Es troba en el punt més alt de la serra del Pollancre, el turó de Puiggraciós, a tocar de la torre de guaita (41º 42′ 173 – 002º 14′ 472 – 804). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, va ser descobert el 1940 i excavat poc després. S’hi trobaren dos recintes sobreposats i emmurallats, excepte a la part que mira a la cinglera. Les troballes de ceràmica i les monedes indiquen una ocupació al llarg del segle III aC i que fou abandonat en l’etapa de romanització del país.
Actualment s’observa un recinte quadrangular, de 18,70 de llarg per aproximadament 8 m d’ample i parets d’1,60 m de gruix.
La descripció que en va fer el mapa de la Diputació diu:
“Les estructures conservades, corresponent a murs de pedra seca amb carreus ben desbastats de pedra local, es troben al punt més elevat del mateix turó, formant una estructura rectangular de 17 m per 10 m i per un gran recinte d’uns 42 metres d’amplada màxima, protegit per la banda nord per una muralla d’uns 240 metres de llargada; l’espadat de la cara de migjorn estalvià la construcció de la muralla en aquest costat. Fora d’aquest recinte, cap a ponent i en direcció al mas Pollancre, s’alçaven les cabanes del poblat disperses en un pla inclinat d’una extensió de 250 metres per 110 metres. Les muralles i les parets visibles encara a la part baixa, són també de pedra sense lligar.”
Patrimoni Existencial 