Es coneix amb aquest nom un espai força planer i emboscat que es troba al sud del turó del Montcau. Es troba a uns 500 metres d’alçada. En un altre lloc es parla dels forns de calç que hi ha a la zona (vegeu pàgina 129).
L’espai presenta símptomes d’haver estat utilitzat agrícolament (murs de pedra que delimiten algunes feixes, tot i que no molt elevats a causa del poc desnivell del terreny) i algunes sitges ens indiquen la seva utilització per a fer carbonet. També la presència d’alguns rebrots d’alzina permet pensar en una utilització carbonera anterior.
Tot fa pensar que el topònim faria referència a l’existència d’alguna barraca o cabana en algun indret del pla, extrem aquest que no s’ha pogut comprovar. De tota manera, no massa lluny del lloc hi ha el refugi del cingle del pla de la Barraca i el refugi de la solella de Cruells (vegeu pàgina 111).
En concret, en el pla de la Barraca, només s’ha trobat una petita estructura, adossada a un marge, que aprofita un gran bloc de pedra, tot i que molt baix, per fer una petita estança d’1,30 metres de llarg i 90 cm d’ample. Presenta forma d’U invertida, oberta a l’oest. Els tancaments de la banda nord i nord-est estan fets en pedra seca, mentre la banda sud correspon al gran bloc que ja s’ha comentat. Actualment es conserven 75 cm d’alçada dels murs que formaven aquesta estructura.
Podria tractar-se d’una barraca, tot i que les seves dimensions fan pensar més en un espai per guardar les eines prop dels camps.
Es troba en el punt 41º 43′ 252 – 002º 16′ 705 – 391, en un revolt de la pista que puja cap a can Valls des del Figaró, en el sot de les Pomeretes. Commemora l’assassinat de mossèn Ramon Pascual Casanoves, rector de la Garriga, el dia 2 d’agost de 1936, a mans del comitè revolucionari del poble. La creu es va aixecar després de la guerra.
Segons el catàleg de la Diputació, la base de la creu està situada a l’interior d’un encaix a la roca natural. Al costat sud-est de la base hi ha una pedra amb un encaix rectangular (21 x 23 cm) que podria haver servit per encabir-hi un altre element; a l’interior de l’encaix hi ha molsa i material sedimentat.
La creu està situada sobre un suport rectangular de pedra d’una alçada de 170,5 cm., 22, 8 cm d’ample i 17 cm de fons. És monolítica, amb les arestes marcades. Les mesures màximes són: alçada, 40,5 cm; amplada de la base i alçada dels braços, 10,5 cm; fons, 12 cm; amplada total dels braços, 40 cm; de la base de la creu a l’inici dels braços, 16 cm. A la roca de la base es pot observar una llarga llegenda, totalment il·legible.
El plafó informatiu que s’ha col·locat en el lloc dels fets l’anomena “Creu de Sant Ramon”. No sabem, però, si mossèn Pascual va ser un dels sacerdots morts durant la guerra civil beatificats; en cap cas, però, no hauria estat canonitzat i, per tant, caldria parlar de la creu del beat i no de la creu del sant.
A l’est del pla de la Barraca es conserven les restes de dos antics forns de calç (41º 45’ 292 – 002º 15’ 821 – 551 i 41º 45’ 275 – 002º 15’ 808 – 550, respectivament) en força mal estat.
El primer està molt malmès i només es conserven dues parts de la paret que formava el seu perímetre, fet que permet calcular el seu diàmetre en uns 3-4 metres. Aquestes restes sobresurten poc més d’1,50 m del terra. La part posterior del forn està completament esfondrada. Només una actuació de neteja i consolidació en permetria la seva conservació. Es troba al costat d’un torrent del qual estava parcialment protegit per un mur de pedra seca. Just a sobre, al nord-est, hi ha una zona de pedra codina, que se suposa que és l’espai d’on s’extreia el material calcari que era enfornat.
El segon forn es troba uns 40 metres al sud-oest, a l’altre costat del torrent i tocant a una pista. Se’n conserva pràcticament tot el perímetre, que fa uns dos metres de diàmetre, i una resta de mur encimentat que es veu fora de lloc.
Aquesta cabana figura en el mapa de patrimoni de la Diputació, i es troba en el punt 41º 43′ 314 – 002º 16′ 769 – 491. Segons aquesta font, aquesta estructura correspon a una barraca construïda amb pedra local, aprofitada de l’entorn més immediat, sense treballar i lligada amb fang. Les pedres es disposen en filades planes i van alternant de mida per lligar i fer més sòlida l’estructura. En conjunt, constitueix una estructura rectangular amb una alçada conservada d’1’5 m i de mides força comunes, fent 1’5 m d’ample per 2 m de llarg, amb una sola obertura orientada a la cara sud i constituïda per una petita porta quadrangular 1’5 m d’alçada. En el moment de fer-ne la fitxa es va dir que no conservava la coberta, fet que explicaria que ara tingui una alçada tan poc important (un metre i mig) en comparació amb la resta de mides. Avui dia encara es conserva un matalàs d’escuma al seu interior, fet que indica un aprofitament molt recent (segurament posterior a l’any en què es va fer el catàleg patrimonial)
El catàleg continua dient que aquesta estructura, de funció desconeguda, va ser construïda en un moment cronològic incert i que s’ha de relacionar amb la resta de construccions de tradició popular i comuna del món rural. Les seves funcions podrien ser varies, des d’oferir aixopluc fins a fer de magatzem durant unes èpoques molt concretes de l’any.
La seva boca s’obre al sud-oest i a l’interior presenta una fornícula i una petita finestra. Està adossada per dos costats a un marge d’una feixa.
Es tracta d’un espai parcialment cobert format a recer d’un bloc caigut del cingle en el punt 41º 45’ 154 – 002º 15’ 852 – 554, en un relleix gairebé al cim del penya-segat. El refugi es va construir bastint un mur de pedra seca que li serveix de paret nord-oest. Actualment no presenta cap altra cobertura que l’espai que queda sota del mateix bloc, però és fàcil pensar que podria haver estat cobert amb vegetació o terra.
Mesura 2,40 m de llargada màxima i 1,30 m d’amplada. A la banda est hi ha un petit forat que podria haver servit de xemeneia o de finestra de ventilació. La gran presència de restes vegetals a l’interior no permet apreciar la profunditat ni si s’hi ha fet foc a l’interior.
A tocar del refugi, a la seva banda est i adossat al cingle hi ha les restes d’uns altres murs que segurament constituïen un altre refugi. A les bandes de llevant i ponent hi ha petits murs de contenció per aconseguir uns espais plans.
Cal remarcar que tot el cingle que davalla cap a la solella de Segalars és ple d’antigues feixes.
A la mateixa alçada, però una mica més al nord, a mig cingle, hi ha una petita balma que queda protegida per una llastra despresa. Actualment serveix de refugi per a les cabres, segons s’aprecia en els fems que formen el sòl del lloc. No s’hi evidencia presència humana.
Cabana de planta circular, d’aproximadament un metre i mig de diàmetre, adossada al marge, avui dia totalment esfondrada. Es troba en el punt 41º 43′ 358 – 002º 16′ 752 – 512. El marge separa unes feixes de la zona superior, més estretes, d’una gran feixa que hi ha a la part de sota, força més àmplia i tancada en la zona carenera per un mur de pedra seca acabada en plec de llibre. Per comunicar les dues feixes encara es conserva una escala de quatre graons encastada al marge. La feixa s’allarga cap al sud-est, seguint les corbes de nivell, i presenta diversos llocs on hi ha alguns graons que permeten accedir-hi-
Sembla que presentava un sostre fet per acostament de filades. La presència d’un gran bloc al seu interior suggereix que seria la peça que hauria tapat el conjunt. La porta hauria fet uns 40 cm d’amplada i es trobava a la cara sud.
Escala al costat de la cabana del camí de cal General
Aquesta tina per guardar aglans actualment es troba molt embardissada i força abandonada. Està situada just en el llit del torrent que passa pel costat de la pista que del santuari de l’Ajuda va cap al nord, a tocar de la casa de la Tria (que queda al nord-oest i una mica per sobre).
Es tracta d’una estructura semisoterrada d’uns 3 metres d’ample per uns 7 o 8 de llarg, coberta amb una volta de canó feta amb pedra tosca. Aquesta volta arrenca a mitja alçada, on es recolza a la paret. S’hi entra per la banda oest, tot i que al costat oposat un ensorrament també ha obert la paret.
El fons és ocupat per un espai dividit en dues parts per un mur. La primera actualment és plena d’aigua. La part superior està coberta de vegetació i terra i sobresurt del nivell del sòl.
Es diu que l’aigua possiblement naixia dins d’aquest “pou”. En qualsevol cas, el torrent passa molt a prop i no hi hauria cap problema per tenir tota la que es necessités. També es diu que la divisió interna en dues meitats era per guardar els aglans d’alzina i de roure en llocs diferents.
A la banda dreta de l’entrada, fent cantonada, una pedra porta gravada la data 1716.
Es tracta de dos petits refugis. El primer es troba en el punt 41º 43′ 212 – 002º 16′ 981 – 565 i el segon en el 41º 43′ 275 – 002º 16′ 992 – 560, a tocar de la pista que va del Figaró a Valliverd.
El refugi es va construir aprofitant un angle gairebé recte d’un petit cingle de pedra arenisca vermella. Aquest resguard natural va ser tancat en la seva part sud per un petit mur de pedra seca lleugerament angulós. En general presenta una planta triangular d’1,60 m x 1,50 x 1,70. Presenta una petita obertura a la banda oest, de 40 cm aproximadament, que li serveix d’entrada.
Podria correspondre a un refugi d’una pedrera propera. És possible que no tingués sostre i que es tractés d’un simple recer o paravent.
El que anomenem Jaç és en realitat una escletxa horitzontal oberta a la mateixa paret, just a tocar de la pista. Es tracta d’una esquerda de poca alçada (uns 50 cm), aprofitada parcialment i tancada mitjançant un petit mur de pedra seca. L’espai interior fa 2 m d’amplada i 1,10 de fons i, com s’ha dit, no ocupa tota l’escletxa. A l’interior es conserven encara restes de palla que indiquen un ús no massa llunyà, segurament esporàdic. No es pot descartar la possibilitat que formés part d’una estructura (balma) més gran desapareguda en obrir la pista.Val la pena remarcar que molt a prop d’aquest jaç els mapes antics de l’editorial Alpina indicaven la presència del mas Dorrier.
Josep M. Mata-Perelló diu que aquesta zona minera es troba sobre unes mineralitzacions filonianes, de direcció NW-SE, encaixades entre leucogranits. El mineral que s’hi va intentar explotar, sense massa èxit, va ser la fluorita. Es tracta d’un mineral de tons verdosos que aquí no és estrany que es doni en relació amb baritina o quars.
La “mina Gato” va ser el darrer intent de mineria subterrània al Montseny. A partir de 1970 l’empresa “Minas de Baritina S.A.” va iniciar-hi les tasques d’investigació i explotació. Entre 1970 i 1975 es van extreure unes 4.000 tones de mineral, però les explotacions mineres varen finalitzar definitivament l’any 1985. Malgrat això, el lloc presenta un aspecte que sembla molt més antic.
Tot i que les mines es troben en terme de Tagamanent, la millor manera d’arribar-hi i el punt des d’on es va produir l’explotació va ser el Figaró (Vallcàrquera). A continuació es donen les coordenades de diferents boques de mina visitades:
La darrera és la que rep el nom particular de mina Gato.
Les dues darreres estan comunicades entre elles i pel seu interior hi circulava una línia de vagonetes.
La boca 1 presenta una galeria que s’endinsa cap a l’interior durant uns 8 m. En aquest punt, incideix perpendicularment en una altra galeria que marxa a la nostra dreta i esquerra, en un total de 17 m. Just a sota de la boca hi ha les restes d’un silo per recollir el material.
La boca 2 es troba al costat de la furgoneta de la qual parlarem més endavant, just a tocar d’un fossat per on circulava la línia de vagonetes. Es tracta d’una única galeria serpentejant que s’endinsa uns 25 o 30 metres dins de la muntanya. Té una porta metàl•lica que està mig oberta i està parcialment tapada per un despreniment.
La boca 3 està perduda enmig de la vegetació i al seu davant hi ha una zona plana en la qual segurament es feien maniobres de treball. Segurament la línia de vagonetes arribava fins aquí i és probable que es volgués fer connectar amb la boca número 1. Com que aquesta entrada comunica amb la següent, la descripció es fa tot seguit.
La boca 4 correspon a una galeria d’uns 140 m de recorregut (en línia recta i fent el càlculs a partir de les dades preses pel GPS hi ha uns 98 metres). La galeria s’endinsa serpentejant durant uns 60 metres gairebé al final dels quals es veu un intent de galeria a la nostra dreta que no va més enllà d’un parell de metres. Passat aquest tram s’arriba a una bifurcació on dues galeries es creuen amb un angle molt tancat. L’explicació es troba arrepenjada a la paret de la galeria de la dreta: aquí hi ha un tram de via fèrria (concretament unes agulles) que indica la connexió de les dues galeries. Per la dreta s’avancen uns 16 metres fins arribar al final.
La galeria de l’esquerra permet fer una tirada de 60 metres més, fins arribar a una bifurcació (16 metres abans hi ha un ensorrament i la mateixa bifurcació està mig tapada per un altre ensorrament). En aquest punt, la galeria de la dreta, després de 15 m ens duen a la boca 3. En canvi, per la dreta, arribem a un final de galeria, també uns 15 m més endavant.
Al peu de la boca 4 hi ha una rampa i un altre silo per recollir el mineral.
El camí que duu a la boca quatre passa pel costat de dues vagonetes abandonades. Es tracta de dues peces de ferro de 80 cm d’ample per 127 cm de llarg (56 cm de profunditat) , a les quals manquen les rodes. Aquestes vagonetes tenien una nansa per on eren empeses i un mecanisme que permetia abocar el seu contingut movent una petita palanca.
Al costat de la boca 2, com ja s’ha dit, hi ha les restes d’una furgoneta que sembla ser força més antiga que les dates d’explotació de la mina. Això i la fesomia que presenta permeten pensar que es tractava d’un lloc per refugi o menjador per als minaires.
La boca 5 presenta un recorregut d’una seixantena de metres, també sinuosos, producte del fet d’anar seguint la beta mineral. En aquesta galeria també s’havia instal•lat una línia de vagonetes. A l’entrada, per la part de fora, hi ha una inscripció feta amb ciment que sembla contenir unes inicials (“EF” o “EA”) i la data de 1973 (escrit 73).
La sisena boca correspon a l’anomenada mina Gato, i és la més gran de totes, amb uns tres-cents metres de recorregut distribuït en dos pisos.
Aquesta boca s’obre en el llit d’un torrent que baixa del turó de Tagamanent. A l’entrada, una estructura de fusta recorda la precarietat d’aquest tipus d’instal•lacions, precarietat que queda patent uns vint metres més endavant, on un ensorrament mig tapa el túnel i permet accedir als dos nivells que, com s’ha dit, presenta la mina.
La galeria superior presenta un recorregut d’uns 80 metres (amb un petit intent que no va enlloc) i cinc pous que connecten amb la galeria inferior. Tot i que podrien representar algun perill, són ben visibles i es poden esquivar. En canvi, el darrer de tots els pous ocupa tot el sòl de la galeria. Una escala metàl•lica permet un precari pas. Després d’això la galeria continua serpentejant una setantena de metres més.
La galeria inferior es bifurca al cap poc. Per la banda esquerra s’avancen uns 25 metres fins arribar al final (hi ha una altra bifurcació que tampoc no va enlloc). En canvi, la galeria de la dreta és molt més llarga (una mica més d’un centenar de metres sinuosos). Tant una com l’altra presenten evidències d’haver-hi hagut una línia de vagonetes.
Cal remarcar que a dues terceres parts del recorregut de la galeria inferior hi ha una porta metàl•lica que tapa l’accés al que se suposa que podria ser una altra galeria (també podria ser un lloc per guardar eines).
A sota d’aquesta boca, enmig del torrent i les bardisses, es troba una cabana que era utilitzada pels miners i dues vagonetes mig colgades per la vegetació. La cabana fa 6 m de llarg per 2.20 m d’ample. L’erosió del torrent ha descalçat aquesta estructura, que pot caure i destrossar-se en qualsevol moment.
Dins de la cabana, feta de fusta, hi ha dues estances. Una fa 4,10 metres i semblaria ser un espai utilitzat de refugi i vestidor. Té una finestra a la banda sud. La segona estança fa 1,90 metres d’ample i sembla que correspondria a un magatzem de material o a un rebost. Té una porta a la banda nord. En una paret, escrit en guix, hi ha la data de 1972
Aquesta mina està situada correctament en el mapa de l’editorial Alpina, on apareix amb el nom de Font del Vinyet. En realitat, però, és una mina i no una font.
Es troba situada en el punt 41º 42′ 972 – 002º 16′ 854 – 483, just en el lloc on el mapa de l’editorial Alpina indica la font del Vinyet. S’hi pot accedir des de la font d’en Llanes, al Figaró.
La seva boca està excavada en el curs del torrent. Presenta dues boques, una situada un parell de metres per sobre del torrent, que amb prou feines fa 3-4 metres de recorregut; l’altra té més recorregut, però està inundada, com a mínim en el primer tram. De tota manera, el seu recorregut és molt curt (uns 10 metres). Vista des de la boca sembla que faci un revolt a la dreta i continuï; en realitat, s’acaba allà mateix.
Quan hi vàrem entrar, un rat-penat feia una becaina penjat al sostre cap per avall.
