El que queda d’aquesta casa es troba a la carena del Soler, a ponent d’aquesta masia, just abans d’arribar a la torre d’alta tensió (41º 45′ 393 – 002º 16′ 608 – 689). El mapa de l’editorial Alpina la situa correctament, o sigui que, tot i que costa de veure des del camí, no hi ha massa problema a trobar-la.
Aquesta casa és un misteri, des del punt de vista historiogràfic. Sabem que pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i que al 1861, en el quadern de liquidacions, pertanyia a Josep Terrés Carlos. L’estat actual no permet dir gaire cosa sobre la seva cronologia. És possible que la seva construcció s’associés a l’explotació de la vinya durant el segle XIX, tot i que no es descarta algun altre ús agrari o fins i tot l’explotació d’alguna pedrera propera.
El mapa de patrimoni i el treball d’Enric Garcia-Pey indiquen que se’n conserva una cantonada, però actualment només resta dempeus un petit pany de paret. El bosc ha envaït completament la zona i les feixes que rodejaven la casa i li dóna un aire obac que no correspon a la seva situació damunt la carena.
Entre les restes de la masia s’han trobat algunes parts d’un setial de premsa, que descrivim aquí.
El Prat era una masia que es trobava al sud del que avui dia anomenem Sot del Bac, una mica per sobre d’aquest. L’any 1859 el capellà de Montmany contestava una circular en què li demanaven dades sobre la parròquia i deia que la casa rectoral era contígua a l’església, i que es trobava a l’extrem del bisbat, solitària i molt deserta.
Segons el rector, la parròquia tenia totes les cases de la seva jurisdicció disseminades a mitja hora, tres quarts i fins i tot a una hora de distància de l’església.
A un quart d’hora del nucli parroquial hi havia tan sols 5 cases, mentre que 44 es trobaven a menys de mitja hora. Aquestes darreres eren les del serrat de Lucata (Ocata), del sot de Villuvi (segurament a ponent del coll d’en Tripeta), del sot de Casa Boget, del sot de Casa Oliveras i algunes altres.
A tres quarts d’hora hi havia totes les que es trobaven a Sant Bartomeu de Mont-ras, que suposaven un total de 10 cases més.
Les més allunyades es trobaven a una hora o més de la rectoria. Eren 10 cases entre les quals hi havia Casa Andrés Roca, Casa Peret Chico de Pedro Trabé, Casa Nova de Oliveras, Casa Micaló i Casa Prat, situades en el lloc dit sot del Prat. A més hi havia casa Sous de Josep Campins. Aquestes cases es trobaven entre montes escarpados y caminos muy escabrosos con grandes subidas y bajadas.
Suposant que la casa Prat sigui la que es troba al sot del Bac, semblaria que la casa d’Andreu Roca seria el que el mapa de l’editorial Alpina actualment anomena ca l’Andreu; la Casa Peret Chico de Pedro Trabé hauria de correspondre a can Xicu, mentre la Casa Nova de Oliveras podria ser la Casanova, sota el cingle de Bertí; finalment la Casa Micaló podria correspondre a la Miquelona, una masia que hauria d’estar a prop de can Prat.
En total, la parròquia de Montmany comptava amb 65 cases; uns anys més tard (1867) es deia que la parròquia tenia 64 veïns amb 322 ànimes.[1]
Puig-Agut ('Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya')
El mas Puig-Agut correspon a una explotació agrícola d’època moderna. La seva estructura arquitectònica respon a aquestes característiques: un cos principal amb diverses dependències annexes amb obertures rectangulars (excepte la porta adovellada de l’entrada principal) de dimensions mitjanes i les solucions de la teulada.
El primer esment documental d’aquest mas el trobem en el fogatge de 1515 amb el nom de propietari de: “Miquel Puig Agut”, al llarg del segle XVI es continuarà fent esment del mas com a “En Puig Agut”. Al segle XIX s’esmetna com a propietari a Josep Puig Agut, moment en què el mas limitava amb el Soler, el Bellit, el Cruells, el Soler, can Carlos, amb els Montcaus i finalment amb l’Avencó. A inicis del XX, amb la despoblació de les zones rurals, aquest mas, com tant d’altres quedaren abandonats.
Encara avui dia sorprèn el fet que es tracta d’una masia mig construïda. No se sap per quin motiu no va acabar-se’n la construcció.
Al davant de la casa, i a l’altre costat del camí, hi ha una bassa (actualment en desús) i s’endevinen les restes de l’era (que s’aprecia a la dreta de la fotografia que hi ha a sota d’aquest text).
'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
A la baga de Vilardebò, però uns cent metres per sobre del torrent de Cruells (41º 44’ 988 – 002º 16’ 049 – 451) es troben les restes de la masia de Segalars. Segons el mapa de la Diputació només en queda una petita barraca, però el cert és que en queda força més. En realitat, es tracta d’un edifici d’uns 10 m de costat, format per diferents dependències que sembla que han anat apareixent en moments històrics diferents i difícilment precisables. Sembla que hauria tingut, com a mínim, dos pisos i tres cossos. Cal destacar que en diferents llocs, a part de la pedra local, es va fer servir com a element constructiu maons i teules de tipus àrab.
El més interessant d’aquesta masia, però, és el cup que es troba en una dependència de la banda est. Es tracta d’un dipòsit circular de 2,20 m de diàmetre i d’una profunditat que no es pot especificar perquè es troba ple de sediments i hummus. Està construït amb peces de ceràmica cuita de 35 cm x 35 cm de forma lleugerament còncava. El segon nivell d’aquestes peces és uns cinc centímetres més petit, de manera que forma con un petit esgraó que ressegueix el perímetre del cup a 35 cm de la seva boca.
El cup de Segalars
El cup està construït dins d’una estança que fa uns 3 metres de llarg per 2,40 m d’ample i l’ocupa gairebé en la seva totalitat. S’hi accedeix per un petit graó d’un metre d’alçada, tot i que s’ha de pensar que antigament hi devia haver algun tipus d’escala, potser de fusta. Aquesta estança era tancada per una porta de la qual encara es conserven les dues frontisses. Aquesta obertura feia 1,10 metres d’amplada.
Al seu interior hi ha gran quantitat de teules, fet que indica que es tractava d’un espai cobert que es va ensorrar. Des de dins de la casa no es veu la boja del cup.
En alguns indrets s’observen panys de paret arrebossats i un espai on segurament hi havia la xemeneia.
Tot i que no sabem en quin moment es va construir aquesta masia, un document del 25 d’agost de 1698 ens diu que Antoni Vila, hereu de la Vila de Tagamanent, per subvenir unes necessitats “(…) y per pagar [la] partida de blat está devent (…)” arrenda per 1quatre anys dues quarteres “(…) de artiga a la costa del Sagalas (…)” que s’haurà de rompre durant els 4 anys vinents i que haurà d’haver espletat dins de 8 anys. Aquesta artiga confronta pertot arreu amb les terres en Vila, excepte a ponent que ho fa amb un torrent allí.
L’arrendatari és Joan Torn de la Creu, pagès de Tagamanent, que en va pagar vint lliures “(…) pagadoras de constant y dita quantitat es per las pars y palla exirà de dita artiga tots los quatra anys.” També es pacta que en Vila ha de donar a l’arrendatari llenya per fer les jàsseres i que aquest no podrà fer malbé cap arbre. Així mateix, en Torn pot collir els aglans dels roures de l’artiga i tots els aglans que caiguin d’altres arbres dins de l’artiga.[1]
Es tracta de dos petits refugis. El primer es troba en el punt 41º 43′ 212 – 002º 16′ 981 – 565 i el segon en el 41º 43′ 275 – 002º 16′ 992 – 560, a tocar de la pista que va del Figaró a Valliverd.
El refugi es va construir aprofitant un angle gairebé recte d’un petit cingle de pedra arenisca vermella. Aquest resguard natural va ser tancat en la seva part sud per un petit mur de pedra seca lleugerament angulós. En general presenta una planta triangular d’1,60 m x 1,50 x 1,70. Presenta una petita obertura a la banda oest, de 40 cm aproximadament, que li serveix d’entrada.
Podria correspondre a un refugi d’una pedrera propera. És possible que no tingués sostre i que es tractés d’un simple recer o paravent.
El que anomenem Jaç és en realitat una escletxa horitzontal oberta a la mateixa paret, just a tocar de la pista. Es tracta d’una esquerda de poca alçada (uns 50 cm), aprofitada parcialment i tancada mitjançant un petit mur de pedra seca. L’espai interior fa 2 m d’amplada i 1,10 de fons i, com s’ha dit, no ocupa tota l’escletxa. A l’interior es conserven encara restes de palla que indiquen un ús no massa llunyà, segurament esporàdic. No es pot descartar la possibilitat que formés part d’una estructura (balma) més gran desapareguda en obrir la pista.Val la pena remarcar que molt a prop d’aquest jaç els mapes antics de l’editorial Alpina indicaven la presència del mas Dorrier.
Al nord-est de can Sala, una mica més a l’est del que indica el mapa de l’editorial Alpina (41º 43’ 938 – 002º 17’ 705 – 688) es troben les restes de ca n’Urgell, una masia que podria ser de la mateixa tipologia, característiques i cronologia que la primera.
L’edifici avui es troba molt derruït. Només un estudi detallat permet veure que es tractava d’alguna cosa més que una barraca de vinya. S’observen, això sí, les seves quatre cantonades força ben treballades i escairades i una fornícula.
L’edifici fa 12 o 13 metres de llargada per 5 metres d’amplada. S’hi intueixen dos grans espais. A la banda nord-occidental es troba la part més ben conservada, que fa 3,10 m de llarg i que és on hi ha la fornícula (90 cm d’amplada i una altura indeterminada perquè no es troba completa). La part oriental tan podria correspondre a un pati com a algun edifici cobert; sembla que tenia una porta de la qual es conserva la base.
La casa està feta entre feixes (segurament dedicades a la vinya). A la part nord hi ha una feixa que podia haver estat una era, a la paret nord de la qual es troba una fornícula de 52 cm x 60 cm. La paret nord està adossada a un gran bloc calcari que presenta una regata en forma d’u invertida i molt oberta, d’uns 2 metres de llarg i 3-4 cm d’ample, amb una profunditat d’un parell de centímetres. Podria haver servit per evitar que l’aigua de pluja entrés a la casa, però no sembla clara aquesta funcionalitat.
En un arrendament fet per Salvador Planas, hereu de las Planas, l’any 1695 es diu que en Planas ha de donar la meitat de la palla de les artigues, des de les quintanes del Soley de les Planas fins “a Casa den Urgell, arribant fins a la vora de la terra de las planas.”
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’un edifici, parcialment en runes, format per un cos rectangular orientat oest-est, situat sobre la roca natural sobre un penya-segat. L’estructura presenta diversos cossos constructius dels que en destaca l’edifici principal i un conjunt d’annexes ramaders adossats a la façana sud. El cos central es troba format per dos pisos, dels que es conserven els encaixos de les bigues i les parets exteriors tot i que també cal destacar que han perdut bona part de la teulada.
El sistema constructiu utilitzat és la pedra, de petites dimensions i poc treballada i lligada amb argamassa i els interiors del primer pis acabats amb un arrebossat senzill. Algunes obertures presenten signes clars d’expoliació i les dues portes conservades apareixen emmarcades amb filades de totxana indicant també diverses reparacions. Dues de les façanes presenten un arrebossat blanc exterior i algunes obertures de petites dimensions. També es conserva l’estructura del forn que es troba situat a la cuina.
A la llinda de fusta d’una de les portes es pot llegir la data de 1761.
Es troba en el punt 41º 43′ 388 – 002º 17′ 040 – 572 i s’hi accedeix des de la pista que puja del Figaró a can Plans.
Just al nord de la Rectoria i a sota de ca l’Urgell s’aixequen les restes del que fou can Sala (41º 43’ 821 – 002º 17’ 643 – 614). Tot i la neteja que s’hi ha fet en els darrers mesos, es pot dir que de la casa només en queda un pany de paret i els fonaments. Aquests darrers dibuixen una estructura quadrangulars d’un 9 m x 6 m.
La part que millor es conserva és la banda occidental, on hi havia el forn. Aquest sembla que antigament havia estat construït a l’exterior, com en moltes masies, però s’insinua que en un segon moment es va construir una paret que el deixava parcialment dins la casa. Segurament la boca de la fogaina estava en aquest nou emplaçament mentre que la boca del forn estava dins de la casa (ben segur a la cuina).
Actualment s’hi pot accedir per la pista que condueix de can Parraubis fins a can Coll, abandonant-la poc abans d’arribar al torrent.
Entre la documentació de la parròquia de Vallcàrquera hem trobat un document que diu que als voltants de 1695, Antoni Valls i Iglesies i la seva dona, del mas Iglésies estableixen a Martino Sala una peça de terra en el lloc vulgarment dit el Soley del Sot de Vallcarca. Aquesta peça limita amb el mas Puig a orient, i a occident i circio amb un torrent. La terra s’estableix per un període de dos anys i en Sala hi ha de fer, “(…) casa y altros arbres fructiferos”.
Es troba en una petita carena secundària que baixa cap a la baga de can Xicola (41º 43′ 483 – 002º 16′ 864 – 501), en un lloc molt embardissat i de difícil accés. La casa s’orienta al sud.
Es tracta d’una casa de dos pisos, actualment força malmesa tot i presentar indicis d’haver estat habitada fins recentment. A la façana trobem una porta rectangular i una petita finestra, a la planta baixa; al pis superior hi ha dues finestres. També hi ha una placa metàl·lica que diu “any 1700” (completament descontextualitzada). Una rajola blanca amb lletres blaves diu “Alavado sea Dios”. A la porta hi ha una ferradura, un sol i una oreneta metàl·lics clavats.
Segons el catàleg de la Diputació, aquest mas també era conegut amb el nom de can Banero i “La tècnica constructiva utilitzada presenta murs de paredat comú amb l’ús de petites pedres sense treballar i lligades amb morter que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli format per diverses estances, una gran part del qual està dedicat al bestiar i s’ha alterat la seva disposició original. Per algunes evidències que en resten, la teulada hauria estat de doble vessant, i de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders es disposen al voltant del cos principal, i també es troben parcialment enrunats. Algunes d’aquestes construccions auxiliars conserven part de l’arrencament de la coberta. Es tracta de construccions fetes amb carreus de pedra local, força treballats i lligats amb morter i deixats a vista. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva alguna de les obertures, tot i que no s’observa cap inscripció marcada, algunes presenten l’ampit, la llinda i els brancals de pedra amb arestes bisellades.”
Segurament es tracta d’una construcció d’època moderna, a partir del segle XVII, mantenint-se dempeus fins inicis de segle XX, com indiquen diverses fonts orals.
Dues mànegues de plàstic duien aigua fins a la casa. La recollien de la torrentera que després passa pel costat de can Martorell, en un punt on hi ha un petit salt i on neix l’aigua d’una deu. Per recollir-la s’hi va construir una petita bassa, tot i que avui dia està en desús (41º 43′ 425 – 002º 16′ 847 – 517).
Poc metres per sobre, a la dreta del torrent, hi ha una antiga feixa amb un safareig (1,40 m de costat x 1 m de profunditat) i un pou del qual només es conserva la part subterrània. Fa 902 cm de diàmetre i uns 7 m de profunditat. El pou es troba en el punt 41º 43′ 417 – 002º 16′ 861 – 528).
Si voleu accedir a la casa, és millor fer-ho des de la part superior, passant pel camí que duu a la bassa abans esmentada (unes mànegues de plàstic negre us conduiran a la casa).
Una mica més al nord de la casa hi ha les restes rectangulars d’un edifici annex sense sostre ni portes.
És la darrera casa que es troba pujant des de Sant Pere de Vallcàrquera cap a Sant Cristòfol de Monteugues, just abans de travessar la Riereta. Tot i que actualment està senyalitzada com can Matamoros, el seu nom tradicional era can Pere Planes, tal com recull el mapa de l’editorial Alpina i apareix en la documentació històrica. Tot i això, hi ha qui sosté que el nom és can Pere Plana, pel fet d’haver estat construïda en un espai molt planer.
Es tracta d’una edificació de planta baixa i un pis que no apareix en els fogatges de finals de l’edat mitjana i principis de la moderna.
La documentació que es conserva a l’ABEV ens indica que el 28 de maig de 1713, Francesc Bosch, de Tagamanent, com a posseïdor del mas Cap-Rech (un mas del sot de Vallcàrquera desaparegut) estableix a Aleix Planes, treballador de Vallcàrquera, una peça de terra boscosa que pertany al seu mas, a la partida del Socau. Aquesta peça limita a llevant amb terres de Dosrius, a migdia amb el mas Puig i a ponent i tramuntana amb la Riereta que ve del Socau. En l’establiment s’estableix el pacte que “(…) dins dos anys milloreu dita pesa de terra, edifican casa y ort (…)” i que paguin cada any dues lliures de censos i una entrada de dos pollastres.
Una setmana abans, el 20 de maig de 1713, el mateix Francesc Bosch, de Tagamanent, propietari de Cap-Rech, estableix a Aleix Planes, una altra peça de terra situada a la partida dita del Cogulló, peça que en 9 anys havia de plantar de vinya. El Cogulló és un turó de 599 d’altura que s’aixeca a llevant de Dosrius, i al nord-oest del Socau. En aquesta zona, Pere Dosrius ja havia establert una vinya al seu germà Anton (17 de maig de 1709).
Patrimoni Existencial 