Es troba al sud-oest de la masia, en el llit d’un torrent tributari del Sot de les Guilloteres, al peu del serrat de la Font (41º 44’ 108 – 002º 14’ 829 – 556). Es tracta d’una font de cisterna en què s’ha construït un dipòsit excavat a la roca i cobert tot plegat per un petity edifici amb ràfec.
La font presenta una porta de fusta al nivell del terra que dóna accés a la cisterna. A banda i banda de la porta hi ha dues petites fornícules. Als costats hi ha uns petits empedrats per poder seure i una bassa que en el moment de visitar-la es trobava buida.
La porta de l’edifici té una llinda d’una sola peça amb un arc escarser i una inscripció que diu “Bega qvi Wlga mentres ni aja 1767” (begui qui vulgui mentre n’hi hagi, 1767).
És la darrera casa que es troba pujant des de Sant Pere de Vallcàrquera cap a Sant Cristòfol de Monteugues, just abans de travessar la Riereta. Tot i que actualment està senyalitzada com can Matamoros, el seu nom tradicional era can Pere Planes, tal com recull el mapa de l’editorial Alpina i apareix en la documentació històrica. Tot i això, hi ha qui sosté que el nom és can Pere Plana, pel fet d’haver estat construïda en un espai molt planer.
Es tracta d’una edificació de planta baixa i un pis que no apareix en els fogatges de finals de l’edat mitjana i principis de la moderna.
La documentació que es conserva a l’ABEV ens indica que el 28 de maig de 1713, Francesc Bosch, de Tagamanent, com a posseïdor del mas Cap-Rech (un mas del sot de Vallcàrquera desaparegut) estableix a Aleix Planes, treballador de Vallcàrquera, una peça de terra boscosa que pertany al seu mas, a la partida del Socau. Aquesta peça limita a llevant amb terres de Dosrius, a migdia amb el mas Puig i a ponent i tramuntana amb la Riereta que ve del Socau. En l’establiment s’estableix el pacte que “(…) dins dos anys milloreu dita pesa de terra, edifican casa y ort (…)” i que paguin cada any dues lliures de censos i una entrada de dos pollastres.
Una setmana abans, el 20 de maig de 1713, el mateix Francesc Bosch, de Tagamanent, propietari de Cap-Rech, estableix a Aleix Planes, una altra peça de terra situada a la partida dita del Cogulló, peça que en 9 anys havia de plantar de vinya. El Cogulló és un turó de 599 d’altura que s’aixeca a llevant de Dosrius, i al nord-oest del Socau. En aquesta zona, Pere Dosrius ja havia establert una vinya al seu germà Anton (17 de maig de 1709).
El mapa de l’editorial Alpina situa correctament les restes d’aquest mas en el punt 41º 43′ 498 – 002º 16′ 781 – 400. En canvi, sembla que les restes que porten aquest nom en el mapa de patrimoni de la Diputació correspondrien a una altra masia.
Can Martorell va créixer adossada a una gran pedra sorrenca, que tanca la construcció per la banda nord, fent-li de paret. Aquest gran bloc va ser estabilitzat mitjançant la construcció d’un contrafort per evitar el seu moviment.
Es troba al costat mateix d’un petit torrent, que sembla que permetia regar algunes hortes. En conjunt, l’edifici podria fer uns 15 m per cada costat i sembla que estaria distribuït en tres grans espais, situats a diferent nivell.
Al voltant de les restes de la casa hi ha unes feixes molt ben disposades, en les quals encara s’aprecien restes d’oliveres i castanyers. També hi ha una plantació de pi roig i alguna alzina amb indicis d’haver estat carbonada.
Dins de l’estança que actualment presenta la millor conservació hi ha una peça quadrada de 2,30 m x 1,80 m que podria correspondre a una antiga tina, a la qual s’abocaria el contingut des de l’habitació superior (el seu espai útil a l’interior fa aproximadament 1,75 x 1,30 m).
Una de les coses que destaca d’aquesta masia és la presència d’una llinda de l’any 1827 (1,60 m x 30 cm x 20 cm de gruix). De tota manera no es pot dir si es tracta d’una reforma o de la data de construcció de l’edifici. La podeu veure aquí.
A sobre del CEIP Montmany-Figaró, en direcció a la C-17, es veuen unes arcades que corresponen a un aqüeducte que conduïa les aigües cap a la zona sud del nucli de Figaró (com si volgués anar a Gallicant). Es tracta d’un petit canal, fet amb ciment i maons, que semblaria ser força recent.
La construcció de la C-17 va suposar la desaparició de part del seu traçat a la banda sud. Per la part nord, tampoc no s’ha pogut esbrinar de quin lloc provenia, tot i que segurament recollia aigua del torrent de la Font d’en Llanes o d’alguna mina propera (el mapa de patrimoni de la Diputació inclou una mina uns metres per sobre de la font d’en Llanes).
Al cim de Roca Centella (41º 43′ 187 – 002º 19 – 339 – 998) s’ajunten els termes municipals de Tagamanent, Figaró-Montmany i Cànoves-Samalús. Per un estrany joc, que Joan López Cortijo ha intentat resseguir en aquest article, sembla que aquest topònim és històricament recent i que aquest cim hauria de dur el nom del Mojó.
El diccionari Alcover-Moll defineix un molló com una “Pedra robusta ficada en terra perquè serveixi d’indicació de límit d’una propietat, d’un país, etc.” i en el mateix sentit es pronuncia el DIEC quan el fa sinònim de fita. De manera que si a algun dels cims de les carenes d’en Bosc li correspon aquest topònim, està clar que aquest seria el cas del que actualment coneixem com a Roca Centella.
En un altre lloc, ja hem parlat de la visita que als anys trenta va fer a aquest indret Antoni Gallardo. Gallardo va néixer a Barcelona al 1889 i va estudiar enginyeria industrial, carrera que li donaria feina durant tota la vida. De manera autodidacta, però, va dedicar-se a la història, la geografia, l’arqueologia, el folklore, etc. Els seus pares tenien una finca a Sant Antoni de Vilamajor i això va permetre que estudiés i conegués les terres vallesanes i les estribacions meridionals del pla de la Calma. Durant la guerra civil va publicar el seu llibre Del Mogent al pla de la Calma, una obra que ens interessa retenir perquè en ella va escriure:
“El Mojó.—Pujant cap al pla de la batalla i anant a cercar la Roca Centella al final de la serra que es desprèn de Tagamanent passant per les carenes d’en Bosch, trobem el curiós mojó que ha donat nom a la muntanya. Es de pedra blanca, d’una mica més d’un metre d’alt i porta esculpits un escut barrat i la llegenda MONTMANY, de la qual resten les darreres quatre lletres, pel qual motiu es presta a voler llegir la paraula Carlemany, tan temptadora en aquests indrets“.
El molló de Roca Centella
Aquest text ens va esperonar a intentar trobar aquesta fita de terme, però no teníem cap esperança de sortir-ne amb èxit. Però no sempre les pitjors previsions són les més encertades i, vét aquí, que gràcies al Joan Maria vàrem poder descobrir que el Joan López l’havia trobada i n’havia escrit l’article citat més amunt.
Cal fer notar que el fet que el molló dugués part del nom del municipi, concretament l’expressió many, gravada devia tenir relació amb la llegenda que explica que l’església de Sant Cristòfol de Monteugues havia estat construïda per l’emperador Carlemany. A més, el pla de la Batalla es troba a uns 750 metres al sud-oest del cim de Roca Centella. Recordem que en aquest indret hauria tingut lloc una batalla entre l’emperador i les forces sarraïnes i que el mateix Gallardo, encara al 1938, recollia que “en aquest pla, situat en amunt, encara es troben nombrosos ossos i alguna moneda, per poc que s’escarbi“.
Al costat de la bassa de Castellar queden les restes d’una teuleria (41º 44’ 225 – 002º 14’ 826 – 590). Es reconeix per la seva planta quadrada, d’uns quatre metres de costat. Actualment està en un estat molt ruïnós.
Està feta amb pedra seca i a la part de la boca es veuen uns troncs que degueren d’actuar com a bigues per separar els diferents pisos de l’estructura. S’evidencia una estructura de com a mínim dos pisos (però que podrien haver estat tres). En el pis inferior hi hauria la fogaina, a la qual s’accediria des de la boca, i a la superior la cambra on es couria el material.
La part frontal fa gairebé quatre metres d’alçada i la superior està aixecada aproximadament un metre sobre el nivell del marge on s’ha construït per poder aprofitar precisament aquest desnivell. A la banda nord semblaria haver-hi hagut una entrada per posar i treure el material que s’havia de coure o que ja estava cuit. Als rodals hi ha restes de teules i de maons, que evidencien l’ús que se li va donar.
En molt mal estat i d’escassa rellevància. Es troba en el punt 41º 44′ 921 – 002º 16′ 570 – 692, a tocar de la pista, just en el primer revolt a l’esquerra que hi ha després de passar la Vila.
Segons Anna Gómez,es tracta de d’una estructura circular i cilíndrica, excavada a la roca que aprofita part del marge d’un petit turó, amb unes mesures de 3’5 m de diàmetre i uns 3 metres de profunditat que presenta les mateixes característiques arquitectòniques dels forns de calç tradicionals: “planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida excavada al sòl, amb les parets interiors cremades per les diverses coccions amb les restes del refrectari; amb la boca a la part inferior de l’estructura per recollir les cendres i alimentar el foc. En el cas del forn de la Vila, la boca està en molt mal estat de conservació, i només s’insinua el seu emplaçament, que seria just tocar el camí que puja de la Pedralba al Turó de Tagamanent.”
Segons la mateixa font, la primera notícia històrica que es té de la Vila és del segle XII quan en un document guardat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó referent als masos que pagaven tribut al castell de Tagamanent, hi apareix en Bernat de Sa Vila. La casa anirà apareixent en els diversos censos cadastrals del 1497 “la Vila viuda”, 1515 “Sebastià Vila” i 1553 “la Casa d’en Vila”; també es documenta que el mas heretat de la Vila tenia dues cases, conegudes com la Casa Gran de la Vila i la Casa Xica, sense cap més especificació.
Ja entrat el segle XVIII, s’esmenta el topònim Vila en un casament entre “Nicolau Vila i Bellit, pagès de Tagamanent i Margarida Nadal pubilla de la casa Nadal”. Al selge XIX ens apareixen com a propietaris de la Vila a Antoni Vila Cornella (1861).
També segons Anna Gómez, a uns 120 m al nord de la masia hi hauria les restes d’una teuleria.
A la part sud d’aquesta bassa (41º 44’ 271 – 002º 14’ 847 – 573), a l’interior, hi ha gravada la data 1965 sobre una línia horitzontal que podria correspondre o bé a una data de reforma d’aquesta estructura o bé al nivell a què va arribar l’aigua en aquell any.
Inscripció a la bassa de Castellar (detall)
La part més interessant, però, es troba a la banda nord, just sota el mur que li fa de presa. Aquí hi ha una petita cabana encastada a la paret que fa uns tres metres de profunditat i una alçada màxima (a l’entrada) d’1,95 metres. El sostre va baixant progressivament fins arribar a 1,30 metres. També l’amplada va variant: a l’entrada fa 1’60 metres mentre que a la part interior només fa 1 metre. Aquesta disposició li dóna una aparença que recorda la boca d’un forn de calç o una teuleria.
A la paret de la dreta (nord) hi ha una fornícula de 67 cm d’alt per 52 cm d’ample i 38 de profunditat. Al fons, hi ha una pica feta en pedra tallada, dividida en dos compartiments, on trobem dues aixetes. A la paret esquerra (sud) hi ha un forat rectangular (62 cm d’alt per 51 d’ample i 50 de recorregut) que comunica amb una petita sala per on surt a l’exterior l’aigua que raja de les aixetes.
Vista des de fora, aquesta cabana presenta un ràfec que sobresurt de la façana i al costat de la porta, una petita finestra. Al costat, una galeria quadrada que és per on surt l’aigua i comunica amb el forat que s’ha esmentat. La cabana és feta de pedra enganxada amb morter i tanca amb una porta de fusta, amb una llinda plana d’una sola peça. La porta fa 1,60 m per 90 cm d’amplada. A la paret del fons, just a sobre la pica i les aixetes, hi ha una inscripció, difícil de llegir, que diu “Antonio Castellar a fet escurar la basa y comprat lo mascla de la axeta. Any 1838. Renuvat Any (…)”. La resta és il•legible.
A l’entrada, a la dreta, una petita placa ens informa que aquesta bassa (o la cabana) “Serrenuva el 22 de Sbe de 1915”.
La bassa recollia l’aigua que li arribava d’un còrrec temporal, que encara avui dia travessa la pista. Just a l’altre costat de la pista hi ha un forat que fa les funcions de bassa secundària i que suposem que servia com a decantador per retenir els sediments duts per l’aigua i evitar que arribessin a l’interior de la bassa. D’aquesta manera, com es veu en les dates, es podia arribar a passar períodes força més llarg sense haver-la d’escurar.
Al costat de la bassa (al sud-oest) hi ha la teuleria de Castellar.
Es tracta d’una cabana adossada al marge d’unes feixes, que fa 3 metres de llarg per 2 d’ample i que presenta una porta de 80 cm al nord-oest. Està construïda en pedra vermella relligada amb ciment, fet que permet que les seves parets siguin molt primes (uns 30 cm de gruix).
Es troba a tocar de la pista que puja al Bellver, poc després del collet de Penjacans (41º 44′ 836 – 002º 17′ 579 – 931) i es veu des del cotxe.
Cabana de Penjacans
En el catàleg patrimonial de Tagamanent, Anna Gómez anomena a aquesta cabana la “Barraca sota el Turó de Tagamanent”. També comenta que les pedres que la formen estan lligades amb fang, fet que fa pensar en algun procés de consolidació de l’estructura per evitar que aquesta es malmetés. Del que no queda ni rastre és de l’arrebossat que ella encara va poder veure en una de les parets. Segons aquesta arqueòloga, correspondria a una cabana de pastor.
Es troba en el punt 471ª 43’ 465 – 002º 18’ 097 – 508, just al costat del camí que porta a les runes de la masia del Socau.
Segons Anna Gómez, es tracta d’unes “(…) mines de mineral de ferro o de magnetita que estigueren en funcionament entre els anys 1880 i 1895. Per extreure el mineral es va fer un camí de vagonetes que anava des de Vallcàrquera fins l’antic camí ral del Congost, al darrera de la Torre de Can Parera”.
Mina del Socau, tram inundat
La mina presenta unes dimensions còmodes en tot el seu recorregut (uns dos metres d’alçada per un i mig d’amplada). La boca està parcialment obstruïda a causa d’un ensorrament del marge en què està oberta, però encara s’hi pot accedir força còmodament.
Després de 17 metres amb uns trenta centímetres d’aigua, la galeria continua cap a l’interior durant 14 metres més. Ara el terra és recorregut per un fil d’aigua que raja d’un curs subterrani que apareix gairebé al final de la galeria principal.
D’aquesta manera s’arriba a una bifurcació. La galeria de la dreta continua uns 15 metres més i a mig recorregut apareix una altra galeria a l’esquerra. Com que les dues galeries es tallen en angle recte, aquesta darrera galeria corre més o menys paral•lela a la principal. El seu recorregut és de 14 metres.
Des de la cruïlla anterior, la galeria continua uns 17 metres i mig més. Només començar, hi ha un intent de perforació a l’esquerra i 4,5 metres més endavant apareix una nova galeria que marxa a l’esquerra, en angle recte, i que té uns 4 metres de recorregut. Des d’aquesta cruïlla fins al final resten uns 10 o 12 metres de recorregut. És aquí on es troba el curs d’aigua subterrani que inunda l’entrada de la cavitat i que és recollit per una mànega.
El mapa de patrimoni de la Diputació indica que es documenten altres entrades a la mina, tapades per la vegetació. Tot i que de moment no les hem buscades, el que sembla que està clar és que es tractaria de galeries diferents, perquè el recorregut interior de la cavitat no mostra cap altra sortida ni evidències d’haver-hi existit anteriorment. Aquest fet ajuda a pensar en un sistema d’explotació minera, que justificaria la construcció d’una petita línia de vagonetes, infraestructura que no tindria massa sentit per a una mina de les dimensions que s’han exposat.
En molt mal estat i d’escassa rellevància. Es troba en el punt 41º 44′ 921 – 002º 16′ 570 – 692, a tocar de la pista, just en el primer revolt a l’esquerra que hi ha després de passar la Vila.
A la paret del fons, just a sobre la pica i les aixetes, hi ha una inscripció, difícil de llegir, que diu “Antonio Castellar a fet escurar la basa y comprat lo mascla de la axeta. Any 1838. Renuvat Any (…)”. La resta és il•legible.
Patrimoni Existencial 