Es troba just a sobre (est) de la pista que va de Collsuspina a l’Espina, una mica més al nord del lloc on l’indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 49’ 270 – 002º 10’ 651 – 908). És molt fàcil de trobar, sobretot anant cap al poble.
Es tracta d’un conjunt de cavitats naturals de poc recorregut al voltant d’un espai més o menys pla. En destaca una de 3 o 4 m de profunditat, oberta a l’est, que conserva tres forats que servien de suport a algunes bigues. Cal remarcar que aquests forats es troben a diferent alçada del terra, de manera que fan com una escala; ignorem el sentit que podien tenir. Podria ser que la balma hagués estat tancada per un mur, però sense una excavació no se’n pot dir res en ferm.
Dos-cents metres al sud de Puig-Arnau, a sota de la pista que duu a Bellavista Nova, però a tocar de la mateixa (41º 44’ 111 – 002º 13’ 617 – 821) es troben les restes del que suposem que havia estat una casa (o en tot cas una barraca de grans dimensions). L’hem localitzada gràcies a les indicacions d’uns talladors de bosc.
L’estructura presenta un espai rectangular de 9,50 m o 10 m de llarg orientat d’est a oest i d’una amplada imprecisa, però com a mínim de 5,50 m. A l’extrem sud-est podrien trobar-se les restes del forn, fet que confirmaria que ens trobem davant d’una casa. De tota manera, aquesta no apareix en cap mapa, ni la gent de Puig-Arnau no coneixien la seva existència. L’estructura presenta encara avui dia les restes d’un petit vall que la separava del marge. Els pocs murs que es conserven arriben a un gruix de 55 cm.
Segurament el camí tradicional passava a tocar de la casa, però per la seva cara oest.
La casa es troba a la part superior del torrent de la Pomereta, on encara avui dia hi ha un biot que podria correspondre a la desapareguda font de la Pomereta (41º 44’ 157 – 002º 13’ 414 – 749). Just a sota hi ha una balma força gran però que no presenta cap indici d’haver estat ocupada (41º 44’ 149 – 002º 13’ 344 – 724).
Tot i que actualment el que es conserva sembla ser una balma, l’anàlisi detallada d’aquestes runes permet veure que es tracta d’una masia semblant al cas de can Bauma d’Aiguafreda (vegeu això).
Es troba a uns 150 metres al sud-oest de la Collada, sota un petit cingle (41º 44’ 521 – 002º 10’ 962 – 824).
La balma pròpiament dita fa uns 10 metres de llarg per 2,50 metres d’amplada. Al seu interior es conserven dues estances, delimitades per parets de pedra i fang. La més oriental fa 5 metres de llarg, mentre l’occidental en fa amb prou feines dos. Sota el sostre de la balma, a ponent, queda un petit espai sense paret, sobre el qual es conserven cinc forats de suport de bigues, situats aproximadament a un metre i mig del sòl.
La part superior del mur que delimita la balma presenta encara un pany de paret que es recolza sobre la roca mare, de la qual ressegueix de manera molt acurada les irregularitats. Se suposa que aquesta paret servia per suportar una teulada que arribava fins a uns murs que hi ha uns 6 o 7 metres al sud de la paret. El mur de la banda de llevant fa 60 cm de gruix.
Aquestes restes s’han pogut localitzat gràcies a la quantitat de peces de ceràmica, rajols i teules que es troben en el camí que passa just per sota de la balma.
El mapa de l’editorial Alpina situa la Roca Sitjana pràcticament al sud del castell de la Popa. En canvi, l’ICC situa les Roques Sitjanes una mica més d’un quilòmetre a ponent. Creiem que aquesta és la situació correcta, entre altres raons perquè el mapa de l’Alpina indica un avenc al cim que no existeix. En canvi sí que hi ha diverses cavitats al cim de Roques Sitjanes. A més a més, Garcia-Pey (2009; 118) les situa en aquest lloc.
La serra de Roca Sitjana està orientada de nord-est a sud-oest i limitada pel torrent del Bosc i la riera de Castellcir. A l’extrem més septentrional hi ha diverses escletxes, però sobretot cal destacar una balma que fa uns 15 metres de llarg i uns 3,5 metres d’ample (41º 45’ 889 – 002º 10’ 121 – 828). Al seu extrem nord apareix un espai de 4,5 m de llarg per 3,5 m d’ample delimitat per un petit mur de pedra seca, amb mostres d’ocupació recent. A tocar d’aquesta balma hi ha altres balmats, alguns dels quals presenten possibles condicionaments per a estades esporàdiques. Suposem que es tractava d’un refugi utilitzat en el conreu dels camps que es troben a la banda solella de la serra, que conserva encara un bon conjunt de feixes.
Més al sud, en el mateix penya-segat, hi ha una esquerda estreta d’uns dos metres d’alçada per la qual s’accedeix, en lleugera pujada, a una sala de 4 o 5 metres de llarg per 5 o 6 d’alt, amb poc més d’un metre d’amplada. Es tracta d’una diaclassa que travessa tot el cingle, oberta de manera natural, però que és possible que fos eixamplada per l’acció humana. S’ha de remarcar que la sala té un sòl força pla i molt protegit de qualsevol intempèrie.
Aquesta zona mereixeria un estudi arqueològic detallat.
Es troba just sota el pla trencat, en el cingle que hi ha ponent del coll de Prims (41º 46’ 641 – 002º 11’ 645 – 847).
Aprofitant un petit balmat, es va construir un mur de 2,60 m de llarg i 60 cm d’ample, del qual es conserven fins a 90 cm d’alçada. Està fet amb pedra local i fang. Un camí ressegueix el repeu del cingle i passa per aquesta balma que presenta signes evidents d’ocupacions esporàdiques.
Balma de poca profunditat, tot i que de lluny sembla molt profunda, situada sota el pla de Bruga (41º 46’ 802 – 002º 11’ 473 – 886).
Actualment encara s’utilitza com a corral i presenta evidències d’haver-s’hi fet foc. A la part de sota hi ha una perforació que permet abeurar el bestiar.
No sabem si correspon a la balma de Bruga on al 1720 vivia Joseph Montanyá, segons una llibreta de comunions de Sant Andreu de Castellcir.[1]
Balma d'en Roma (vegeu els encaixos de les bigues a la paret)
Balma situada en el límit municipal entre Sant Martí de Centelles i Castellcir, sota el pla de la Bruga. Sovint se l’anomena balma d’en Rom i es diu que aquesta persona, que hi vivia o s’hi refugiava, hauria estat un bandoler. El cert és que antigament sembla que era l’anomenada espluga Balarona, la primera referència de la qual és de l’any 1175. Més tard, la documentació ens duu a parlar d’una llibreta de confessions de 1692 on es diu “(…) en la roca foradada del castell de Castellsir alias dita Balma den Roma, se troban escrits Valentí Roma, y sa muller y familia (…)” que combreguen a Sant Martí.[1] Aquest document no està datat; el cert és que en la llista de confessions i comunions de Sant Martí de 1692 apareix la inscripció “De la Rocha foradada del castel de Castellcir”, on es diu que viuen Valentí Roma, Magdalena, la seva muller, Elisabet Roma donzella, Joseph Roma i Pera Roma.[2]
Amb aquesta documentació n’hi ha prou per mantenir que no es tracta d’una balma d’ocupació esporàdica, sinó que hi havia un autèntic mas, que avui dia encara s’intueix sobre el lloc.
Penjat al capdamunt del cingle, la balma presenta un espai tancat de 8 metres de llarg per 5,60 m de profunditat, amb una porta al costat de ponent que fa 90 cm d’ample per 1,65 m d’altura. A la banda sud, de cara a migdia, hi ha una obertura d’1,90 m per 80 cm d’altura, que fa les funcions de finestra. A la banda sud-est hi ha una mena de xemeneia-llar de foc.
Base sobre la qual s'assentava el mas de la balma d'en Roma
Just al davant d’aquest espai tancat hi ha un espai pla que fa 16 m de llarg per 10 d’ample. Tot i que actualment està ocupat esporàdicament per alguns animals, encara s’apercep un mur obrat que el tancava; a més a més, bona part d’aquest espai ha estat guanyat construint una estructura de pedra seca ben escairada al pendent de la muntanya. Ajuntant ambdós espais, la part construïda podia arribar als 24 m de llarg i als 10 de profunditat.
D’altra banda, especialment per sobre de la part actualment construïda, s’observen dues línies de forats per encastar bigues, que segurament tancaven la construcció. Això dibuixa un mas de dos pisos d’alçada, construït aprofitant una balma àmplia encarada al sud.
Malauradament la referència de 1692 és l’única que tenim documentada que faci referència a una ocupació constant de l’indret. En aquest cas, les restes arqueològiques semblen denotar una ocupació més prolongada que no la documentació.
El mapa de l’editorial Alpina indica un forat dels Moros sota el pla de les Escorces, que no hem pogut localitzar. Una mica més a ponent, però, hi ha una balma de poca profunditat que ofereix un refugi precari, però que no hi ha cap dubte que s’ha utilitzat amb aquesta funció en algun moment. La vista sobre el Vallès i la parròquia de Bertí és realment espectacular.
Petita balma situada en un cap de cingle al nord-oest del pla del Bassau. S’hi accedeix des de la pista que baixa cap a la Móra (41º 47′ 237 – 002º 19′ 562 – 1139). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, fa una alçada exterior o profunditat màxima de 2’80 m i a l’interior 1’70 m, amb una amplada aproximadament de 5’10 m.
Està excavada en un aflorament de pedra rogenca i s’orienta al nord-oest, fet que la fa poc confortable de cara a una eventual ocupació. D’altra banda, tampoc no s’hi han observat restes de material arqueològic. Des del nostre punt de vista, el més interessant són les representacions gràfiques gravades sobre pedra de la part superior.
En el mapa de patrimoni es diu que hi ha quatre creus gravades, cubetes amb canalons i diversos orificis, de dimensions variables. La veritat és que, a simple vista, costa de veure les creus; però hi són. Un altre element interessant són les cubetes i els canalons, que ve podrien ser fets expressament i estar en relació amb els que s’han descrit prop del turó de la Torre.
Des del nostre punt de vista, tot i que no tenim cap dada prou sòlida per formular aquesta hipòtesi, es podria pensar que les creus corresponen a una antiga delimitació parroquial o municipal (entre Tagamanent-la Mora i el Brull). Vegeu sobre aquest punt el que ja tenim escrit en un altre lloc. Ajudaria a mantenir aquesta hipòtesi la presència, al nord de la balma, de l’anomenat serrat del Pal, que podria correspondre perfectament a un element que delimités aquestes unitats administratives. Aquesta zona va ser una disputa constant durant l’edat moderna, i no seria estrany que aquesta hagués deixat petjada en la toponímia del lloc.
De tota manera, la presència de la roca dels Aubats podria invalidar aquesta explicació.
Petita balma allargassada, amb restes de parets que la delimiten, però que no sembla haver estat habitada.
Es troba situada més o menys en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina, però per sobre del camí que ressegueix la riera de l’Afrau per la banda de llevant, just després de passar el torrent que baixa del sot Fosc 41º 47′ 827 – 002º 15′ 976 – 558). Està oberta en una paret de pedra sorrenca vermellosa molt desgastada.
Dos-cents metres al sud de Puig-Arnau, a sota de la pista que duu a Bellavista Nova, però a tocar de la mateixa (41º 44’ 111 – 002º 13’ 617 – 821) es troben les restes del que suposem que havia estat una casa (o en tot cas una barraca de grans dimensions). L’hem localitzada gràcies a les indicacions d’uns talladors de bosc.
Tot i que actualment el que es conserva sembla ser una balma, l’anàlisi detallada d’aquestes runes permet veure que es tracta d’una masia semblant al cas de can Bauma d’Aiguafreda (vegeu 
Patrimoni Existencial 