Es tracta d’una casa amb dos grans espais i dos pisos, actualment sense teulada i originàriament orientada a l’est. Conserva part del forn, tot i que en un estat molt precari.
Es troba al punt 41º 44′ 040 – 002º 17′ 524 – 729.
En el catàleg de patrimoni, Anna Gómez en diu que “Aquesta caseta s’adscriuria a l’auge constructiu documentat per tota la zona, que tingué lloc durant al segle XVII i XVIII. Segurament es tractaria d’una petita masoveria dependent de l’Agustí, i d’aquí li vindria el nom. Una mica lluny de la casa, al tocar del camí hi ha una llinda de pedra local i de grans dimensions amb la data de 1673 gravada junt amb una creu. Aquest monòlit té una clara vinculació amb la casa, però es desconeix si es tracta de la documentació d’una reforma o del mateix moment constructiu. La documentació cadastral sobre la casa no serà gaire generosa; ens diu que el seu propietari al 1861 era un tal Jaume Pareras i ens la situa a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent”.
La llinda que ja descriu el catàleg està situada a escassos metres de la casa, en el punt 41º 444 044 – 002º 17′ 511 – 727, i fa 2,03 m de llarg per 38 cm d’ample i uns 12 cm de gruix. És possible que correspongui a la data de construcció de la casa, tot i que no es pot assegurar.
Tal com deia Enric Garcia-Pey, can Mirabò és una antiga masia, que avui dia només és un cloper, on encara, amb la formació de les parets, es pot veure alguna divisió dels antics espais interns, ocupats ara per pins. Es troba en el triangle que formen els torrents de Cruïlles i can Mirabò, arran del camí que ve d’Aiguafreda i marxa cap a Vilargent, just en el punt 41º 46′ 945 – 002º 15′ 643 – 698 (la pista, després de travessar el torrent de Cruïlles arriba a una zona plana, amb un petit eixamplement per aparcar a tocar de les restes de la casa). La darrera edició del mapa de l’editorial Alpina la situa incorrectament.
De la casa poca cosa se’n pot dir, perquè fa dècades que és enrunada. Però gràcies al treball de Garcia-Pey, hem pogut localitzar, a tocar de la casa, la premsa de can Mirabò. Segons Garcia-Pey, es tracta d’una roca situada sobre l’actual camí de desembosc, a migdia, poc abans de les ruïnes de la casa. Allà, la gent de can Mirabò hi premsaven raïm. Al mig d’aquesta pedra encara es veu el forat on es posava el cargol que premia el fruit. Hi havia un clot a sota, una mena de pica on saltava el suc.
El forat on s’aguantava la biga fa 19,5 cm d’ample per 25 cm d’alt i 18 cm de fondària. La tina que insinua Garcia-Pey s’intueix però no es pot assegurar que hi sigui.
Nota: agraïm la informació aportada per Joan López Cortijo, que ens ha permès localitzar tant la casa com la premsa.
Actualment tothom en diu el Cafè, però el record històric ens porta a anomenar com el Cafè dels Carlins el mas que antigament es deia la Casa de les Lloses (41º 46′ 541 – 002º 19′ 736 – 1191). Avui dia és una de les raconades més bucòliques de la Calma, tot i els episodis històrics que s’hi varen desenvolupar.
De la natura hostalera de la masia ja en donava compte Artur Osona en la seva guia del Montseny, tot i que l’hostal no en sortís massa ben parat: “(…) la casa del Cafè (1.200 m d’alt aprox.), hont no s’hi troba ni vi ni ayguardent y poca aygua” (p. 146).
Actualment, del Bassau, amb prou feines en queden quatre rocs en el punt 41º 47′ 126 – 002º 19′ 773 – 1144. El primer esment de la masia l’hem trobat l’any 1724, però segurament ja existia d’abans. És possible que la casa prengués el nom d’un biot proper, perquè en una consueta de 1666 es diu que la rodalia de la Móra “(…) sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat (…)”. El pla del Bassau era un lloc humit fins no fa massa dècades, fins al punt que aquí (41º 47′ 186 – 002º 19′ 186 – 1159) es va construir una teuleria, de la qual no en queda pràcticament res a part del topònim i algunes restes de teules.
Hem buscat alguna cosa que recordi una teuleria en dues o tres ocasions, però sense èxit. Només les restes de les teules i el mur que es poden veure en les fotografies.
De tota manera, l’existència de la teuleria i de la masia ha estat comprovada per memòria oral. Efectivament, en Ramon del Boscàs l’estiu de 2011 ens va confirmar la situació de la Teuleria i ens va explicar que no era una casa, sinó una explotació temporal. També digué que l’aigua la recollien d’un petit biot que hi ha allà mateix, que per poc que plogui s’omple d’aigua. Per tant, només podien fer les teules després de ploure. Calia coure-les. És possible que aquesta feina la desenvolupessin persones expertes en la seva realització.
La zona del pla de la Calma, per les seves peculiars característiques geogràfiques, donava grans facilitats per a l’explotació ramadera. D’aquesta manera, en alguns casos, hi ha una important presència de ramats i alguns establiment, com Fondrats, funcionaven com autèntiques màquines d’explotar el bestiar.
Les restes del que fou la masia de Fondrats es troben al nord del Bellit, dalt de la carena (41º 46′ 107 – 002º 18′ 325 – 1014). S’hi pot accedir des del mateix Bellit, però us aconsellem arribar-hi pel camí que pujar per la carena de Fondrats, des de l’Avencó; d’aquesta manera podreu admirar un tros de camí empedrat molt ben conservat dalt de la carena i fer-vos una idea de les dificultats de viure en un mitjà tan difícil com aquest.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’una casa aïllada, envoltada de conreus i espais ramaders que formen un conjunt d’edificacions de planta rectangular esglaonada. L’edifici principal, de planta quadrada, està format per dos pisos amb unes dimensions de 31 per 27 m, i presenta murs de paredat comú amb fang arrebossat, que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. Aquesta descripció es va fer l’any 2001, i avui dia està bastant desfasada, a causa del procés de deteriorament patit per aquest mas. El mapa continua:
Camí de Fondrats
“A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual està dedicat al bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes. La cuina serveix també de menjador, i al primer pis s’hi trobava la sala i les habitacions com és corrent en les masies de regions muntanyenques. La teulada és a doble vessant, amb els caires fets de lloses de gres, de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders, potser són de construcció posterior; aquestes construccions auxiliars conserven la coberta, una al costat nord amb llosa de pedra, i l’altra al sud, que serveix de corral. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva una finestra al primer pis de la façana nord, amb llinda i brancals de pedra caliça gris d’arestes bisellades que porta una inscripció amb la data de 1640. Aquesta data podria correspondre al moment constructiu del mas o a una de les seves reformes; documentades, en part, per l’ús de diferents sistemes constructius. Just al davant es documenta un mur de contenció fet de pedra que envolta la casa per un costat. Aquesta casa comptava amb una font-mina i una sèrie d’annexos de caire ramader.
(….) Just sota la font de la casa, es va construir el safareig, aquest d’estructura simple amb lloses, serviria tant per abeurar els animals com per rentador. Aquest safareig es troba en força bon estat, conservant-se tres de les quatre cares. També a prop es troben ubicades les Cases Velles, aquest topònim indicaria algun tipus de construcció de caire annex a les grans masies de la zona.”
Llinda en una finestra de la cara nord de Fondrats
Cal puntualitzar que les Cases Velles es troben a tocar de la masia del Bellit, just a la carena que mena a Fondrats.
Fondrats no apareix en el fogatge de 1515, i això permet pensar que la seva construcció va ser posterior, segurament entre els segles XVII i XVIII, la principal època de construcció de les masies de muntanya al Montseny. Aquesta hipòtesi es pot mantenir si es té en compte que històricament la masia de Fondrats ha funcionat com una masoveria de la Figuera i que la primera referència que n’hem trobat és de l’any 1688. [1]
Ja fa anys que Salvador Llobet va publicar la planta de Fondrats, en la qual es veu ben clarament la presència dels estables i corts per al bestiar. En un document del 22 de novembre de 1730, Maria Figuera, vídua d’Isidre Figuera, arrenda Fondrats a Pere Joan Costa per 4 anys i estableixen que el bestiar va a mitges, tant el de llana com el de pèl,
“(…) aia emperò dit masover de puiar al bestiar de llana a la montanya quant y pugia al de la figuera teniri un pastor á son gasto, y donar sal segons al bestiar y tindrá, y lo any sen vaia de fondrats aia de entregar al bestiar á St Miquel al hereu de la casa de la figuera; y no puga baxar al bestair ala casa de fondrats sinó que se aia de mantenir á la montanya del bosch del Pi en amunt”.
Suposem que el fet que en deixar l’arrendament els animals no poguessin tornar a la masia era per evitar que es barregessin amb el futurs masovers (recordem que els contractes normalment s’establien per quatre anys de durada). A banda d’una part dels guanys amb el bestiar, l’arrendatària es reservava també altres cobraments en espècies, com per exemple un parell de formatges o la meitat de la fruita de la finca. Complementàriament, els masovers havien de conrear una quartera de terra per a la Figuera sense cap mena de gasto; els de la Figuera només hi posaven la llavor.[1] El masover també havia de plantar cada any 6 pomeres a l’heretat.
En un arrendament del 28 de desembre de 1733 es diu que a Fondrats han de tenir un pastor i que aquest ha de ser un any majoral i l’altre rabadà (segurament perquè els amos de la Figuera hi posaven l’altra figura) per dur el bestiar a la muntanya.[2]
En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta d’aquest suposat corral.
En una concòrdia de l’any 1813 a causa de la pèrdua de bestiar arran de la invasió francesa, quan pregunten al masover de Fondrats si hi ha mort algun animal diu que “(…) que sen han mort alguns de mala mort o per habersals menjat lo llop o alguna desgracia”, fet que ens indica la dificultat de viure en aquests indrets.[3]
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 2.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[3] ABEV, Castanya, U/1.
Planta de la masia de Fondrats, segons Salvador Llobet (1947)
El topònim de Picamena ha fet volar la imaginació, fonamentalment per la seva vinculació amb alguna possible explotació minera o algun molí. Sobre el tema del molí, diguem que el mapa de patrimoni de la Diputació diu textualment que aquest suposat molí “(…) quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d’un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l’aigua al molí.”
El que avui dia podem veure sobre el lloc són les restes d’una antiga masia situades a la confluència del Sot d’en Baus i la riera del Pujol (41º 47′ 227 – 002º 17′ 330 – 493). Es conserva el que segurament seria el cos principal, de planta rectangular, i alguns murs fets amb pedra local. Una part de l’estructura aprofitaria el terreny natural, que va ser rebaixat per la banda nord de la casa. Al voltant de la casa s’observen alguns camps i, just a l’altre costat del sot d’en Baus, la feixa de la Verneda.
Llinda de Picamena
L’estructura del mas fa pensar en una construcció d’època moderna, dels segles XVII o XVIII, moment de gran auge econòmic i demogràfic a la parròquia de la Móra. Una llinda diu “pau c[o]dina 1797” (podria ser que l’any fos 1757), llinda situada a l’interior de la casa, en un lloc poc usual.
Enric Garcia-Pey recull la versió popular de l’origen del topònim: a Picamena, s’hi estava el picador d’unes mines properes de les quals s’extreia un mineral anomenat mena. D’aquí l’origen del nom de la casa. Aquesta etimologia podria tenir el seu fonament si fos cert el que diu Jaume Oliver quan esmenta que el topònim Picamena “(…) delata l’activitat extractiva realitzada en aquest indret més de 1.000 anys enrere“.
Sabem que a la zona les mines no foren estranyes (vegeu aquest post), però no creiem que aquest sigui l’origen del topònim. El que la documentació conservada a l’arxiu parroquial (ABEV) ens permet dir és que l’any 1741 apareix una referència a Picha Mena i sis anys més tard (1747) un document explica que la casa de la Codina de la Riera és el mateix que Picha mena. Més endavant, al 1788 apareix documentat Mariano Clot, àlies Picamena (descendent del Clot), i finalment la masia de Picamena amb el nom amb què encara la coneixem avui dia.
Artur Osona, en la seva guia del Montseny (1886), diu que per pujar al pla de la Calma es passa per la casa de Picamena, “(…) de hont per entre terreno de vinya y bosch y per forta pujada ab 1 hora s’guanya la parroquial iglesia del poble de la Mora (…) (p. 58). No cal dir que la presència de vinya en aquesta zona està molt ben documentada. De fet, encara que només sigui una hipòtesi sense massa fonament, potser es podria pensar que la mena fes referència a una “Bóta de mena: bóta per a tenir vi, no tan gruixada com un bocoi (Mall.), tal com diu el diccionari Alcover-Moll que en dóna tres referències documental de l’edat mitjana. De tota manera, aquesta hipòtesi no ens l’acabem de creure.
Segons Anna Gómez,”Coneguda com la Casa Vella de Bellver, el mas Prat o la Rectoria Vella; aquesta construcció de cronologia constructiva indeterminada, apareix esmentada al segle XIX, en un document del 1830 on es fa referència a un tros de terra conegut com mas Prat vulgo la Rectoria Vella que “dista de la Iglesia mitxt quart, ab casa en dita terra…posseida per Isidro Castellseguer” i que limitava amb el mas Bellver, can Coll, i el Solà. Al llarg del mateix segle s’esmentarà diverses vegades en el registre de la propietat i el els Amillaraments del 1861, arribant a sortir en el cadastre de 1946. Com ja s’ha esmentat, la dificultat de datar-la cronològicament s’agreuja per la manca d’elements arquitectòncs i constructius definitoris. Hem de pensar que aquest mas tindria els seus annexos agrícoles i ramaders, junt als seus espais de conreu i que tot i la seva connotació antiga, donada per l’adjectiu “vella”, la seva cronologia no seria molt reculada.”
Es troba en el punt 41º 44′ 695 – 002º 17′ 713 – 945, just a tocar de la pista que mena al Bellver i a l’Agustí, en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina. Just aquí comença un camí que permet pujar al cim de Tagamanent.
La masia del Passarell avui dia és un munt de runes. Malgrat tot, el seu emplaçament és d’allò més bucòlic (41º 45′ 296 – 002º 18′ 113 – 1016).
En resten un parell de parets i el forn, encara reconeixible. Darrerament també s’ha recuperat la font, que prové d’una petita mina i aboca les seves aigües a una bassa, amb un petit rentador i una rampa perquè els animals que hi caiguessin en poguessin sortir amb facilitat. El que queda d’empeus suggereix una casa de dos pisos que havia anat creixen a mesura que les necessitats ho requerien.
El camí que duu a la masia, rematat a plec de llibre, conserva encara el seu encant. Malauradament està en desús i la vegetació l’està envaint.
Segons Anna Gómez, “Destaca la seva factura força moderna amb l’ús d’arrebossats i solucions d’adscripció moderna.” La primera referència documental recularà fins al segle XII on s’esmenta a “Oler de Passarell“.
Camí del Passarell
Aquesta propietat va anar variant d’amo. Més endavant el propietari serà Josep Bellver, quedant englobat dins les propietats d’aquesta masia propera; mentre que al 1886 era de Felip Farges i el 1861 de Jaume Pareras.
En el cadastre de 1946 s’esmenta com a propieta i Josep Puigagut i actualment pertany a la Diputació de Barcelona.
Les evidències arquitectòniques ens aporten una dada cronologia força moderna, possiblement documentant una de les reformes de la casa, quan aquesta va canviar de propietari o es va engrandir. (font)
Aquesta masia, que altra hora va ser una de les importants de la parròquia d’Aiguafreda, avui dia es troba tota enrunada. Les seves restes es troben al sud d’Aiguafreda de Dalt (41º 47′ 140 – 002º 15′ 293 – 597) i denoten que es tractava d’una gran casa de fins a tres pisos d’alçada.
No hi ha cap element que en permeti una datació clara, però està ben documentada al segle XVIII.
Possiblement la peça més interessant correspongui a la pica de rentar els plats, que corprèn per la seva extraordinària senzillesa. Està construïda amb tres pedres de pedra rogenca.
La peça central mesura 45 cm d’ample per 56 cm de llarg i fa una amplada d’entre 5 i 10 cm segons el punt en què es mesuri. La part central correspon a una ondulació de forma irregular, molt mal treballada, on es conservava una petita quantitat d’aigua que servia per rentar els plats. Un forat a la paret servia de desaigüe.
A dreta i esquerra d’aquesta peça se’n troben dues més, del mateix gruix. La peça de la dreta, de 45 cm d’ample és llisa i no presenta cap particularitat. En canvi, la de l’esquerra fa 52 cm i té la característica d’estar recorreguda per una petita regata per on s’escorria l’aigua que regalimava de la vaixella molla. Aquesta aigua anava a parar a l’interior de la pica (a la peça central). Aquesta fisura mesura 45 cm de llarg i la seva profunditat va augmentant a mida que s’acosta a la peça central, on fa un centímetre de fons. D’aquesta manera, l’aigua s’escorria més fàcilment cap a la pica.
La masia també conserva l’antic forn, avui dia esventrat, i un portal de mig punt, de pedra rogenca, molt gastat.
La pica del Saüc
Foto d'Antoni Gallardo (1931). 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
A l’extrem sud dels Plans, en terme d’Aiguafreda, es troben les ruïnes d’aquesta antiga masia (41º 47′ 885 – 002º 16′ 055 – 653). Actualment, tot i no quedar ni un pany de sostre, s’hi aprecien quatre estances diferents, en dues de les quals es veuen els arrancaments d’una possible volta catalana, tot i que també podria ser que es tractés del sostre d’una cisterna.
La casa tenia la porta orientada al sud, i donava a una petita era. Les parets són de pedra del lloc i tenen un gruix aproximat de 50 cm.
A la part sud-est de la casa hi ha les restes d’una edificació feta en un sòl rebaixat. En principi podria semblar una bassa, però l’estructura no sembla corroborar aquesta hipòtesi.
La casa estava rodejada de feixes que encara es conserven a la part de llevant. Un camí travessa aquestes feixes i marxa cap al sud, tot guanyant progressivament altura fins que va a parar a la masia del Bruguer.
En un altre lloc hem explicat el procés de delimitació de les parròquies del Brull i Aiguafreda en aquest indret. Els límits municipals actuals i els parroquials des de 1709 passaven per aquest lloc (en concret per lo Pla o boscos del Bruguer), on aquell any es plantà una terma. Segons la documentació, aquesta terma es posà sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras. La manera de referenciar aquesta fita permet pensar que la Casa Nova encara no existia, perquè hauria estat una referència molt més clara que no la que es va fer servir. Tot plegat permet afirmar que aquesta casa hauria estat construïda, com a molt tard, durant el segle XVIII.
Patrimoni Existencial 