Just a sobre del cingle, en línia recta entre les Mirones i la Torre (41º 44′ 674 – 002º 15′ 638 – 508), hi ha un petit biot les aigües del qual s’acaben perdent cingle avall. És un lloc actualment molt freqüentat pels senglars, que hi tenen una piscina de fang formidable.
Es troba a uns dos-cents metres al nord-est de les barraques de les mirones, enmig de la petita franja boscosa que es troba entre la paret del cingle i el camp que la pista que duu a Castellar parteix per la meitat. Es tracta d’una font de cisterna o bassa, segons la classificació establerta per Ramon Solé (pàgina 5).
L’aigua ha estat aprofitada mitjançant la construcció d’un petit receptacle rectangular, cobert amb una llosa de pedra calcària plana. Això crea un petit bassal permanent d’aigua, la qual s’escorre cap al cingle. A la part de sota del cingle hi ha feixes i camins, i és de suposar que una recerca més acurada permetria trobar algun tipus d’aprofitament d’aquesta aigua sobrera.
De fet, just a sobre de les barraques hi ha un altre biot que semblaria ser el lloc d’on es proveïen d’aigua els eventuals estadants de les cabanes.
Es tracta d’una pedra plana que hi ha a la lleixa de sota del Febrer. En aquest lloc hi havia hagut una mena de barraca feta amb una cobertura de branques de pi, on un tal Lluci s’entretenia a fer carbonet al terra. Aquest carbonet el venia a Aiguafreda (a la carnisseria que hi ha al davant de cal Novelles).
Tot i que no s’ha pogut localitzar el lloc exacte, segurament es tracta del lloc on es localitzen uns gravats que semblen correspondre a èpoques històriques diferents.
A tocar de la pista que va de Sant Pere de Valldeneu fins a Castellar, en el punt 41º 44′ 580 – 002º 15′ 531 – 520, apareixen les restes d’una antiga cabana, que fa temps que teníem localitzats. Actualment només es conserven les primeres filades del cos de l’edificació, una edificació que feia aproximadament 2 m de llarg per 1,5 m d’amplada. L’edifici es trobava orientat al sud i estava a tocar d’un camí i encastat al marge. Era fet de pedra sorrenca vermella.
Just al davant es conserva el que devia ser la llinda de la barraca, que fa 1,10 m de llarg per 30 cm d’ample i uns 25 cm de gruix. Al fons, a la banda nord, es conserva perfectament una furnícula de 33 cm d’ample per 45 cm d’alt.
Poc metres més al nord, en el punt 41º 44′ 600 – 002º 15′ 522 – 531, es conserva una altra barraca que respon a les mateixes característiques i que, de moment, encara està sencera. Només ha perdut part de la paret est, tot i que el conjunt amenaça ruïna.
Es tracta d’una cabana arrambada a un marge, al costat del camí. Té 2,30 m de llarg per 1,80 m d’ample i l’alçada, en el punt més alt, arriba a 1,60 m. La seva porta també s’obre al sud i fa 65 cm d’ample per 1,25 m d’alt. Mentre les parets de l’edifici fan aproximadament un metre de gruix, a la banda de la porta aquesta amplada es redueix fins als 45 cm. La porta està delimitada per una única llinda plana de 1,20 m per 20 cm per 25 cm de gruix.
La barraca està feta amb pedra sorrenca vermella treballada en angles rectes (tot i que també hi ha algun element de pedra calcària).
A la banda nord hi ha una fornícula de 50 cm d’alt per 32 cm d’ample i 50 cm de profunditat. Aquesta fornícula comença a 50 cm del terra.
A l’angle dret, al fons, hi ha un cocó de 42 cm d’ample per 32 d’alt i 65 cm de profunditat. Es troba al nivell del terra Normalment aquest cocons servien per guardar-hi les eines, d’aquí la seva gran profunditat.
La barraca tanca amb una falsa cúpula, amb una pedra força gran al mig i té algunes bigues fetes amb troncs sense treballar (que actualment estan podrits i amenacen amb l’ensorrament de la volta.
La producció de carbó vegetal és avui dia força ben coneguda gràcies a la bibliografia que s’ha publicat en els darrers anys. Malgrat tot, ens quedava un dubte sobre el procés d’elaboració del carbonet. Segons Cèsar Gutiérrez, el carbonet és un tipus de carbó vegetal de baixa qualitat elaborat a partir de matèria vegetal que no es prou gruixuda per poder-ne fer carbó (productes de tallades, d’esmatassades, etc.). Tot i les similituds quant al procés de producció i al resultat final, cal diferenciar ambdós processos. Segons Jaume Enric Zamora, l’anomenat carbonet es feia de les branques d’alzina més primes, en uns sots (o súties) que, una vegada plens, es tapaven amb terra o amb llaunes. Quan el carbó estava a punt, s’apagava amb aigua.
Aquests dos tipus de carbó servien per cuinar (font).
D’entrada, diguem que hi havia dos sistemes de producció de carbonet i que sembla que la frontera entre la utilització de l’un i de l’altre és aquell any que va fer tan fred (segurament als anys seixanta del segle XX):
1 – Es fa un sot al terra i s’hi crema la llenya a dins. Quan el sot és ple de caliu, es cobreix amb una plantx metàl·lica i es recobreix amb terra. Al cap de dos o tres dies es treu el carbonet. Normalment els sots són de forma quadrada o rectangular i encara en trobem força en la nostra geografia.
2 – Més tard es va substituir el sot al terra per una caldera de metall (que no s’enterrava). Aquesta s’omplia de llenya i es tapava amb una tapa també metàl·lica i es cobria de terra.
La mida del sot (sútia?)1 depèn del que s’hagi de transportar la llenya. Evidentment, es busca economitzar esforços.
Si hi ha aigua a prop, es fa una plaça rodona (que rep el nom de carbonera), sense fer-hi sot i es tira aigua i es remena per apagar-la.
El material que es carboneja amb aquest sistema són mates i branques primes (com a molt, gruixudes com el braç). La llenya més gruixuda es feia servir per fer carbó (sistema més conegut). En alguns casos, però, les branques dels pins eren prou gruixudes per ser aprofitades per a altres usos. En aquest cas, rebien el nom de torrats (peces de fusta que es podien vendre com a llenya, que a vegades eren arreplegats de manera irregular pels carboners).
S’utilitza sobretot la fusta de pi, que bé es talla expressament (les branques) o bé s’utilitza el producte de les esporgades que es feien per fer llenya (brancada). La fusta d’alzina, amb aquest sistema, no es podia tocar (suposem que es tracta d’un costum consuetudinari); sembla ser que estava reservada per als carboners que feien carboneres apilades. Les branques es tallaven a la mida de la caldera, de manera que s’hi posessin planes (així cremen més a poc a poc). També es feia carbonet amb brucs o romanins, és a dir, qualsevol tipus de matèria vegetal que pogués cremar (normalment barrejada amb la llenya del pi i mai els matolls tots sols).
Amb els residus de biomassa es feien gavells (que no es lligaven) i es recollien amb una forca de fusta (segurament feta d’alzina) i es tiraven dins de la caldera. La forca servia per dur la llenya a l’esquena, penjada a l’espatlla. D’aquesta manera evitaven cremar-se (cal recordar que, en ser metàl·lica la caldera, aquesta adquiria una temperatura molt alta i, per tant, no es podia tocar amb les mans). Per ajudar aquest procés d’alimentació de la caldera, s’aprofitaven els pendents naturals, de manera que es pogués carregar aprofitant la pujada natural del terreny.
La fusta d’alzina no es feia servir per fer carbonet, perquè el carbó que en sortia era massa dur i trencava les paperines del carbonet que s’envasava per a la seva venda.
El nostre informant ens explica que a la masia del Fabregar (Sant Martí de Centelles) en feien un camió cada setmana que enviaven a Barcelona per vendre el carbonet als seus clients. El cobrament dels carboners era a tant per sac (comissió); en un moment indeterminat es cobraven 15 pessetes per cada sac (d’espart). D’una sola caldera es podien arribar a treure fins a 17 o 18 sacs de carbonet a mitja tarda, quan la caldera ja era plena. Això feia que no calgués quedar-se a dormir a bosc, tot i que algunes quadrilles ho feien habitualment (però utilitzaven una masia deshabitada a prop de Granera).
En un cas es va arribar a fer servir una caldera de vapor d’una fàbrica, arreglada per un ferrer, però pesava molt i costava d’apagar-ne el foc. El problema de les calderes era transportar-les d’un lloc a l’altre pel mig del bosc. I ai las! si us queia rostos avall!
Quan s’encenia la caldera, calia vigilar de no anar molt de pressa en el procés de cuita, perquè si no es formava prou brasa, apareixia una mena de pasta anomenada l’empanada o cremaiot que no servia per a res. La culpa era de què la llenya havia cremat massa de pressa.
A la imatge superior veiem una caldera de fer carbonet que es troba en uns camps poc abans d’arribar a Castellsagué (Tagamanent). Fa dos metres de diàmetre i un i mig d’alçada. També es conserven dues tapes metàl·liques. A la dreta de la caldera es veuen uns sacs de carbonet preparats per dur a vendre. La fotografia es va fer a finals de l’any 2011.
_____
1Segons el diccionari Alcover-Moll, clot fet a terra on cremen la llenya per a fer el carbó (Olot, Anglès)
Es troba a l’extrem sud-oest del pla de la Barraca (41º 44’ 469 – 002º 15’ 062 – 602), just al mig de la carena.
Es tracta d’una estructura cilíndrica de 3,5 metres de diàmetre i 1,5 m d’alçada visible a l’actualitat. Semblaria que la boca es trobava a l’extrem nord-oest. La seva localització ha estat possible gràcies als treballs de neteja que s’han dut a terme darrerament en aquest lloc.
Forn de calç del pla de la Barraca, amb Tagamanent de fons
Recollim un costum tradicional de la parròquia de Sant Martí de Centelles, que era viu després de la guerra civil i que fa referència a la curació de les berrugues:
S’han de colgar tants grans de ginebre com berrugues es tinguin a sota d’un roc, resar un parenostre i no moure’l mai més. És possible que s’hagi de fer sense tocar els grans.
El Prat era una masia que es trobava al sud del que avui dia anomenem Sot del Bac, una mica per sobre d’aquest. L’any 1859 el capellà de Montmany contestava una circular en què li demanaven dades sobre la parròquia i deia que la casa rectoral era contígua a l’església, i que es trobava a l’extrem del bisbat, solitària i molt deserta.
Segons el rector, la parròquia tenia totes les cases de la seva jurisdicció disseminades a mitja hora, tres quarts i fins i tot a una hora de distància de l’església.
A un quart d’hora del nucli parroquial hi havia tan sols 5 cases, mentre que 44 es trobaven a menys de mitja hora. Aquestes darreres eren les del serrat de Lucata (Ocata), del sot de Villuvi (segurament a ponent del coll d’en Tripeta), del sot de Casa Boget, del sot de Casa Oliveras i algunes altres.
A tres quarts d’hora hi havia totes les que es trobaven a Sant Bartomeu de Mont-ras, que suposaven un total de 10 cases més.
Les més allunyades es trobaven a una hora o més de la rectoria. Eren 10 cases entre les quals hi havia Casa Andrés Roca, Casa Peret Chico de Pedro Trabé, Casa Nova de Oliveras, Casa Micaló i Casa Prat, situades en el lloc dit sot del Prat. A més hi havia casa Sous de Josep Campins. Aquestes cases es trobaven entre montes escarpados y caminos muy escabrosos con grandes subidas y bajadas.
Suposant que la casa Prat sigui la que es troba al sot del Bac, semblaria que la casa d’Andreu Roca seria el que el mapa de l’editorial Alpina actualment anomena ca l’Andreu; la Casa Peret Chico de Pedro Trabé hauria de correspondre a can Xicu, mentre la Casa Nova de Oliveras podria ser la Casanova, sota el cingle de Bertí; finalment la Casa Micaló podria correspondre a la Miquelona, una masia que hauria d’estar a prop de can Prat.
En total, la parròquia de Montmany comptava amb 65 cases; uns anys més tard (1867) es deia que la parròquia tenia 64 veïns amb 322 ànimes.[1]
Puig-Agut ('Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya')
El mas Puig-Agut correspon a una explotació agrícola d’època moderna. La seva estructura arquitectònica respon a aquestes característiques: un cos principal amb diverses dependències annexes amb obertures rectangulars (excepte la porta adovellada de l’entrada principal) de dimensions mitjanes i les solucions de la teulada.
El primer esment documental d’aquest mas el trobem en el fogatge de 1515 amb el nom de propietari de: “Miquel Puig Agut”, al llarg del segle XVI es continuarà fent esment del mas com a “En Puig Agut”. Al segle XIX s’esmetna com a propietari a Josep Puig Agut, moment en què el mas limitava amb el Soler, el Bellit, el Cruells, el Soler, can Carlos, amb els Montcaus i finalment amb l’Avencó. A inicis del XX, amb la despoblació de les zones rurals, aquest mas, com tant d’altres quedaren abandonats.
Encara avui dia sorprèn el fet que es tracta d’una masia mig construïda. No se sap per quin motiu no va acabar-se’n la construcció.
Al davant de la casa, i a l’altre costat del camí, hi ha una bassa (actualment en desús) i s’endevinen les restes de l’era (que s’aprecia a la dreta de la fotografia que hi ha a sota d’aquest text).
'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
A la baga de Vilardebò, però uns cent metres per sobre del torrent de Cruells (41º 44’ 988 – 002º 16’ 049 – 451) es troben les restes de la masia de Segalars. Segons el mapa de la Diputació només en queda una petita barraca, però el cert és que en queda força més. En realitat, es tracta d’un edifici d’uns 10 m de costat, format per diferents dependències que sembla que han anat apareixent en moments històrics diferents i difícilment precisables. Sembla que hauria tingut, com a mínim, dos pisos i tres cossos. Cal destacar que en diferents llocs, a part de la pedra local, es va fer servir com a element constructiu maons i teules de tipus àrab.
El més interessant d’aquesta masia, però, és el cup que es troba en una dependència de la banda est. Es tracta d’un dipòsit circular de 2,20 m de diàmetre i d’una profunditat que no es pot especificar perquè es troba ple de sediments i hummus. Està construït amb peces de ceràmica cuita de 35 cm x 35 cm de forma lleugerament còncava. El segon nivell d’aquestes peces és uns cinc centímetres més petit, de manera que forma con un petit esgraó que ressegueix el perímetre del cup a 35 cm de la seva boca.
El cup de Segalars
El cup està construït dins d’una estança que fa uns 3 metres de llarg per 2,40 m d’ample i l’ocupa gairebé en la seva totalitat. S’hi accedeix per un petit graó d’un metre d’alçada, tot i que s’ha de pensar que antigament hi devia haver algun tipus d’escala, potser de fusta. Aquesta estança era tancada per una porta de la qual encara es conserven les dues frontisses. Aquesta obertura feia 1,10 metres d’amplada.
Al seu interior hi ha gran quantitat de teules, fet que indica que es tractava d’un espai cobert que es va ensorrar. Des de dins de la casa no es veu la boja del cup.
En alguns indrets s’observen panys de paret arrebossats i un espai on segurament hi havia la xemeneia.
Tot i que no sabem en quin moment es va construir aquesta masia, un document del 25 d’agost de 1698 ens diu que Antoni Vila, hereu de la Vila de Tagamanent, per subvenir unes necessitats “(…) y per pagar [la] partida de blat está devent (…)” arrenda per 1quatre anys dues quarteres “(…) de artiga a la costa del Sagalas (…)” que s’haurà de rompre durant els 4 anys vinents i que haurà d’haver espletat dins de 8 anys. Aquesta artiga confronta pertot arreu amb les terres en Vila, excepte a ponent que ho fa amb un torrent allí.
L’arrendatari és Joan Torn de la Creu, pagès de Tagamanent, que en va pagar vint lliures “(…) pagadoras de constant y dita quantitat es per las pars y palla exirà de dita artiga tots los quatra anys.” També es pacta que en Vila ha de donar a l’arrendatari llenya per fer les jàsseres i que aquest no podrà fer malbé cap arbre. Així mateix, en Torn pot collir els aglans dels roures de l’artiga i tots els aglans que caiguin d’altres arbres dins de l’artiga.[1]
Aquesta cova artificial es troba en un aflorament geològic de pòrfirs (roca ígnia intrusiva). Es tracta d’un indret de gran interès paisatgístic, situat en el punt 41º 42′ 970 – 002º 16′ 533 – 439. La cova, amb algunes figures religioses, es troba tancada per una reixa i un cadenat. Hi ha un parell de bancs per seure al seu davant.
En aquest indret, als anys cinquanta, tenia lloc un petit aplec el dia de la Mare de Déu del Carme, amb la participació de gent del poble i escolars. Com diu Anna Gómez, “Aquesta tradició sembla que es va originar al mateix segle XX, tot i que es desconeix si amb anterioritat s’hi feia cap altra activitat.”
S’hi accedeix des de la font d’en Llanes, agafant el camí que marxa cap al sud (el més elevat de tots). S’hi pot arribar seguint la pista, però millor agafar el caminet que permet fer drecera.
