L’Atlante español, un llibre de Bernat Espinalt (aquí, pàgina 132-135) publicat l’any 1783, parlant de Tiana i de la cartoixa de Montalegre, diu que a un quart d’hora de la Conreria, cap a ponent, hi ha la font de les Monges, “una fuente muy antigua, de agua buena, y abundante“.
Font de les Monges (extret de Wikipèdia)
Avui dia és un lloc abandonat i vandalitzat, però que té una història molt rica, que podeu seguir en aquest vídeo:
A part de la mateixa font, l’indret té associades dues llegendes, que podeu trobar aquí i aquí.
A part de tots aquests llocs que en parlen, també apareix en el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona. De manera que no cal dir-ne res més!
Font de capelleta, situada al nord-est de Puig-Agut a la falda del turó Vermell (41º 45’ 683 – 002º 16’ 581 – 690). Actualment es troba seca. Consisteix en un petit receptacle excavat al terra i reforçat per unes parets de pedra seca que li donen una planta quadrangular, d’aproximadament un metre de costat.
Masia situada al sud de can Valls, sobre un petit collet (41º 42’ 845 – 002º 18’ 266 – 625)
De l’antiga casa només en queden els basaments dels murs, que arriben a un metre i mig d’alçada i delimiten un espai de 9,80 m x 5 m aproximadament. Els murs són fets amb pedra i fang i fan 60 cm, de gruix. L’edificació estava adossada a un marge per la seva banda nord-est, on es conserva una petita fornícula espitllerada.
Per sota de la casa, enmig del bosc, hi ha les antigues feixes i, més al nord, la font de Ferreres (41º 42’ 923 – 002º 18’ 256 – 621).
Més al sud hi ha les runes de la masia de Rupit (41º 42’ 239 – 002º 18’ 127 – 575), tan cobertes de vegetació que resulta pràcticament impossible endinsar-hi.
Al nord del Giol, a la zona obaga, es troben dues fonts i una mina que podria haver estat utilitzada com a jub per guardar aglans.
En el punt 41º 47’ 744 – 002º 10’ 119 – 673 hi ha una petita font de capelleta, actualment seca, coberta amb una volta feta a plec de llibre i amb un arc lleugerament apuntat. El dipòsit fa 2,30 m de llarg per 1,50 m d’ample i l’alçada actual és d’1,40 m. A la part que dóna al lloc on hi havia la porta que permetia accedir a la cisterna hi ha una pica tallada a la pedra (40 cm x 40 cm x 13 cm) amb una gran regata que permetia treure l’aigua cap a l’exterior (l’aigua havia de ser pouada amb una galleda i abocada a la pica).
Pocs metres a ponent de la font hi ha una mina excavada a la roca (41º 47’ 747 – 002º 10’ 107 – 698). La seva planta està completament ocupada per aigua, fet que no ens ha deixat entrar-hi. La part inferior ha estat excavada a la roca, però la coberta, tot i ser subterrània, està feta amb una volta rebaixada de pedres disposades a plec de llibre. Fa 1’90 m d’amplada per 1,60 m d’altura (se suposa que fa uns 8 o 10 m de recorregut).
Una mica més a ponent d’aquesta mina hi ha una altra font que reprodueix l’estructura de la primera, tot i que d’unes dimensions lleugerament menors. La principal diferència és que aquesta encara es troba en actiu actualment. A la llinda de la porta que dóna accés a la cisterna hi figuren unes lletres escrites acompanyades d’una data: “RYFR 1850” o bé “Rº JFR 1850”.
Val la pena també esmentar que a la llinda de l’entrada del cementiri de Santa Coloma hi ha una inscripció mig desapareguda que sembla que deia: “Esta testa descarnada – escoltal i te dirà – fou cara de (…) tu – avui o demà tu (…) 1873”.
Es troba al nord-oest de la masia de l’Horta (41º 44’ 780 – 002º 07’ 706 – 681), enmig d’una zona de camps i sota un gran pollancre.
Divuit graons permeten baixar al fons del clot on es va excavar una petita mina, d’on raja l’aigua. Aquesta aigua és recollida per un petit canal a cel obert i passa després a un albelló de 40 cm d’ample i un metre d’altura (a dins es veu més alt). Una reixa impedeix accedir al seu curs subterrani.
L’aigua de la font surt a la superfície uns 75 m al sud, quan es presenta com un canal subterrani cobert amb lloses planes. Aquí hi ha un distribuïdor que permet regar uns camps. La resta de l’aigua és conduïda per un canaló més petit, també subterrani, fins a una bassa rectangular situada una trentena de metres al sud-est. Aquesta bassa està al costat d’una horta tancada per una porta amb barri.
La font presenta una imatge de sant Antoni de Pàdua, i una indicació de què fou renovada al 2001. Per sota hi ha una inscripció que diu “Benedictie fontes Domino. 1691. [Bened]icte ¿? Elu-mina Domino.”
Al sud-oest i per sota de la masia del Solà del Sot (41º 43’ 396 – 002º 06’ 254 – 809).
Font de capelleta amb una cisterna de poc més d’un metre de costat, coberta amb una volta de mig punt feta amb pedra relligada amb argamassa i disposada a plec de llibre. Les aigües sobrants van a parar a una bassa d’un 10 m x 6 m, amb un rentador a la banda nord, que segurament es feia servir per regar els camps que hi ha per sota.
La masia del Solà correspon a una gran casa ramadera, amb tota la planta baixa i diversos annexos dedicats al bestiar. Aquests annexos delimiten un barri amb una porta que el tancava, a la qual actualment li falta el petit cobert. Al primer pis hi havia les estances principals de la casa, amb un forn i xemeneia. Tenia fins a tres pisos i la façana estava orientada al sud-est, on hi havia una porta amb un arc de mig punt. La teulada és a dues aigües i paral·lela a la façana principal. Actualment està deshabitada però encara conserva la coberta.
Es troba a llevant de la masia del Munt, una mica per sota d’aquesta, enmig d’un camp (41º 44’ 082 – 002º 06’ 734 – 764).
Petita font de capelleta, construïda amb una volta rebaixada feta de pedra tosca i d’un metre de llarg. A l’interior hi ha una gran acumulació de tosca. La part superior està formada per un peça plana on figura gravada la data de 1724.
Actualment està tapada amb una porteta de metall, per sota de la qual apareix un raig que només funciona quan hi ha suficient aigua i el dipòsit modern que s’ha excavat a sota és ple.
Està situada al sud-oest del castell de Sant Miquel (41º 44’ 615 – 002º 06’ 990 – 709) i arranjada per a l’esbarjo.
Font de raig coberta amb una volta de mig punt de 3,20 m de llarg per 4,40 m d’ample i 2,80 m d’altura, feta amb pedra disposada a plec de llibre i relligada amb argamassa. Les parets interiors són resseguides per dos bancs de pedra. Sobre el raig hi ha dues fornícules amb imatges religioses modernes. Sembla que l’aigua, abans de rajar per la font, és recollida en una bassa subterrània. L’aigua s’utilitza per regar uns horts que hi ha per sota de la font. Més amunt, cap al sud, s’escalonen un seguit de feixes avui dia abandonades fins que arriben al pla on hi ha les restes de Balofrena.
Entre Barnils i el Fabregar, a tocar de la pista que duu al collet del Marsó (41º 45’ 273 – 002º 11’ 410 – 818).
Font de capelleta, amb una boca d’1,10 m d’ample per 90 cm d’altura, feta amb un arc apuntat amb pedres disposades a plec de llibre i relligada amb argamassa en alguns llocs. Tot i no ser gaire profunda (aproximadament mig metre), té una llargada de dos metres en la part més fonda. A la dovella central hi ha una creu gravada, fet que segurament explicaria el seu nom. Actualment hi ha crescut una alzina al damunt, fet que en fa perillar l’estructura.
Una seixantena de metres al sud, una mica per sota, hi ha un únic teix, i a la part superior una petita balma molt baixa, davant la qual hi ha un ampli camp aixecat sobre un mur de pedra seca. Avui, però, tot està envaït per la vegetació.
Patrimoni Existencial 