Francesc Roma i Casanovas
Aquest camí, avui pràcticament abandonat, arrenca del sot de Vallcàrquera, a ponent de l’església de Sant Pere i can Xicola, on es troba la font dels Castanyers, i s’enfila fent ziga-zagues en direcció sud cap a la carena de can Plans. A mitja alçada es desvia cap al sud-est per anar a sortir a la pista que puja de can Matamoros.
Travessa una zona molt pendent amb algunes carboneres. Sembla que el traçat superior coincidiria amb part amb l’actual pista.
Aquest edifici, situat a ponent de can Puig, més o menys a la mateixa alçada, però a l’altre costat de la Riereta (41º 43’ 658 – 002º 18’ 019 – 506) presenta l’estructura d’un mas compost per dos grans edificis amb diverses dependències. L’edifici principal hauria tingut dos pisos
Tal com diu Anna Gómez, les notícies històriques que es coneixen ens remunten a mitjan segle XVIII o ja dins el segle XIX. El seu estat de conservació, tot i precari, suggereix que hauria estat habitat fins no fa massa dècades.
L’edifici situat més al sud, el principal, presenta una finestra i una porta amb arcs conopials, fet que podria fer pensar en una cronologia del segle XVI o lleugerament anterior. De tota manera, aquest mas no apareix en el fogatge de 1515, a no ser que correspongués al mas Cap-rec, que no ha pogut ser localitzat.
La Riereta, en passar per sota de can Sidró i can Puig, una mica més amunt de l’aqüeducte de Dosrius (41º 43′ 665 – 002º 17′ 979 – 473), fa un saltant que acaba en un gorg d’aigües cristallines. L’indret és fresquívol i queda protegit de les grans massificacions.
S’hi accedeix des de l’aqüeducte de can Dosrius, seguint la pista que remunta el torrent fins a sota de can Sidró. Un cop aquí, un corriol permet travessar el riu per sobre del saltant, s’enfila lleugerament per l’altre costat (amb l’ajuda d’una corda fixa) i baixa a l’inici del gorg.
Aquesta tina d’aglans es troba una mica per sobre de la casa de Castellar, a tocar d’aquesta. Es tracta d’un edifici adossat a un marge, amb una porta de les mides d’una casa. De la porta n’arrenquen unes escales (8-10 graons) que duen fins al fons de la tina. Aquesta té planta rectangular, aproximadament de 4 m de costat. A la banda nord (al costat de la porta) hi ha una entrada d’aigua que prové d’una bassa que es va construir a la mateixa època. A la paret del fons, just a la part oposada de la porta, hi ha una fornícula triangular que ens diuen que servia per deixar-hi les eines.
L’edifici presenta mostres d’haver estat ocupat per aigua fins a l’alçada de la porta, de manera que les escales quedaven submergides. Ens diuen que els aglans s’havien d’estovar amb aigua, però no podem precisar si era per conservar-los o només per estovar-los. L’estructura faria pensar en una conservació en aigua, perquè no hi ha cap espai per poder mantenir els aglans en sec, de manera que calia estovar-los tots al mateix moment.
A la llinda de la porta de la tina hi ha gravada la data de 1766. Al costat de la casa hi ha un dipòsit amb una inscripció de l’any 1770. Ens diuen que en aquell moment hi va haver una forta expansió de la masia i es varen fer moltes reformes.
En diuen que a la Tria (Hostalets) hi havia hagut una altra tina, que varen colgar quan va deixar de ser útil.
Es troba per sota de la Rectoria de Valldeneu (actualment escola de natura), enmig d’unes feixes cada dia més emboscades (41º 43’ 495 – 002º 17’ 513 – 434). Es troba adossada a un marge (en part exempta). Està construïda amb pedres diferents suposadament recollides als rodals i reaprofitades, relligades amb argamassa.
Actualment se’n conserven les parets; una biga de fusta és l’únic testimoni de la teulada que la cobria. Externament mesura 3,20 m de llarg per 1,80 m d’ample. La paret fa uns 40 cm de gruix i presenta una alçada d’1,50 metres (la presència d’una biga indica que aquesta era l’alçada màxima de la barraca).
A la banda de ponent hi ha un porta d’1,28 m x 065 m, mentre a la paret sud es troba una finestra de 58 cm d’ample per 22 cm d’alt.
Es desconeix la seva utilització, tot i que segurament tenia alguna relació amb les funcions agrícoles que es desenvolupaven en els camps dels rodals.
La Lleixa dels cingles de Bertí, passat el grau del Sunyer, continua cap als cingles del Cerdà. Aquí la cinglera s’orienta al nord, fins i tot lleugerament a ponent, de manera que bona part del vessant queda en una zona ombrívola. De tota manera, la zona just a sota les antenes de telefonia (per sota de la Lleixa) conserva encara feixes i camins que indiquen una ocupació passada, segurament dedicada a la vinya. En el punt 41º 46′ 101 – 002º 14′ 308 – 563 es troba una estructura que segurament corresponia a una cabana de vinya o a algun tipus de refugi.
Just a ponent de Ventallola, però gairebé dalt del cingle, a la Lleixa, es troba la font del Cerdà, un indret que antigament havien estat uns horts. Actualment encara en queden les terrasses i els murs del que segurament va ser la porta d’entrada a l’hort tancat (41º 46′ 206 – 002º 14′ 071 – 647). També hi ha unes escales que conduïen a la boca inferior de la mina del Cerdà, una caseta que recollia l’aigua de la mina i un dipòsit amb la caseta de la bomba que la puja fins a la masia. A peu de cingle es troba una segona boca de la mina, que està tancada amb un reixat. Es diu que aquesta mina té uns * metres de recorregut.
No sabem a quina època es va construir tot aquest conjunt; només podem dir que a la caseta de l’aigua hi ha gravada la data de 1950.
Al capdamunt del torrent del Tro, en la lleixa que queda entre el primer i el segon cingle, hi ha un espai que corresponia a una antiga feixa. Es tracta d’un espai aplanat, en la construcció del qual es va haver de bastir un mur de més de dos metres d’alçada. A la banda nord es troba el cingle del pla de la Garga.
Actualment hi passa un camí que va de la font del Rouret fins a trobar el camí que puja pel grau del Sunyer. És un camí sense grans pujades ni baixades. Passada la font del Rouret, es travessa el torrent del Tro i es passa just per sota del mur d’aquesta feixa. Enmig de la feixa, en el repeu del cingle, hi ha una petita deu que omple una bassa (imaginem que servia per regar els conreus d’aquest espai). Un mur tancava la feixa per la banda de llevant.
El camí continua pel repeu del cingle i es troba una altra bassa que recull l’aigua que es filtra per una esquerda. Aquest camí té alguns trossos delimitats per murs. Després de travessar el camí que puja cap al grau del Sunyer, el camí, ja molt desdibuixat, continua per la lleixa fins pràcticament a sota les antenes de telefonia. En aquest espai el camí es veu més clar i apareixen restes d’antigues carboneres, fet que indica que aquesta lleixa havia estat utilitzada antigament.
La darrera fotografia que presentem també evidencia aquesta utilització. Quina imatge més diferent de la que en tenim actualment!
Quan la Lleixa supera el grau dels Matxos, anant en direcció nord, es troba la pista que connecta els nuclis de l’Abella i de Sant Miquel Sesperxes. Des de la pista, un corriol indicat permet accedir a la font del Rouret (també dita de can Tres Quarts). Aquesta es troba en el punt 41º 45′ 522 – 002º 13′ 891. També s’hi pot accedir per un camí empedrat que baixa des de can Tres Quarts, que s’agafa just al costat d’un petit mirador penjat sobre el cingle.
La font en ella mateixa no té res especial; fins i tot les rodalies són força brutes a causa de què l’espai adjacent va ser utilitzat com a abocador d’escombraries de la casa. El que la fa atractiva és el gravat que es pot veure a la paret del cingle. Es tracta d’un rostre humà, possiblement una dona, amb el cabell llarg i una mà (la dreta) clarament delimitats. També s’hi observa un possible pit. Al costat hi ha algunes inicials i una data que semblaria correspondre a l’any 1985.
No sabem el seu origen, ni l’autor, ni tan sols la data en què es va gravar. Malauradament algunes persones poc cíviques han fet grafits a sobre del gravat i l’han desvirtuat força (això, malgrat tot, ajuda a la seva localització).
La masia del Bellit enfonsa les seves arrels fins al segle XII, però no és fins als segles XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa. A partir de finals del segle XIX la casa s’anà descuidant fins a quedar en un estat força ruïnós.
Al nord-est de la casa, en l’anomenat sot del Molinot, apareixen les restes del que se suposa que fou un antic molí associat a aquest mas. De tota manera, les seves característiques arquitectòniques tampoc no permeten atribuir-li un moment històric concret.
Es tracta d’un conjunt format per un mur construït sobre roca mare, aprofitant el desnivell natural, amb grans blocs de pedra local, ben escairats, utilitzant el sistema de pedra seca, sense lligar. La part visible del mur fa una amplada d’uns 17 metres, i per la part de baix es conserva una obertura que podria haver funcionat com a pas per l’aigua un cop l’energia d’aquesta s’hagués aprofitat.
Més amunt del molí del Bellit, a uns 20 i 50 m, es troben les restes de dues rescloses amb les seves basses. La primera resclosa és de mur de pedra seca i regula l’aigua de la primera bassa, aquesta és de petites dimensions i uns 5 m ample. D’aquesta bassa en surt un rec que conduïa l’aigua al molí. La resclosa i la bassa superior estan en molt mal estat. També s’hi evidencien un parell de petits horts que aprofitaven l’aigua del torrent.
La presa es troba en el punt 41º 45′ 785 – 002º 18′ 798 – 1055, evidentment just en el llit del torrent.
Segons s’explica, es tracta d’una teuleria i no d’un forn de calç, que havia fet funcionar un tal Potes. Es troba al costat de la carretera que va de Centelles a Sant Feliu de Codines, un cop passat el pont que hi ha a tocar de l’entrada de la Rovira de Baix (41º 47′ 080 – 002º 12′ 817 – 576; just a la banda de ponent de la carretera, o sigui, a l’altre costat de la font del Forn de la Rovira). El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona la situa erròniament al costat de can General; també diu que es tracta de dos forn, però en realitat només s’hi observa una boca. Es estrany que s’inclogui en el mapa de l’editorial Alpina.
Es conserva l’estructura més o menys arrodonida i la boca del forn (d’1,10 m d’amplada). La boca està feta amb maons i ferro i presenta evidències d’haver tingut algun tipus de tancament (porta).
Aquesta infraestructura va donar lloc a la peça de terra on es troba (el Camp del Forn) i a la font del Forn de la Rovira, que hi ha una mica per sota i a l’altre costat de la carretera (actualment en un estat molt precari).
