Francesc Roma i Casanovas
Es tracta d’una necròpoli situada al sud de Fondrats i a l’oest del Bellit, sobre una carena (41º 45’ 951 – 002º 18’ 334 – 1027).
Actualment s’hi aprecien restes de quatre enterraments delimitats per lloses de pedra sorrenca, dos dels quals són fàcilment reconeixibles. Una fa 1,70 m x 50 cm mentre l’altra fa 1,40 m x 50 cm. Estan orientades al sud-est, excepte una d’elles que s’orienta a l’est.
Es troba a la part baixa de la carena de la Perera, en un coll (41º 46’ 687 – 002º 17’ 337 – 805).
Es tracta d’una de les quatre grans cases de la parròquia de la Móra durant l’edat moderna, documentada des del segle XV (fogatge de 1497) i abandonada des de principis del segle XX. La seva preeminència social es posa de manifest amb la presència d’un banc reservat per als seus estadants a l’església parroquial[1] i amb la celebració el dia de Sant Sebastià màrtir d’un aniversari durant el qual es donava almoina als pobres a la porta de l’església parroquial.[2]
Al sud-oest de la masia (41º 46’ 670 – 002º 17’ 314 – 786) es troba una edificació que a simple vista semblaria correspondre a una pallissa. Malgrat això, la presència d’un forn de pa ens indica que ens trobem davant d’un altre tipus d’habitatge.
Comencem dient que aquest edifici, construït sobre un petit cingle de roca vermella, fa 6,60 m de llarg i 5,70 m d’ample. Tenia una porta a la banda nord, que feia 1,15 m d’ample i, al seu costat, una finestra actualment tapada de 60 cm x 70 cm. A la banda de llevant hi ha un forat a la paret que sembla correspondre a un armari i una pica (1,20 m x 1,20 m). La boca del forn, a la banda sud, fa 38 cm x 35 cm i semblaria correspondre a un forn negre.
Els murs són fets de pedres i fang i fan 60 cm de gruix. Les pedres que formen les cantoneres són treballades i ben escairades, com també i sobretot ho són les llindes de la porta i la finestra. Actualment només es conserven dos metres d’alçada màxima i no se sap quin tipus de coberta havia tingut.
La paret de llevant està reforçada per un petit contrafort, a redós del qual podria haver-hi hagut algun tipus de tancament.
Al costat d’aquest edifici hi ha un ampli mur de pedra seca (85 cm) que delimitava el camí que duia a la Codina i que sembla que constituïa un tancat per al bestiar.
La història d’aquest petit edifici no deixa de ser curiosa. Tot i la potència de les quatre grans cases de la Móra, aquestes no estaven exemptes d’episodis crítics. Un d’aquests moments de penúria el va viure la Codina a principis del segle XVIII. Allà, el 12 de novembre de 1717, Ramon Serramitia i Codina, que sembla que havia entrat a la Codina per casament, es troba amb què
“(…) lo dit llur mas Codina se troba tant ahogat, que nos troban animosos per pagar los mals y carrechs que pasen tots anys lo dit mas Codina, y no trobarse arrendador, que done de arrendament cascun any per pagar las pencions de censos y censals y altres carrechs de dª casa, y no tenir camí menos danyós, que lo vendre dª casa á carta de Gracia (…) dª casa y heretat (…) á Francº Vila paraire del lloch de labella (…)”.[3]
De manera que, per fer front als deutes, s’acorda vendre la casa i que els nous propietaris deixaran als antics estadants una habitació fins al dia de Tots Sants “(…) a la cambra que vull habitan y que usufructen (…) que aquell casalot del cap del Call de dit mas Codina los acomoda per llur habitació ab dos instancias, ço es alt y baix ab pacte que los dits Codinas aian de aplegar la pedra, y fer de manogra, y trencar las llosas per cubrir la casa (…)”.[4] L’estructura de què parla aquest document sembla correspondre a l’edifici del que hem parlat.
El comprador, Francesc Vila, pagarà el mestre de cases i li farà el gasto i deixa als antics amos un hort contigu a la feixa del Call fins al Portell i un tros de vinya, tot i que es reservava el dret de donar permís a qui volgués per plantar vinya. D’aquesta manera, l’edifici original haurà de conviure amb una caseta que en Vila va fabricar per habitació dels dits “(…) consinges Codinas anal cap del call de dit mas Codina en aquell casalot vulgarment anomenat la cort dels Tocinos (…)”. Es tractava d’un edifici de dos pisos on no podrien posar “ningun cambrer” ni masovers.[5]
Uns tres-cents metres al nord-est de la Codina (41º 46’ 784 – 002º 17’ 503 – 828) es troba una font de mina amb una boca de 55 cm per 50 cm. Des de fora s’aprecia un gran bassal d’aigua al seu interior, amb un recorregut aproximat de 2 o 3 metres. Es tracta d’una construcció de pedra seca, parcialment coberta amb lloses de pedra rogenca.
I encara una mica més al nord-est (41º 46’ 815 – 002º 17 – 528 – 832) es troba un bran bloc de pedra rogenca amb dues creus gravades, una de 17 cm x 18 cm i l’altra de 19 cm x 15 cm, ambdues orientades al nord-est. De tota manera, no semblen tenir un significat especial.
[1] Se sap que l’administrador del ciri de Sant Ciprià “(…) posa los diners en una caxa que hi ha en lo banch de la Codina en esta Iglesia”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.
[2] ABEV, La Móra, St. Cebrià I/1.
[3] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[4] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[5] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
Es troba a l’oest del Burguès, en un revolt que fa la pista que hi puja, just a sota del pla dels Esparvers (41º 47’ 688 – 002º 19’ 474 – 855).
Es tracta d’una estructura adossada a un marge, feta amb pedra seca i murs de 60 cm de gruix, tot i que a la banda de ponent el gruix arriba a 1 m. Té unes dimensions màximes exteriors de 5 m x 4 m. L’entrada era a l’est i feia 8o cm d’amplada. L’altura màxima que se’n conserva és a la banda de ponent i fa 1,30 m. No hi ha rastres de la coberta.
Es troba a llevant del Burguès, i lleugerament per sobre (41º 47’ 742 – 002º 19 – 893 – 1011).
És un edifici de mides reduïdes (7,30 m x 4,50 m) amb murs de 65 cm fets de pedra i fang adossat a una paret margera. Tenia dos pis, a l’inferior dels quals es veu una fornícula (35 cm x 25 cm x 32 cm). A la banda nord-oest es conserven uns 2,5 m de paret, fet que permet veure-hi un antiga porta de 80 cm d’ample, posteriorment tapada.
Tot plegat sembla indicar que es tractava d’una pallissa i no d’una masia.
Es troba al sud-oest del turó de Collformic i vist des de lluny destaca com una gran clapa desforestada en el vessant de la muntanya (41º 47’ 748 – 002º 19’ 830 – 992).
Es tracta d’una masia de grans dimensions (13 m x 18 m, sense comptar els afetits), de tres pisos d’alçada i una teulada a dues aigües amb l’eix perpendicular a la façana.
A la planta baixa hi havia la cuina amb el forn. Aquest darrer té la peculiaritat que per sobre seu s’hi va construir un petit edifici annex a la casa.
Els murs tenen un gruix de 60 cm i són fets amb pedra i fang. Les cantonades estan escairades i algunes parts de la casa havien estat arrebossades.
Val la pena destacar-ne el portal, fet amb forma d’arc escarser, i cinc peces a cada costat més cinc dovelles. Entre les dues dovelles hi ha escrita una data que diu “170?”. Aquest portal està fet amb una pedra sorrenca blanquinosa, que no és originària del lloc.
Es troba al sud-oest de la roca d’Alarit (41º 47’ 346 – 002º 20’ 029 – 1132).
Està construït aprofitant un desnivell natural del terreny, que segurament va ser atalussat. Per això la seva paret sud és el mur de pedra natural, mentre la resta correspon a un mur de pedra seca. Té un diàmetre de 7,5 m i la part més alta fa 5 m.
Es troba al serrat del Pal (41º 47’ 329 – 002º 19’ 696 – 1108). Té planta quadrangular, de 22 cm x 15 cm i una alçada visible de 38 cm. Va ser tallada en pedra rogenca.
A les cares nord i est hi figura inscrita la lletra C, mentre a l’oest la lectura es fa més dificultosa i podria ser que digués “MT” (lectura molt imprecisa).
Segurament el topònim fa referència a una fita que delimitava les parròquies de la Mora i la Castanya (això podria mantenir-se amb la delimitació que en fa una consueta de 1666).
Es troba en un camí carboner que comença a la font d’en Bresc o de Joaquima Vedruna i marxa planejant cap a llevant, per sota de la roca de l’Amorriador, just en el lloc on el camí creua un petit torrent (41º 47’ 282 – 002º 19’ 614 – 1085).
Està tallada en una peça de pedra rogenca de 20 cm de gruix i té unes dimensions de 67 cm x 41 cm. La seva profunditat és de 5 cm.
Segurament servia com a abeurador aprofitant l’aigua que neix en aquell torrent.
Es troba al sud-est del turó del Mas (41º 47’ 415 – 002º 19’ 215 – 1014).
Actualment es conserva una estructura de pedra i fang, amb mur sde 60 cm de gruix que fa 11 m x 12 m, molt malmesa. La casa sembla presentar quatre espais diferenciats, amb unes cantoneres sense treballar, excepte una que es troba a la banda oest.
A la cantonada nord-oriental, la unió dels dos murs es fa mitjançant un tram corbat, amb la peculiaritat que es tracta d’un doble mur. En conjunt fa 1,10 m de gruix, però a partir d’un metre d’alçada, aproximadament, el mur queda reduït a 60 cm en la seva part interior. Fa la impressió que aquest mur hauria estat reforçat per un segon mur de pedra seca de 50 cm de gruix.
La documentació històrica ens diu que en un capbreu de l’any 1620 s’esmenta un arrendament del mas de Sant Ciprià i un “ort nomenat lo mas de St Cipriá”. [1]
Al 1666 també tenia una casa dita lo mas de st. Ciprià on hi havia una caseta molt dolenta, segons la documentació, amb un petit quintà (camp o pastura a la vora d’un mas o poblat) i unes costes boscoses i ermes del que en treia poc profit “(…) per no trobar qui hi vulla estar per ser molt dolent.” Aquesta finca es trobava a tocar de la riera del Burguès.[2]
Les restes d’aquesta casa es troben al nord-est de la confluència del torrent del Pujol amb el de Ferreres, a sobre de la pista que puja a Ferreres (41º 47’ 880 – 002º 18’ 035 – 582). Es troben en tan mal estat que no és possible assegurar quina extensió podia tenir. Sobre el terreny es veuen restes en una extensió aproximada de 15 m x 6 m, però podria tractar-se de dos edificis diferents. Un dels murs, el millor conservat, fa 90 cm de grui i és fet amb pedra seca. Aquestes mides i aquesta composició fan pensar en una possible cabana, de la qual es conservaria el primer metre dels murs que la formaven. De tota manera, a les seves rodalies es troben algunes restes de teules.
