Es diu que a la cinglera que baixa del torrent que can Corpus, una mica més amunt de la Tosquera del Pujol, hi havia una cova on, entre dues pedres, hi havia una bomba de mà sense explotar. Tot i que l’havien intentada fer petar de diverses maneres (amb foc,m per exemple), mai no ho havien aconseguit. Un dia, una torrentada s’ho va endur tot per davant i se suposa que la bomba encara deu parar per aquelles raconades.
Base de premsa de can Carlos
Les ruïnes de can Carlos es troben a la carena del Soler, a ponent d’aquesta masia, just abans d’arribar a la torre d’alta tensió (41º 45′ 393 – 002º 16′ 608 – 689).
Entre les restes ha aparegut part de les peces que formaven un setial o base de premsa de vi. En total hi ha 7 peces que encaixen perfectament, com es veu en la fotografia adjunta.
La peça fa 90 centímetres de llarg (en el sentit que hi ha el broc) per 82 d’ample. La part interior rebaixada fa uns 70 centímetres, descomptant uns 4 cm a cada costat per fer el llavi lateral. Aquest llavi és més ample prop de la sortida del most, suposem que per evitar que es trenqués a causa de qualsevol cop imprevist.
Aqüeducte de Dosrius
Sota can Dosrius (41º 43’ 560 – 002º 17’ 804 – 456) es troba un aqüeducte que transportava les aigües que es recollien en una bassa i les conduïa als camps que es troben a l’altre costat de la Riereta.
L’aqüeducte conserva 5 arcs rebaixats amb l’intradós de rajola, però falta l’arc que permetia salvar el torrent. Segons Anna Gómez, “Un dels propietaris del mas Dosrius es va fer un pont per atravessar el riu, en algun moment indeterminat del segle XVIII, i va aprofitar per fer-se un aqüeducte, una mica més amunt. Aquest senyor va tenir una disputa amb l’alcalde, el qual li va fer enderrocar el pont com a càstig, però va restar dempeus l’estructura de l’aqüeducte”.
A la banda de llevant, a una cinquantena de metres d’on comença l’aqüeducte, hi ha una gran bassa
Can Carlos
El que queda d’aquesta casa es troba a la carena del Soler, a ponent d’aquesta masia, just abans d’arribar a la torre d’alta tensió (41º 45′ 393 – 002º 16′ 608 – 689). El mapa de l’editorial Alpina la situa correctament, o sigui que, tot i que costa de veure des del camí, no hi ha massa problema a trobar-la.
Aquesta casa és un misteri, des del punt de vista historiogràfic. Sabem que pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i que al 1861, en el quadern de liquidacions, pertanyia a Josep Terrés Carlos. L’estat actual no permet dir gaire cosa sobre la seva cronologia. És possible que la seva construcció s’associés a l’explotació de la vinya durant el segle XIX, tot i que no es descarta algun altre ús agrari o fins i tot l’explotació d’alguna pedrera propera.
El mapa de patrimoni i el treball d’Enric Garcia-Pey indiquen que se’n conserva una cantonada, però actualment només resta dempeus un petit pany de paret. El bosc ha envaït completament la zona i les feixes que rodejaven la casa i li dóna un aire obac que no correspon a la seva situació damunt la carena.
Entre les restes de la masia s’han trobat algunes parts d’un setial de premsa, que descrivim aquí.
Jub de la Talladella
Gràcies al treball d’Enric Garcia-Pey hem pogut localitzar el jub d’aglans de la Talladella, localitzat al sud de la masia, a tocar de la basa del Jub (41º 46′ 792 – 002º 09′ 450 – 806). Es tracta d’un dipòsit d’aigua de 4,70 metres de costat, semisoterrat i d’una alçada de 3,20 metres. S’hi accedeix per una obertura situada gairebé a nivell del sostre (sense escales interiors), amb una llinda plana on es troba inscrit la data de 1797.
La coberta està feta amb una volta de canó rebaixada, feta amb pedra del lloc disposada a plec de llibre. Poc metres per sota, com s’aprecia a la fotografia adjunta, hi ha una segona volta, de dimensions més reduïdes, que condueix a una fornícula. Podria tractar-se d’alguna boixa per al desaigüe, però no s’ha pogut comprovar. De fet, aquest aljub va ser reformat l’any 1973 (ho indica una inscripció) i és possible que en aquell moment se separessin les dues estructures.
Segons Garcia-Pey, “l’omplien amb l’aigua de la bassa del Jub que queda al davant, per estovar-hi les glans“.
Jub d’aglans del Verdaguer
Al nord de la masia del Verdaguer de Castellcir, a tocar de la casa (41º 46′ 806 – 002º 08′ 211 – 730) i tal com diu Enric Garcia-Pey, es troba un dipòsit on es posaven els aglans. Té una planta aproximadament quadrada, de 5 metres de costat. A la zona sud sembla conservar-se una part de la coberta i a la nord podria haver-hi hagut una entrada d’aigua. Els murs són gruixuts, al votant dels 60 cm i l’altura màxima que se’n conserva és d’1,30 metres.
Aquest antic aljub es va fer servir d’abocador d’escombraries, aspecte que es posa de relleu sobre el lloc. S’ha parlat amb una dona de la masia, que diu que fa vint anys que hi viu, que ha confirmat la utilització com a lloc per guardar-hi aglans per estovar-los.
La por a Sant Martí
Diuen que el jovent de Sant Martí que anava a Centelles per divertir-se, després de la guerra, quan tornava a casa de vespre, per allà a sota les Comes, els sortia la por. Un dia varen decidir posar-hi remei.
Quan la tartana amb què pujaven tots plegats va haver passat l’indret, després que els aparegués la por, un dels nois, que s’havia quedat enrere expressament, va veure un llum que pujava cap a la rectoria. Com ja ho tenia previst, li va tirar un tret, no se sap si de sal o de balins (segurament de balins).
El cas és que el dia següent, a cal metge (el doctor Roldán) es varen trobar amb el mossèn, el rector Martí Morera, amb tot el cul ple de balins. Quan el metge li demanà què li havia passat, aquest va dir que caçant se li havia disparat l’arma i l’havia ferit a les cuixes. Però el metge va dir que no podia ser, que si hagués estat una escopetada des de tan a prop hi tindria un gran forat, i no un escampall tan gran de balins.
Hi ha qui assegura que aquesta escena la varen veure alguns testimonis que en podrien donar fe.
També es diu que al forn de la masia de la Serra hi sortia por.
Refugi de la solella del Cruells
Es troba a l’extrem occidental de les feixes que rodegen la masia de Cruells, en el punt 41º 45′ 261 – 002º 16′ 094 – 515. S’hi pot accedir des del collet de Montcau, travessant el torrent Mal i la carena del Soler. Just en el lloc on hi ha el fil elèctric de Cruells comença una pista que baixa cap al sud, que cal agafar. El refugi es troba al peu d’un espadat rocós calcari i es veu bé des del camí.
Es tracta d’un petit habitacle construït sobre un bloc calcari inclinat cap al nord, de manera que l’altura disminueix a mida que ens acostem al final de l’espai obrat. Té una planta triangular, amb un costat a ponent d’1,50 m i un altre a llevant de 2,70. La banda de ponent està feta amb un mur de pedra seca, mentre la de llevant correspon a la roca mare i els sediments que es troben al lloc. El triangle tanca per la banda sud i sud-est amb un mur natural, completat amb una paret relligada amb morter, de 2,40 m. S’accedeix a l’estructura mitjançant una obertura de 60 cm d’ample. Just en aquest lloc s’assoleix la màxima altura, 1,40 m.
A la banda nord-est hi ha un petit forat que dóna a l’exterior i en el sostre es troba una esquerda que està tapada amb pedres i un tros d’escorça d’alzina surera, que podria correspondre a una arna.
A la paret calcària sota la qual es troba apareixen diferents restes d’arnes i de lloses col·locades expressament per a servir de base a aquest instruments. Aquest fet ens duu a pensar que no es tractés d’una arnera, tal com han estat descrites en altres indrets.
Segons el diccionari Alcover-Moll una arna és el que en la nostra terra s’anomena un rusc, mentre que una arnera seria un rusc o casa d’abelles.
Més informació sobre les arneres:
L’assassinat d’en Bonnoi
Can Bon Noi era una casa que es trobava sota el Còmics, sembla que molt a prop de la carretera de Sant Feliu. Durant la guerra civil, un dels homes de la casa era considerat un espia (al servei del comitè revolucionari?). Era un germà dels propietaris del Pujol.
La seva condició d’espia va fer que unes persones de can Farigola li tallessin el coll amb un volant (falç) al carrer de les Comptesses. Varen deixar el cos allà mateix i quan el varen trobar el seu propi gos se n’havia menjat la meitat.
El grau del Rouret
Al grau del Rouret, al nord del torrent del Tro, hi ha uns feixons i una bassa. Es diu que al cingle hi havia un forat a la pedra amb un rusc, d’on en regalimava mel. El nostre informant hi havia anat a menjar-ne. Un dia el varen esberlar amb un parell de barrinades.
Parlant d’aquesta zona, ens diuen que després de la guerra hi havia gent que anava a robar menjar a les masies del pla de la Garga. Si els atrapaven, els feien saltar per aquests cingles. Segurament encara es trobarien els seus cadàvers a sota, si es busqués bé.
