Es troba als peus d’una cresta de material divers, al costat de la jaça dels Frares, o sigui, a l’oest del riu Freser, per sobre del refugi Manelic (Coma de Vaca), però on abunda el quars i per sobre de la tartera. Aparentment sembla un refugi o una barraca construïda aprofitant una cavitat natural, però les dades històriques ens indiquen que en aquest punt hi havia una mina de coure, material del que trobem restes a les rodalies.
Referències mineralògiques: coure.
Referències històriques: s’ignoren.
Material fotogràfic:
Esperó amb la mina als peus (taca fosca)Inici de la mina reconvertit en precari refugi
En la seva memòria de les prospeccions dutes a terme a Núria, coma de Vaca i coma del Freser, Palet i Orengo (2013) esmenten una rasa minera a la coma de l’Embut[1] i unes altres rases mineres a la coma de Finestrelles, on es troba el topònim costa del Ferro i on varen documentar “evidències diverses d’activitat metal·lúrgica”, entre elles fosses mineres d’extracció de ferro de cronologia indeterminada.
El problema d’aquestes rases mineres és precisament la seva cronologia. Ja fa temps que vàrem trobar unes rases en el camí del Puigmal, que semblen correspondre a unes mines de coure d’època contemporània. També havíem trobat una rasa minera a la carena que separa Espanya de França.
Així mateix, també havíem reconegut una altra rasa al nord de la collada de Fontlletera, en la carena que puja cap al puig del mateix nom, que varem pensar que segurament es dedicava a l’obtenció de ferro. La inferior és la que presenta una estructura més clara, i en ella trobem indicis d’un parell de parets i un bloc de pedra amb una cassoleta de 21x16x3 cm. A les rodalies se’n troba una altra de rodona, de 16 cm de diàmetre i 3 de profunditat. Totes dues són fetes en gneis, material que es dona a la rodalia, però que es veu clarament que el bloc que es troba dins de l’esquerda ha estat portat expressament, segurament per servir com a morter.
En una visita recent a Coma de Vaca, vàrem passar pel lloc a primera hora del matí i vàrem poder veure una cosa que semblava una rasa:
Una visita posterior al lloc ens permet dir que es tracta d’una explotació de minerals a cel obert, segurament ferro, i que no és l’únic cas que es troba en aquest indret.
Aquesta sèrie de rases, segurament per recollir materials ferrosos, ens recorden el que l’any 1934 va publicar algú amb el pseudònim de Brot Novell en una revista de Ribes de Freser. Aquesta persona parlava d’un “gran nombre de forats fets pels minaires, mig enderrocats la majoria, que es veuen a tot arreu en les vertents de totes les muntanyes de la Vall.” La majoria d’aquestes cavitats estaven relacionades amb l’explotació del ferro, i l’autor −que signa com a Brot Novell− deia que el seu avi li explicava diverses facècies d’aquells miners, entre elles que
“la gent del país, quan no tenien feina, anaven a carregar l’animal de bast de mineral de ferro i el portaven a la farga, que amb molt gust els el compraven a tant l’arroba i així sempre tenien un medi de guanyar algún diner. Ell mateix diu que havia anat vàries vegades amb la mula carregada a vendre’n a la Farga de Campdevànol que és la última que en comprava.”[1]
Aquest text aporta algunes informacions interessants, que segurament fan referència a un model miner anterior a les dues grans febrades contemporànies de què parla Antoni Llagostera (2017). Fixem-nos que ens parla d’una gran quantitat de forats miners escampats per la muntanya, en aquell temps ja abandonats, i de persones que anaven amb els seus animals, carregaven el mineral i se’l venien a la farga de Campdevànol. Aquest tipus d’explotació dels recursos minerals pràcticament exigia el tractament previ dels materials sobre el terreny, de manera que només la mena es transportés fins a les fargues o en general al fons de les valls, mentre la ganga es quedava en el lloc d’explotació. És a dir, que moltes vegades els materials de rebuig no arribaven ni a veure la llum del dia.
[1] Àrees ferruginoses amb evidències d’extracció, estructura 284 (Palet i Martínez & Orengo Romeu, 2013, p. 58).
[1] Brot Novell, “Els Minaires”, Petrària, any V, núm. 100 (Ribes de Freser, 3 de juny de 1934), p. 2.
Aquesta cavitat, construïda en un moment que no coneixem, però que no pot fer massa dècades, es troba en terme del Brull (Osona). Consta de dues galeries que es tallen gairebé perpendicularment, i en total sumen una quarantena de metres.
Galeria inferior, amb la porta al final
Per la banda sud s’hi pot accedir a través d’una galeria que poc abans de la meitat comença a presentar aigua. Gairebé al final del tot, es troba una altra galeria que ve aproximadament de l’oest. S’hi accedeix saltant una resclosa d’uns 90 cm d’altura, fet que ha causat la inundació d’aquesta galeria.
Un cop en el nou tram, al cap d’uns cinc metres trobem una altra presa que funciona com a decantador i, seguint la baixada, només trobem un fil d’aigua. Al final hi ha la boca inferior, que està tapada amb una porta de fusta, actualment obstruïda.
Ja a l’exterior, la galeria continua amb forma de trinxera que desenboca en un lloc que sembla que havia estat un antiga bassa.
Per sobre d’aquestes dues galeries trobem una porta que dona accés a una font de capelleta, actualment seca, però que conserva en bona part les grans lloses que el tancaven.
Segons diu la Wikipedia, també s’anomenava el Mener de l’Or. Es troba a l’oest de l’estany Blau, el que està per sota de l’Estany Gran o de les Truites, a la vall de Carançà. La seva escombrera és visible en les fotos aèries.
Mina de la Roca Endorada o Mener de l’Or (Carançà)
Tot i això, la mina no té gaire més d’un metre de recorregut. De fet, es tracta d’una zona en què el gneis entra en contacte amb una gran veta de quars. I és aquí on segons es diu es buscava or, tot i que a simple visa semblaria més aviat una explotació de ferro no reeixida. Val a dir que en alguns llocs, barrejat amb el quars apareix un mineral de color verd, segurament malaquita (sobretot a la carena dels Racons).
La seva altitud (a 2.200 metres) i la llunyania de la vall (quatre hores de camí) segurament varen jugar en contra de l’explotació més intensiva de la veta.
El document més antic que parla d’ametistes al Montseny em sembla que es guarda a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i és de l’any 1600.
Segons aquest document, el rei va prendre possessió d’una mina d’ametistes que es trobava a la parròquia de Viladrau, no massa lluny de la Sala. Per les referències documentals i per la visita al lloc, tot sembla indicar que es tractava d’una explotació a cel obert, mitjançant rases i cavant la terra per extreure’ns les pedres que se suposava que podien tenir interès.
L’explotació sembla que era coneguda d’abans i el document parla de dos francesos que haurien fet fer algunes excavacions en aquest camp que, en quedar abandonat, es va aixaragallar.
Quan el representant del rei hi va anar per prendre’n possessió, es va interrogar diferents persones del lloc, i en diversos casos es va referir l’existència d’una altra mina a les rodalies de Masvidal (o Mas Vidal), a prop del camí ral.
Una exploració dels llocs va permetre identificar dues zones amb cavitats artificials.
A la primera, al sud-oest del molí de la Barita, hi ha dues grans trinxeres que arriben fins al cim de la muntanya. En la més occidental no s’observa cap cavitat, tot i que acaba en una gran zona de pedrera, molt treballada (però podria ser més moderna).
A la trinxera oriental es troba una gran cavitat amb tres pous connectats entre ells (en total uns 24 m de recorregut i una profunditat màxima de 8 metres) i, per sota, una petita cavitat que fa 4,70 m de recorregut, tallada al costat de la trinxera.
Entre les dues rases es troba un pou inclinat (45 graus) d’uns 6 m de recorregut.
La roca del lloc són pòrfirs, completament compatibles amb l’existència de cristalls de quars o ametistes, però no se’n veu cap evidència.
—–
La segona zona es troba entre la carretera de Viladrau i la carena que s’enfila al nord de la Noguerola, sempre al vessant solell.
Hi hem trobat tres o quatre trinxeres, també en pòrfirs, i alguna zona que podria correspondre a una explotació a cel obert (mur de treball). A la part superior de la carena, hi ha un pou cec de menys de dos metres i, obert a la banda nord de la carena, una petita galeria de dos metres de recorregut (que sembla anar en direcció al pou, que està ple d’enderrocs).
En cap d’aquestes zones no hem trobat cap resta de quars o d’ametista. De fet, es diu que corresponen a mines de barita del segle XX, però el problema és que no se’n troba cap resta en tota la zona.
Tocant a la carretera, a 170 m del molí de la Barita, hi ha una rasa de 17 metres de recorregut, gairebé rectilínia i amb un perfil lleugerament en pujada (10 graus d’inclinació). En el punt màxim arriba gairebé als 5 metres d’altura i l’amplada varia entre el metre i mig i els 95 cm. És a dir, que té forma de passadís
Només al camp de la rodalia de la Sala apareixen algunes cristal·litzacions de quars, algunes de color lleugerament morat.
En la literatura dedicada a l’estudi dels molins i en alguns documents elaborats per historiadors i historiadores no és estrany que es parli dels molins drapers. Tot i això, el seu funcionament ens és força desconegut. L’objectiu d’aquest escrit és precisament aportar informació sobre aquest tipus de molí i analitzar i descriure una mina d’on s’obtenia una de les seves matèries primeres, la terra de paraire.
Al Ferran, al Jordi i a mi, ens fa molta il·lusió poder-vos presentar aquest article, que podeu trobar al darrer número de la revista Ausa.
Mina Gran de la Roca Foradada
L’article presenta un seguit de cavitats a la zona de Sant Segimon del Montseny. La majoria d’aquestes cavitats són d’origen antròpic, tot i que ni l’estudi geològic ni la documentació històrica no han permès establir amb claredat la seva cronologia ni la seva funcionalitat. Només s’ha pogut resseguir una part de la historia de l’anomenada cova de Sant Miquel, reutilitzada com a espai de devoció popular a finals del segle XIX. El conjunt que s’estudia ha estat fins a l’actualitat pràcticament desconegut i només dues cavitats apareixen indicades en el mapa de l’editorial Alpina.
Es troba sobre el cementiri del Figaró (41º 43’ 032 – 002º 16’ 52 – 391).
La configuració general de la mina té una inclinació d’uns 45 graus. Al cap de poc, s’arriba a una gran sala, on hi ha una petita saleta a la dreta i un pas per sota d’un tronc que aguanta un munt de runes. A l’altre costat hi ha una petita galeria que, com la resta de la mina, es va produir mentre es seguia el filó de baritina que s’hi explotava.
Continuant baixant, després d’un pas estret per sota d’unes pedres enrunades, s’arriba al fons de la mina. A la banda esquerra es pot accedir a una galeria lateral.
Darrerament s’ha especulat que l’anomenada Cova de Can Plans, o cova de l’Home Mort, en realitat fos una mina. Donades les característiques geològiques del terreny, sembla que podria ser una hipòtesi força plausible.
Del que no hi ha dubte és que no massa lluny d’aquesta cavitat, en direcció a llevant, hi ha una altra boca amb morfologia de mina i un recorregut aproximat d’uns sis metres, que correspon a una explotació de mineral o, més aviat, a una cata.
Així mateix, uns dos-cents metres al sud, sota un bloc caigut, es troba un refugi que aprofita una altra cata d’un parell de metres de recorregut, tancada amb un petit mur de pedra seca a la part del davant (foto).
Es tracta d’un conjunt de mitja dotzena de cavitats de petit recorregut i diferents formes i mides que es troben en el punt 41º 49′ 305 – 002º 21′ 424 – 1168 (a llevant i per sota del santuari de Sant Segimon).
Tot el conjunt semblaria correspondre a una explotació mineral, segurament una antiga mina d’ametistes, a excepció de l’anomenada cova de Sant Miquel dels Sants (la que té la reixa a la fotografia).
Tal com hem publicat en un altre lloc (pàgines 87-90), aquesta cova apareix en les obres del geòleg Jaume Almera (1884) i del topògraf militar Juli Serra (1890) com a indret on es va retirar el sant vigatà. La història, però, ens diu que Miquel Argemir no va venir mai en aquest indret. Va ser a partir de 1862 que un personatge anònim va publicar a la premsa vigatana que havia trobat la cova, després de diversos intents i de què tothom li digués que no existia i que el sant mai no havia estat per aquest lloc. Després de parlar de la dificultat del camí per arribar a l’indret, l’autor deia “la cueva es doble, una arriba y otra abajo sin comunicacion entre sí; la de arriba que parece una de tunel tiene siete metros de profundidad por uno de altura y de diámetro; la inferior es mas ancha y menos profunda… A esta traen los cerdos la temporada que pastan en la montaña“.
Cova de Sant Miquel dels Sants
El dilluns 22 de setembre de 1879 es va anar en processó fins a la cova i s’hi varen instal·lar unes imatges de Sant Miquel i el seu company de fugida, agenollats davant la creu en el moment en què el seu pare els va trobar. Eren obra de l’escultor Pere Cuadras -ja estaven fetes al 1827, però no sabem perquè no s’hi varen instal·lar abans- i l’acte va coincidir amb el centenari de la beatificació del sant. Per arribar fins al lloc havia calgut obrir un nou camí, tallat a la roca, que encara es conserva parcialment. L’acte comptà amb la participació del pintor Llucià Bertrana.
Després de la missa, es dugué la relíquia del sant (suposem que la que tenia la ciutat de Vic) fins a la cova, en processó d’una sola fila. Posada la relíquia del sant a la boca de la cova, el penitencier va beneir el lloc amb un branquilló de faig. Jaume Collell –que havia fet el sermó- en va publicar la crònica a La Veu del Montserrat del 27 de setembre de 1879.
La cova de Sant Miquel fa 6,30 m de recorregut i té una bona d’1,15 m x 1,50 m. A la part final fa 1 m x 1,40 m. Just passar la reixa es troben les restes de ciment on se suposa que estava fixada alguna de les imatges. La boca està penjada en una paret vertical, fet que dificulta accedir-hi. En aquest pany de paret hi havia una inscripció pintada que no hem pogut llegir.
La cova inferior, on es duien els porcs segons el document de 1862, és molt més baixa i fa uns quatre metres de recorregut. Més a ponent hi ha dues boques, una de més gran i l’altra més petita, connectades entre elles, que donen accés a una galeria excavada seguint la beta d’algun mineral. Més a ponent, i per sobre, hi ha altres boques que se suposa que foren obertes per extreure’n algun mineral. Si es puja una mica més i s’avança cap a l’oest, arriba un moment en què un petit pas entre roques permet baixar fins a la feixa on es troba la cova de Sant Segimon, a l’extrem oriental del santuari. Suposem que aquest és el camí que es va seguir l’any 1862.
Patrimoni Existencial 