banc reservat per als seus estadants a l’església parroquial[1] i amb la celebració el dia de Sant Sebastià màrtir d’un aniversari durant el qual es donava almoina als pobres a la porta de l’església parroquial.[2]
Al sud-oest de la masia (41º 46’ 670 – 002º 17’ 314 – 786) es troba una edificació que a simple vista semblaria correspondre a una pallissa. Malgrat això, la presència d’un forn de pa ens indica que ens trobem davant d’un altre tipus d’habitatge.
Comencem dient que aquest edifici, construït sobre un petit cingle de roca vermella, fa 6,60 m de llarg i 5,70 m d’ample. Tenia una porta a la banda nord, que feia 1,15 m d’ample i, al seu costat, una finestra actualment tapada de 60 cm x 70 cm. A la banda de llevant hi ha un forat a la paret que sembla correspondre a un armari i una pica (1,20 m x 1,20 m). La boca del forn, a la banda sud, fa 38 cm x 35 cm i semblaria correspondre a un forn negre.
Els murs són fets de pedres i fang i fan 60 cm de gruix. Les pedres que formen les cantoneres són treballades i ben escairades, com també i sobretot ho són les llindes de la porta i la finestra. Actualment només es conserven dos metres d’alçada màxima i no se sap quin tipus de coberta havia tingut.
La paret de llevant està reforçada per un petit contrafort, a redós del qual podria haver-hi hagut algun tipus de tancament.
Al costat d’aquest edifici hi ha un ampli mur de pedra seca (85 cm) que delimitava el camí que duia a la Codina i que sembla que constituïa un tancat per al bestiar.
La història d’aquest petit edifici no deixa de ser curiosa. Tot i la potència de les quatre grans cases de la Móra, aquestes no estaven exemptes d’episodis crítics. Un d’aquests moments de penúria el va viure la Codina a principis del segle XVIII. Allà, el 12 de novembre de 1717, Ramon Serramitia i Codina, que sembla que havia entrat a la Codina per casament, es troba amb què
“(…) lo dit llur mas Codina se troba tant ahogat, que nos troban animosos per pagar los mals y carrechs que pasen tots anys lo dit mas Codina, y no trobarse arrendador, que done de arrendament cascun any per pagar las pencions de censos y censals y altres carrechs de dª casa, y no tenir camí menos danyós, que lo vendre dª casa á carta de Gracia (…) dª casa y heretat (…) á Francº Vila paraire del lloch de labella (…)”.[3]
Font de la Codina
De manera que, per fer front als deutes, s’acorda vendre la casa i que els nous propietaris deixaran als antics estadants una habitació fins al dia de Tots Sants “(…) a la cambra que vull habitan y que usufructen (…) que aquell casalot del cap del Call de dit mas Codina los acomoda per llur habitació ab dos instancias, ço es alt y baix ab pacte que los dits Codinas aian de aplegar la pedra, y fer de manogra, y trencar las llosas per cubrir la casa (…)”.[4] L’estructura de què parla aquest document sembla correspondre a l’edifici del que hem parlat.
El comprador, Francesc Vila, pagarà el mestre de cases i li farà el gasto i deixa als antics amos un hort contigu a la feixa del Call fins al Portell i un tros de vinya, tot i que es reservava el dret de donar permís a qui volgués per plantar vinya. D’aquesta manera, l’edifici original haurà de conviure amb una caseta que en Vila va fabricar per habitació dels dits “(…) consinges Codinas anal cap del call de dit mas Codina en aquell casalot vulgarment anomenat la cort dels Tocinos (…)”. Es tractava d’un edifici de dos pisos on no podrien posar “ningun cambrer” ni masovers.[5]
Una de les creus de la Codina
Uns tres-cents metres al nord-est de la Codina (41º 46’ 784 – 002º 17’ 503 – 828) es troba una font de mina amb una boca de 55 cm per 50 cm. Des de fora s’aprecia un gran bassal d’aigua al seu interior, amb un recorregut aproximat de 2 o 3 metres. Es tracta d’una construcció de pedra seca, parcialment coberta amb lloses de pedra rogenca.
I encara una mica més al nord-est (41º 46’ 815 – 002º 17 – 528 – 832) es troba un bran bloc de pedra rogenca amb dues creus gravades, una de 17 cm x 18 cm i l’altra de 19 cm x 15 cm, ambdues orientades al nord-est. De tota manera, no semblen tenir un significat especial.
[1] Se sap que l’administrador del ciri de Sant Ciprià “(…) posa los diners en una caxa que hi ha en lo banch de la Codina en esta Iglesia”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.
Es troba a l’oest del Burguès, en un revolt que fa la pista que hi puja, just a sota del pla dels Esparvers (41º 47’ 688 – 002º 19’ 474 – 855).
Es tracta d’una estructura adossada a un marge, feta amb pedra seca i murs de 60 cm de gruix, tot i que a la banda de ponent el gruix arriba a 1 m. Té unes dimensions màximes exteriors de 5 m x 4 m. L’entrada era a l’est i feia 8o cm d’amplada. L’altura màxima que se’n conserva és a la banda de ponent i fa 1,30 m. No hi ha rastres de la coberta.
Es troba a llevant del Burguès, i lleugerament per sobre (41º 47’ 742 – 002º 19 – 893 – 1011).
És un edifici de mides reduïdes (7,30 m x 4,50 m) amb murs de 65 cm fets de pedra i fang adossat a una paret margera. Tenia dos pis, a l’inferior dels quals es veu una fornícula (35 cm x 25 cm x 32 cm). A la banda nord-oest es conserven uns 2,5 m de paret, fet que permet veure-hi un antiga porta de 80 cm d’ample, posteriorment tapada.
Tot plegat sembla indicar que es tractava d’una pallissa i no d’una masia.
Es troba al sud-oest del turó de Collformic i vist des de lluny destaca com una gran clapa desforestada en el vessant de la muntanya (41º 47’ 748 – 002º 19’ 830 – 992).
Es tracta d’una masia de grans dimensions (13 m x 18 m, sense comptar els afetits), de tres pisos d’alçada i una teulada a dues aigües amb l’eix perpendicular a la façana.
A la planta baixa hi havia la cuina amb el forn. Aquest darrer té la peculiaritat que per sobre seu s’hi va construir un petit edifici annex a la casa.
Els murs tenen un gruix de 60 cm i són fets amb pedra i fang. Les cantonades estan escairades i algunes parts de la casa havien estat arrebossades.
Val la pena destacar-ne el portal, fet amb forma d’arc escarser, i cinc peces a cada costat més cinc dovelles. Entre les dues dovelles hi ha escrita una data que diu “170?”. Aquest portal està fet amb una pedra sorrenca blanquinosa, que no és originària del lloc.
Es troba al sud-oest de la roca d’Alarit (41º 47’ 346 – 002º 20’ 029 – 1132).
Està construït aprofitant un desnivell natural del terreny, que segurament va ser atalussat. Per això la seva paret sud és el mur de pedra natural, mentre la resta correspon a un mur de pedra seca. Té un diàmetre de 7,5 m i la part més alta fa 5 m.
Es troba al serrat del Pal (41º 47’ 329 – 002º 19’ 696 – 1108). Té planta quadrangular, de 22 cm x 15 cm i una alçada visible de 38 cm. Va ser tallada en pedra rogenca.
A les cares nord i est hi figura inscrita la lletra C, mentre a l’oest la lectura es fa més dificultosa i podria ser que digués “MT” (lectura molt imprecisa).
Segurament el topònim fa referència a una fita que delimitava les parròquies de la Mora i la Castanya (això podria mantenir-se amb la delimitació que en fa una consueta de 1666).
Es troba en un camí carboner que comença a la font d’en Bresc o de Joaquima Vedruna i marxa planejant cap a llevant, per sota de la roca de l’Amorriador, just en el lloc on el camí creua un petit torrent (41º 47’ 282 – 002º 19’ 614 – 1085).
Està tallada en una peça de pedra rogenca de 20 cm de gruix i té unes dimensions de 67 cm x 41 cm. La seva profunditat és de 5 cm.
Segurament servia com a abeurador aprofitant l’aigua que neix en aquell torrent.
Patrimoni Existencial 