Cova dels Ossos

Sala final de la cova dels Ossos
Sala final de la cova dels Ossos

Es troba en el vessant oriental del roc dels Esparvers, al cim del Querol, sobre la casa de la Collada (41º 49’ 231 – 002º 11’ 332 – 966).

Un petit mur vertical permet l’accés a una balma allargada força gran i no massa ampla (d’uns 10 m de llarg per un parell o tres d’ample) i pràcticament plana. A mida que la galeria s’endinsa en direcció a ponent, les seves dimensions es van reduint, fins arribar a una sala de formes arrodonides on acaba el recorregut (aproximadament un 10 m).

En aquesta sala es veuen unes marques de color vermell que indiquen el nivell de sediments que es varen excavar (segurament a inicis dels anys noranta del segle XX).

En les excavacions es varen trobar diferents elements, entre els quals un conjunt de 156 dents humanes, corresponents a no menys de 19 individus. Tot fa pensar que havia estat un lloc d’enterrament múltiple, d’entre el 2700 i el 1500 adC.

Sobre la cova podeu consultar aquest document.

Al sud i al nord-est de la cova, aproximadament a la cota 930 es troben una balma (41º 49′ 164 – 002º 11′ 308 – 933) i un petit refugi construït aprofitant una altra balma, incipientment tancada amb un petit mur de pedra seca (41º 49′ 282 – 002º 11′ 457 – 939).

Cova de Puig-antic

Cova de Puig-antic
Cova de Puig-antic

Es troba a l’est de la masia de Puig-antic, en un morro per on passa el límit entre Collsuspina i Moià, al peu del cingle (41º 48’ 279 – 002º 09’ 951 – 828).

Té uns 35 m de recorregut, principalment rectilini fins arribar a la part final. El seu traçat segueix una diàclasi ben marcada. La boca d’entrada fa un 5 m d’altura per 2 m d’amplada.

Balmes de l’Aliguer o cova de l’Ocell

Balma de l'Aliguer o cova de l'Ocell
Balma de l'Aliguer o cova de l'Ocell

Gran cavitat situada al nord de ca l’Aliguer i a ponent del Racó de la Font, ben visible des de diferents punts (41º 44’ 742 – 002º 11’ 392 – 798). Segons l’Espeleoíndex, la boca fa 7 m x 3 m i està penjada a un 5 metres per damunt de la paret. De tota manera, la cova comença dins d’una balma força més gran. Consta d’una única galeria de 18 metres de longitud que es va reduint fins que finalment resta totalment ocupada per sediments. Podria tractar-se d’una antiga surgència fossilitzada establerta en uns estrats de gresos de l’eocè.[1]

La primera referència que en coneixem és de l’any 1967, quan es va topografiar la cavitat i s’hi varen fer unes prospeccions arqueològiques que s’estengueren a dues altres cavitats properes (les balmes de l’Aliguer i cova de la Figuera, que segurament són unes petites balmes que s’obren al mateix nivell i al costat de la principal). En el transcurs d’aquesta exploració s’hi varen trobar fragments de ceràmica neolítica i de sílex tallat. Els mateixos exploradors diuen que quan hi anaren l’any 1977, quan la cavitat no constava en cap inventari, hi varen trobar diversos signes d’haver estat explorada anteriorment.

Davant de la balma més gran hi ha un espai força pla que podria haver estat utilitzat com a refugi esporàdic. No hi hem trobat indicis d’una ocupació més estable, tot i que aquesta possibilitat no és descartable.

Balmes de Roques Sitjanes

Cova de Roques Sitjanes
Cova de Roques Sitjanes

El mapa de l’editorial Alpina situa la Roca Sitjana pràcticament al sud del castell de la Popa. En canvi, l’ICC situa les Roques Sitjanes una mica més d’un quilòmetre a ponent. Creiem que aquesta és la situació correcta, entre altres raons perquè el mapa de l’Alpina indica un avenc al cim que no existeix. En canvi sí que hi ha diverses cavitats al cim de Roques Sitjanes. A més a més, Garcia-Pey (2009; 118) les situa en aquest lloc.

La serra de Roca Sitjana està orientada de nord-est a sud-oest i limitada pel torrent del Bosc i la riera de Castellcir. A l’extrem més septentrional hi ha diverses escletxes, però sobretot cal destacar una balma que fa uns 15 metres de llarg i uns 3,5 metres d’ample (41º 45’ 889 – 002º 10’ 121 – 828). Al seu extrem nord apareix un espai de 4,5 m de llarg per 3,5 m d’ample delimitat per un petit mur de pedra seca, amb mostres d’ocupació recent. A tocar d’aquesta balma hi ha altres balmats, alguns dels quals presenten possibles condicionaments per a estades esporàdiques. Suposem que es tractava d’un refugi utilitzat en el conreu dels camps que es troben a la banda solella de la serra, que conserva encara un bon conjunt de feixes.

Més al sud, en el mateix penya-segat, hi ha una esquerda estreta d’uns dos metres d’alçada per la qual s’accedeix, en lleugera pujada, a una sala de 4 o 5 metres de llarg per 5 o 6 d’alt, amb poc més d’un metre d’amplada. Es tracta d’una diaclassa que travessa tot el cingle, oberta de manera natural, però que és possible que fos eixamplada per l’acció humana. S’ha de remarcar que la sala té un sòl força pla i molt protegit de qualsevol intempèrie.

Aquesta zona mereixeria un estudi arqueològic detallat.

 

Balma de Roques Sitjanes
Balma de Roques Sitjanes

Cova del Carme

Aquesta cova artificial es troba en un aflorament geològic de pòrfirs (roca ígnia intrusiva). Es tracta d’un indret de gran interès paisatgístic, situat en el punt 41º 42′ 970 – 002º 16′ 533 – 439. La cova, amb algunes figures religioses, es troba tancada per una reixa i un cadenat. Hi ha un parell de bancs per seure al seu davant.

En aquest indret, als anys cinquanta, tenia lloc un petit aplec el dia de la Mare de Déu del Carme, amb la participació de gent del poble i escolars. Com diu Anna Gómez, “Aquesta tradició sembla que es va originar al mateix segle XX, tot i que es desconeix si amb anterioritat s’hi feia cap altra activitat.”

S’hi accedeix des de la font d’en Llanes, agafant el camí que marxa cap al sud (el més elevat de tots). S’hi pot arribar seguint la pista, però millor agafar el caminet que permet fer drecera.

 

Cova del Carme
Cova del Carme

Les Pelunques

Pelunques
Les Pelunques

En una altra entrada d’aquest inventari, hem fet referència a un document de 1654 que parla del castell de Vallfornès i diu que aquest té una peça de terra al lloc dit la Calma, peça que afronta per sol ixent amb la sitja del Llop “(…) y despres tira dret a la espelunca anant serra avall (…) á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda (…)”.

Està clar que el mot “espelunca” fa referència a una cavitat (cova, caverna o espluga), però el que no queda clar és quin tipus de cavitat hi podria haver en aquest lloc que es troba molt a prop de Roques Blanques, al bell mig del pla de la Calma (41º 45′ 437 – 002º 19′ 990 – 1253). El lloc està perfectament indicat en el mapa de l’Editorial Alpina.

Sobre el terreny es veuen les restes d’una estructura de forma cilíndrica, situades dalt d’un petit turonet. A l’interior, hi ha un bon conjunt de pedres i una fita que divideix dues propietats.

La primera hipòtesi porta a pensar en un pou de neu, però no està catalogat com a tal, ni té cap lògica que aquest es construís dalt d’un turó (tota la neu hauria de ser pujada fins al cim, a més estaria més exposat al sol) ni tampoc en un lloc on partien dues propietats.També sembla que el mur sobresortiria del nivell del sòl, i no estaria excavat.

Hores d’ara el misteri queda per resoldre. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una estructura d’origen antròpic.

El turó de les Pelunques
El "turó" de les Pelunques

Avenc de la Vinya Boja

Segons l’Espeleoindex, es tracta d’una cova de 42 metres, excavada en roca calcària, situada just en el sender local anomenat “Descobrim Aiguafreda de Dalt“, una mica més enllà de les ruïnes del Saüc (41º 46′ 951 – 002º 15′ 287 – 633). Aquest inventari també diu:

Una petita boca a tocar del camí dóna pas a un estret conducte de 4’50 metres de llarg amb un petit ressalt d’un metre al mig. Al final del conducte trobem un estret pou de 2 metres que ens situa en una sala en pendent de 5 x 3 metres aproximadament plena de blocs. Pel N. una galeria de 3 metres en fort pendent i el sòl ple de terra acaba en una acumulació de blocs força inestables. Situats novament a la sala seguint cap a l’E. trobarem una galeria entre els blocs on en el sòl trobarem un pouet de 2’20 metres que ens situen en un pis inferior, des d’ací es pot baixar un nou ressalt de 1’63 metres on trobem una galeria de 3 metres que acaba en una zona de blocs inestables. Des del punt anterior al darrer ressalt, trobem un pas entre blocs en direcció N. que ens situa en una petita sala amb continuació cap a l’E. però l’estretor no permet el pas. Situats de nou a la galeria superior a l’entrada del pou de 2’20 metres, seguirem la galeria fins al final on trobarem un pou de 1’79 metres, a la base ens trobem en una diàclasi que cap al NE. ens situa en el pas estret impracticable que dóna a la sala descrita anteriorment, mentre que cap al SO. la diàclasi en pendent es va fent estreta fins assolir els -13 metres de fondària.”

Topografia, font Espeleoíndex
Topografia de la cavitat, font Espeleoíndex

Aquesta mateixa font explica la història de la seva exploració: el grup Els Gafarrons feia temps que coneixien un petit forat bufador al marge del camí. Al maig de 2008, dos membres del grup varen desobstruir la boca i entrar a la cavitat. La primera exploració completa i la topografia hauria tingut lloc el 30de gener de 2010, per part d’espeleòlegs de l’ERE – CEC. “Com que a l’hivern surt per la boca un fort corrent d’aire calent, els amics d’Aiguafreda van decidir anomenar-la cova de l’Infern.”

La història és molt maca, però és radicalment falsa en els seus orígens. Ho tenim clar perquè quan vàrem descobrir aquest bufador ho vàrem posar en coneixement de membres del Grup d’Investigacions Espeleològiques de l’Agrupació Excursionista de Granollers. Entre aquestes persones hi havia el malaguanyat Jordi Icart.

Icart va morir el 24 de febrer de 2007, tal com recull Joan Montoya en el seu bloc. Per tant l’exploració havia de ser anterior a aquella data. El que no s’entén és què varen desobstruir un cop es va penetrar fins al seu fons!

I, de passada, diguem que la solució toponímica de dir-li cova de l’Infern és força errònia. En primer lloc, perquè segurament es tracta d’un avenc (té 13 metres de profunditat i si hi entreu ja ens ho explicareu). I en segon lloc, perquè s’hagués pogut ser una mica més curós a l’hora de batejar el forat. Per això proposem dir-li avenc de la Vinya Boja, pel nom del lloc on es troba (segons indica el mapa de l’Alpina).

 

Coves i font de l'Afrau

L’espeleoindex descriu la cova de l’Afrau en els següents termes:

Cavitat coneguda per gent de la contrada que l’hauria fet servir de refugi o amagatall en època relativament recent (s. XVII) i possiblement posterior.

Explorada per un grup excursionista de Centelles el 1922 i posteriorment pel muntanyenc i escalador del CEC, Albert Casanellas, que el 1958 li ensenya al seu fill Francesc. La imatge de la cova resta en la memòria d’aquest i al cap de 50 anys decideix retrobar-la. La densitat del bosc fa difícil la recerca (la vegetació havia tapat la vista de l’entrada) però després de diferents intents, en Francesc Casanellas i la Maria Garcia (del grup Gafarrons de Sant Martí de Centelles i Aiguafreda) aconsegueixen localitzar-la a les primeries de l’any 2008 i poden entrar a la cova amb l’ajut d’una escala d’alumini.

El gener del 2010 acompanyen a un grup de l’ERE – CEC i SIE – CEA que topografien la petita cavitat.”
 

Toografia de la cova de l'Afrau (font Espeleoindex)

Les coves de l’Afrau són en realitat dues i totes tenen la característica comuna d’estar penjades a mitja paret, fet pel qual s’hi ha d’accedir escalant o amb una escala.

Dibuix de Joaquim Renart, 1919

A banda de les dades reproduïdes anteriorment, cal dir que aquesta cova havia estat explorada el 12 de setembre de 1919 per un grup de gent que incloïa l’artista Joaquim Renart, que en va fer un parell de dibuixos com el que reproduïm. En un d’aquests dibuixos es veuen tres persones buscant restes arqueològiques (terrissa) dins d’una cova, que per la data que porta el document hauria de correspondre a la de l’Afrau.

Avui dia, les coves estan pràcticament perdudes enmig d’un gran bosc ple d’esbarzers. Només unes fixacions artificials denoten l’exploració recent a la que fa referència el text de l’espeleoindex.

Poc abans d’arribar a la primera cova, en el punt 41º 47′ 779 – 002º 15′ 489 – 599, hi ha una font avui dia abandonada. De tota manera, conserva tot el seu encant.

Es tracta d’un petit dipòsit de forma cúbica que recull l’aigua d’un biot i evita que els animals la facin malbé. La resta de l’aigua era recollida per una petita bassa que encara s’endevina.

 

 

Font de la cova de l'Afrau
Font de la cova de l'Afrau

 

 

 

 

 

 

 

Cova de Sant Martí

Cova de Sant Martí del Congost
Cova de Sant Martí del Congost

Sobre l’església de Sant Martí del Congost (Aiguafreda de Dalt), al peu mateix de l’espadat de les Queredes s’obre una petita cova de 4 metres de recorregut. La seva boca fa 2,15 m d’ample per 1,90 d’alçada. El seu origen segurament es vincula a la diaclasa vertical que ratlla tota la paret.

A l’interior s’evidencia que el sòl ha estat rebaixat per fer-lo més planer i es posen de manifest les restes d’un antic mur de protecció que separava la cavitat de l’exterior. S’hi troben excrement d’animals com cabres o ovelles. També hi ha mostres evidents d’haver-se fet foc al seu interior i, com es veu a la fotografia, les parets estan ennegrides per aquest motiu.

Just al davant hi ha una petita explanada que s’ha format sobre un gran bloc caigut com a resultat de la regressió del cingle superior.