Entre el collet Terrús i el pla del Clot es troben les restes de diferents congestes per conservar la neu. Segons l’inventari de pous del Vallès Oriental,[1] al coll Terrús hi havia hagut també les restes d’una bassa i de la Caseta de la Neu, de la qual en queden només els basaments dels murs i el topònim com a únics records.
Avui dia, de la casa només en queden els fonaments, que delimiten un espai construït de 17 m de llarg per 9 m d’ample, fet amb murs de 60 cm fets amb pedra i fang, amb un vall al costat.
*. La primera referència que n’hem trobat ens remunta a 1734[2] i després al 1760. Més tard, una llibreta de compliment pasqual de 1835 diu: “Casa de la neu orde del Gover[n] de serrarse y acollirse la família en la casa de la Parera”.[3]
Els rocs d’en Solà es troben al sud del cim del Pou Nou (41º 46’ 234 – 002º 20’ 186 – 1228) i a la seva banda de llevant es veuen les restes d’una estructura quadrangular de 5 m x 4 delimitada per un mur de pedra seca disposada a plec de llibre de 50 cm aproximadament de gruix. Sembla que tenia una entrada a la banda sud.
Aquesta estructura es va construir sobre un espai terrassat que s’allarga cap a llevant. En aquest espai hi ha un espai tancat de fusta i xarxa metàl·lica, que podria semblar un altre corral (mesura 10 m x 5 m). En Joan del Boscàs, però, ens diu que es tractava d’un hort que va explotar durant uns anys (hi duia l’aigua des d’un dipòsit situat més amunt mitjançant una mànega que encara es veu al lloc). De tota manera, sembla que les restes de pedra corresponen a un corral anterior i que continuen cap al sud, pendent avall, on s’evidencien restes de mur.
El Pou Velles troba al nord-oest del turó del Pou Vell (41º 46’ 337 – 002º 20’ 141 – 1200).
Té una planta irregular de 10 m x 6 m i està construït aprofitant una canal natural on es va construir un ampli mur de pedra seca del qual es conserva fins a 1,70 m d’altura a la part més baixa.
Pou Vell
El Pou Nou es troba al nord del cim del Pou Nou (41º 46’ 088 – 002º 20’ 285 – 1231).
Es va construir aprofitant un clot excavat en un relleix de la muntanya i acabat de tancar amb un petit mur pràcticament inapreciable avui dia. Fa 10 m d’ample per 8 m de llarg i es conserva fins a una l’alçada de 3 m. A simple vista sembla un clot natural. Es tracta, per tant, més d’una congesta que no d’un autèntic pou.
Es troba al sud-est de la masia de Serradussà, a l’extrem sud d’un pla que antigament eren feixes de conreu (41º 48’ 298 – 002º 19’ 197 – 1001).
Es tracta d’una estructura lleugerament arrodonida, d’uns 12 m de diàmetre, delimitada per un mur d’aproximadament un metre de diàmetre, en molt mal estat. Al sud del corral, en un petit cingle s’han identificat quatre forats i dues regates. Els dos forats fan 17 cm de diàmetre i 15 i 19 cm respectivament de profunditat. Un tercer forat fa 10 cm de diàmetre i 5 cm de profunditat. Les dues regates fan 70 cm i 75 cm respectivament.
A l’oest es troba una pedra rogenca amb un tall, com si se n’hagués extret un bloc de 38 cm d’ample per 35 cm de fons i 30 cm de profunditat. També hi ha unes restes que podrien correspondre a un antic mur.
Encara una mica més a l’oest hi ha unes possibles restes d’una edificació de 8,5 m x 5 m. Si es comprovés que corresponen a un edifici, els seus murs, fets de grans peces de pedra rogenca, haurien tingut una amplada de 55 cm.
Un centenar de metres a l’est, en una pedra de la carena, s’evidencia la presència d’un altre forat aïllat, de 10 cm de diàmetre i 13 cm de profunditat.
Es tracta d’un conjunt de tres pous situats al vessant nord del turó de Coll Formic.
El primer es troba sobre la font de Coll Formic (41º 48’ 068 – 002º 20’ 752 – 1112). Fa sis metres de diàmetre, tot i que la seva forma és força irregular i 8 m d’altura. Està construït aprofitant un cingle rocós, de manera que les seves parets són en part la roca mare i en part una construcció de pedra seca (que segurament es va extreure del fons del pou i es va aprofitar per fer-ne els murs que el delimiten).
El segon està a llevant del collet de les Bigues, gairebé dalt de la carena, però al vessant nord (41º 48’ 072 – 002º 20’ 298 – 1229). Aquest té una forma cilíndrica pràcticament perfecta, construïda en pedra seca. Fa sis metres de diàmetre i uns set de profunditat.
El tercer pou és a escassos metres al nord-oest del turó de Coll Formic (41º 47’ 969 – 002º 20º 510 – 1266). També està construït íntegrament en pedra seca i té una forma més o menys arrodonida. Fa 7 metres de diàmetre i uns 6 d’altura a la part més alta. A la banda nord i oest s’han produït un parell d’esllavissades que posen en perill aquest pou.
Es troba a al coll dels Quatre Caus, a la carena de la Perera (41º 46’ 753 – 002º 18’ 717 – 958), al costat de l’antic camí que pujava a la Calma.
Es conserva el fons d’una cabana de 3 m x 3 m, amb uns murs de pedra seca de 60 cm de gruix dels quals es conserva una seixantena de metres d’alçada màxima. L’indret és ple de feixes avui dia abandonades i altres estructures, alguna de les quals podria correspondre a una antiga pedrera.
Es troba a l’est del Cafè, a la pista que baixa cap a la Perera i la Figuera (41º 46’ 541 – 002º 19’ 268 – 1121).
Les referències més antigues que n’hem trobat corresponen a 1688.[1] Després, el Corral d’en Perera es confon amb la Casa Nova d’en Parera. Aquest fet té la seva importància, com es veurà tot seguit.
El conjunt està format per dos edificis, un de 9 m x 15 m i l’altre d’11,25 m x 16 m. El primer, situat més al sud, estava constituït per dos pisos, coberts amb una teulada a dues aigües (orientada N-S). Tenia entrada per la banda nord i per l’oest. Es va aixecar a tocar d’un petit cingle, sobre el qual descansa sense cap mena de fonament.
Era, corral i masia d'en Perera
A la façana oest es veuen 2 portes i tres finestres (fetes amb maons que dibuixen arcs escarsers), mentre a la nord hi ha una sola porta (de llinda plana feta amb pedra sorrenca) i dues finestres. Els murs fan 50 cm de gruix i estan fets amb pedres relligades amb argamassa.
A la banda est de la planta baixa semblaria que hi havia hagut la cuina amb el forn. Les cantonades de l’edifici són fetes amb pedres escairades de mides mitjanes.
La part més interessant d’aquesta construcció és el pilar que es troba al centre de la part habitada, que encara avui dia està dempeus. La seva estructura correspon a la dels pilars que aguanten els corrals que es varen construir al segle XVIII en aquesta zona. Aquest fet, junt amb el topònim de corral sembla indicar que, començant per una funció ramadera, aquesta estructura va esdevenir una autèntica masia.
Segurament va ser al segle XIX que es va construir el segon edifici, un autèntic corral, tot i que l’inventari de patrimoni de la Diputació diu que tenia “(…) un habitacle auxiliar que va ser ocupat fins a principis del segle XX.”
Aquest segon edifici tenia un espai d’11,25 m x 8 m situat al nord, on apareixen clarament diferenciats dos pisos. El pis superior segurament era dedicat a la conservació de la palla i estava separat de la resta per un empostissat de fusta que li feia de sòl (tal com encara es veu a can Figuera i com sembla que indica el mapa de patrimoni de la Diputació). La part sud d’aquest edifici tenia una part descoberta, segurament per al bestiar, i una sèrie d’estances que tan podrien haver estat corts com habitacions. Una porta d’1,60 m d’altura per 1,30 m d’amplada permet comunicar aquest espai descobert, però clos per un mur de pedra i argamassa, amb la part baixa de l’edifici principal. Gravada en la llinda d’aquesta porta hi ha la data de 1883.
La part coberta tenia una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal.
L’edifici és fet amb pedra relligada amb argamassa i té unes cantoneres ben escairades i formades per pedres grosses ben treballades.
A la banda nord del corral hi ha un espai pedregós, una mica pendent, però de superfície llisa que corresponia a l’era. Des d’aquesta, una porta d’1,20 m d’amplada conduïa al primer pis, on es guardava la palla, que es podia anar donant directament als animals a mida que la demanaven. En aquesta façana destaca una finestra tallada en una única peça de pedra rogenca de 45 cm x 60 cm (l’obertura de la finestra fa 38 cm d’alt per 15 cm d’ample). Els murs tenen 60 cm de gruix i al centre de l’edifici hi ha un mur quadrat que aguantava la teulada.
Al sud-est del Cafè, gairebé dalt del pla de la Calma (41º 46’ 419 – 002º 19’ 492 – 1153).
La primera referència documental que n’hem trobat és de 1741,[1] quan apareix com més endavant (1770) amb el nom de “la casa de la muntanya del figuera”.[2] Aquesta datació concorda força bé amb les evidències arqueològiques que avui dia es poden recuperar.
El conjunt de l’edifici fa 10,20 m d’ample per 11 m de llarg. La façana principal de la casa està orientada al sud-oest, mirant cap a Aiguafreda i el nucli de la parròquia. Està coberta per una teulada de dues aigües perpendicular a la façana. En aquesta façana hi ha una porta amb una llinda plana que refereix l’any 1741 i una finestra més moderna al pis inferior. Al pis de dalt hi ha dues finestres més, una d’elles amb una llinda plana i la data 1703. Les cantoneres estan ben escairades i treballades, sobretot les més recents.
A aquest nucli inicial es va afegir, per la banda de llevant, un cos de 4 m x 6 m amb una porta que dóna a la mateixa façana on es llegeix “JG + 1902” i una petita bassa o rentador.
La façana sud-est presenta dues portes amb llindes planes, una amb una inscripció il·legible (només s’hi endevina una creu) i l’altra que diu “FRco Fira 1797”. Aquesta darrera part actualment s’utilitza com a corral.
Llinda del corral de can Figuera
A l’altre costat de la casa també hi ha algunes construccions afegides. Una d’elles té la peculiaritat que presenta una finestra espitllerada feta amb la base d’una petita premsa de vi.
Davant de la façana principal hi ha una era de 18 m x 17 m, aproximadament, pavimentada amb grans lloses de pedra rogenca. L’era és tancada per la banda sud per un gran edifici format per corrals i la pallissa. Una porta permet accedir, mitjançant uns grans, al primer pis d’aquest edifici, fet per un empostissat de fusta. Era el lloc on es guardava la palla, mentre a sota hi havia els animals.
L’edifici del corral i pallissa està aguantat per sis grans columnes de planta quadrada i només a la banda nord-est presenta un segon pis empostissat fet amb una estructura de fusta que, com s’ha dit, comunicava amb l’era per una porta. Avui dia el seu estat és molt precari i s’està enderrocant.
A la banda de llevant d’aquest edifici hi ha una gran porta, a punt d’enderrocar-se, amb una llinda plana que contenia una gran inscripció, de la qual avui dia només es llegeix la data: 1736. El fet que aquesta llinda sigui anterior a la data de construcció de la casa permet pensar que, com en el cas del corral d’en Perera, l’antic corral hauria evolucionat cap a una masia.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, E1. Llibres de confessions i comunions diversos.
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 45v.
Es troba a la carena del Bofinar, al sud de can Figuera (41º 46’ 279 – 002º 19’ 422 – 1144).
Es tracta d’una estructura de planta arrodonida, que aprofita un aflorament rocós a la seva banda nord per acabar de formar un tancat delimitat per un mur fet amb pedres grans i d’un metre aproximadament de gruix. En direcció nord-sud fa uns 14 m de llarg, mentre en direcció est-oest en fa 20 m.
A la banda de llevant es conserva una estructura adossada a aquest mur, però per la seva part de fora, que sembla que correspondria a una cabana de 5 m x 6 m, tot i que podria ser més petita.
Es troba a ponent de la Figuera, just en el camí que porta a aquesta casa (41º 46’ 769 – 002º 17’ 769 – 886).
L’ermita en si és un edifici de 5 m de façana per 6,80 m de fons, orientat al sud-est, amb teulada a dues aigües d’eix perpendicular a la façana. Té adossada una sagristia de 3 m d’ample per 6 de fons. Està coronada per un petit campanar d’espadanya, actualment sense campana, situat just a sobre de la porta principal. L’edifici té unes cantonades treballades i sobta el fet que, al sostre de lloses, hi apareix una xemeneia. La sagristia té una petita finestra a la banda oest. La porta de l’ermita és de llinda plana, sense cap inscripció i fa 1 m d’ample per 1,80 m d’altura.
Sant Isidre de la Figuera
Al davant de l’ermita hi ha un padró amb una creu de construcció recent; aquest padró duu gravada la data de 1779 a la base.
En fotografies antigues s’aprecia un rellotge de sol a la façana de l’ermita, just a sobre de la porta.
El creixement de l’aristocràcia dels masos té a la Móra una expressió molt clara en la construcció, a principis del segle XVII, de l’ermita dedicada a sant Isidre, propietat de la Figuera. Sant Isidre (Madrid, 1082-1172) va ser beatificat al 1619 i canonitzat al 1622; la seva popularització es pot vincular al creixement del poder dels masos durant el segle XVII. D’aquesta manera la seva figura es va associar a la protecció del món agrari i, a partir de la seva canonització, el seu culte s’expandeix per la nostra terra: a Centelles, l’any 1620 ja es constata una processó en la seva diada a Santa Maria Savall,[1] i a la quaresma de 1625, “(…) ses posada y dita la primera missa ab un quadro gran de pinzell <> altar de S. Isidro pages”.[2] Set anys més tard (1632), Damià Bolló escrivia unes Cobles de S. Isidro pages on es deia “De pedra, neula, y tots mals sempre foreu advocat, y quant sia necessitats feu fugir los temporals fins las Bruxas infernals vos tenen molt gran temor”.[3] No deixa de ser curiós que el moment de màxima expansió d’aquest culte coincideixi amb la gran persecució de bruixes, segurament perquè, com hem mostrat en un altre lloc (Roma, 2011), ambdós fets responen al mateix context sociecològic.
Continuant amb l’expansió del culte al sant, diguem que al 1631, a Vic, es funda la confraria del Bon Succés, que originàriament va triar sant Isidre com a patró, però ni el bisbe ni els consellers ho varen autoritzar “per averhy confraria en la Pietat y lo tenen per patró” (Capdevila, 1931; 35). A Viladrau, al 1638 es feia una processó i un ofici votat en honor del sant i a Sant Fruitós de Balenyà, en una visita del 2 de setembre de 1759, es parla de les capelles de sant Isidre i del Salvador, “nuebamente fabricadas”.[4] A Malla, al 1760, es feia una processó en honor de sant Isidre que apareix consignada a la consueta de 1760.[5]
Tradicionalment es diu que la capella de la Figuera va ser construïda al 1625, però malauradament no ens ha estat possible recuperar el document que segons Antoni Pladevall (1965) donava permís a Pau Figuera per a l’erecció d’aquesta capella (3 de febrer de 1625). Segons el mateix Pladevall, però, en aquell moment ja s’hi celebrava. En qualsevol cas, aquesta capella es trobaria al nord-oest del mas, en un lloc anomenat prat de les Saleres i hauria estat erigida en un moment prou primerenc de l’extensió del culte a sant Isidre en la nostra terra.
S’ha de dir, però, que la documentació de l’arxiu episcopal de Vic suggereix que aquesta capella ja existia anteriorment. Segons la consueta de 1620, redactada per Joan Pratnarbonès, a l’església de la Móra se celebraven unes misses en record de Pau Figuera i el rector les podia fer tant a la capella de Sant Isidre com a l’església parroquial:
“lo Rector de Sant Cypria te llibertat de scelebrar (sic) las missas sobra ditas en la parrochial de St. Cypria ho en la capella de St. Isidro tot en son lloch tot lo sobra dit per lanima de Pau Figuera condam y per los seus benefactors.”[6]
La missa per Magdalena Figuera, alias Carnera, que es fa “en la capella de St. Isidro de la casa de la figuera”.[7]
Pedró de Sant Isidre de la Figuera
Hi ha força evidències per pensar, però, que aquesta consueta seria una mica posterior a la data que suposadament es va redactar. Això no treu, però, que la documentació indiqui la llicència per a construcció dugués la data del 20 d’abril de 1626 i que fou concedida a rector Joan Pratnarbonès. Aquell any, el mateix rector en va beneir la campana i per la diada de Sant Isidre (15 de maig de 1626) la capella va ser beneïda pel rector de Seva.[8]
Amb el pas del temps aquesta capella va anar adquirint renom i s’hi va arribar a celebrar un aplec. Aquest aplec va esdevenir amb el pas del temps una de les grans festes de la parròquia , que atreia a gent de tota la rodalia. Mostra de la seva importància és que, a la Figuera, “Per sant Isidro de 1766 hem mort una borrega que ha pesat 9 lliures 2 tersos”.[9]
Al 1730 s’escrivia: “En esta parroquia ço es a la casa de la Figuera hi ha una capella sots invocació de St Isidro confesor, Patró dels pagesos la qual es de gran consuelo per las tres principals casas de la pª per fer la estació de la butlla (…) y a la fi de ditas missas, las quals se celebran per las animas que als benefectors tenian obligació, y per la conservació, y augment dels fruits de la terra (…)”.[10] També s’hi deia que al final de la missa es cantaven els goigs de sant Isidre. “Esta consuetud io lahe alcançada mes de vint anys an deixat de aplegar que diuhan no si trobava cosa no se si exa es la causa.”
Com es veu, aquesta ermita permetia la protecció de la pagesia i dels productes del camp, per això ens sembla rellevant que s’hi fessin benediccions en dies com Sant Pere Màrtir, 29 d’abril, quan es beneeix l’olivera, i el dia de Sant Llop, el primer de setembre, on es beneeix el pa, vi i blat. Sembla que la importància d’aquestes celebracions hauria estat apaivagada pel rector Di Pratnarbonès per evitar que l’increment de la seva popularitat no resultés en perjudici de l’església parroquial.De fet, sembla que es captava més pels bacins de la capella que no en la parroquial.[11]
L’any 1781, s’autoritzava el prevere Vicenç Balmas perquè fes missa a la capella de Sant Isidre els dies que volgués “(…) y evitarle con esto un trabajo que le cueste la vida, como poco ha le sucedio darse un golpe iendo a la Parroquial; y el Rdo Rtor podra decir las dos misas, sino hay otro sacerdote en su Parroquia”.[12]
[2] Llibre en lo qual se acentan las cosas pertocants als Obres de la Iglesia parroquial de Sta Coloma de Centelles… essent Rector lo Rnt Damia Bollo… any 1617. ABEV, Centelles, Sta Coloma, G/2 (1617-1751).
[3] Proseguimus manuale primum de apprisiis intrumentorum receptorum… Arxiu parroquial de Santa Coloma de Centelles. Manuals notarials de la parròquia. AP R/67 (antic R/48bis). Fol. 576v. Aquesta és l’única referència que coneixem en què es lliguen explícitament les bruixes i el mal temps.
