Es tracta d’una petita treu metàl·lica de 30,5 cm d’ample per 40 cm d’alçada, situada sobre un roquissar a prop del coll de la Creu de l’Agustí (41ª 45′ 127 – 002º 18′ 466 – 1072).
Aquesta creu, durant molt temps es va creure que havia desaparegut a causa d’un despreniment. Però l’Eloi ens va indicar que encara existeix.No sabem si és l’original o si algú la va reposar en el seu lloc.
Segons la tradició popular, “una pubilla de la masia de Ca l’Agustí, festejava amb l’hereu del mas del Bellit i aquest sovint feia el camí per anar-la a veure. Una nit d’hivern negra i gebrada, després del festeig el noi va agafar el camí de tornada cap a casa, camí del Sot de les Credes, que és un punt de pas dificultós, on va tenir una topada amb una llopada famolenca. Els familiars trobaren, l’endemà al matí, a l’estret pas unes poques restes de la seva roba. Per recordar el fet es posà una petita creu metàl·lica sobre una de les roques“.
Per trobar-la, des del revolt que descriu la pista que travessa el pla de la Calma, continueu la carena del Passarell fins que trobeu una petita bassa al coll. La creu és a una cinquantena de metres, sobre un roquissar, just en un lloc on es veu que hi va haver un despreniment. És a un centenar de metres de la pista, just a dalt de la carena, com dèiem, sobre una roca.
La font de l’Agustí es troba a uns 150 metres al nord-oest de la masia (41ª 45′ 096 – 002º 18′ 259 – 1004), amagada enmig de les feixes dels camps. De tota manera, és fàcil de trobar perquè el terreny és net i està rodejada per tres basses que en recullen l’aigua.
La primera és una bassa que presenta una forma quasi natural i es troba una mica al nord de la font. Les altres dues basses queden una mica per sota de la font, una a la dreta i l’altra a l’esquerra.
L’aigua que surt de la font va a parar a una de les basses, mentre l’altra queda actualment buida. La primera bassa tenia un rentador de roba i feia uns 2 metres per costat. En canvi, la segona, que està buida, és una mica més gran (3 x 3 m) i té una profunditat d’un metre.
La part més interessant, però, tal com es veu a la foto, és la mateixa font. Es tracta d’una curta galeria d’1,90 m de recorregut. La boca exterior té una forma d’arc escarser i mesura 1 m d’alçada a la part mitjana per 1,15 d’ample. Té una fletxa de 60 cm.
Passada l’entrada, tot el recorregut està cobert per aigua, de manera que en realitat actua com un dipòsit d’1,10 m de profunditat. La paret del fons presenta un orifici per on raja l’aigua (és possible que vingui de la bassa superior, però no s’ha comprovat). A banda i banda de l’entrada hi ha dues petites lleixes per poder seure, tot i que la de l’esquerra està trencada.
L’any 2009, el Consell Comarcal del Vallès Oriental i el Museu de Granollers varen posar en marxa el projecte d’inventari de pous de glaç del Vallès Oriental, dut a terme per Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornelles. El resultat es va publicar en forma d’un magnífic llibre, però Pere Báscones, dissenyador gràfic i multimèdia del projecte, n’ha publicat una versió web que podeu trobar a http://www.perebascones.com/pousdeglac/
D’aquest inventari n’hem imprès en format PDF la informació que fa referència a l’únic municipi de l’Alt Congost que hi apareix, Tagamanent. Podeu accedir a la informació mitjançant el buscador que trobareu en la pàgina de Pere Báscones o bé consultant el següent document.
“Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”. D’aquesta manera definia el rector de Tagamanent els carboners que es trobaven a la seva parròquia, l’any 1892: gent indiferent a la religió. La indiferència religiosa tenia diferents causes, però la primera de totes era “El haber en estos bosques algunos que se dedican á hacer carbón, gentes sin creencias, naturales del reino vecino.”
Per tant, era gent marginal, poc integrada a la vida comunitària; una gent que s’unia en aquell moment a un seguit de persones que formaven el segon col·lectiu que explicava la incredulitat dels parroquians: “El estar domiciliados algunos cuya procedencia se ignora, como curanderos, desertores, etc.”[7]
Però quedem-nos amb aquests carboners i les seves famílies. La seva vida, dura, molt dura, els duia a pagar amb la vida la seva supervivència. En aquest sentit, el 18 de març de 1780, s’enterrava el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[1] En un sentit semblant, el 8 de maig de 1819 moria a la Castanya Pau Tubau, fadrí piler de 25 anys, “(…) al qual los seus companys en lo dia antes encontraren ofegat al peu de una pila de carbó encés (…)”; era natural del bisbat de Carcassona.[2]
En aquest cas es tractava de joves pilers. Però el 18 de febrer de 1840 s’enterrava un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton, un home vidu natural de Castelladral: “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda molt a morir (…)” sense sagraments. L’home era tan pobre que “(…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[3]
Pobres, desplaçats, joves o vells, però força marginals o marginalitzats…
Un cas força diferent a aquests va tenir lloc el 19 de gener de 1841, quan a la Castanya s’enterrava un home, un comerciant de Cardedeu, que havia mort mentre anava a pesar el carbó:
“(…) que lo trobaren mort en las Peñas anomenat Puiganau de la Castaña, y segons consta ab la carta que portaba en sa barretina se deya Joseph Sabater y Bartre Comerciant de Cardedeu, que habui feya quatre semanas que faltava y no sen sevia (sic) res per haber marchat en temps inclement de sa casa, per pasar carbó en dit Puiganau, y com feya dias que lo buscaban, son fill Joseph Sabater, Jaume Cortada son coñat, y Pau Planas de Monseny lo trobaren lo dia antes en dita Peña de Puiganau, mort sens ser malmes, ni ferida alguna (…)”.[4]
Escena d’un Còdex d’Història Natural (s. XIV) que mostra uns carboners posant en pràctica la seva feina
Un altre accident mortal va tenir lloc al juny de 1866, quan a la Castanya morí Martí Soler, solter, carboner de 33 anys, fill de Montseny, el cadàver del qual “Se lo halló mucho y muy quemado de las llamas que salieron de la pila o monton de carbon que hacia (…)”.[5]Aquest era un accident força habitual: la caiguda dins de la pila encesa quan s’hi havien d’enfilar per evitar les entrades d’oxigen al seu interior.
També era foraster un altre carboner la filla del qual era enterrada el 9 desembre de 1823, al Brull. La noia tenia 15 anys i el rector va escriure que era “(…) semifatua, o del tot fatua filla de Joan Baptista Bover carboner de la parroquia de Caralps bisbat de la Seu de Urgell, que feia carbó en esta parroquia del Brull en la casa de la Morera ahont habitava la sobredita sa filla.”[6]
Aquest cas ens permet entendre com la noia estava afincada en una de les grans masies de la parròquia, mentre el pare s’estava, segurament, en una cabana de carboners. De fet, al 1798, el llibre de confessions de la parròquia de la Mora hi apareix el “Piler del Clot”, que és un carboner, però no viu a la masia. Com aquest, hi havia força altres casos de gent forastera i marginal que feia treure fum a les nostres muntanyes.
Es tracta d’una balma que es troba al peu de la cinglera, prop del camí que puja a dalt del turó de Tagamanent, a uns cent metres del collet de Sant Martí (41º 44′ 853 – 002º 17′ 778 – 1010).
La cavitat té unes dimensions aproximades d’ 1’40 m d’alçada i uns 4’2 cm d’alçada fins les estructures conservades. Hi queden les restes de la capella, dues parets que separen la cavitat de l’estructura construïda. L’edifici, de planta rectangular de 3,5 x 3 metrees, tenia una cobertura en volta de canó d’una amplada de 60 cm. La tècnica constructiva es basa en carreus de pedra local més o ménys ben escairada i lligats amb argamassa.
En els murs encara es conserven restes d’estuc de color blanquinós-groguenc amb dibuixos geomètrics pigmentats en vermell que formen una mena de quadres; i al lloc on deuria anar l’altar, es troba un fragment d’estuc i un grafit amb forma de creu i amb el número 6.
Integrat en un itinerari patrimonial (Parc Patrimonial de la Pedralba). Es troba al marge dret de l’antic camí de Barcelona a Vic; a la dreta de la variant de l’antiga C17 sota la casa de la Pedralba.
Pou de Fontmolsa
Estructura construïda en un marge a la dreta de l’antic camí ral de Barcelona a Vic, aprofitant un banc al natural reforçat per un mur de pedra seca. El pou segueix la tipologia tradicional de secció circular i excavada a la part interna, antigament coronada amb una coberta semicircular. El mur intern és folrat amb pedra local, tallada de dimensions diferents i poc treballada, seguint la tècnica de pedra vista, sense revestir, amb l’ús de petits còdols per falcar l’estructura. La paret presenta encara els forats testimoni de les bastides utilitzades per a la seva construcció. El pou fa uns 7 metres de profunditat des del nivell de terra fins al fons, el qual, tanmateix, conté prou enderroc per pensar en una profunditat d’uns 2 o 3 metres més. El diàmetre és de 9 metres aproximadament.
Aquesta construcció es relaciona amb la producció i comercialització del glaç que es feia al terme de Tagamanent, des d’almenys el segle XVII i fins al segle XX. El Pou de la Fontmolsa, concretament, consta en funcionament a mitjan segle XIX.
L’any 1754, un contracte d’arrendament del pou de la Fontmolsa explica que “(…) si se pot omplir de glas, se poden contar a treta en lo principi del estiu 1600 càrregas. Té la conveniència de ser mitja hora més cerca de Barna, que los Pous de Avancó, que és apreciable per lo descans del Carruatge. Y son dueño Ygnasi Circuns Botiguer de Telas lo lloga si pot: Hi ha molts anys que busca comprador; però té malas circunstancias; perquè està molt faltat de bassas, i per a poder fer anar la aygua a las bassas, fora necessari ferse una resclosa a la Riera, que costaria molt“.
Aquestes construccions de caire industrial es troben ubicades en un pendent o petita elevació que s’obre a l’actual C-17. S’hi accedeix baixant pel monument del Beat Miró de Tagamanent (final del C/ del Brull). Es tracta de dues estructures de combustió restaurades els darrers anys.
Forn de la Pedralba
La primera és una estructura circular i cilíndrica, que aprofita part del marge d’un petit turó de calcària, mentre que l’altra part és construïda amb pedra i morter, la boca d’accés està en força mal estat, però conserva l’arrancament de tota la cúpula i té una alçada aproximada d’uns 4 metres. Mentre que el segon forn és una excavació cilíndrica i vertical, que aprofita el terreny natural per la seva construcció. D’aquest es conserva part de la porta d’accés al forn, que fa 1’50 m d’amplada, i part de la volta que cobria tota l’estructura.
Aquestes dues construccions presenten les mateixes característiques arquitectòniques. Segueixen el sistema constructiu tradicional dels forns de calç: una planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida excavada al sòl, amb les parets interiors cremades per les diverses coccions; amb la boca a la part inferior de l’estructura per recollir les cendres i alimentar el foc.
La seva posició geogràfica pot fer pensar en algun tipus de producció de caire industrial.
Els forns de calç de la Pedralba es relacionen amb les etapes de construcció del proper casal, antiga domus medieval, de la Pedralba.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “Es tracta d’una cambra simple, oberta, poligonal, formada per blocs de grans mides, irregulars, conservant la llosa de cobertura in situ. Les mides aproximades són 2,20 metres de llargada per 2 metres d’amplada i la llosa de coberta d’uns 2,40 metres d’amplada per 1 metre de gruix. No conserva túmol. Pel que fa al material arqueològic, s’ha trobat uns pocs fragments ceràmics sense decoració de pastes negroses. D’aixovar cal destacar una conta circular de pecten, fragmentada i dos fragments de valva de pecten. A nivell antropològic es conserven diversos fragments de costelles, tibies i falanges. El fragment de mandíbula inferior, un premolar, 4 peces dentàries i 5 molars d’adult. El megalit es conserva força, gràcies a les lloses irregulars i grans que suporten la llosa de coberta.Observacions: El megalit pren el nom de “El Duc” perquè la finca on és situat era propietat del Duc de Centelles.”
Aprofitant una pedra vertical sobre la qual s’arrepenja una altra d’inclinada, en el punt 41º 45′ 952 – 002º 14′ 447 – 513, es va construir un petit refugi de 3,5 metres de llarg per 2 d’ample en la seva part més gran i una altura màxima d’1,5 m. Està orientat aproximadament en direcció oest-est, de manera que mira al poble d’Aiguafreda. Al final del tot hi ha un petit replà més elevat amb una obertura que dóna a l’exterior i que podria haver funcionat com a xemeneia, tot i que no s’evidencien restes de foc (excepte al mig del refugi, tot i que semblen ser molt recents).
La boca que dóna al vessant de llevant ha estat tancada parcialment amb un petit mur de pedra seca. Els espais del sostre que havien quedat descoberts també varen ser tancats pel mateix procediment. Al sostre hi ha terra i vegetació que impermeabilitzen l’estructura.
El seu estat de conservació és bo i es troba al costat mateix d’una línia elèctrica a la banda de dalt de la franja desbrossada que la delimita (oest).
Petita balma allargassada, amb restes de parets que la delimiten, però que no sembla haver estat habitada.
Es troba situada més o menys en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina, però per sobre del camí que ressegueix la riera de l’Afrau per la banda de llevant, just després de passar el torrent que baixa del sot Fosc 41º 47′ 827 – 002º 15′ 976 – 558). Està oberta en una paret de pedra sorrenca vermellosa molt desgastada.
Patrimoni Existencial 